Un hivern a les muntanyes

L'espasa de Damòcles es cada cop més a prop, els reptes més agoserats, la lluita més aferrissada.
M'en aniré. M'en aniré a les muntanyes i m'en aniré ara, me n'aniré dimarts.
Els nómades no tenim casa. Quan la tenim, la destruim, l'abandonem, la tanquem. La meva la feren inhabitable, insostenible, inhòspita. La casa dels records, la casa del passat.
Em mouré inevitablement. En la fugida cap endevant. Perque la covardia no em faci traidor. Em mouré cap endevant amb la mochilla de solitud i melangia, de plaers esgotats, de persones difuminades pel fort vent, de paraules perdudes, de pensaments exhaurits.
Tornaré als boscos, tornaré i rauré sobre les pedres, respirant el romaní, l'espígol. Dormiré sota estels llunyans, tant llunyans com les persones que he viscut, els èssers que he mig oblidat, els èssers que m'han mig oblidat. Perquè l'oblit m'omple els moments febles i els moment febles creixen, es dispersen en la ment i el cos, avancen impertorbables, com un exèrcit poderós.
A voltes em rendeixo i m'agenollo, busco l'alé perdut i la mirada clara, però tot s'esvaeix sense retorn.
Marxaré. Aniré a les muntanyes, m'amararé de cel, estimaré l'aire, aquest aire que em diu, ets viu!
Llençaré crits al vent. Resonaran les parets de la vall, es mouran les fulles de l'alzina, es girarà una guineu, s'amagarà un llargandaix, empendrà el vol un corb.
Un crit humà a no humans. Un clam. Un lament. Un èsser viu fet verb. Cridaré amb un gest de llibertat, solitària llibertat, alliberada solitud.
Seuré damunt la roca alta, albirant un infinit cada cop més proper. Presoner de la distància, presoner del temps, de la vida i de la mort. Tancaré els ulls, i guardaré els meus darrers records en una capsa sense pany. Vull els meus pensaments lliures, vull donar-los la llibertat de volar, vull deixar-los viure el que jo no he viscut.
Arraulit entre les pedres miraré les meves mans que es van tancant, els meus peus que ja s'adormen. Tancaré els ulls. Escoltaré el rum-rum de la nit, dels grills i les òlives. M'esperaré. Esperaré la mort de la negra nit.
I quan el sol em vingui a desvetllar amb una abraçada, pensaré en tu. Obriré la porta i et cridaré, et cridaré ben fort. Sé que no em sentiràs però sé que les muntanyes repetiran el teu nom. Ho sé. I t'esperaré. Perque t'he estimat sempre i no podria viure sense fer-ho.