També el cel pot ser profund *

- llavors vaig decidir agafar la motxilla i començar a buscar feina per terres de Lleida...
- osti, què valent! quina empenta!
Aquest cop va ser la meva segona assistent social qui es quedava perplexa per la meva decissió. Alguns amics meus habian també fet comentaris similars.
I tan mateix quin abisme entre les meves sensacions, el motius que em van portar fins a aquella situació i allò que hom creu que va passar, tot interpretant les meves paraules com si estigues explicant una llegenda.
No va ser una heroicitat, va ser una fugida. No tenia diners, no tenia feina, les depressions m'assetjaven, l'aire s'em feia irrespirable a Igualada, la meva ex m'exigia (de bona fe) que em mogués.
Però moure'm per Igualada era com moure la roda d'un hàmster, un infinit cansament per arribar enlloc. D'altra banda vivia amb idees exhaurides, en un cul de sac, envejant els que viuen en un túnel perque almenys ells intueixen una sortida.
Igualada era el meu cementiri. Podia deixar-me morir o podia fugir. Vaig optar per fugir. Potser no per covardia, la covardia es manifesta rebutjant un deure una destinació. Jo no tenia cap destinació i el meu deure era impossible de reconèixer. Era còrrer o morir.
En la meva fantasia de trobar un món millor en muntanyes desconegudes vaig dir a la gent allò que la gent volia sentir: m'en vaig a buscar feina. Però com busca feina una persona que ha perdut totes les esperances.
No, sabia que de feina no en trobaria. Primer perque no n'hi ha i segon perque no sabent quí sóc ni el que em passa, no sabia on anar, quina porta trucar. De fet, no sabia ni trucar.
Caminava, caminava, tot esperant algún fet miraculós, alguna cosa que canviés en mi o que canviés en els altres.
Era bàsicament una fugida del món. Era lluny de família, d'amics, de coneguts. Però també era una fugida impossible, no hi ha un altre món portes enllà.
A vegades em sentia com un zombie, mort caminant entre vius. A vegades com un animal ferit de mort, buscant un refugi tranquil on morir. A vegades la natura m'inflava els pulmons i m'aclaria alguns pensaments primordials. Em sentia un Dersú Uzalá sense fusell, un vell ermità del bosc. M'agradava decorar amb fantasies el meu dia a dia entre roures i alzines, caminant per carreteres secundàries.
Però el món no és així. El món es treballar, el món és guanyar diners, el món es parlar del treball, el món és parlar dels diners. Però els zombis no entenen això dels diners. Els zombis van a la seva. El món dels vius és molt complicat, encara més per a un zombi vell.
Tot i així, durant el viatge se succeiren grans troballes, de paisatge i de gent. Dins les meves limitacions vaig conseguir establir noves relacions, fer alguns amics amb els que mantic alguna relació en la distància.
Alguns diran que el fet de que no trobés feina va ser degut a la teoria psicològica de la "profecia autocumplida" (un mateix senta inconscientment les bases del fracàs). No ho sé, jo puc fugir d'un lloc físic però no puc fugir de mi mateix. Em cansen els missatges que diuen que hauria de ser d'una altra manera, que hauria de canviar de forma de ser, especialment quan ho diuen aquells que saben molt bé que ells mateixos no poden ni volen canviar. Hi ha coses que no funcionen com qui es canvia de samarreta. És com si algú critiqués a Harold Lloyd per no somriure.
Jo tinc la dèria de la profunditat. Aprofundeixo quan sóc a Igualada i aprofundeixo mentres atravesso el Congost de Montrebei. Sento al·lèrgia a la superficialitat, encara que sé que fugir-ne em pot endinsar en els camins de la bogeria.
El meu viatge per terres de Lleida era una continuació de mi mateix a través de nous escenaris. Em sentia foraster entre la gent, entre els amics, entre la família. A vegades un intrús, amb pensaments estranys.
I tant mateix no volia divorciar-me de la gent, en el fons mantenia i mantinc l'esperança de que algún dia algú m'escriurà i em dirà:
Osti Karles, això que expliques m'interessa! parlem-ne.
Per això el blog, per això els meus viatges, per això em vull convertir en un ésser transparent i fer visibles els móns que m'atravessen la ment com núbols blancs empesos pel vent, adoptant formes capricioses i estranyes. També el cel pot ser profund.