25/9/14

El meu sopar amb l'André

Jo no sóc, no he estat mai de ballar amb parella, així que l'expressió "estant tocant la nostra cançó" no té gaire sentit emocional ni em porta cap record en especial, però no podria dir el mateix d'una pel·lícula que em va deixar una emprempta profunda: My dinner with André.
Una pel·lícula que em va recomanar la primera parella amorosa que vaig tenir, que tenia, al igual que jo, una dèria pel transfons filosòfic i poètic de la vida.
My dinner with Andrè és bastant inclassificable, podria ser la biografia d'un místic, un documental pioner de la nova era, un desafiament als valors morals de la societat o un experiment psicològic.
Hi ha alguna cosa en ella que em va atrapar, com si hagués caigut en una teranyina, potser perque obra la porta a entendre el món d'una altra manera, perque deixa entreveure que per molt estranys que siguem, tot té algún sentit.
A mi no m'agrada el cine de crispetes, està clar, jo concebeixo el cinema com una eina de transformació, de canvi. No soporto facilment "passar l'estona", per a mi "passar l'estona" és passar de la vida. Necessito sortir de la sala de cinema veient un altre món.
My dinner with André complia tots els requisits.

18/9/14

Més enllà serem aquí

 
Davant la pregunta sobre què hi ha després de la mort caben diferents hipòtesis:
Hipòtesi A
No hi ha res. Desapareixem sense deixar rastre, com si no haguessim existit mai. Part positiva: no hi ha cap possibilitat de patiment un cop morts. Part negativa: la nostra vida té el mateix valor que la vida d'una mosca.
Hipòtesi B
Deu existeix i anem allà on ell digui. Part positiva: si ens hem portat bé serem super feliços. Part negativa: com podem estar segurs de quin Deu hem de seguir?
Hipòtesi C
Existeix la reencarnació i hem de viure un mogollón de vides fins entendre de què va tot. Part positiva: ens ho podem pendre tot amb calma i deixar de pendre ansiolítics. Part negativa: si no ens espavilem, cada vida repetirem coses com si fos el dia de la marmota.
Hipòtesi D
La mort no existeix. Sempre som manifestacions de l'energia còsmica amb diferents aspectes. Part positiva: no cal que ens mengem el coco amb preguntes trascendentals. Part negativa: hem d'evitar que la nostra propera manifestació cósmica prengui la forma de porc ibèric, a saber com.

13/9/14

Pensant en veu baixa

http://lamega.fm/wp-content/uploads/2013/10/tom-hanks-em-o-naufrago-1345046446806_639x300.jpg
Goita aquell! va pel carrer parlant sol! Varem aprendre o ens varen dir que una persona que parlava sense tenir a ningú al seu voltant era una persona una mica tocada del bolet. Però els temps han canviat, ara quan veiem una persona parlant sola pel carrer, o dins d'un cotxe, diem que té un mans lliures.
Temps enrere però, hi havia mètodes per autocorregir-se si t'enxampaven parlant sol. Moltes vegades ho podies arreglar amb la fòrmula: a res! és que estava pensant en veu alta. Llavors la gent de l'entorn et concedia un visat de normalitat.
Una de les coses que sempre em fa gràcia és la gesticulació de la gent que parla per telèfon convençuda de que ningú els està mirant, quan de fet, qui no els està mirant és precisament l'interlocutor! Si ens imaginessim a aquesta persona movent-se, girant el cap, aixecant les mans, caminant quatre passes endevant i quatre enrera, etc...sense cap dispositiu telefònic, segurament diriem que està tocat del bolet.
Una persona que parla per telèfon és una persona que parla amb ningú, o al menys amb ningú físicament constatable. Es una persona que parla amb una veu, la resta ho posa la imaginació, la corporalitat la creem nosaltres sobre la base del record o sobre una suposició lògica.
Però el que m'interessa explicar és una idea de que el ser humà és un ser inherentment comunicatiu, és més, estic convençut que el ser humà no atura mai el procés comunicatiu, ni estant sol.
Quan es produeix el fenòmen de parlar en veu alta, tots ho hem experimentat o hem vist que altres ho experimenten, no estem davant d'un discurs unidireccional, d'una narració sense reaccions (feedback).
Segons el meu parer, pensar sempre és dialogar. Si anem pel carrer passejant i ens trobem un obstacle, una paperera per exemple, el nostre cervell envia un senyal: ep! per aquí no pots passar! i quan ens desviem per poder continuar, ho fem per que una veu ens diu: no passa res! rodejarem la paperera.
Acció-reacció, pregunta-resposta, problema-solució. Evidentment no estem parlant d'un diàleg entre dos cervells, ni tan sols entre l'hemisferi dret i l'esquerre. Es tracta de que el nostre cervell funciona dialècticament.
Si estic perdut en una ciutat desconeguda aturaré alguna persona i li demanaré orientació, establint un diàleg per obtenir la informació que necessito per arribar on vull arribar. Si la ciutat està deserta, el diàleg l'establiré amb mi mateix, pensant (en veu baixa o en veu alta...quan més m'emboliqui i em desesperi, més probabilitats de que sigui en veu alta).
El ser humà doncs, dialoga sobre dos terrenys, el social i el propi mental, no hi ha mai una discontinuitat. Quan la persona ens ha donat les instruccions per arribar on volem anar, el nostre diàleg salta d'un terreny a l'altre: M'ha dit que era el primer a l'esquerra...a no, calla, era el segon a l'esquerra, passat el semàfor...però no veig el semàfor....bé ja el trobaré.
Tot això ve a compte per que pot ajudar a entendre la realitat de la gent que viu tancada en un món propi o la gent considerada no gaire social per diferents motius: autistes, introvertits, tímids, esquizofrènics, etc.
Tots dialoguem amb nosatres mateixos en alguna mesura però construim principalment el nostre món amb la informació que rebem dels altres, amb el diàlegs amb els altres, el diàleg social, deixant al diàleg mental propi una funció secundària supeditada a l'anterior.
A la pel·lícula El nàufreg protagonitzada per Tom Hanks, el personatge principal intenta sobreviure en un lloc inhòspit, tan a nivell físic com mental. Arriba un moment en que el nàufreg dibuixa una cara sobre una pilota de futbol que, a partir d'aquell moment, es converteix en una mena d'amic amb qui mantindrà converses al llarg de la pel·lícula.
Els bebes balbuceigen, parlen, i ens fa gràcia veure'ls, els nens parlen amb óssos de peluix, amb ninos, amb joguines...parlar és inherent a les persones. Els nostre món es crea en base a aquest diàleg permanent amb allò que ens rodeja i, a vegades, allò que ens rodeja es diu cervell.
Qui no ha parlat en somnis, qui no ha despotricat quan les coses surten malament. El nostre cervell mai s'atura. Això sí, quan pensem ho fem normalment amb veu baixa, no perque sigui el més natural, els ocells canten, els gats miolen, els llops udolen, les granotes croen,...hi ha altres motius, potser més culturals, no sé.
Mentres escric en aquest blog m'endinso en el dubte...estic pensant en veu baixa o en veu alta?

8/9/14

Pel camí de les petxines, la ruta dels estels


Si en algún moment el subtítol del blog té realment justificació és ara, és a dir, els dies passats entre el 21 d'agost i el 6 de setembre. Un viatge d'anada i tornada de Pamplona(Iruña) a Burgos sobre dues esportives que van aguantar estoicament la penitència i em van protegir els peus de tots els mals al llarg de la meva travessia per muntanyes i deserts ibèrcs.
Satisfet, satisfet per l'aventura i satisfet per comprovar que va ser un encert per quan el viatge m'ha servit per millorar en diversos fronts, començant pel lingüístic. He pogut practicar diverses llengües, especialment el francès, del qual només sabia dir quatre frases mal pronunciades i ara mateix m'estic llegint Le Petit Prince sense deixar gaires llacunes de comprensió. Encara que sembli increible, els de  colla amb la que anava (un toledano, un de Conca, un Valencià, un milanès i...un igualadí!) em demanaven d'intèrpret sempre que no s'entenien amb els francesos que trobàvem.
També he practicat l'anglès, per descomptat, que com és habitual, ocupa el rol d'interllengua apriori quan la gent no es coneix ni se sap d'on és cadascú.
En 16 dies vaig conèixer, a part dels de la colla, gent dels Estats Units, Anglaterra, Galícia, Itàlia, Polònia, Alemanya, etc. al que cal afegir a dues noies de Manresa i una noia de Tolosa del Llenguadoc de la que m'hagués enamorat si haguessim coincidit més d'una tarda.
Les anècdotes i sorpreses van ser moltes, aturats que venien entrepans i begudes en mig del no-res, refugis de palla, guardiacivils a cavall, desaparició de mitjons italians, una assecadora de roba de les de dos rulos espremedors d'aigua, un dinar a 0'80 cèntims per càpita, un casament amb aurresku, una lectura a peu de microfon en una esglèsia d'Estella, un microkoala, una font de vi (sense vi a la tornada), una hospitalera de Vic, originària de Moià i que rebia a tothom en català, un estranger que em va dir "ĉu vi parolas esperanton?" encara que no en sabia més, una propietària d'alberg que em va regalar un immens tomàquet i una mena de samfaina deliciosa, un concert de roncs, una festa medieval...
El més interessant del "camino" , al menys el camino francès, és la part social, la part de comunicació entre la gent. Vaig fer una bona amistat amb un toledano que deia que aquest era el veritable sentit del camí, si més no en l'actualitat. A ell se li feia molt feixuc caminar sol, sense conèixer gent, sense parlar amb coneguts i desconeguts. I no puc fer altra cosa que donar-li la raó. És un plaer poder dirigir-te a gent que ja d'entrada desitja parlar amb tu, especialment agrait és per als que realitzen/realitzem el pelegrinatge sols (molt recomenable). No fer amics durant el camí és gairebé impossible, flota en l'ambient que tots estem fluint en una mateixa direcció, encara que sigui per motius i origens diversos. Si podeu, feu alguna vegada el camí dels estels.