Més armaris d'on sortir *

Al llarg dels meus 55 anys m'he trobat, coincidit i vist un munt de gent amb tipologies de transtorn. Transtorn transitori, transtorn evident, indicis de transtorn, transtorn crònic, transtorn declarat, transtorn amagat, transtorn acceptat socialment, transtorn que aïlla, transtorn que et converteix en líder d'un grup, excessos d'ego, maniàtics,depressius, transtorns difícis de comprendre, transtorns obvis, transtorns per una causa concreta, transtorns endògens,...

A vegades als transtorns els posem eufemismes socials : tímid, nerviós, pesat, somniatruítes, irresponsable, maniàtic, supersticiós, exagerat, va a la seva bola, excèntric, pesimista, xerrameca, malpensat, perfeccionista, vergonyós, inconstant, desconfiat...
Calculo que deu ser un tant per cent força elevat el de la població que té dificultats per regir la seva vida de forma equilibrada i saludable, especialment en entorns competitius com les ciutats o determinats ambients de treball o família.
Compte també l'herència. Si tenim familiars molt directes que han patit algún tipus de dificultat per manegar emocions i sentiments, hi ha força possibilitats quen reproduim inconscientment el patró de conducta.

Hi ha una frase, crec recordar que atribuida als llibertaris, que diu: "La societat prepara el crim i el criminal l'executa". Això també valdria per aplicar-ho a la salut, física i/o mental: "La societat prepara les malalties i els malalts les executen". Suposo que molt sociòlegs estarien d'acord.
És significatiu que els personatges públics fossin reticents a col·laborar en la campanya Obertament, una campanya que té com objectiu col·laborar en la integració de les persones més vulnerables des del punt de visat de la ment. Contrasta molt amb l'èxit de campanyes com ara Mulla't per l'esclerosi múltiple.

Seguim amb els tabús? Amaguem el cap sota l'ala? Potser haurem de fer un llarg recorregut com el que estan fent els homosexuals de tot el món, pas a pas, esgarrapant acceptació, milímetre a milímetre. Sempitern armari. És com les nines russes, quan t'en desfàs d'un n'apareix un altre.

Els Estats Units ens porten avantatge, aquí ens plantejem a vegades coses quan allà portant un munt d'anys practicant-ho. Només cal veure una pel·lícula de Woody Allen per veure que la paraula psiquiatre es pot dir amb la mateixa naturalitat que ciclista o agent immobiliari. Aquí no, a menys que estiguem parlant d'una problemàtica realment impossible d'amagar i defugir. Jo he parlat, al llarg de la meva vida nómada, amb gurús, psicòlegs, orientadors, psiquiatres, terapeutes, ioguis, creients, ateus, mestres, familiars, amics,...tots m'han servit per comprendre coses, en diferents àmbits, per diferents questions. En conjunt m'han fet sospitar que les persones no som peces aïllades del sistema. Quan un individu emmalalteix, sovint, sinó sempre, és la mateixa comunitat humana la que està fallant. Un exemple per visualitzar la punta de l'iceberg seria tot el conjunt d'afeccions relacionades amb l'estrés. L'estrés el viuen les persones a títol individual però no és una cosa que apareixi per generació espontània, com si fos una mutació genètica. Quan una persona s'estressa els malalts som tots, encara que ens salvem, provisionalment, dels símptomes i els resultats.

Susan Boyle, quan el talent desborda l'autisme

La cantante escocesa Susan Boyle ha comunicado que tiene una forma de autismo conocida como síndrome de Asperger, un diagnóstico que recibe con mucho alivio pues llevaba años pensando que tenía algún daño cerebral. Boyle, de 52 años, contó al diario Observer en una entrevista que había buscado la ayuda de un especialista escocés hace un año temiéndose que el diagnóstico que le dieron en su infancia, de daño cerebral, era erróneo. Boyle dijo que le habían molestado durante toda su vida por su comportamiento extraño y que los niños de su pueblo natal Blackburn la llamaban "Susie la simple". Había mantenido en secreto su diagnóstico de Asperger, una leve forma de autismo marcada por una torpeza social y unos intereses reducidos que convierten a las relaciones personales en un desafío. "Me dijeron que tenía daño cerebral. Siempre supe que era una etiqueta injusta." dijo. "Ahora tengo un entendimiento más claro sobre qué me ocurre y me siento más relajada sobre mí misma". Boyle saltó a la fama internacional en 2009 tras una aparición en el espectáculo televisivo 'Britain's Got Talent', sobre todo después de su interpretación perfecta de 'I Dreamed a Dream' del musical 'Los Miserables'. La historia de su vida, la transformación de una escocesa desconocida en una artista que vende millones de discos, fue hecha un musical. Boyle le dijo al Observer que había visitado un especialista por su cuenta porque "pensé que tenía una enfermedad más seria y que no podía funcionar correctamente". Señaló que estaba aprendiendo a controlar el Asperger y que esperaba que el diagnóstico hiciese a las personas más empáticas. "Creo que la gente me tratará mejor porque ahora entenderán mejor quién soy y por qué hago las cosas que hago".

Leer más: Susan Boyle padece síndrome de Asperger http://www.europapress.es/cultura/musica-00129/noticia-susan-boyle-padece-sindrome-asperger-20131209180214.html

Et canvio feedback per altres coses que et puguin interessar

 En la meva darrera trobada amb una psicòloga, varem fer un test d'aquells en el que has de respondre veritat o fals i, encabat, un programa informàtic et situa en un tipus de transtorn de personalitat més o menys concret.

En el meu cas el resultat va ser transtorn de personalitat evitatiu amb una variant afegida, a certa distància en puntuació,  d'un lleuger transtorn esquizoide.

El primer cas, l'evitatiu, fa referència a les persones que, per por al contacte social, al fracàs, al judici dels altres, a les avaluacions de comportament i competència, el menyspreu, la burla, etc. poc a poc adopten la pràctica d'evitar caure i trobar-se en aquestes situacions estressants o violentes.

Això és tradueix, a la llarga, en una reducció molt important de l'espai vital, de l'àmbit de moviment i de la xarxa de contactes. No vas a llocs on hi ha gent desconeguda, no vas a entrevistes, no participes en debats presencials, no assisteixes a actes on la teva presencia activa pot ser requerida, etc.

Per algunes persones, en casos extrems, això pot significar només sortir de casa per fer les coses imprescindibles per a la supervivència. Ens movem en un camp emocional que pot anar des d'un petit temor a una situació de pànic, com la gent que té pànic a volar.

En el transtorn esquizoide el resultat és força similar, però no es fonamenta en la por als altres, sinó al convenciment de que els altres viuen en un món que no pot connectar amb el teu i no pots evitar caure en un desinterès cap a una interacció que no avança en cap direcció. Un se  sent més còmode sol, desenvolupant en llibertat i sense condicionants el propi discurs mental, les pròpies opinions i convenciments. Podriem comparar-ho a un ensimismament, un sentir-se més feliç en el propi món que en el dels altres, sense caure però en la desconexió dels dos mons.

Ambdós transtorns són lleus, si més no en el meu cas, tan lleus que segurament mai cap de les persones del meu entorn, familiars o amics, han sospitat de la seva existència. Probablement han quedat amagatss sota el mantell, força més habitual i més acceptat, del que anomenem, segons el cas, timidesa i/o introversió. Expressions que no associem tant a l'argot mèdic, tot i que segurament són estats susceptibles de classificació i etiquetatge psicològic.

Aquest test ha estat un preàmbul del meu viatge, previsiblement llarg, al fons de la ment, o al fons de la vida, segons és miri. L'autoconeixenment és un camí amb un horitzó llunyà.

El que ara m'interessa però, és començar a canviar les meves inercies evitatives, començar a eradicar pors i per això necessitaré l'ajuda d'altres persones, amics, coneguts, que no els faci res acompanyar-me en alguns trossos del recorregut. Avui mateix faig una crida oberta a qui tingui temps per compartir, a qui el seu espai vital li permeti afegir un amic, a qui vulgui donar-me un cop de mà per veure'm a mi mateix  i veure'ns mútuament (efecte mirall), ajudar-me a desfer falses creences...

Tens una estona? em deixes una mica de feedback?