* L'eterna incertesa

Entre les coses que han marcat i marquen la meva vida ressalta, sens dubte, l'eterna incertesa sobre la reacció dels altres. Em resulta tremendament difícil esbrinar amb antelació quan una expressió meva doldrà, ferirà o ofendrà algú. Un fet que també em succeeix a la inversa, no sé mai quan un dels meus silencis estarà fora de lloc.

Quan algú que conec, per exemple, es posa malalt, no tinc la més remota idea de quantes vegades he de parlar amb ell ni quines coses espera que digui. Intento copiar situacions anteriors, imitar respostes que altres persones han dut a terme, però estic sempre en la corda fluixa.
No sé quan m'he quedat curt donant les gràcies, ni quan m'he excedit en els meus agraiments, tot i que, per sort, sembla que és millor passar-se que quedar-se curt en això.
Tampoc sóc capaç de discernir quan un tema pertany a l'àmbit familiar o privat entre íntims i quan pertany al domini públic. Utilitzo els meus fracassos com a fitxa-patró però això no sempre funciona.

Si ens atenem al perfil del protagonista de Mozart i la Balena, això seria una característica Asperger. Dir una cosa amb la major naturalitat i pensant que és una cosa lògica, veure com l'altra persona ho encaixa malament i s'inicia un conflicte que l'Asperger no sap com resoldre i entra en xoc.
He perdut molts amics així, per no entendre com, de cop i volta, una relació fluida deriva en un malestar, segurament passatger per a l'altre persona però demolidor per a mi.
Això suposo que lligaria amb la coneguda "manca de empatia" dels Asperger. La meva ment és molt racional, quasi com si seguís un patró matemàtic. Els "neurotípics" esperen un funcionament empàtic que es com una regla no escrita i que ningú té el dret de saltar-se. Si t'ho saltes, comets un delicte, amb una condemna que pot ser més lleu o menys, depenent de la clemència de l'afectat.

Estudiant el darwisme des del punt de vista de Richard Dawkins, l'empatia que caracteritza el discurs del neurotípics no seria altre cosa que una mena de corporativisme d'espècie, és a dir, que un humà li diu a l'altre: jo et cuido perque som del mateix clan (espècie) i , per tant, tu em cuidaràs a mi.
De fet, això explicaria la paradoxa de que una persona manifesti empatia per una altra i alhora no senti empatia pels animals, que tenen la mateixa capacitat de sofriment i una major vulnerabilitat. El que entenem com empatia entre humans és quelcom grabat en alguna part del cervell molt antiga, segurament es va grabar quan es van organitzar les primeres tribus humanes que vivien envoltades d'animals que els atemorien.

Jo no estimo perque una veu irrefrenable de l'interior m'impulsi a estimar. Jo estimo perque em sembla lògic i just estimar. El meu amor és racional, penso que és bó fer coses per als altres i que això ens fa més humans (o humanistes).

Tornant al meu cas. Quan de sobte m'esclata a la cara un conflicte comunicatiu amb algú, sóc incapaç de reconduir-ho de forma satisfactòria. A vegades la relació no es perd però hi ha un abans i un després. Des de llavors la por s'instal·la dins la meva ment (o cor). No voldria tornar a cometre el mateix error, però no tinc cap eina per preveure-ho, és com aquell nen que en un supermercat veu una senyora amb uns "quilos de més" i el nen se sorprèn i pregunta en veu alta com és que aquella senyora està grassa i la mare, en lloc d'explicar-li-ho el renya i li diu que aquestes coses (grassa) no es diuen. Saps el que no has de dir però no saps el que has de dir.

En línies generals, quan estic entre "neurotípics" em trobo com peix fora de l'aigua, no tinc clar que dir, què fer, què esperen de mi, quina ha de ser la meva aportació al discurs comú. Moltes vegades, en reunions d'amics o coneguts, la meva ment no pot evitar desconnectar, fugir d'una cosa que no domina i que no proporciona cap alicient. Llavors deixo posat el pilot automàtic, deixo anar fitxes simples arxivades en el meu cervell: "sí, sí, teniu raó", "bé, ja hi pensaré" " jo també ho he vist" "aquest és l'acudit que vaig sentir" "anar tirant" "sembla que fa bon dia" "la gent és així"...Què altre puc fer quan per exemple hom parla d'hipotèques, fills, futbol o balls de saló mentre la meva ment divaga preguntant-se què podria haver darrera d'un forat negre o quines són les similituts entre el comunisme i una comunitat de monjos benedictins o pensant si seria capaç de fabricar una destral de pedra. En certa manera vindria a ser com viure amb dos cervells alhora, no d'una forma tan radical i fora de control com en el cas dels esquizofrènics però sí el suficient per que la meva vida social s'en ressenteixi.

Aprofito per demanar disculpes als familiars i amics a quí he decebut per les meves reaccions "incomprensibles". He fet el que he pogut. Amb un altre cervell, amb unes altres qualitats o talents hagués fet altres coses que hom esperava de mi. Em sap greu, però és que no tinc les eines per canviar la meva vida o el meu destí.