29/8/13

Perquè Dorian Gray? *



Quan vaig inaugurar l'etapa més intimista d'aquest blog, necessitava un nou títol que d'alguna manera conduís cap al meu món personal. Uns dies abans de la inauguració, la biblioteca central d'Igualada va oferir un passi gratuït de la pel·lícula El retrat de Dorian Gray, basada en la famosa novel·la d'Oscar Wilde, un passi al que vaig assistir.
No vaig trigar gaire a adoptar el personatge per al meu blog. Dorian Gray, un home centrat en el seu propi món, inadaptat a la vida i la societat, a la recerca de la felicitat terrenal, de la plenitud, amb una personalitat i apariència indescifrable per als seus coetànis, fascinant per a uns, escabrós per a altres, esclavitzat per una espiral interior que el portà al límit de la bogeria.
Sovint, la gent que em coneix i que no em coneix em diu: Karles, sembles més jove del que ets! Molts dels meus amics generacionals tenen cabells blancs que jo no tinc, alguns d'ells no poden pujar muntanyes que a mi m'entusiasmen. Construeixo figures de lego amb els fills del meus amics mentre ells discuteixen sobre la seva visita al Domo de Milà o sobre la congelació de salaris.
Dorian Gray vivia però no escrivia. Era presoner del seu secret. El Relat de Dorian Gray és una superposició de dos personatges: Karles i Dorian. Jo no tinc un retrat que la gent pugui descobrir i que mostri la meva realitat però sí puc escriure un relat, un retrat escrit de mi mateix. Un relat que vagi mostrant, dia rere dia, el Karles real, l'interior, com la tela que molt lentament s'alça, la tela que Dorian utilitzava per tapar el seu quadre.

28/8/13

Personatges referents

 Pipi Langstrump

És per a mi molt interessant anar descobrint quins personatges reals i ficticis entrarien en l'òrbita de l'Asperger, segons especialistes i segons altres persones coneixedores de la síndrome.
Un personatge catalogat com a tal, que surt en algunes referències, és Pipi Langstrump, també coneguda com a Pipi Calzaslargas en la versió espanyola. Un personatge que em va captivar immediatament la primera vegada que el vaig veure per TV.
Sempre l'havia relacionat més amb el món de la rebel·lia i de la reivindicació de la llibertat, igual que segurament ho veu la gent identificada amb el món llibertari i els punks. M'ha sorprès aquesta nova visió de Pipi, que ara pren per a mi una visió més entranyable.



W. A. Mozart

Jo vaig entrar en el món de la música clàssica, en el gust per la música clàssica vull dir, a través del Para Elisa de Bethoven però, curiosament, el músic que més vegades i més sovint escoltava era Mozart, i en especial la seva simfonia número 40, la mateixa que s'inclou tangencialment en la pel·lícula Mozart i la balena (la teniu penjada al costat). També m'ha sorprès descobrir el seu caràcter autista, cosa que em suggereix revisitar la biogràfica Amadeus.

27/8/13

Blanco y en botella...

Durant el temps, no molt, que fa que investigo sobre la meva singularitat que atribueixo a l'autisme d'alt funcionament, és normal que alguna persona que em coneix em digui: ca home! tu que has de ser autista!
No tinc un diagnòstic elaborat per un metge i en això li hauria de donar la raó però...si una persona esternuda, té mocs, calfreds i un xic de febre...té la grip o la començarà a tenir quan li digui el metge?
Si vius en un estat de por permanent, si les situacions socials complexes et superen, si la teva ingenuitat sorprèn a la gent, si dius coses fora de lloc, si la capacitat de concentració vers el medi social és minsa, si no saps llegir entre línies ni interpretar indirectes, si no pots reconèixer cares conegudes, si no et pots integrar en cap cercle d'amics,etc...blanco y en botella.

Nota:
avui dia allò al que aludeix la dita, la llet, és veritat que s'ha diversificat. També hi ha llet d'arròs, llet d'ametlla, llet d'avena, orxata, etc. La qual cosa s'adiu amb el paral·lelisme ja que el ventall autista és molt ampli i divers, fins i tot en la franja alta, on podem situar els Asperger o Aspies, els autistes que aconsegueixen conviure en societat autonomament o quasi (segurament hi ha parelles on un dels dos membres - o un familiar - cobreix la falta d'autonomia de l'altre).
Pel que puc intuir, hi ha molts autistes no diagnosticats (llegiu el post anterior sobre Temple Grandin). Si aconsegueixo que els meus amics, familiars i coneguts m'entenguin una mica més a través de les meves paraules, segurament hauré contribuit un xic a que els autistes desconeguts estiguin una mica més a prop de la gent que els envolta.

26/8/13

L'autisme segons Temple Grandin

Ahir vaig acabar de llegir Pensar con imágenes, mi vida con el autismo, de Temple Grandin. Es tracta d'una obra que fusiona biografia i assaig on s'investiga l'autisme i se suggereixen algunes claus per entendre l'autisme en general i l'autisme d'alt funcionament o Asperger en particular. L'autora és, ella mateixa, una autista d'aquesta franja de rendiment intel·lectual alt, el que fa que a simple vista una persona amb Asperger passi com a normal "amb peculiaritats".
Del llibre intentaré recollir alguns testimonis que són d'alguna manera interessants:

"Quan més aprenc, més sóc conscient de que la meva manera de pensar i sentir és diferent. Penso diferent d'una persona normal".
"Molts individus amb autisme d'Asperger mai es diagnostiquen formalment i sovint tenen feina i viuen independentment".
"Molts programadors informatics presenten trets autistes...a les persones realment sociables no els interessa la informàtica".
"Els transtorns dels autistes relacionats amb el contacte visual i la maldestresa no es veuen per internet i els missatges escrits eviten molts dels conflictes socials dels tracte personal. És possible que internet sigui el millor que hi ha per a millorar la vida social de l'autiste".
"Per a un autista la realitat és una massa confusa d'aconteixements, persones, llocs i imatges que interactuen. Sembla que res tingui uns límits clars, ordre o significat. Gran part de la meva vida consisteix en intentar distingir el patró que s'amaga darrera de tot. Les rutines establertes, els horaris, les rutes concretes i els rituals contribueixen a posar ordre en una vida insoportablement caòtica".
"Hi ha gent que creu que els autistes no tenen emocions. Per descomptat jo sí les tinc, però s'assemblen més a les d'un nen que a les d'un adult...solament entenc les senzilles, com la por, la ira, la felicitat i la tristesa".
"Per desgràcia, a la meva mare i a altres persones molt emotives els costa entendre que els autistes pensen d'una altra manera. Per a ella és com tractar amb algú d'un altre planeta".
"Potser pèrquè sóc menys emotiva que els altres, em costa menys enfronter-me a la idea de la mort. Visc cada dia com si anés a morir demà".
"No hi ha una línia divisòria clara entre un científic excèntric i brillant i un Asperger".
"Al cap i a la fi, no van ser els individus realment socials els que van inventar la llança de pedra. Segur que va ser un Aspie que es dedicava a allissar pedres mentres els altres socialitzaven a l'entorn d'una foguera. És possible que, sense trets autistes, seguiriem vivint en coves".

24/8/13

*Un ministre agobiat

Un dels meus objectius actualment és mirar d'apropar el món de l'autisme, del meu autisme al menys, a la gent que entenem com normal, dit "normal" aquell estat del que gaudeix la majoria de gent que manté relacions fluides amb l'entorn.
Si ens imaginem a una persona com si fos un país o un estat, ens serà fàcil entendre que aquest estat es proveeix d'una sèrie de departaments que els són imprescindibles per la supervivència i el progrés. D'aquests treuria a tema un departament que anomenaré d'Assumptes Interns i un departament d'Assumptes Exteriors. cada un d'ells amb un ministre a càrrec, cada un d'ells amb una dinàmica i responsabilitat pròpies. 
Una persona normal té consciència dels dos departaments i té un ministre adequat per a cada tasca, enviant un o altre a treballar segon el cas. si estic rentant els plats, el ministre d'assumptes interns planifica les següents tasques, com ara posar la rentadora o anar a pagar un rebut.
Si mentres rentem els plats rebem una trucada d'un amic que ens vol explicar que el seu pare està malalt, desactivem el departament d'Assumptes Interns i activem el d'Assumptes exteriors durant tot el temps de la trucada.
Un autista és un país que no té ministre d'Assumptes Exteriors o té un ministre incapaç de fer la feina que li toca. La solució és assignar els assumptes exteriors a l'altre ministre, el d'Interns. Com és d'esperar, el resultat és un servei defectuós en ambdós departaments. Ineficàcia en el Departament  d'Exteriors i colapse en el d'Assumptes Interns.
En el meu cas, el meu món interior envaeix el món de les relacions públiques de forma no volguda, o al menys no volguda per als meus interlocutors. Quan no em puc concentrar en una conversa, salta un diferencial que ho apaga tot i no veig (metaforicament) a qui tinc a davant. De fet en la meva vida habitual imaginació i realitat se superposen, passat, present i futur conviuen sense un ordre definit. 
Puc estar en una conversa sobre el partit que va jugar el barça anit i estar imaginant que passaria si un astronauta trobés una pilota a Mart. si en aquell moment algú interromp el meu pensament per demanar-me l'opinió sobre el partit, el més probable és que doni una resposta evasiva o ambigua per sortir del pas i miri d'escoltar la conversa una mica per corregir la resposta més endevant i que la gent em vegi com una persona normal.

23/8/13

Pensar o no pensar



No fa gaire, una amiga, veient que filosofava molt, em va dir: Karles, és que penses massa!. Pel que vaig deduir, havia evitat dir  "Karles, tens problemes perquè penses massa!".
No és la primera vegada que ho sento dir i, com no, hi he estat pensant...És veritat que penso molt, això crec que ho he heredat per via materna,  la meva mare li donava moltes voltes a les coses i fins i tot comentava que això era poc més que una maledicció. Volia trobar un interruptor que de tant en tant la permetès un repós mental.
És un problema pensar molt? Sí i no, per una part no crec que hom pugui triar gaire si pensa molt o poc, igual que tampoc podem triar gaire com respirem, com caminem, com parlem, etc. Ara  bé, podria ser que la meva amiga estigués utilitzant, conscient o inconscientment un eufemisme i que en realitat volgués dir "Karles, penses erròniament" o fins i tot "Karles, penses en forma poc saludable".
Cap la possibilitat de que fos així però també cap la possibilitat de que la meva línia de pensament sigui correcte i que, simplement, les meves deduccions i conclusions no coincideixin amb les de les persones que "no pensen". De fet, si ens ho mirem bé, la nostra cultura occidental ha arribat on ha arribat partint dels grans pensadors grecs i actualment avancem gràcies a científics i inventors, innovadors que tenen com a eina primordial el pensament, més utilitari que el dels grecs, tot s'ha de dir.
A mi m'agradaria acordar més la meva forma de pensar amb la de la gent i la societat que m'envolta però el meu aïllament, sigui efecte de l'autisme o per altres causes, no ho posa fàcil. A vegades un es víctima del propi engranatge, m'imagino a Einstein enredat en un món de fòrmules i teories formant una maranya de la que és dificil escapar-se i més cap aquí, algú s'imagina un Woody Allen que no pensés?
On rau el problema? és la meva incapacitat de sintonitzar amb la societat o és la societat incapaç d'incorporar els individus que pensen? Contemporitzem i repartim les culpes?
El que tinc clar és que pensar, correctament almenys, no sols és útil sinó a vegades imprescindible per sobreviure. Jo vaig estar en el límit del suicidi als 15 anys i va ser la meva tendència a pensar el que em va salvar la vida. El repte de trobar solucions als problemes de la vida, el repte d'entendre i entendre's.

9/8/13

Els orígens d'un mètode

Fa un temps, en saber que una amiga meva estava embarassada, em vaig comprometre a explicar-li quins eren els fonaments en que em vaig basar per educar el meu fill, que complirà 14 anys aquest mateix agost. Sota l'encapçalament Nen interior i nen exterior, vaig intentar mostrar les pautes pràctiques i la filosofia que em va moure.
Avui m'agradaria citar el conjunt de referents que, en diferents graus i per diferents raons, varen ser eixos sobre els que meditar i configurar el meu mètode educatiu:

El Daodejing, de Laozi em va ajudar a entendre les diferències entre pare i fill, entre vell i jove, entre rigidesa i flexibilitat.
Mi hija Hildegart em va fer conscient de l'immens poder d'influència que tenim sobre els fills i com n'és d'important usarlo amb bondat i saviesa.
Judit Pólgar em va fer comprendre que un bon entrenament de l'esperit humà ens pot dur a grans i sorprenents fites.
Khalil Gibran em feu comprendre que els nostres fills no ens pertanyen i que els pares només som els protectors i vetlladors de la seva llibertat i desenvolupament.
L'experiència de Summerhill em mostrà que el somni de crear homes lliures és un somni compartit i una aspiració irrenunciable.
Siddharta Gautama, el buda m'ajudà a impedir que els meus anhels i incapacitats personals interferissin en el camí del meu fill i m'ajudà en moments de dol, especialment durant el periode de separació, quan ell tenia 4 anys.