Si en algún moment el subtítol del blog té realment justificació és ara, és a dir, els dies passats entre el 21 d'agost i el 6 de setembre. Un viatge d'anada i tornada de Pamplona(Iruña) a Burgos sobre dues esportives que van aguantar estoicament la penitència i em van protegir els peus de tots els mals al llarg de la meva travessia per muntanyes i deserts ibèrcs.
Satisfet, satisfet per l'aventura i satisfet per comprovar que va ser un encert per quan el viatge m'ha servit per millorar en diversos fronts, començant pel lingüístic. He pogut practicar diverses llengües, especialment el francès, del qual només sabia dir quatre frases mal pronunciades i ara mateix m'estic llegint Le Petit Prince sense deixar gaires llacunes de comprensió. Encara que sembli increible, els de colla amb la que anava (un toledano, un de Conca, un Valencià, un milanès i...un igualadí!) em demanaven d'intèrpret sempre que no s'entenien amb els francesos que trobàvem.
També he practicat l'anglès, per descomptat, que com és habitual, ocupa el rol d'interllengua apriori quan la gent no es coneix ni se sap d'on és cadascú.
En 16 dies vaig conèixer, a part dels de la colla, gent dels Estats Units, Anglaterra, Galícia, Itàlia, Polònia, Alemanya, etc. al que cal afegir a dues noies de Manresa i una noia de Tolosa del Llenguadoc de la que m'hagués enamorat si haguessim coincidit més d'una tarda.
Les anècdotes i sorpreses van ser moltes, aturats que venien entrepans i begudes en mig del no-res, refugis de palla, guardiacivils a cavall, desaparició de mitjons italians, una assecadora de roba de les de dos rulos espremedors d'aigua, un dinar a 0'80 cèntims per càpita, un casament amb aurresku, una lectura a peu de microfon en una esglèsia d'Estella, un microkoala, una font de vi (sense vi a la tornada), una hospitalera de Vic, originària de Moià i que rebia a tothom en català, un estranger que em va dir "ĉu vi parolas esperanton?" encara que no en sabia més, una propietària d'alberg que em va regalar un immens tomàquet i una mena de samfaina deliciosa, un concert de roncs, una festa medieval...
El més interessant del "camino" , al menys el camino francès, és la part social, la part de comunicació entre la gent. Vaig fer una bona amistat amb un toledano que deia que aquest era el veritable sentit del camí, si més no en l'actualitat. A ell se li feia molt feixuc caminar sol, sense conèixer gent, sense parlar amb coneguts i desconeguts. I no puc fer altra cosa que donar-li la raó. És un plaer poder dirigir-te a gent que ja d'entrada desitja parlar amb tu, especialment agrait és per als que realitzen/realitzem el pelegrinatge sols (molt recomenable). No fer amics durant el camí és gairebé impossible, flota en l'ambient que tots estem fluint en una mateixa direcció, encara que sigui per motius i origens diversos. Si podeu, feu alguna vegada el camí dels estels.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada