24/8/13

Un ministre agobiat

Un dels meus objectius actualment és mirar d'apropar el món de l'autisme, del meu autisme al menys, a la gent que entenem com normal, dit "normal" aquell estat del que gaudeix la majoria de gent que manté relacions fluides amb l'entorn.
Si ens imaginem a una persona com si fos un país o un estat, ens serà fàcil entendre que aquest estat es proveeix d'una sèrie de departaments que els són imprescindibles per la supervivència i el progrés. D'aquests treuria a tema un departament que anomenaré d'Assumptes Interns i un departament d'Assumptes Exteriors. cada un d'ells amb un ministre a càrrec, cada un d'ells amb una dinàmica i responsabilitat pròpies. 
Una persona normal té consciència dels dos departaments i té un ministre adequat per a cada tasca, enviant un o altre a treballar segon el cas. si estic rentant els plats, el ministre d'assumptes interns planifica les següents tasques, com ara posar la rentadora o anar a pagar un rebut.
Si mentres rentem els plats rebem una trucada d'un amic que ens vol explicar que el seu pare està malalt, desactivem el departament d'Assumptes Interns i activem el d'Assumptes exteriors durant tot el temps de la trucada.
Un autista és un país que no té ministre d'Assumptes Exteriors o té un ministre incapaç de fer la feina que li toca. La solució és assignar els assumptes exteriors a l'altre ministre, el d'Interns. Com és d'esperar, el resultat és un servei defectuós en ambdós departaments. Ineficàcia en el Departament  d'Exteriors i colapse en el d'Assumptes Interns.
En el meu cas, el meu món interior envaeix el món de les relacions públiques de forma no volguda, o al menys no volguda per als meus interlocutors. Quan no em puc concentrar en una conversa, salta un diferencial que ho apaga tot i no veig (metaforicament) a qui tinc a davant. De fet en la meva vida habitual imaginació i realitat se superposen, passat, present i futur conviuen sense un ordre definit. 
Puc estar en una conversa sobre el partit que va jugar el barça anit i estar imaginant que passaria si un astronauta trobés una pilota a Mart. si en aquell moment algú interromp el meu pensament per demanar-me l'opinió sobre el partit, el més probable és que doni una resposta evasiva o ambigua per sortir del pas i miri d'escoltar la conversa una mica per corregir la resposta més endevant i que la gent em vegi com una persona normal.