22/6/15

La lògica il·lògica


A veure...tants caps tant barrets. No existeix una lògica igual a una altra.
Hi ha gent que diu no entendre els meus raonaments lògics. Aviam, és que la lògica d’una altra persona, en la seva integritat, és impossible d’entendre. Podem decidir si acceptar-la o no, però no podem decidir si entendre-la o no.
La lògica d’una persona és el resultat de la seva confrontació amb el seu medi.
Una vegada vaig estar assegut a taula en un sopar compartit amb varies persones, entre elles un natural de Senegal. Doncs, bé, en mig d’una de les converses, aquest noi, amb cara de perplexitat, explicava que per moltes voltes que li donés al tema, no conseguia entendre com podia haver persones que decidissin ser vegetarianes, per a ell era una cosa realment absurda, sense cap ni peus.
Persones i col·lectius viuen en lògiques diferenciades, no és igual la lògica d’un equatorià que la d’un tailandès, no és igual la lògica d’un orfe d’una fabela que la lògica un fill de família nombrosa d’un ministre polonès. No és igual la lògica d’un depressiu que la lògica d’un misògin, no és igual la lògica de qui escala els cims de l’Himalaia que la lògica del jugador de petanca.
Amb la lògica passa com en l’enamorament, tendim a buscar i envoltar-nos de les persones a qui més ens semblem. Justament per estalviar-nos la feina mental d’afrontar i consensuar la vida en comú. D’aquí fenòmens com les modes, que creen la il·lusió de que existeix una lògica comú per a tots. Però fins i tot pots agafar trenta seguidors d’una mateixa moda (retro, punk, pija, neohippie, vintage, progre, tatoo, piercing, esports d’aventura, cuina de disseny, mindfulness, ulleres de pasta, etc. etc.) i, en la proximitat, observaràs diferencies individuals, aquell punt en que t’estant dient: ei, ei, que jo segueixo la moda però tinc  la meva pròpia personalitat ,no fotem! que el meu piercing és diferent dels altres!
Apart de que les lògiques són diferents per l’orígen diferent de les persones, les lògiques no són unitats fixes i inamovibles. Avui em pot semblar lògic que la gent a l’estiu vagi en massa a les platges a posar-se morena i lluir bronzejat i demà puc pensar que és una bogeria anar a la platja amb la quantitat de càncers de pell que estan apareixen actualment.
Fins i tot poden existir lògiques il·lògiques. Una persona amb esquizofrenia segurament conviurà amb dues lògiques alhora (molt il·lustradora la pel·lícula Una mente maravillosa). Per a una persona aliena al fenòmen, un esquizofrènic seria probablement una persona simplement il·lògica i tocada del bolet.
Suposo que la il·logía que interpretem en els altres és una cosa que ens fa por. Vivim en una societat competitiva-agressiva en la que no ens podem permetre el luxe de no tenir-ho tot controlat. Ens agraden els nostres amics, entre d’altres coses, perque tenim sempre controlades les seves respostes (o ens autoconvencem de que és així). Els nostres amics són gent, en bona part, que han viscut circumstàncies similars a les nostres o gent de qui poc o molt coneixem les seves circumstàncies. Molts d’ells doncs, han construit una lògica força similar a la nostra. Això dona sensació de control i ens permet escapolir-nos de les ansietats que ens assetgen en el dia a dia, a vegades de forma subtil i a vegades no tant subtil.

Però hi ha una famosa dita que diu: “Quien más te quiere te harà llorar”. I és que, tard o d’hora, les nostres lògiques acaben distanciant-se el suficient com perque resurgeixin les nostres pors atàviques. Al capdamunt de la llista estaria la mare dels ous: la por a la soledat.
Hi ha gent disposada a sacrificar la seva lògica perque els terroritza descobrir-se diferents, únics, ergo...sols.