Avui he estat parlant, en una trobada casual, amb una amiga dels meus pares. Feia molt de temps que no ens veiem i semblava emocionada per l'encontre, fins i tot m'ha explicat que em va veure nèixer i crèixer ja que els meus pares i ella vivien davant per davant al nostre carrer. També jo guardo records d'aquella infancia primerenca.
Jo escoltava el seu relat, els seus records, els seu sentir. Una part de mi era espectador de la seva vivència i, alhora, aprofitava els seus moments de repòs per confirmar i enriquir la seva història, en la que jo havia estat co-protagonista.
Ha estat un enriquiment mutu, la meva ment recopilava sentiments, imatges i emocions, i la meva ment buscava les respostes que portaven el seu nom, el nom d'aquesta amiga. Respostes que ella necessitava, o al menys que crec que ella necessitava.
Durant la meva conversa jo era conscient de la meva ment doble, la ment pròpia, la que busca respostes als meus imterrogants, i la ment que treballa per als altres, amb el codi emocional i sentimental dels altres.
En aquests moments les meves energies es bifurquen per atendre les necessitats dels que m'envolten, dels adults que m'envolten.
Amb els nens els desgast és menor, la meva ment més íntima és similar a la dels infants i les nostres relacions no les he de codificar i decodificar com ho faig amb els adults. Amb ells la relació és molt més directa, amb molta menys auto-censura. Els nens accepten més d'una lògica de comunicació, pots anar i venir del terreny de la imaginació sense donar gaires explicacions.
Els adults tenen un paràmetres de comunicació i relació molt rígids i l'artilleria preparada per quan te n'en surts.
És per això que al llarg de la vida he hagut d'entrenar constantment el meu altre cervell, el perifèric que oculta el central. Intueixo que el meu camp emocional i sentimental es troba refugiat en aquest últim. El meu cervell perifèric és el que codifica i descodifica, no sempre amb èxit, tot s'ha de dir.
La meva relació amb els infants és molt confortable i estimulant perquè em permet desconnectar el codificador, res de filtres, res de contenció, res de censura, res de pors.
Recordo quan el meu fill era petit i cada dia, quan l'enllitava, l'improvisava un conte, sense cap antecedent, inventat, a partir d'una paraula, d'un animal, sense regles, sense condicionants, com en els somnis on tot és possible i tot és sorprenent. Una fantasia compartida i un somriure, una rialla, uns ulls atents que em feien feliç. Entravem junts en el no-temps, el no-espai, el no-regles.
Em sap greu que hi hagi tans adults exiliats de la seva pròpia infància, engabiada dins d'un àlbum de fotos, on es marceix enterrada sota la pols i l'oblit.
Està bé dir a la gent el que volen sentir però quant de bo seria que puguessin sentir el que vols dir-los. Però potser és massa tard, potser ja ningú s'enrecorda on és l'àlbum de fotos i ningú s'enrecorda de com era aquella persona petita enlluernada per un univers sense límits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada