24/3/15

El planeta Aigua

Tom i el seu amic Wilson
Moltes vegades em pregunto si és correcte el que faig en aquest blog. M'imagino persones pensant si no es tracta d'un exercisi escrit d'egocentrisme. Pel fet d'estar sol, la major part de la informació que aboco aquí, té a veure més amb el meu món intern que en el món que ens envolta.
Ha hagut períodes de benestar i d'inspiració en els quals escrivia poesia, contes, narracions, acudits...contenint claus universals. Han estat creacions que tal vegada han connectat amb gent del meu entorn. Però a mesura que la meva soledad es va tornant més profunda, les meves paraules es deformen mentres pugen per les parets del pou, fin a fer-se sovint irreconeixebles en arribar a la superfície.
Diuen que la gana aguditza l'enginy, potser és cert, però no sé si passa el mateix amb la creativitat. L'altre dia vaig veure un capítol d'Aventura en pelotas, un Adam i Eva amazònics que han de sobreviure durant un parell de setmanes en condicions extremes. Els vaig veure construint cabanes, elaborant sandàlies, fabricant trampes per a animals, recollint herbes, encenent focs impossibles, ...però no els vaig veure escribint poemes.
Jo visc en la meva jungla particular, on es substituiex els animals salvatges per companyies i corporacions salvatges, on l'aliment costa moltíssim de trobar i encara més d'equilibrar, on he de construir un refugi sense electricitat, amb elements que trobo aquí i allà en la nonatura que m'envolta, dormint en la postura del fetus per aprofitar al màxim el propi caliu, físic i emocional, en permanent estat d'alerta per esquivar els depredadors que es colen a casa pel forat bancari, espiant cada moviment, cada ombra per esbrinar si és un amic o un enemic...en la jungla tothom s'ha adaptat a la salvatgía, tothom menys l'humà en pilotes. Tinc un arma, sí, una navalla suissa, que em permet somiar amb Macgyver i Cocodrilo Dundee, i és que els petits somnis també són imprescindibles per a la supervivència. Perque la guerra també és mental. En la supervivència del més apte, les neurones són un arma, y un arma que cal saber manegar per no ferir-se a un mateix.
Ja fa temps, que sóc a la jungla, ja ni m'enrecordo de si estic en pilotes o no. No tinc temps per mirar el meu cos, no tinc temps per vestir-me de Tarzan. Potser he perdut part de la civilització que hom havia plantat en mi. Potser estic perdent el seny civilitzat, com Tom Hanks, el nàufreg que va fer d'una pilota vella el seu millor amic, la seva assegurança de vida en una illa deserta. Poca roba, poc sabó. Un indigent en mig del pacífic. Potser jo també faci un nou amic amb  la meva pastilla de sabó Lagarto, una de les poques coses que puc acariciar sense sortir-me del seny.
No, no tinc la barba del nàufreg i no puc fer servir els pèls com a calendari de la meva estada a la jungla d'asfalt. Però tampoc em fa falta, el meu calendari és el meu blog. Cada entrada, cada missatge és un missatge datat, enrotllat i ficat en una ampolla cada cop diferent, un munt de missatges flotant a la deriva en un món anomenat Terra però que hom hauria d'haver anomenat Aigua, on viuen uns animals anomenats nàufregs, encara que a ells no els agrada dir-se així i s'inventen eufemismes grandiloqüents.

19/3/15

Recullo, intercanvio, compro / arreglo, puleixo, venc

A finals d'aquest mes o principis del proper deixo anar amarres pel que fa a la companyia elèctrica. Vaig a fer la transició cap a l'època de les torxes. La meva idea és utilitzar com menys millor el pis a partir de finals d'abril, per la qual cosa, torno a cridar a qualsevol persona que em vulgui donar un cop de mà.
D'entrada, si algú té coses que funcionin amb placas o plaquetes solars, dinamos, làmpades a gas, etc. i creu que s'ho pot vendre o intercanviar, si us plau, feu-m'ho saber. També em podria anar bé algún mirall de penjar per conduir llum cap a zones interiors de la casa.
Si teniu coses per llençar us ho puc venir a recollir (si no és excessivament voluminós). Coses que no utilitzeu però d'un cert valor podem negociar un intercanvi o que us ho compri si no puja gaire. En sentit contrari: tinc coses elèctriques per vendre, si les voleu, ben barates, estufes, ventilador, microones, torradora, iogurtera, petites làmpades, etc.
Recordeu que les meves úniques fonts d'ingressos amb les que compto, hores d'ara, són el mercat d'antigüitats d'Igualada i el d'objectes usats de Vilanova del Camí, un cop al mes cada un.
A la primavera marxaré a fer el Camí de Sant Jaume, si teniu alguna cosa que cregueu que em pot anar bé per al viatge, m'ho dieu, us ho agrairé.
Sí algú necessita desconnectar un cap de setmana o més dies, el meu pis està  a la seva disposició, us deixaria les claus i plena llibertat. Tingueu en compte però, que no hi haurà corrent elèctric (però sí aigua i gas butà per cuinar).
Sobre intercanvis totes les possibilitats són obertes, només cal parlar-ho. Si sabeu d'algú que necessiti ajuda domèstica, bricolatge, realització de gestions familiars o personals, petits treballs (fa poc vaig fer unes transcripcios d'audio a word per un tema universitari), etc. També em presento candidat per fer-ho, no necessàriament a canvi de diners, feu propostes.
Si algú s'està pensant de fer el Camí de Santiago i li falta un últim impuls per decidir-se, que m'avisi i xerrem. també m'interessar rebre ajuda amb el meu francès (un idioma molt habitual en el Camí), si algú el domina...
Sigui com sigui, gràcies!

10/3/15

Camí de primavera

La meva etapa com a voluntari al Centre d'Esperanto de Sabadell ja sembla arribar al final. Al ritme que van les coses, no crec que hi hagi una continuitat, vaig deixar unes propostes d'activitats per  a sotmetre a deliberació però no s'albira quan tindrà lloc una reunió per a tractar el tema. La meva idea era fer una xerrada al març i una altra activitat l'abril, però no puc estar pendent de si em donaran via lliure o no, així que descarto preparatius per aquesta via i començo a avançar per una altra.                                                                               Durant tot el mes de març estic compromès en un taller de recerca activa de feina, el que suposa exhaurir les possibilitats d'entrar a treballar contractat per alguna empresa. Millorar el currículum, les estratègies per difondre'l, fer autocandidatures, conèixer noves fonts d'informació laboral, memoritzar què esperen els entrevistadors, etc. Al llarg del temps he parlat amb molts aturats que han passat per això, la majoria bastant més preparats que jo en habilitats, experiència i currículum. Jo diría que d'aquests més preparats, un de cada deu o dotze ha trobat feina (per uns mesos, en principi). Així doncs, com deia, miraré d'exprèmer aquesta via, malgrat que el realisme em susurra a l'orella que el major benefici d'aquests tallers es bàsicament que t'ajuden a no sentir-te tan sol. Bé, només per això ja paga la pena provar.                                                                                                                                                                                               Si l'esperat miracle no es produeix i la situació és similar a l'actual, el que toca es tornar a preparar la motxilla, al llarg del mes d'abril. La meva darrera aventura em va portar fins a Burgos, així que el meu nomadisme es reiniciaria en aquella ciutat. Aquesta vegada però, la prova serà de foc, ja que segurament no comptaré amb cap coixí econòmic si les coses no prosperen.                                                                       Si algú es pregunta perquè precisament posar-se en marxa des de Burgos, recordar que és una de les etapes del camí de Sant Jaume, un itinerari popular que tots els anys atrau a multitud de persones d'arreu del món.   El que més necessito en aquest moment, feina apart, és fer amics, desenvolupar la meva capacitat comunicativa (que inclou practicar idiomes), moure'm en un entorn amable i generós, com és el que creen els pelegrins, respirar espais amplis i naturals, caminar, sentir que vaig en alguna direcció, sentir el vent, escoltar històries, conèixer llocs i idees que puguin esdevenir noves portes que creuar. També com a budista, no puc menys que sentir la profunditat d'un viatge així.                                                                                                                                                                                                                                        Malauradament, la meva primera idea de fer-me voluntari alberguista es va truncar ràpid per la ingent quantitat de gent que ja s'ha ofert per a aquest servei, però no importa, durant abril inventaré formes alternatives de donar servei, paral·lelament a formes d'aconseguir algún ingrés. Les idees mai m'han faltat, només queda recollir coratge i superar les dificultats que aniran sortint.                                                           Queda decidir que passa amb el pis d'Igualada. Les factures seguiran venint irremeiablement. Estic valorant la possibilitat de donar de baixa la llum. No es imprescindible i l'estalvi el podria invertir en làmpades i aparells que es carreguin amb energia solar. Donar de baixa l'aigua ja ho veig més complicat, bàsicament pel tema de la higiene, així que miraré de deixar-ho com està, a més, comparat amb la llum es relativament barata.