9/12/15

Buscar feina és una feina

1000 anuncis oferint treball

-600 que exigeixen titulació tècnica específica, universitària o similar =             400

-350 que exigeixen un mínim d'un any d'experiència en el sector =                     50
                                                                                                                       
-30 que exigeixen carnet de conduir =                                                               20
                                                                                                                       
-15 que exigeixen coneixement alt d'idiomes =                                                     5
                                                                                                                        
-3 que s'ofereixen en zones llunyanes on es dona prioritat als candidats locals =
                                                              Total feines amb alguna possibilitat  =    2    A les que  es presenten entre 20 i 100 candidats habitualment.

En aquest percentual més o menys aleatori no he fet constar determinants de tall com ara les feines en que demanen persones exclusivament de sexe femení, feines amb un límit de edat i feines on el TPE no és un impediment.

Encara que aquesta estadística la configuro en base a la meva experiència personal, crec que hi ha molta gent en situació similar o equiparable. No desvelo cap secret si dic que la desocupació és un gran problema-repte que hem d'afrontar entre tots. Cal concebir, no un canvi en les polítiques on es mercadegen vots, sinò una nova visió de la societat. Com deien els antics anarquistes: De cadascú segons les seves possiblitats i a cadascú segons les seves necessitats.

Sobre el tema de l'atur podeu llegir altres entrades del blog, escrivint atur en el navegador intern que podeu veure a dalt de la columna de la dreta.

Nota: 
avui al tren, mentres em dirigia a Barcelona per fer gestions a l'ajuntament, m'he trobat un exemplar de Mundo Obrero, una publicació aproximadament en la línia d'Izquierda Unida. Un articulista exposava que existeixen dos corrents per resoldre l'atur estructural: la renda bàsica i el treball garantit. 
Segons ell, ambdues opcions presenten problemes per a la seva aplicació, el primer per questions de la gran despesa econòmica i el segon perque distorsiona el mercat de treball establert actualment.
Esta clar, però, que l'actual situació no es sostenible si pensem que la degradació d'una part de la societat acaba perjudicant, tard o d'hora, el conjunt (augment de despesa sanitària, major inseguretat ciutadana, augment de conflictes familiars i socials, etc. que alhora poden conduir a implementar polítiques més reaccionaries i limitadores de drets). A parer de l'autor, probablement s'haurà de buscar solucions de tipus mixt.


 


14/8/15

L'efecte papallona

mariposa

0
Avui al carrer, mentre arribava al portal de casa, m'he apropat a un grup de mares que xerraven entre elles. Un dels seus fills m'ha mirat i l'he retornat la mirada junt amb un somriure i ell ha aixecat la seva maneta saludant. La mare se n'ha adonat i ens ha somrigut al nen i a mi. Potser per això la conversa de les amigas a començat a versar sobre la sociabilitat dels infants.
Un cop acabada la conversa i desfet el grup, una de les mares ha decidit anar a la biblioteca per demanar un llibre sobre bebès. La biblioteca encara no l'havien oberta, així que mare i infant han anat a un bar a prendre un cafè i un got de llet amb sucre. Això ha alegrat el dia del propietari del bar ja que fins ara el tenia buit i tothom sap que gent crida a gent i que aviat arribarien altres clients.
Els sobres de sucre per als cafès s'estaven acabant, així que el propietari ha decidit trucar al proveidor per fer una nova comanda. El distribuidor ha fet una pausa en la feina que estava fent i ha agafat el cotxe per fer el repartiment del dia. Ha sortit més d'hora que de costum, per això ha deixat una nota a la porta de l'oficina avisant de l'incidència, però la nota no ha quedat ben enganxada i ha caigut pocs minuts després de marxar.
No ha trigat gaire en arribar la dona de la neteja de l'empresa, ha vist un paper al terra, al costat de la porta. S'ha emprenyat i ha rondinat una mica i ha anat a buscar l'escombra. Després de la neteja, la dona ha abocat tota la brossa al contenidor del carrer. Una part dels papers han caigut fora, així que s'ha hagut d'ajupir per collir-los. Això ha fet que la seva faldilla s'aixequés i una bona part de les seves belles cuixes, per la part alta, quedéssin al descobert.
En aquell moment passava pel lloc un ciclista que no ha dubtat en girar una mica el manillar per poder apropar-se més a la bellesa de la treballadora. El ciclista, però, ha perdut el domini de la bicicleta i ha caigut. Dos avis que eren a prop li han preguntat si ha pres mal i si necessita ajuda.
El ciclista, amb les galtes vermelles, els ha dit que no, que l'accident ha estat molt poc important i que es troba bé. Els dos avis ham marxat, tot parlant de la seva joventut. Això ha fet que un d'ells recordés que ha d'anar a sopar a casa del seu fill.
I així ha estat. El fill ha estat molt content que per una vegada el seu pare no ha oblidat la cita i li ho ha comentat a la seva dona. El sopar ha estat més animat que de costum, ple d'acudits i de rialles, l'avi es ha explicat l'anècdota de la bicicleta i tots s'han fet un tip de riure. Encabat han decidit fer el cafè a la terrassa. A la terrassa del davant, a l'altra banda del carrer, un veí ja està també prenent una tassa de cafè. El veí els ha somrigut i els ha saludat amb la mà i la família ha tornat la salutació amb aire afable. Tan bon punt m'he acabat de beure el cafè, m'he acomiadat de la família dient adéu amb la mà i entrant a casa. He anat a l'habitació, m'he ficat al llit i he apagat el llum amb un somriure.

10/8/15

Podria haver existit...Aristart d'Omago

Hi ha molt poques obres que parin atenció a la figura d'Aristart d'Omago (Omago, 360 a.c. - Atenes, 293 a.c.). Aristart va ser un dels darrers deixebles d'Aristòtil, de qui va rebre la inspiració per als seus principis bàsics. Va viatjar per terres d'Egipte interessat per la idea del més enllà. Va visitar diferents sacerdots dedicats al culte d'Osiris i va aprendre la llengua jeroglífica emprada pels caps religiosos.
En tornar del seu periple, Aristart va publicar el seu "Reruman Decalogon", del qual destaquem les idees que encapsalen la seva filosofia:



- L'home no es distingeix d'altres bèsties des d'un punt de vista universal.
- L'home no pot obviar la seva natura animal.
- La religió és el principal obstacle per que el ser humà es percebeixi aixi mateix tal com és.
- La ment humana és en constant canvi i evolució.
- Qualsevol percepció que l'home tingui de si mateix serà, inevitablement, provisional.
- El canvi constant en la ment humana implica canvis en els productes d'eixa ment.
- Reconeixent la seva essència animal, l'home reconeix la superioritat de la natura, les lleis de la qual no son modificables.
- Des d'un punt de vista científic, la vida humana no té un objectiu. La idea de progrés no poseeix cap base des d'un punt de vista universal.
- La intel.ligència humana és nomes un instrument d'adaptació al medi. Tots els éssers vivents posseeixen instruments d'adaptació.
- La plena adaptació al medi significa el ple desenvolupament de l'ésser humà.

En els seus darrers dies d'existència, Aristart dedicà els seus estudis a esbrinar si el medi es un fenòmen amb entitat pròpia o bé és l'home qui el crea. Va morir sense haver publicat les seves conclusions.

L'article es una traducció de l'original en esperanto: Povintus ekzisti...Aristarto de Omago.

7/8/15

La vall de la Mina (un relat del 2011)

Eren les set de la tarda, feia un dia gris, ennuvolat, tot i que no semblava que anés a ploure. Diuen que és així quan hom sent aquella xafogor de la que és molt dificil escapar, una calor humida que s'infiltra per totes les escletxes, de les cases i dels vestits.

Vaig sortir al carrer, sense un objectiu, sense una idea, potser a la recerca d'un bri de vent amagat darrera una cantonada. De carrer en carrer vaig arribar al passeig principal del barri. Em vaig aturar, estava apunt d'entrar en un bar, necessitava alguna cosa per apaivagar aquella calor enganxosa.

De sobte em vaig enrecordar de la Mina, la noia que vaig conèixer a la festa d'aniversari del meu germà. Una italiana del Venetto que havia decidit viure un any a Catalunya per aprendre el català.

La Mina era una noia discreta, de mirada càlida i faccions suaus, morena amb el cabell llarg fins les espatlles, no gaire alta i tanmateix tenia un aire esvelt. Pel seu aspecte i pel seu domini del català, ben bé podria passar per una catalana més sinó fos perque de tant en tant se li escapava alguna expressió en el seu dialecte matern.

Però la Mina també era especial per altres motius, no era la típica estudiant amb una beca d'Erasmus atreta per les famoses nits de gresca de la nostra ciutat, la Mina s'interessava més per les tertúlies que es feien en alguns locals del casc antic, on es parlava de política, de religió, d'utopies o d'història.

Però bé, com us deia, em trobava al bell mig del passeig quan tot d'una vaig recordar que molt a prop d'allà hi havia el pis on vivia la Mina. Tenia la seva adreça perque me l'havia donada mentres erem a la festa del meu germà.

Vaig posar la mà a la butxaca del darrera del pantaló, vaig treure el paper i el vaig llegir: “Mina. Passeig dels Oms, 24 2on 1a.”

Tot i que la nostra coneixença era molt recent, la recordava molt sociable i de caràcter acollidor, estava segur que la podria visitar sense que se sentís importunada. Dit i fet, em vaig dirigir al número 24, una casa antiga, sense intèrfon, amb la porta del carrer semioberta, no em va ser dificil doncs, empenyer-la per entrar. Vaig donar un cop d'ull al voltant, hi havia un interruptor a la meva esquerra, el vaig prémer i una llum tènue va il·luminar les escales. Tot l'edifici era antic, d'aquells que semblen delerosos d'explicar-te la història del barri a cada pas. Esglaons amb rajoles que ja no es troben, acabats amb un rengló de fusta desgastada per milers de passes perdudes en el temps.

Vaig pujar fins el segon pis i em vaig plantar davant la porta de la Mina. Durant uns segons em vaig aturar, envait per una inesperada vacilació vaig donar una mirada al meu rellotge, eren tres quarts de vuit, no, no era massa tard, segur que no la destorbaria.

Vaig prémer el timbre i vaig donar mitja passa enrera per esperar la resposta. Al cap d'uns moments algú obria la porta:

- Sí? A, Marc! Ets tu! Quina sorpresa!

Hola Mina, havia sortit a donar un tomb pel barri quan m'he enrecordat que vivies aquí i que et podria saludar.

La Mina portava els cabells enbolcallats amb una tovallola a la manera de turbant, duia un barnús ataronjat i unes sabatilles sense taló.

- Disculpa Mina, em sembla que t'he interromput la dutxa.

- A, no! No t'amoïnis, ja havia acabat. Però, passa, passa, no et quedis a fora.

Vaig entrar i ella va tancar la porta al meu darrera.

- Vine, seu al sofà mentres m'asseco els cabells i després estaré per tu.

M'havia acompanyat a la sala d'estar, on hi havia un sofà de tres mòduls, de color amarronat i amb textura de vellut, molt tou i confortable. Vaig seure-hi.

Al davant hi havia una tauleta baixa i damunt d'ella un grapat de còmics. En vaig agafar un i me'l vaig començar a fullejar.

Devien d'haver passat uns deu minuts quan la Mina va sortir del bany i va venir a la sala. Estava preciosa, amb aquells cabells brillats i llisos caient amb naturalitat sobre les espatlles.

Encara vestida amb el barnús, em va preguntar:

- Marc, em podries ajudar en una cosa? Se m'ha fos la bombeta del sostre del lavabo i la vull canviar.

- O, i tant! Digue'm que vols que faci.

- Bé, n'hi ha prou amb que m'aguantis l'escaleta plegable mentre faig el canvi.

- Fet! Vinc amb tu.

Erem els dos al bany. Ella havia agafat una bombeta nova i ja tenia l'escaleta posada a punt al mig de l'habitació.

- Bé, agafa-la fort. He de pujar fins l'últim esglaó.

Així ho vaig fer. Vaig agafar l'escala pels costats ben subjecte, mentres la Mina s'enfilava. El sostre era un pèl alt i l'escala semblava ser insuficient. La Mina feia esforços per arribar al portalàmpades, a cops aixecant-se sobre la punta del dits, de tant en tant tornava a descansar sobre els talons. La bombeta es resistia a desenroscar-se però la Mina tornava a insistir a desencallar-la, tot i que no era fàcil treballar i mantenir l'equilibri alhora.

Jo la mirava i patia amb ella, em vaig oferir a substituir-la però em va dir que no calia, que era cosa seva, el seu repte particular.

Com que la Mina s'estava de cara a mi, a dalt de l'escala, la podia veure bé, elsseus moviments, els seus progressos, les expressions de la seva cara. També podia veure el seu barnús, movent-se al compàs dels seus moviments i contorsions.

Els barnusos no van ser pensats per vestir amb fermesa, cenyits als cossos, més aviat són fràgils en la seva lleugeresa i els seus cinturons posseeixen una funció temporal i efímera, tendeixen a esmunyir-se en absència de nusos.

A cada moviment de la Mina, podia percebre com el barnús s'afluixava lleugerament. Si en un primer moment només deixava veure els peus, els turmells i una part dels bessons, ara s'havia obert una escletxa per la que podia entreveure les seves ben formades cames.

Finalment la Mina va poder treure la bombeta i ara tocava posar la nova. Va guardar la vella en una butxaca i en va treure la de recanvi.

- Aguanta bé Marc, encara no he acabat.

Jo seguia aguantant, però la meva mirada ja no es dirigia al seu rostre. L'escletxa seguia creixent, en la seva part més alta ara podia veure les seves cames molt més amunt, amb tota la seva força seductora.

Vaig començar a sentir una calor interna que res tenia que envejar a l'ambiental, una calor que m'envaïa de baix a dalt. Volia dissimular, retirar la mirada perque la Mina no se n'adonés i em reprobés l'actitud, però em resultava impossible. A cada gest,a cada moviment, el cos de la Mina m'hipnotitzava i un desig no previst s'anava apoderant de mi.

La Mina va separar els peus per aconseguir més l'equilibri. El barnús es va obrir més, concentrada com estava, la Mina no es va adonar que ara res no cobria la seva nuesa per sota del malic. Una nova onada de calor em va amarar, tenia les galtes enrogides en una estranya barreja de vergonya i desig. Per més que ho intentava, no podia defugir la mirada, encara més quan vaig descobrir un entrecuix inesperat. Quan un pensa en un entrecuix, sovint se l'imagina cobert amb aquell petit bosc triangular que dur a la vall íntima d'una dona. Però la Mina era especial també en això. Ella va pensar que si les cames atrauen per la seva finor i nuesa, perque no alliberar també aquella part del cos tan íntima.

I allà estava jo, immòbil, captivat per aquella visió, quasi sense respiració, sentint com unes gotes de suor em lliscaven pel front, les galtes vermelles com mai, excitat, sentint com els pantalons sem feien petits per moments. Hagués volgut baixar la cremallera per guanyar espai vital, fins i tot treure'm els maleïts texans ajustats que m'oprimien sense compassió.

Però no podia, les meves mans seguien aferrades a aquella petita escala i els meus ulls aferrats a la vall de la Mina.

- Ja està! Al final he pogut canviar-la! Ja pots deixar anar l'escala.

La Mina va baixar de l'escala, la va plegar i em va mirar amb una certa sorpresa:

- Osti, Marc! Estàs vermell i tot suat! Potser sí que la propera vegada canviis tu la bombeta.

1/8/15

La maledicció del tetrabric


No hi ha manera d'escapar-ne. Sempre que obro un tetrabric, les maleïdes gotes apareixen i s'escampen arreu! A vegades mentres tallo el cartró. Gotes que s'escapen de la tisora, regalimant sobre el marbre de la cuina, vegades és el mateix tetrabric, que en agafar-lo apretant per aixecar-lo en direcció a la tassa, sembla esclatar com vil ampolla de cava que s'allibera del suro opressor. A vegades el rajolí  de soja cau sobre la cullereta de cafè o de postre, rellisca en la superfície còncava i fa un looping de skater, anant a parar a les estovalles. A vegades el rajolí  no s'atura quan li demanes i el got vessa pels costats, com la presa d'un pantà al que no li funcionen les comportes, riuets blancs lliscant avall cap el platet. A vegades, quan creus haver guanyat la batalla a la maledicció, les maleïdes gotes t'ataquen els dits tan bon punt t'aproximes i tanques el forat de sortida, o regalimen traïdores per les parets tetrabriqueres fins tacar el prestatge de la nevera.
Són les gotes hooligans, vàndals amagats en la multitud blanca, que esperen una distracció teva per empastifar allò que toquen. Al final no em queda mes remei que recurrir als antidisturbis, el rotllo de paper blanc que es troba sempre a punt per a emergències. Gent a qui  no els importa mullar-se per restablir l'ordre. No sé qui va inventar el tetrabric però si sé que va fracassar en contenir els díscols. No totes les gotes de llet suporten viure en una presó rectangular. Quan escoltes atentament amb l'orella enganxada a les parets de cartró, sents les maleïdes gotes planejant la fugida. Hom diria que les gotes són filles del got i que totes voldrien tornar a la seu materna, però no, no en volen saber res del got. Volen escapar, encara que això els costi morir a mans d'un tovalló.

31/7/15

Quadern de bitàcora 2

Foto de Camí de l'Onyar

Ahir va ser dia de visites. Malgrat que la masia on soc es troba a uns quilometres de la poblacio mes propera, ahi va apareixer un cotxe amb dos testimonis de Jehova al seu interior. Jo vinc d'Igualada. Alla els testimonis tenen un dels seus ruscos principals, papallonejen per la Rambla, pel Passeig, les places principals,...No pensava que m'enviarien una delegacio a Vilobi d'Onyar, segur que em tenen el mobil intervingut amb un localitzador.
Venien amb un parell d'Atalayes, la seva targeta de presentacio mida XXL. Com que tenia ganes de fer una pausa de la feina (estava tallant canyes), els vaig donar una mica de cantxa. La veritat es que no van parlar gaire, els vaig explicar que soc budista i anaven una mica perduts. Venien amb l'objectiu de convence'm de que la ciencia no te respostes per tot i els vaig fotre un rotllo sobre la reencarnacio, les teories de Einstein i l'observacio d'unes tisores de podar durant la caiguda gravitacional ma-terra de gespa. No se si els vaig convencer de que la nostra gata rossa podria tenir atoms d'algun familiar nostre. Suposo que la biblia no en parla d'aixo.
Sigui com sigui, al final em van insistir que llegis l'Atalaya, que m'agradaria molt. Em van deixar els dos exemplars i van marxar rumb al desconegut, o conegut, si els funciona be el localitzador d'igualadins ateus.

Al vespre vaig tenir nous visitants. La excompanya del meu germa i una colla amb la que estava s'estaven mullant per la pluja en algun lloc no identificat pero segurament a prop i em varen dir de refugiar-se a casa. Jo encantat. Varen fer la seva xerrada i despres en varen convidar a un berenar-sopar a la zona del davant de la masia. Aixoplugats sota una freixa, feia una mica de fresca a fora de la casa, potser per aixo varen encendre unes espelmetes que anomenaven conciencia, set persones, set conciencies. Va estar be, bon ambient, bona gent. Pero les coses s'acaben i, sense sol i quan ja nomes quedava una conciencia encesa, varem iniciar el replegament. No em varen deixar cap Atalaya pero si alguna ampolla de Coca-cola i Fanta. La veritat es que les hi traure mes suc que a les revistes. Digueu-me materialista, si voleu.

Avui he continuat tallant canyes, llenya i males herbes. Tambe he restaurat un sostre enfilferrat per conduir parres, unes parres que aquest any no fan raim. Encabat he regat l'hort i he collit mongetes i bledes. Volia fer fotos pero, ai las! ahir vaig tornar la camera a la seva propietaria que me l'havia prestat durant un llarg temps. Un altre dia sera. Intentare trobar alguna imatge googlejant en el nuvol global.
Nota: el Samsung-tablet de que disposo, no disposa d'accents aixi que ja em perdonareu que no posi tildes (es diu aixi?).

27/7/15

L'home, un animal empàtic?

Segueixo sense entendre-ho. Avui parlaven a la ràdio de que en uns laboratoris estaven produint càncer dins dels organs interns d'uns ratolins per una investigació mèdica. Com és que quan escoltem que això mateix o coses similars els feien els metges nazis als jueus, ens horroritzem?
No ho entenc. Perquè els humans lluitem contra el patiment infligint patiment? Perquè sembla no importar-nos gens ni mica el que els passi a la resta d'animals que no són com nosaltres?  És que creiem que no senten cap de les tortures a que els sometem? Com és que els estem exterminant sense cap remordiment de conciència?
A alguns llocs del món existeixen cementiris per a animals domèstics, especialment per a gats i gossos, això significa que tímidament els reconeixem la condició humana a alguns dels animals que considerem "inferiors" a nosaltres. També, a casa nostra, és important la lluita contra les curses de braus per que ho considerem un acte de barbàrie i, tanmateix, ens desentenem de tot el que passa en els camps de concentració de gallines, porcs, vaques o ovelles.
A una platja del Japó assetgen i maten a centenars de dofins a cop de matxet, tenyint de sang tota la costa. Més al nord maten foques a cops de martell. Les reserves d'animals a l'Àfrica recorden el que va passar als indis americans amb l'aparició i colonització dels europeus.
Fem sopars romàntics a la llum d'una espelma menjant les costelles d'algú que no volia morir tan aviat. Creem hepatitis als ànecs per poder després gaudir d'un bon paté. Hem d'inventar gàbies d'aïllament per als animals de granja o zoo que acaben bojos i violents per les seves condicions de servitud i esclavitud. Malgrat la seva innocència, els executem en quantitats massives per mitjà d'electrocució, com fan amb alguns presoners humans a EEUU.
Segueixo sense entendre-ho.

17/7/15

Quadern de bitàcora

Llimiana, 17 de juliol de 2015. Estic amb els meus amics camperols, compartint coses, fent activitats relacionades amb l'hort, principalment treure males herbes (eliminar competidors en l'argot pagès) i regar. També ajudo a vegades en una feixa veina, l'hort d'un pagès de cap de setmana. Quan ell no pot venir, li rego per mantenir vius els carbassons, els tomàquets, els melons, els pebrots i altres hortalisses.
Si fa no fa dedico la meitat del dia a aquestes activitats. La resta del temps és més variat i dispers, practico els idiomes amb llibres i pel·lícules subtitolades, investigo sobre el tema Asperger, jugo amb la canalla de la casa, descanso (dormo) aprofitant les hores de més sol, redacto entrades de blog, faig traduccions que m'encarreguen, col·laboro amb Lernu.net, atenc correus... Per la darrera traducció em donaran 30 euros, que per a alguns els semblarà poc però en el meu cas és aigua beneïda, que em permet algún luxe, com ara comprar un parell de rajoles de xocolata, que són més fiables i més saludables que el prozac ;-)
El dia 23 marxo cap a casa del meu germà per a fer-li una mica de masover durant unes tres setmanes.

Les coses en principi van prou bé, si fem abstracció de la part econòmica, que continua en stand by. A Llimiana, com era previssible, s'està més lluny de les pressions de la ciutat, o almenys un ho pot sentir així. Dormo en tenda de campanya. Podria fer-ho en una habitació de la casa que m'acull però la tenda m'ofereix la possibilitat de tenir un espai realment propi, menys condicionat a les activitats familiars. Entre altres coses, això em permet regular millor la interacció amb el nens de la casa, ja sabeu que la canalla pot arribar a ser molt absorbent.
La tenda és a tocar de l'hort, o sigui que estalvio temps al matí i al vespre. Ara estem collint patates i alls, no molt ja que el sol i la sequera s'han fet notar. Els tomàquets comencen a agafar el color vermell i els enciams més o menys resisteixen les visites de les llebres (un dia van arrassar mossegant la meitat de la collita). Dic llebres però no sé quins animals ens visiten quan no hi som.
Les meves darreres lectures han estat Case Perfecto, novel·la en gallec sobre una mare que escriu per fer les paus amb el seu fill, i una biografia del Beatles adaptada al nivell intermediate english. Com a pel·lícula en anglès, subtitulada en anglès ha estat Les cròniques de Narnia, calculo que les pel·lícules dirigides a un públic infantil-juvenil utilitzen un llenguatge menys enrevessat i tècnic i em són més fàcils de seguir.

A Igualada vaig avisar als administradors de la comunitat de propietaris on tinc el pis, que aquest any molt probablement no podré pagar cap quota. No em van posar cap pega, els veins entenen la meva situació i s'en fan el càrrec. Tot el meu agraiment per a ells. Segueix sent un misteri quan em tallaran la llum però en qualsevol cas estic preparat. Les meves activitats "elèctriques", carregar mòbil, manegar l'ordinador, etc. les duré a terme a la biblio d'Igualada sempre que em toqui passar alguns dies allà. Per la il·luminació a casa ja en tindré prou amb làmpades solars de jardí i espelmes, la major part de la història de la humanitat s'ha viscut sense electricitat :-)

A Llimiana també utilitzo aquestes làmpades, per exemple si m'he de traslladar després de sopar, de la casa a la tenda. A la casa fem un règim entre vegà i vegetarià, no crec que sigui definible, la família ha establert uns valors, preferències i combinacions al llarg dels anys i em sembla que s'en podria escriure un llibre amb un títol de l'estil La revolucionaria dieta Navarro :-)
En qualsevol cas, és un menjar sà i ho noto amb les digestions, que quan sóc a casa meva són més llargues i farragoses i no sé si l'encerto en equilibrar els nutrients.

L'assignatura que tinc pendent és la del son. Ara estic prenent uns somnífers que em van molt bé però he de trobar la manera de prescindir-ne i poder descansar sense crosses. Segueixo tenint malsons, suposo que és la tensió de viure en una situació vital límit i experimentar dificultats comunicatives i socials molt marcades.
En fi, més de 50 anys menjant els meus propis "marrons" no és una cosa que s'arregli en quatre dies. Ara ho estic treient tot a fora perque penso que és millor veure-ho amb perspectiva.
Ja sé que a molts els pot semblar que sóc un pesat parlant tant sovint de coses psicològiques però per a mi és imprescindible. No sé quants anys em queden de vida (per sota del llindar de la pobresa l'esperança de vida  decreix) però per poc que pugui vull arribar a una certa pau interior que no he tingut mai. He fet avenços que no puc explicar ja que aquestes coses són extremadament personals i intransferibles, així que tinc la certesa de quines coses he de fer, o almenys intentar.

14/7/15

Més armaris d'on sortir


Al llarg dels meus 55 anys m'he trobat, coincidit i vist un munt de gent amb tipologies de transtorn. Transtorn transitori, transtorn evident, indicis de transtorn, transtorn crònic, transtorn declarat, transtorn amagat, transtorn acceptat socialment, transtorn que aïlla, transtorn que et converteix en líder d'un grup, excessos d'ego, maniàtics,depressius, transtorns difícis de comprendre, transtorns obvis, transtorns per una causa concreta, transtorns endògens,...

A vegades als transtorns els posem eufemismes socials : tímid, nerviós, pesat, somniatruítes, irresponsable, maniàtic, supersticiós, exagerat, va a la seva bola, excèntric, pesimista, xerrameca, malpensat, perfeccionista, vergonyós, inconstant, desconfiat...
Calculo que deu ser un tant per cent força elevat el de la població que té dificultats per regir la seva vida de forma equilibrada i saludable, especialment en entorns competitius com les ciutats o determinats ambients de treball o família.
Compte també l'herència. Si tenim familiars molt directes que han patit algún tipus de dificultat per manegar emocions i sentiments, hi ha força possibilitats quen reproduim inconscientment el patró de conducta.

Hi ha una frase, crec recordar que atribuida als llibertaris, que diu: "La societat prepara el crim i el criminal l'executa". Això també valdria per aplicar-ho a la salut, física i/o mental: "La societat prepara les malalties i els malalts les executen". Suposo que molt sociòlegs estarien d'acord.
És significatiu que els personatges públics fossin reticents a col·laborar en la campanya Obertament, una campanya que té com objectiu col·laborar en la integració de les persones més vulnerables des del punt de visat de la ment. Contrasta molt amb l'èxit de campanyes com ara Mulla't per l'esclerosi múltiple.

Seguim amb els tabús? Amaguem el cap sota l'ala? Potser haurem de fer un llarg recorregut com el que estan fent els homosexuals de tot el món, pas a pas, esgarrapant acceptació, milímetre a milímetre. Sempitern armari. És com les nines russes, quan t'en desfàs d'un n'apareix un altre.

Els Estats Units ens porten avantatge, aquí ens plantejem a vegades coses quan allà portant un munt d'anys practicant-ho. Només cal veure una pel·lícula de Woody Allen per veure que la paraula psiquiatre es pot dir amb la mateixa naturalitat que ciclista o agent immobiliari. Aquí no, a menys que estiguem parlant d'una problemàtica realment impossible d'amagar i defugir. Jo he parlat, al llarg de la meva vida nómada, amb gurús, psicòlegs, orientadors, psiquiatres, terapeutes, ioguis, creients, ateus, mestres, familiars, amics,...tots m'han servit per comprendre coses, en diferents àmbits, per diferents questions. En conjunt m'han fet sospitar que les persones no som peces aïllades del sistema. Quan un individu emmalalteix, sovint, sinó sempre, és la mateixa comunitat humana la que està fallant. Un exemple per visualitzar la punta de l'iceberg seria tot el conjunt d'afeccions relacionades amb l'estrés. L'estrés el viuen les persones a títol individual però no és una cosa que apareixi per generació espontània, com si fos una mutació genètica. Quan una persona s'estressa els malalts som tots, encara que ens salvem, provisionalment, dels símptomes i els resultats.


9/7/15

* L'eterna incertesa


Entre les coses que han marcat i marquen la meva vida ressalta, sens dubte, l'eterna incertesa sobre la reacció dels altres. Em resulta tremendament difícil esbrinar amb antelació quan una expressió meva doldrà, ferirà o ofendrà algú. Un fet que també em succeeix a la inversa, no sé mai quan un dels meus silencis estarà fora de lloc.

Quan algú que conec, per exemple, es posa malalt, no tinc la més remota idea de quantes vegades he de parlar amb ell ni quines coses espera que digui. Intento copiar situacions anteriors, imitar respostes que altres persones han dut a terme, però estic sempre en la corda fluixa.
No sé quan m'he quedat curt donant les gràcies, ni quan m'he excedit en els meus agraiments, tot i que, per sort, sembla que és millor passar-se que quedar-se curt en això.
Tampoc sóc capaç de discernir quan un tema pertany a l'àmbit familiar o privat entre íntims i quan pertany al domini públic. Utilitzo els meus fracassos com a fitxa-patró però això no sempre funciona.

Si ens atenem al perfil del protagonista de Mozart i la Balena, això seria una característica Asperger. Dir una cosa amb la major naturalitat i pensant que és una cosa lògica, veure com l'altra persona ho encaixa malament i s'inicia un conflicte que l'Asperger no sap com resoldre i entra en xoc.
He perdut molts amics així, per no entendre com, de cop i volta, una relació fluida deriva en un malestar, segurament passatger per a l'altre persona però demolidor per a mi.
Això suposo que lligaria amb la coneguda "manca de empatia" dels Asperger. La meva ment és molt racional, quasi com si seguís un patró matemàtic. Els "neurotípics" esperen un funcionament empàtic que es com una regla no escrita i que ningú té el dret de saltar-se. Si t'ho saltes, comets un delicte, amb una condemna que pot ser més lleu o menys, depenent de la clemència de l'afectat.

Estudiant el darwisme des del punt de vista de Richard Dawkins, l'empatia que caracteritza el discurs del neurotípics no seria altre cosa que una mena de corporativisme d'espècie, és a dir, que un humà li diu a l'altre: jo et cuido perque som del mateix clan (espècie) i , per tant, tu em cuidaràs a mi.
De fet, això explicaria la paradoxa de que una persona manifesti empatia per una altra i alhora no senti empatia pels animals, que tenen la mateixa capacitat de sofriment i una major vulnerabilitat. El que entenem com empatia entre humans és quelcom grabat en alguna part del cervell molt antiga, segurament es va grabar quan es van organitzar les primeres tribus humanes que vivien envoltades d'animals que els atemorien.

Jo no estimo perque una veu irrefrenable de l'interior m'impulsi a estimar. Jo estimo perque em sembla lògic i just estimar. El meu amor és racional, penso que és bó fer coses per als altres i que això ens fa més humans (o humanistes).

Tornant al meu cas. Quan de sobte m'esclata a la cara un conflicte comunicatiu amb algú, sóc incapaç de reconduir-ho de forma satisfactòria. A vegades la relació no es perd però hi ha un abans i un després. Des de llavors la por s'instal·la dins la meva ment (o cor). No voldria tornar a cometre el mateix error, però no tinc cap eina per preveure-ho, és com aquell nen que en un supermercat veu una senyora amb uns "quilos de més" i el nen se sorprèn i pregunta en veu alta com és que aquella senyora està grassa i la mare, en lloc d'explicar-li-ho el renya i li diu que aquestes coses (grassa) no es diuen. Saps el que no has de dir però no saps el que has de dir.

En línies generals, quan estic entre "neurotípics" em trobo com peix fora de l'aigua, no tinc clar que dir, què fer, què esperen de mi, quina ha de ser la meva aportació al discurs comú. Moltes vegades, en reunions d'amics o coneguts, la meva ment no pot evitar desconnectar, fugir d'una cosa que no domina i que no proporciona cap alicient. Llavors deixo posat el pilot automàtic, deixo anar fitxes simples arxivades en el meu cervell: "sí, sí, teniu raó", "bé, ja hi pensaré" " jo també ho he vist" "aquest és l'acudit que vaig sentir" "anar tirant" "sembla que fa bon dia" "la gent és així"...Què altre puc fer quan per exemple hom parla d'hipotèques, fills, futbol o balls de saló mentre la meva ment divaga preguntant-se què podria haver darrera d'un forat negre o quines són les similituts entre el comunisme i una comunitat de monjos benedictins o pensant si seria capaç de fabricar una destral de pedra. En certa manera vindria a ser com viure amb dos cervells alhora, no d'una forma tan radical i fora de control com en el cas dels esquizofrènics però sí el suficient per que la meva vida social s'en ressenteixi.

Aprofito per demanar disculpes als familiars i amics a quí he decebut per les meves reaccions "incomprensibles". He fet el que he pogut. Amb un altre cervell, amb unes altres qualitats o talents hagués fet altres coses que hom esperava de mi. Em sap greu, però és que no tinc les eines per canviar la meva vida o el meu destí.


29/6/15

Tres dibuixos o el camarot dels germans Marx

Repassant aquests dies el meu passat sobre paper, he trobat alguns dels meus dibuixos més antics. N'he fet una selecció dels tres que m'han semblat els més representatius de tres etapes de la meva vida. Hi ha un dibuix de quan tenía 10 anys, un de quan tenía 17 i un de quan tenía, aproximadament 24.
És curiós que m'ha semblat veure un cert paral·lelisme comparant-los amb la meva trajectoria estudiantil, de la que, malauradament, no tinc moltes dades, però sí que he descobert que fins als 14 anys, la pràctica totalitat dels exàmens els aprovava amb un suficient justet, inclosa Educació Física (la forquilla va del 4'5 al 6, excepte en manualitats, on vaig treure alguns notables). Després de la primària, el més antic butlletí de notes que conservo (corresponent als 15 anys d'edat), m'informa que vaig treure un 10 en matemàtiques i un 7'5 en física i química, y notes una mica inferiors en la resta de matèries. Es va produir algún tipus d'implosió amb l'arribada a l'adolescència?

Als 10 anys
Als 17 anys

Als 24 anys (vist en vertical)

Als 24 anys (vist invertit)

Als 24 anys (vist apaisat)


25/6/15

Alea iacta est



Si ajuntes un nombre suficientment gran de persones en una sala i tots llancen una moneda a l'aire, algún d'ells treurà deu cares seguides. Si li preguntes com ho ha aconseguit et dirà que és gràcies a la seva habilitat.

Milers d'atletes s'entrenen incansablement per a algún dia triomfar en uns jocs olímpics però només una ínfima part aconsegueix l'or. Si els preguntes com s'ho han fet per guanyar la medalla, et diran que és gràcies al seu esforç, motivació i sacrifici.

Innombrables persones juguen a la lotería i només uns pocs es fan milionaris. Si els entrevistes et diran que estaven segurs de que els tocaría.

Milers d'aturats munten empreses i només unes desenes sobreviuen més d'un any. No cal entrevistar-los, ja sabem la resposta. Cara o creu?

24/6/15

Metges i pensadors

 Hippocrates pushkin02.jpg Paracelsus01.jpg


Hipócrates, metge (Cos 460, Tesalia 377 a.c.)
Coetani de Demòcrit (el creador de la Teoría Atòmica de la Matèria, considerada la pedra angular de la ciència moderna), Hipócrates ha estat sempre reconegut com el pare de la medicina. Un dels seus principals aforismes és: "La nostra natura és el metge de les nostres malalties".
Hipócrates considerava que els metges havien d'estudiar els seus pacients en el seu propi medi ambient.
Paracels, altrament Theophrastus Bombast von Hohenheim , metge i alquimista (Einsiedeln 1493, Salzburg 1541)
Impulsor de l'ús de compostos de químics en la terapèutica mèdica, és considerat el precursor de la medicina moderna. És va anticipar a la medicina homeopàtica en afirmar que: "El mateix que emmalalteix a l'home, administrat en petites dosi, també el guareix".
Paracels considerava el poder mental com  a part del procés de curació, curiosament, donat el rebuig públic que va afrontar sovint per la seva visió cientifista de la medicina.(En una ocasió va cremar en una plaça pública les obres escrites de Galè)
Galè o Galè de Pèrgam, metge (Pèrgam, 130-216 d.c.)
Va crear una tipologia de temperaments humans basada en la dels "humors corporals" d'Hipócrates. Segons aquesta, hi hauría: el sang-sanguini (extravertits i socials), el  bilis negre-malenconiós (creatius, amables, considerats), el bilis groga-colèric (energía, passió, carisma) i el flegma-flegmàtic (dependència, bondat, afecte). L'actual classificació DSM  (una classificació no exenta de detractors, tot sigui dit) podria ser una evolució i perfeccionament d'aquesta teoría.

22/6/15

La lògica il·lògica


A veure...tants caps tant barrets. No existeix una lògica igual a una altra.
Hi ha gent que diu no entendre els meus raonaments lògics. Aviam, és que la lògica d’una altra persona, en la seva integritat, és impossible d’entendre. Podem decidir si acceptar-la o no, però no podem decidir si entendre-la o no.
La lògica d’una persona és el resultat de la seva confrontació amb el seu medi.
Una vegada vaig estar assegut a taula en un sopar compartit amb varies persones, entre elles un natural de Senegal. Doncs, bé, en mig d’una de les converses, aquest noi, amb cara de perplexitat, explicava que per moltes voltes que li donés al tema, no conseguia entendre com podia haver persones que decidissin ser vegetarianes, per a ell era una cosa realment absurda, sense cap ni peus.
Persones i col·lectius viuen en lògiques diferenciades, no és igual la lògica d’un equatorià que la d’un tailandès, no és igual la lògica d’un orfe d’una fabela que la lògica un fill de família nombrosa d’un ministre polonès. No és igual la lògica d’un depressiu que la lògica d’un misògin, no és igual la lògica de qui escala els cims de l’Himalaia que la lògica del jugador de petanca.
Amb la lògica passa com en l’enamorament, tendim a buscar i envoltar-nos de les persones a qui més ens semblem. Justament per estalviar-nos la feina mental d’afrontar i consensuar la vida en comú. D’aquí fenòmens com les modes, que creen la il·lusió de que existeix una lògica comú per a tots. Però fins i tot pots agafar trenta seguidors d’una mateixa moda (retro, punk, pija, neohippie, vintage, progre, tatoo, piercing, esports d’aventura, cuina de disseny, mindfulness, ulleres de pasta, etc. etc.) i, en la proximitat, observaràs diferencies individuals, aquell punt en que t’estant dient: ei, ei, que jo segueixo la moda però tinc  la meva pròpia personalitat ,no fotem! que el meu piercing és diferent dels altres!
Apart de que les lògiques són diferents per l’orígen diferent de les persones, les lògiques no són unitats fixes i inamovibles. Avui em pot semblar lògic que la gent a l’estiu vagi en massa a les platges a posar-se morena i lluir bronzejat i demà puc pensar que és una bogeria anar a la platja amb la quantitat de càncers de pell que estan apareixen actualment.
Fins i tot poden existir lògiques il·lògiques. Una persona amb esquizofrenia segurament conviurà amb dues lògiques alhora (molt il·lustradora la pel·lícula Una mente maravillosa). Per a una persona aliena al fenòmen, un esquizofrènic seria probablement una persona simplement il·lògica i tocada del bolet.
Suposo que la il·logía que interpretem en els altres és una cosa que ens fa por. Vivim en una societat competitiva-agressiva en la que no ens podem permetre el luxe de no tenir-ho tot controlat. Ens agraden els nostres amics, entre d’altres coses, perque tenim sempre controlades les seves respostes (o ens autoconvencem de que és així). Els nostres amics són gent, en bona part, que han viscut circumstàncies similars a les nostres o gent de qui poc o molt coneixem les seves circumstàncies. Molts d’ells doncs, han construit una lògica força similar a la nostra. Això dona sensació de control i ens permet escapolir-nos de les ansietats que ens assetgen en el dia a dia, a vegades de forma subtil i a vegades no tant subtil.

Però hi ha una famosa dita que diu: “Quien más te quiere te harà llorar”. I és que, tard o d’hora, les nostres lògiques acaben distanciant-se el suficient com perque resurgeixin les nostres pors atàviques. Al capdamunt de la llista estaria la mare dels ous: la por a la soledat.
Hi ha gent disposada a sacrificar la seva lògica perque els terroritza descobrir-se diferents, únics, ergo...sols.