No fa gaire, una amiga, veient que filosofava molt, em va dir: Karles, és que penses massa!. Pel que vaig deduir, havia evitat dir "Karles, tens problemes perquè penses massa!".
No és la primera vegada que ho sento dir i, com no, hi he estat pensant...És veritat que penso molt, això crec que ho he heredat per via materna, la meva mare li donava moltes voltes a les coses i fins i tot comentava que això era poc més que una maledicció. Volia trobar un interruptor que de tant en tant la permetès un repós mental.
És un problema pensar molt? Sí i no, per una part no crec que hom pugui triar gaire si pensa molt o poc, igual que tampoc podem triar gaire com respirem, com caminem, com parlem, etc. Ara bé, podria ser que la meva amiga estigués utilitzant, conscient o inconscientment un eufemisme i que en realitat volgués dir "Karles, penses erròniament" o fins i tot "Karles, penses en forma poc saludable".
Cap la possibilitat de que fos així però també cap la possibilitat de que la meva línia de pensament sigui correcte i que, simplement, les meves deduccions i conclusions no coincideixin amb les de les persones que "no pensen". De fet, si ens ho mirem bé, la nostra cultura occidental ha arribat on ha arribat partint dels grans pensadors grecs i actualment avancem gràcies a científics i inventors, innovadors que tenen com a eina primordial el pensament, més utilitari que el dels grecs, tot s'ha de dir.
A mi m'agradaria acordar més la meva forma de pensar amb la de la gent i la societat que m'envolta però el meu aïllament, sigui efecte de l'autisme o per altres causes, no ho posa fàcil. A vegades un es víctima del propi engranatge, m'imagino a Einstein enredat en un món de fòrmules i teories formant una maranya de la que és dificil escapar-se i més cap aquí, algú s'imagina un Woody Allen que no pensés?
On rau el problema? és la meva incapacitat de sintonitzar amb la societat o és la societat incapaç d'incorporar els individus que pensen? Contemporitzem i repartim les culpes?
El que tinc clar és que pensar, correctament almenys, no sols és útil sinó a vegades imprescindible per sobreviure. Jo vaig estar en el límit del suicidi als 15 anys i va ser la meva tendència a pensar el que em va salvar la vida. El repte de trobar solucions als problemes de la vida, el repte d'entendre i entendre's.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada