14/8/15

L'efecte papallona

mariposa

0
Avui al carrer, mentre arribava al portal de casa, m'he apropat a un grup de mares que xerraven entre elles. Un dels seus fills m'ha mirat i l'he retornat la mirada junt amb un somriure i ell ha aixecat la seva maneta saludant. La mare se n'ha adonat i ens ha somrigut al nen i a mi. Potser per això la conversa de les amigas a començat a versar sobre la sociabilitat dels infants.
Un cop acabada la conversa i desfet el grup, una de les mares ha decidit anar a la biblioteca per demanar un llibre sobre bebès. La biblioteca encara no l'havien oberta, així que mare i infant han anat a un bar a prendre un cafè i un got de llet amb sucre. Això ha alegrat el dia del propietari del bar ja que fins ara el tenia buit i tothom sap que gent crida a gent i que aviat arribarien altres clients.
Els sobres de sucre per als cafès s'estaven acabant, així que el propietari ha decidit trucar al proveidor per fer una nova comanda. El distribuidor ha fet una pausa en la feina que estava fent i ha agafat el cotxe per fer el repartiment del dia. Ha sortit més d'hora que de costum, per això ha deixat una nota a la porta de l'oficina avisant de l'incidència, però la nota no ha quedat ben enganxada i ha caigut pocs minuts després de marxar.
No ha trigat gaire en arribar la dona de la neteja de l'empresa, ha vist un paper al terra, al costat de la porta. S'ha emprenyat i ha rondinat una mica i ha anat a buscar l'escombra. Després de la neteja, la dona ha abocat tota la brossa al contenidor del carrer. Una part dels papers han caigut fora, així que s'ha hagut d'ajupir per collir-los. Això ha fet que la seva faldilla s'aixequés i una bona part de les seves belles cuixes, per la part alta, quedéssin al descobert.
En aquell moment passava pel lloc un ciclista que no ha dubtat en girar una mica el manillar per poder apropar-se més a la bellesa de la treballadora. El ciclista, però, ha perdut el domini de la bicicleta i ha caigut. Dos avis que eren a prop li han preguntat si ha pres mal i si necessita ajuda.
El ciclista, amb les galtes vermelles, els ha dit que no, que l'accident ha estat molt poc important i que es troba bé. Els dos avis ham marxat, tot parlant de la seva joventut. Això ha fet que un d'ells recordés que ha d'anar a sopar a casa del seu fill.
I així ha estat. El fill ha estat molt content que per una vegada el seu pare no ha oblidat la cita i li ho ha comentat a la seva dona. El sopar ha estat més animat que de costum, ple d'acudits i de rialles, l'avi es ha explicat l'anècdota de la bicicleta i tots s'han fet un tip de riure. Encabat han decidit fer el cafè a la terrassa. A la terrassa del davant, a l'altra banda del carrer, un veí ja està també prenent una tassa de cafè. El veí els ha somrigut i els ha saludat amb la mà i la família ha tornat la salutació amb aire afable. Tan bon punt m'he acabat de beure el cafè, m'he acomiadat de la família dient adéu amb la mà i entrant a casa. He anat a l'habitació, m'he ficat al llit i he apagat el llum amb un somriure.

10/8/15

Podria haver existit...Aristart d'Omago

Hi ha molt poques obres que parin atenció a la figura d'Aristart d'Omago (Omago, 360 a.c. - Atenes, 293 a.c.). Aristart va ser un dels darrers deixebles d'Aristòtil, de qui va rebre la inspiració per als seus principis bàsics. Va viatjar per terres d'Egipte interessat per la idea del més enllà. Va visitar diferents sacerdots dedicats al culte d'Osiris i va aprendre la llengua jeroglífica emprada pels caps religiosos.
En tornar del seu periple, Aristart va publicar el seu "Reruman Decalogon", del qual destaquem les idees que encapsalen la seva filosofia:



- L'home no es distingeix d'altres bèsties des d'un punt de vista universal.
- L'home no pot obviar la seva natura animal.
- La religió és el principal obstacle per que el ser humà es percebeixi aixi mateix tal com és.
- La ment humana és en constant canvi i evolució.
- Qualsevol percepció que l'home tingui de si mateix serà, inevitablement, provisional.
- El canvi constant en la ment humana implica canvis en els productes d'eixa ment.
- Reconeixent la seva essència animal, l'home reconeix la superioritat de la natura, les lleis de la qual no son modificables.
- Des d'un punt de vista científic, la vida humana no té un objectiu. La idea de progrés no poseeix cap base des d'un punt de vista universal.
- La intel.ligència humana és nomes un instrument d'adaptació al medi. Tots els éssers vivents posseeixen instruments d'adaptació.
- La plena adaptació al medi significa el ple desenvolupament de l'ésser humà.

En els seus darrers dies d'existència, Aristart dedicà els seus estudis a esbrinar si el medi es un fenòmen amb entitat pròpia o bé és l'home qui el crea. Va morir sense haver publicat les seves conclusions.

L'article es una traducció de l'original en esperanto: Povintus ekzisti...Aristarto de Omago.

7/8/15

La vall de la Mina (un relat del 2011)

Eren les set de la tarda, feia un dia gris, ennuvolat, tot i que no semblava que anés a ploure. Diuen que és així quan hom sent aquella xafogor de la que és molt dificil escapar, una calor humida que s'infiltra per totes les escletxes, de les cases i dels vestits.

Vaig sortir al carrer, sense un objectiu, sense una idea, potser a la recerca d'un bri de vent amagat darrera una cantonada. De carrer en carrer vaig arribar al passeig principal del barri. Em vaig aturar, estava apunt d'entrar en un bar, necessitava alguna cosa per apaivagar aquella calor enganxosa.

De sobte em vaig enrecordar de la Mina, la noia que vaig conèixer a la festa d'aniversari del meu germà. Una italiana del Venetto que havia decidit viure un any a Catalunya per aprendre el català.

La Mina era una noia discreta, de mirada càlida i faccions suaus, morena amb el cabell llarg fins les espatlles, no gaire alta i tanmateix tenia un aire esvelt. Pel seu aspecte i pel seu domini del català, ben bé podria passar per una catalana més sinó fos perque de tant en tant se li escapava alguna expressió en el seu dialecte matern.

Però la Mina també era especial per altres motius, no era la típica estudiant amb una beca d'Erasmus atreta per les famoses nits de gresca de la nostra ciutat, la Mina s'interessava més per les tertúlies que es feien en alguns locals del casc antic, on es parlava de política, de religió, d'utopies o d'història.

Però bé, com us deia, em trobava al bell mig del passeig quan tot d'una vaig recordar que molt a prop d'allà hi havia el pis on vivia la Mina. Tenia la seva adreça perque me l'havia donada mentres erem a la festa del meu germà.

Vaig posar la mà a la butxaca del darrera del pantaló, vaig treure el paper i el vaig llegir: “Mina. Passeig dels Oms, 24 2on 1a.”

Tot i que la nostra coneixença era molt recent, la recordava molt sociable i de caràcter acollidor, estava segur que la podria visitar sense que se sentís importunada. Dit i fet, em vaig dirigir al número 24, una casa antiga, sense intèrfon, amb la porta del carrer semioberta, no em va ser dificil doncs, empenyer-la per entrar. Vaig donar un cop d'ull al voltant, hi havia un interruptor a la meva esquerra, el vaig prémer i una llum tènue va il·luminar les escales. Tot l'edifici era antic, d'aquells que semblen delerosos d'explicar-te la història del barri a cada pas. Esglaons amb rajoles que ja no es troben, acabats amb un rengló de fusta desgastada per milers de passes perdudes en el temps.

Vaig pujar fins el segon pis i em vaig plantar davant la porta de la Mina. Durant uns segons em vaig aturar, envait per una inesperada vacilació vaig donar una mirada al meu rellotge, eren tres quarts de vuit, no, no era massa tard, segur que no la destorbaria.

Vaig prémer el timbre i vaig donar mitja passa enrera per esperar la resposta. Al cap d'uns moments algú obria la porta:

- Sí? A, Marc! Ets tu! Quina sorpresa!

Hola Mina, havia sortit a donar un tomb pel barri quan m'he enrecordat que vivies aquí i que et podria saludar.

La Mina portava els cabells enbolcallats amb una tovallola a la manera de turbant, duia un barnús ataronjat i unes sabatilles sense taló.

- Disculpa Mina, em sembla que t'he interromput la dutxa.

- A, no! No t'amoïnis, ja havia acabat. Però, passa, passa, no et quedis a fora.

Vaig entrar i ella va tancar la porta al meu darrera.

- Vine, seu al sofà mentres m'asseco els cabells i després estaré per tu.

M'havia acompanyat a la sala d'estar, on hi havia un sofà de tres mòduls, de color amarronat i amb textura de vellut, molt tou i confortable. Vaig seure-hi.

Al davant hi havia una tauleta baixa i damunt d'ella un grapat de còmics. En vaig agafar un i me'l vaig començar a fullejar.

Devien d'haver passat uns deu minuts quan la Mina va sortir del bany i va venir a la sala. Estava preciosa, amb aquells cabells brillats i llisos caient amb naturalitat sobre les espatlles.

Encara vestida amb el barnús, em va preguntar:

- Marc, em podries ajudar en una cosa? Se m'ha fos la bombeta del sostre del lavabo i la vull canviar.

- O, i tant! Digue'm que vols que faci.

- Bé, n'hi ha prou amb que m'aguantis l'escaleta plegable mentre faig el canvi.

- Fet! Vinc amb tu.

Erem els dos al bany. Ella havia agafat una bombeta nova i ja tenia l'escaleta posada a punt al mig de l'habitació.

- Bé, agafa-la fort. He de pujar fins l'últim esglaó.

Així ho vaig fer. Vaig agafar l'escala pels costats ben subjecte, mentres la Mina s'enfilava. El sostre era un pèl alt i l'escala semblava ser insuficient. La Mina feia esforços per arribar al portalàmpades, a cops aixecant-se sobre la punta del dits, de tant en tant tornava a descansar sobre els talons. La bombeta es resistia a desenroscar-se però la Mina tornava a insistir a desencallar-la, tot i que no era fàcil treballar i mantenir l'equilibri alhora.

Jo la mirava i patia amb ella, em vaig oferir a substituir-la però em va dir que no calia, que era cosa seva, el seu repte particular.

Com que la Mina s'estava de cara a mi, a dalt de l'escala, la podia veure bé, elsseus moviments, els seus progressos, les expressions de la seva cara. També podia veure el seu barnús, movent-se al compàs dels seus moviments i contorsions.

Els barnusos no van ser pensats per vestir amb fermesa, cenyits als cossos, més aviat són fràgils en la seva lleugeresa i els seus cinturons posseeixen una funció temporal i efímera, tendeixen a esmunyir-se en absència de nusos.

A cada moviment de la Mina, podia percebre com el barnús s'afluixava lleugerament. Si en un primer moment només deixava veure els peus, els turmells i una part dels bessons, ara s'havia obert una escletxa per la que podia entreveure les seves ben formades cames.

Finalment la Mina va poder treure la bombeta i ara tocava posar la nova. Va guardar la vella en una butxaca i en va treure la de recanvi.

- Aguanta bé Marc, encara no he acabat.

Jo seguia aguantant, però la meva mirada ja no es dirigia al seu rostre. L'escletxa seguia creixent, en la seva part més alta ara podia veure les seves cames molt més amunt, amb tota la seva força seductora.

Vaig començar a sentir una calor interna que res tenia que envejar a l'ambiental, una calor que m'envaïa de baix a dalt. Volia dissimular, retirar la mirada perque la Mina no se n'adonés i em reprobés l'actitud, però em resultava impossible. A cada gest,a cada moviment, el cos de la Mina m'hipnotitzava i un desig no previst s'anava apoderant de mi.

La Mina va separar els peus per aconseguir més l'equilibri. El barnús es va obrir més, concentrada com estava, la Mina no es va adonar que ara res no cobria la seva nuesa per sota del malic. Una nova onada de calor em va amarar, tenia les galtes enrogides en una estranya barreja de vergonya i desig. Per més que ho intentava, no podia defugir la mirada, encara més quan vaig descobrir un entrecuix inesperat. Quan un pensa en un entrecuix, sovint se l'imagina cobert amb aquell petit bosc triangular que dur a la vall íntima d'una dona. Però la Mina era especial també en això. Ella va pensar que si les cames atrauen per la seva finor i nuesa, perque no alliberar també aquella part del cos tan íntima.

I allà estava jo, immòbil, captivat per aquella visió, quasi sense respiració, sentint com unes gotes de suor em lliscaven pel front, les galtes vermelles com mai, excitat, sentint com els pantalons sem feien petits per moments. Hagués volgut baixar la cremallera per guanyar espai vital, fins i tot treure'm els maleïts texans ajustats que m'oprimien sense compassió.

Però no podia, les meves mans seguien aferrades a aquella petita escala i els meus ulls aferrats a la vall de la Mina.

- Ja està! Al final he pogut canviar-la! Ja pots deixar anar l'escala.

La Mina va baixar de l'escala, la va plegar i em va mirar amb una certa sorpresa:

- Osti, Marc! Estàs vermell i tot suat! Potser sí que la propera vegada canviis tu la bombeta.

1/8/15

La maledicció del tetrabric


No hi ha manera d'escapar-ne. Sempre que obro un tetrabric, les maleïdes gotes apareixen i s'escampen arreu! A vegades mentres tallo el cartró. Gotes que s'escapen de la tisora, regalimant sobre el marbre de la cuina, vegades és el mateix tetrabric, que en agafar-lo apretant per aixecar-lo en direcció a la tassa, sembla esclatar com vil ampolla de cava que s'allibera del suro opressor. A vegades el rajolí  de soja cau sobre la cullereta de cafè o de postre, rellisca en la superfície còncava i fa un looping de skater, anant a parar a les estovalles. A vegades el rajolí  no s'atura quan li demanes i el got vessa pels costats, com la presa d'un pantà al que no li funcionen les comportes, riuets blancs lliscant avall cap el platet. A vegades, quan creus haver guanyat la batalla a la maledicció, les maleïdes gotes t'ataquen els dits tan bon punt t'aproximes i tanques el forat de sortida, o regalimen traïdores per les parets tetrabriqueres fins tacar el prestatge de la nevera.
Són les gotes hooligans, vàndals amagats en la multitud blanca, que esperen una distracció teva per empastifar allò que toquen. Al final no em queda mes remei que recurrir als antidisturbis, el rotllo de paper blanc que es troba sempre a punt per a emergències. Gent a qui  no els importa mullar-se per restablir l'ordre. No sé qui va inventar el tetrabric però si sé que va fracassar en contenir els díscols. No totes les gotes de llet suporten viure en una presó rectangular. Quan escoltes atentament amb l'orella enganxada a les parets de cartró, sents les maleïdes gotes planejant la fugida. Hom diria que les gotes són filles del got i que totes voldrien tornar a la seu materna, però no, no en volen saber res del got. Volen escapar, encara que això els costi morir a mans d'un tovalló.