La cosa és...

Avui he tingut la meva trobada mensual amb la meva psicòloga. Al llarg del mes un va fent pensaments de tota mena, que si continuu que si no continuu, que si anem per bon camí, que si estem donant pals de cec,...bé, al final quedaven dues opcions, anar, agrair-li la feina i l'atenció i unes bones festes o bé presentar-li els deures que m'havia encarregat: "Apunta aquelles coses que t'agradaria canviar" " a! i també apunta les teves virtuts, habilitats,etc."
Mitja hora abans de l'entrevista he fet la feina encarregada, no exactament com ella volia ja que ella es referia a coses concretes per canviar i jo m'he anat a les situacions generals que em creen conflictes, però el cas és que l'he anat a veure amb ànim de donar-nos una oportunitat de seguir obrint portes i a veure que surt.

Podria fer una crònica de la trobada, que ha estat una mena de massatge relaxat i fluid, això sí, sense final feliç com posa en els anuncis a les darreres pàgines del diari, més aviat he sentit un dejà vu... Però no vull desvelar la nostra conversa, se m'ha acudit una idea millor. Comptar amb vosaltres, amb la vostra opinió, potser fins i tot algú de vosaltres trobarà un cert ressó interior llegint alguna de les coses que he escrit aquest matí per a la meva psicoamiga.
Així, doncs, sec amb permís al vostre divà i us explico...
les coses que m'agradaria que canviessin:

m'agradaria ser menys hipersensible
tenir més capacitat de concentració i memòria
tenir menys moments de confusió i bloquejos mentals
poder lligar millor els pensaments i entendre més a la gent
no avorrir-me tant en converses tòpiques dels adults
saber actuar amb sentit comú
no sentir una mena de fatiga crònica constant
sentir-me madur enlloc de tenir una ment de 15 anys en un cos de 53
trobar gent similar  a mi
entendre per que no aconsegueixo amics
ser capaç d'empatitzar amb les emocions dels altres
ser més hàbil en resoldre conflictes
saber com estructurar la meva vida des de la pobresa

Fins aquí les coses que hem parlat la meva psico i jo. No ha hagut temps per a la segona part, la de les virtuts que he apuntat seguint les seves instruccions. De fet ni se les ha mirat, jo crec que ja estava prou atavalada amb la primera part de l'exercisi i com que els metges viuen pendent del rellotge, suposo que era millor no encetar un altre meló :)
Tanmateix us transcric les coses que crec que ella m'havia demanat, les meves qualitats positives per dir-ho d'alguna manera. Amb el risc que alguna persona pugui dissentir del que penso, es clar.
Les qualitats esmentades:
bondat
perseverància
honestedad
altruïsme
noblesa
confiabilitat
sinceritat
paciència
esperit crític, explorador, inconformista
creativitat
afabilitat

Això és tot doctora, creu que em pot ajudar?

Et canvio feedback per altres coses que et puguin interessar

 En la meva darrera trobada amb una psicòloga, varem fer un test d'aquells en el que has de respondre veritat o fals i, encabat, un programa informàtic et situa en un tipus de transtorn de personalitat més o menys concret.

En el meu cas el resultat va ser transtorn de personalitat evitatiu amb una variant afegida, a certa distància en puntuació,  d'un lleuger transtorn esquizoide.

El primer cas, l'evitatiu, fa referència a les persones que, per por al contacte social, al fracàs, al judici dels altres, a les avaluacions de comportament i competència, el menyspreu, la burla, etc. poc a poc adopten la pràctica d'evitar caure i trobar-se en aquestes situacions estressants o violentes.

Això és tradueix, a la llarga, en una reducció molt important de l'espai vital, de l'àmbit de moviment i de la xarxa de contactes. No vas a llocs on hi ha gent desconeguda, no vas a entrevistes, no participes en debats presencials, no assisteixes a actes on la teva presencia activa pot ser requerida, etc.

Per algunes persones, en casos extrems, això pot significar només sortir de casa per fer les coses imprescindibles per a la supervivència. Ens movem en un camp emocional que pot anar des d'un petit temor a una situació de pànic, com la gent que té pànic a volar.

En el transtorn esquizoide el resultat és força similar, però no es fonamenta en la por als altres, sinó al convenciment de que els altres viuen en un món que no pot connectar amb el teu i no pots evitar caure en un desinterès cap a una interacció que no avança en cap direcció. Un se  sent més còmode sol, desenvolupant en llibertat i sense condicionants el propi discurs mental, les pròpies opinions i convenciments. Podriem comparar-ho a un ensimismament, un sentir-se més feliç en el propi món que en el dels altres, sense caure però en la desconexió dels dos mons.

Ambdós transtorns són lleus, si més no en el meu cas, tan lleus que segurament mai cap de les persones del meu entorn, familiars o amics, han sospitat de la seva existència. Probablement han quedat amagatss sota el mantell, força més habitual i més acceptat, del que anomenem, segons el cas, timidesa i/o introversió. Expressions que no associem tant a l'argot mèdic, tot i que segurament són estats susceptibles de classificació i etiquetatge psicològic.

Aquest test ha estat un preàmbul del meu viatge, previsiblement llarg, al fons de la ment, o al fons de la vida, segons és miri. L'autoconeixenment és un camí amb un horitzó llunyà.

El que ara m'interessa però, és començar a canviar les meves inercies evitatives, començar a eradicar pors i per això necessitaré l'ajuda d'altres persones, amics, coneguts, que no els faci res acompanyar-me en alguns trossos del recorregut. Avui mateix faig una crida oberta a qui tingui temps per compartir, a qui el seu espai vital li permeti afegir un amic, a qui vulgui donar-me un cop de mà per veure'm a mi mateix  i veure'ns mútuament (efecte mirall), ajudar-me a desfer falses creences...

Tens una estona? em deixes una mica de feedback?