El planeta Aigua

Tom i el seu amic Wilson

Moltes vegades em pregunto si és correcte el que faig en aquest blog. M'imagino persones pensant si no es tracta d'un exercisi escrit d'egocentrisme. Pel fet d'estar sol, la major part de la informació que aboco aquí, té a veure més amb el meu món intern que en el món que ens envolta.
Ha hagut períodes de benestar i d'inspiració en els quals escrivia poesia, contes, narracions, acudits...contenint claus universals. Han estat creacions que tal vegada han connectat amb gent del meu entorn. Però a mesura que la meva soledad es va tornant més profunda, les meves paraules es deformen mentres pugen per les parets del pou, fin a fer-se sovint irreconeixebles en arribar a la superfície.
Diuen que la gana aguditza l'enginy, potser és cert, però no sé si passa el mateix amb la creativitat. L'altre dia vaig veure un capítol d'Aventura en pelotas, un Adam i Eva amazònics que han de sobreviure durant un parell de setmanes en condicions extremes. Els vaig veure construint cabanes, elaborant sandàlies, fabricant trampes per a animals, recollint herbes, encenent focs impossibles, ...però no els vaig veure escribint poemes.
Jo visc en la meva jungla particular, on es substituiex els animals salvatges per companyies i corporacions salvatges, on l'aliment costa moltíssim de trobar i encara més d'equilibrar, on he de construir un refugi sense electricitat, amb elements que trobo aquí i allà en la nonatura que m'envolta, dormint en la postura del fetus per aprofitar al màxim el propi caliu, físic i emocional, en permanent estat d'alerta per esquivar els depredadors que es colen a casa pel forat bancari, espiant cada moviment, cada ombra per esbrinar si és un amic o un enemic...en la jungla tothom s'ha adaptat a la salvatgía, tothom menys l'humà en pilotes. Tinc un arma, sí, una navalla suissa, que em permet somiar amb Macgyver i Cocodrilo Dundee, i és que els petits somnis també són imprescindibles per a la supervivència. Perque la guerra també és mental. En la supervivència del més apte, les neurones són un arma, y un arma que cal saber manegar per no ferir-se a un mateix.
Ja fa temps, que sóc a la jungla, ja ni m'enrecordo de si estic en pilotes o no. No tinc temps per mirar el meu cos, no tinc temps per vestir-me de Tarzan. Potser he perdut part de la civilització que hom havia plantat en mi. Potser estic perdent el seny civilitzat, com Tom Hanks, el nàufreg que va fer d'una pilota vella el seu millor amic, la seva assegurança de vida en una illa deserta. Poca roba, poc sabó. Un indigent en mig del pacífic. Potser jo també faci un nou amic amb  la meva pastilla de sabó Lagarto, una de les poques coses que puc acariciar sense sortir-me del seny.
No, no tinc la barba del nàufreg i no puc fer servir els pèls com a calendari de la meva estada a la jungla d'asfalt. Però tampoc em fa falta, el meu calendari és el meu blog. Cada entrada, cada missatge és un missatge datat, enrotllat i ficat en una ampolla cada cop diferent, un munt de missatges flotant a la deriva en un món anomenat Terra però que hom hauria d'haver anomenat Aigua, on viuen uns animals anomenats nàufregs, encara que a ells no els agrada dir-se així i s'inventen eufemismes grandiloqüents.