El moviment punk va
nèixer amb una idea motor: fer sortir a la llum el pitjor de la societat, una
societat submisa, hipòcrita, llepaculs, covarda, adotzenada, encorsetada i
mediocre.
Els punks eren, i encara
són, desgradables per vocació.
També els hippies en el
seu moment van catalitzar una decadència per intentar oxigenar el món,
l’occidental si més no. Però els punks van decidir no donar oxígen, ans al
contrari, taponar els tubs d’oxígen que ens mantenen vius en el nostre estat
vegetatiu. Els punks no llancen flors, els punks llancen còctels molotov.
Darrerament algunes
persones m’han manifestat que el meu blog és desagradable. No n’era conscient i
he hagut de reflexionar abastament.
El meu blog té molts
objectius i, en la forma (amarada de fons) preten ser tant descriptiu com em
sigui possible. Em va fascinar El Perfum de Patrick Suskind.
Però un altre objectiu
era explorar els confins de la llibertat. En aquest viatge aleatori he
trepitjat terreny sagrat i transgredit normes no escrites. M’he submergit en el
pantà de la lletjor.
No sabia que ho havia fet
i ara he de decidir que fer amb el timó. Frenar les meves descripcions o deixar
que el punk m’envaeixi i bufi sobre les meves veles.
Un àngel sobre l’orella
dreta. Un dimoni sobre l’orella esquerra. Xiu, xiu, perderàs el món, no hi
vagis. Xiu, xiu, encara la tempesta, no siguis covard.
A Tierra y libertad, Icíar Bollaín encarna el paper d’una miliciana
espiritista a qui no importa oferir el seu cos als companys milicians que ho
necessitin per fer la guerra més soportable.
Segons l’espiritisme, el
cos és només una eina circumstancial per progressar espiritualment. A cada nova
vida obtenim un nou cos. En el fons, els
nostres cossos no són nostres sinò del món.
La meva vida, maca o
lletja, interessant o amorfa, no és en realitat meva. És una cosa més entre les
moltes que genera la natura.
Que jo no amagui la meva
intimitat (o no tant com altres) és per a mi insubstancial. Allò que entenc com
a “vergonya, pudor, prudència” per a mi són disfresses, armadures (armes
dures?) de les nostres pors. Murs que algún dia, en un futur llunyà, cauran.
Som àtoms agrupats per dotar-nos una figura, com les gotes que delineen el núbol. Tenim figura humana i
dotem de creences humanes els nostres àtoms.
Pregunteu però, als
vostres àtoms sobre la vostra intimitat. Veureu uns àtoms silenciosos i transparents, fins i
tot les seves galtes, que mai no seràn vermelles.
Digueu-me punk, si voleu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada