Poesia

CASTELLS DE SORRA
Víctor, Marina, Joan, Francesc, Eva,...
ombres en un món fictici,
miratges dins del buït.

Tan sols el teu record és real,
ets tu l'únic ser,
la teva forma és la forma del meu cor,
els teus sentits el meu sentit,
la teva mirada el meu horitzó.

Visc un present inexistent,
a força de viure't,
a força de llàgrimes exhaurides,
de plaers oblidats,
de desitjos abandonats.

Tan sols el teu record és real,
perquè el teu record és l'aire,
és tot i és res,
respirant et tinc i respirant et perdo,
com l'onada de la mar,
que eborra els castells
que l'infant construeix, obstinat.

Tan sols el teu record és real,
perquè penetra en mi,
perquè, a voltes, el teu record sóc jo,
doncs no visc si no ets tu qui viu.

Quan els meus pensaments,
nostàlgics, s'amaren de tu,
entro en el gran buït,
i sóc ombra per uns instants,
i penso que algún dia moriré,
i no sentiré la mort,
perquè sóc aliè a la vida i,
potser,
només potser,
el dia que jo mori,
esdevindré record i viuré en tu, ves,
qui sap, potser dins el teu cor.

Abans que l'onada
ensorri el meu darrer castell,
vull dir-te que t'he estimat,
que cada gra de sorra
era una part de mi,
que jo he estat els meus castells,
que m'he lliurat a la mar i,
que cada onada,
fou un bes inoblidable.

 
EL GRAN BUIT
Em desperto i em gir,
No hi ha res,
em gir a l’altra banda,
No hi ets,
Alço la mirada al front,
No et veig,
I tanmateix,
El llit calent em parla de tu,
Són teves les formes del llençol,
Les arrugues del coixí,
Un suau vent em colpeja el rostre,
És la porta entreoberta,
Per on s’esmuny el teu perfum,
El sol truca a la finestra,
Intenta omplir l’habitació,
La meva ombre sobre la paret,
Retalla el gran buit,
Avui no sona el despertador,
M’ha desvetllat la realitat

 
ONA
Ona, la d’aigües endins,
Que un dia vingueres a la terra
I encisares amb la màgia i el misteri
Un jove de pocs anys, només vint.

Diablessa de la sal,
Filla de Neptú,
Qui per art d’un encanteri
Esdevingueres una dona d’aquest món
Amb l’ajuda del vell sol.

Fou intensa ta mirada,
Inevitable com l'iman.

Amb ta llengua dolça, nascuda per gaudir,
Captivaves l’home sol i senzill,
Cada tros del teu cos,
Una crida irrenunciable,
Era aquest el teu destí.

Visqueres entre els homes
Ja per sempre més,
Tes cames caminaven,
Tes mans acariciaven,
Fent-te lloc entre les dones.

Ben intensa la mirada,
Amb llàgrimes de sal,
I, en el cristal·lí dels teus ulls,
El reflex de la lluna sobre el mar.

Si existeix el despertable
Damnificats éssers del no res
destructors d'albes
raccionadors del mal
creixent entre tenebres inconexes
com el deteriorament d'un pou mort.

Evadiu-vos del meu cos
abandoneu la meva ment
desintegreu-vos en les vostres pròpies ombres
per a no atormentar
la gent que viu en mi.

Fuig la fe
i al seu darrera multitud de petits éssers
desconeguts amb sentit
gnoms de cristall de Bohemia.

Tinc son i tinc somnis
dormo la meva pròpia vida
visc la meva pròpia presó
entre parets increades.

No existeix llum, viatges ni pau
impossible retrocedir
impossible avançar
sols el crit es mou
en cercles concèntrics

Existeix la mort?
Existeix la vida?
Sol semblen nostàlgies oblidades
pensaments florits
és temps de no temps
d'escriure-n's la nostra pròpia resposta
de concebir enganys renovats.

Camins de pedra o...
pedres de camí
cel obert o...
concavitat celeste.

No hi ha més
no hi ha menys

Va deixar de ser roín el roín
digne el digne
essencial l'essencial
ara és temps de...
quí sap què?

Potser despertar
si existeix el despertable
però...no serà potser
transfusió de malsons?

Dormiu amics dormiu
ara que
potser demà no podreu.




TOC, TOC, ...
Toc,toc,
Paret esquerra,
Toc,toc,
Paret dreta
Toc, toc
Davantera
Toc, toc,
Endarrere.

La mirada topa al sostre
I la mirada topa al terra
No topa a cap finestra
I no topa cap portal.

Llenço la veu i ressona,
Em sento a mi mateix,
Em dic on sóc,
Em dic on ets.

Decideixo,
Camino,
Retorno,
Giro,
Penso,
Avanço,
Dubto,
Hi vaig

Planto l’orella,
L’enganxo,
Paro atenció,
Sento la totxana,
El fred del guix,

eix el meu silenci,
Quasi no respir,
Sí, ja hi sent,
M’arriba un so,
De l’altra banda,
Silenci,
Escolteu...

Toc,toc,
Paret esquerra,
Toc,toc,
Paret dreta
Toc, toc
Davantera
Toc, toc,
Endarrera...


EGOCENTRIA I REMENADA
Són cents, cents de dies,
ara amunt, ara avall,
atapeït, farcit del no res,
com llum incorpòria,
capficat en ma cabòria, allò consabut,
d'on vinc, qui sóc, què faig.

Cel cendrós, aplec d'intrascendències,
limb,
caic, caic, caic, pluja dels caus-caus,
viu,
mou-te,
mou-te molt,
ritme maleït,
reeixir de nou com espantall, goita! surt!,
sento sentiments, esparverat,
cant idílic, esforç sobtat, de nou enreixat.

Tu m'ets fidel, ell m'és cruel,
ric un xic,
va com va,
duc a port el plantejament irreal,
lúdic, sempre lúdic,
tempesta lunar,
lluny del món, mon pare, mon amic, mon cel,
mon món.

Lluita contra mi, sóc m'adversari,
sempre, malgrat revifar,
potser tossut,
potser és la ment geperuda, però passa,
pas a pas, no pas per por,
tristor,
bajanada anexa,
qui ho havia de dir,
serà tan jove...


 
SI MON COR NO FOS TEU
Si mon cor no fos teu,
cercaria en els teus ulls
el capcinar i la complença,
fitaria el teu cos
amb anhel i desig,
acaronaria els teus pensaments
i guariria les teves ferides.

Esperaria amb frisança
aquell moment de feblesa
en el que el teu cor s'obrís,
com s'obre la flor al primer raig,
amararia la teva ànima
amb la joia d'ésser suau,
viu, tendre, immortal i feliç.

Si mon cor no fos teu,
et cercaria arreu,
regiraria calaixos i taulells,
obriria portes i finestrals,
preguntaria arreu.

I, si, quan et trobés,
em diguessis que el teu cor el donares,
beneiria i envejaria a aquell
que, essent humà,
fou capaç de captivar-te.
beneiria el seu destí
i envejaria la seva sort.

Si mon cor no fos teu,
et crearia del no res,
com crea el pintor
el paisatge dels seus somnis,
resseguiria amb els llavis
el teu nom imaginat,
a batzegades el meu cor
et cridaria,
llançant a l'infinit
el mot que t'és fidel

i el ressò em portaria,
a cavall dels estels,
la teva resposta silenciosa...
si mon cor no fos teu.

Serem amics



M'aGito, tot sabent que no cal

Esperant un temps que mai no existirà

és l'imMòbil ser

l'imMòbil estar

i m'en Adono que potser no hi ets.



I tanmateix...t'estim... i sé que algún dia, en algún lloc...

serem amics.



De les absències



remor de tren que ens allunya,

mirades silencioses que solquen

camins transparents, que menen

cap a uns ulls fugissers...

sento les paraules d'en Pol

que ressonen en l'oïda imaginària

al cap i a la fi, imaginada.

Vilanova sota un estel brillant

I fou així,
la meva mà temerosa,
el cor nu, bategant,
els meus ulls en ta mirada.
I fou ahir,
anyorança d'una vesprada
que esdevingué record constant,
càlida nit mai oblidada.
I fou per a mi,
sensació i plaença,
sota un estel brillant,
ta mà,
com una besada.

La nit serà cristall

I com la mar,
hi haurà dies de calma
i nits de tempesta,
onades de pau
i batecs contra la roca.
L'aigua durà sal als estels,
la nit serà cristall.
Els dies es perderàn
en l'horitzó.
A la ratlla de la mar
no hi haurà res
que trenqui la pau,
llevat dels meus batecs
i el teu mirar, llunyà.