16/2/15

Putin i la síndrome d’Asperger

(Un article de: Francisco Morente. Professor d’Història Contemporània a la UAB. El País, 14 de febrer de 2015).

La setmana passada, alguna premsa es va fer ressò d’un informe del pentàgon que afirma que Vladimir Putin té síndrome d’Asperger. La forma en la que es va presentar la notícia, tractant-se d’algú a quí s’ha identificat com a cap visible de l’eix del mal, conduia al lector poc atent a relacionar la síndrome d’Asperger amb trets de caràcter i de personalitat negatius. Una cosa que es tant arbitraria  com identificar als asperger amb personalitats brillants com Albert Einstein o Bill Gates. És un clàssic que es feliciti (de bona fe) als pares d’un noi o una noia amb síndrome d’Asperger per tenir a casa un geni en potència.
La síndrome d’Asperger és un transtorn del desenvolupament que es trova dins de l’espectre autista. Darrera de les dues formes d’entendre’l abans esmentades s’amaga un profund desconeixement, encara que en el primer cas a la ignorància se li suma una notable insensibilitat. La mateixa que mostrem quan ens referim als presidents Rajoy i Mas, a la direcció del PSOE o la la junta del Barça com autistes, perque no connecten amb la realitat. Els que amb aquesta lleugeresa parles dels autistes i dels asperger no tenen ni la més remota idea del patiment que moltes vegades hi ha darrera de les històries d’aquestes persones.
Contrariamental que se sol creure, les persines amb síndrome d’Asperger no són genis, tot i que poden tenir habilitats extraordinàries en àrees concretes a les que restringeixen el seu interès. Són persones amb problemes per interioritzar les regles de conducta social que tenim per normals, però tan intel·ligents com qualsevol altre individu i posseïdores habitualment, d’una gran sensibilitat i una rica vida interior. Per descomptat no són ni malvades ni perverses. Tot el contrari. Solen ser ingènues i incapaces de comprendre la mentida, i estàn allunyades de tota malícia, cosa que no els fa la vida precisament fàcil.
Processen la informació de forma especial, no perque els manqui la lògica, sinó perque funcionen amb una de diferent a la de la resta de mortals. Ordenen el món conforme als seus criteris lògics, i el que els pot semblar un disbarat són algunes de les coses que fem les persones considerades normals com, per exemple, enganyar o maquinar contra els altres.
Darrera de molts nois i noies amb síndrome d’Asperger hi ha històries d’assetjament escolar i marginació, que es tradueixen en falta d’autoestima i, en algunes ocasions, depresió i altres problemes força seriosos. La vida pot resultar molt difícil per a ells i les seves famílies. L’arribada a l’edat adulta no solament no resol els problemes sinó que a vegades els empitjora. La seva incorporació al món laboral, per exemple, sol ser molt complicada i no ho tenen fàcil per desenvolupar una vida completament autònoma.
El proper 18 de febrer se celebra el Dia Internacional de la Síndrome d’Asperger. Segurament aquell dia sentirem boniques paraules de llavis dels nostres governants. Els mateixos que amb les seves polítiques deixen als afectats a l’estacada. Fets i no paraules és el que aquests necessiten. Per a una família amb un fill o filla amb síndrome d’Asperger, poques coses hi ha més gratificants que trobar professors i psicopedagogs a les escoles i instituts públics disposats a tot per ajudar aquests nois. I ho fan oblidant-se de que els han retallat de forma abusiva el sou i els han empitjorat les seves condicions laborals. Gestos que demostren l’important que és garantir que allò públic, en aquest cas l’escola, segueixi funcionant.
Sortosament és així en molts dels nostres centres educatius. I no gràcies al conseller d’ensenyament de torn – sigui aquest Ernest Maragall o Irene Rigau - , sinó gràcies a la dedicació dels professionals. No esquivo la realitat: en els darrers anys ha estat necessari reduir despeses. No obstant, el rellevant és en què es retalla, quines són les prioritats. I passa que, mentres hi ha hagut diners per a pagar concerts a col·legis d’èlit i a escoles que segreguen per sexes, s’han retallat plantilles a les escoles  públiques i s’han liquidat professors de reforç, indispensables per atendre a nois i noies amb necessitats educatives especials.
La crisi ha estat la coartada per executar el programa de privatització i jibarització de l’Estat del benestar en el que tant PP com CiU creuen a ulls clucs. A Catalunya, a més, s’ha tapat amb el procés. Ho va dir amb admirable sinceritat el conseller Santi Vila fa ben poc: sense l’estelada, no s’hagués pogut imposar tant patiment social. A Madrid mercadegen amb la vida dels malalts d’hepatitis C. A Barcelona, amb la dels malalts de fibromialgia i amb síndrome de fatiga crònica. Aquí i allà s’acarnissen amb els més febles i desprotegits. A Madrid i Barcelona, individus que no mereixen el qualificatiu de decents fan les seves malifetes mentres s’omplen la boca amb la marca España i el Viatge a Ítaca. Gent amb la que jo no aniria ni a fer un cafè al bar de la cantonada.


4/2/15

També el cel pot ser profund

- llavors vaig decidir agafar la motxilla i començar a buscar feina per terres de Lleida...
- osti, què valent! quina empenta!
Aquest cop va ser la meva segona assistent social qui es quedava perplexa per la meva decissió. Alguns amics meus habian també fet comentaris similars.
I tan mateix quin abisme entre les meves sensacions, el motius que em van portar fins a aquella situació i allò que hom creu que va passar, tot interpretant les meves paraules com si estigues explicant una llegenda.
No va ser una heroicitat, va ser una fugida. No tenia diners, no tenia feina, les depressions m'assetjaven, l'aire s'em feia irrespirable a Igualada, la meva ex m'exigia (de bona fe) que em mogués.
Però moure'm per Igualada era com moure la roda d'un hàmster, un infinit cansament per arribar enlloc. D'altra banda vivia amb idees exhaurides, en un cul de sac, envejant els que viuen en un túnel perque almenys ells intueixen una sortida.
Igualada era el meu cementiri. Podia deixar-me morir o podia fugir. Vaig optar per fugir. Potser no per covardia, la covardia es manifesta rebutjant un deure una destinació. Jo no tenia cap destinació i el meu deure era impossible de reconèixer. Era còrrer o morir.
En la meva fantasia de trobar un món millor en muntanyes desconegudes vaig dir a la gent allò que la gent volia sentir: m'en vaig a buscar feina. Però com busca feina una persona que ha perdut totes les esperances.
No, sabia que de feina no en trobaria. Primer perque no n'hi ha i segon perque no sabent quí sóc ni el que em passa, no sabia on anar, quina porta trucar. De fet, no sabia ni trucar.
Caminava, caminava, tot esperant algún fet miraculós, alguna cosa que canviés en mi o que canviés en els altres.
Era bàsicament una fugida del món. Era lluny de família, d'amics, de coneguts. Però també era una fugida impossible, no hi ha un altre món portes enllà.
A vegades em sentia com un zombie, mort caminant entre vius. A vegades com un animal ferit de mort, buscant un refugi tranquil on morir. A vegades la natura m'inflava els pulmons i m'aclaria alguns pensaments primordials. Em sentia un Dersú Uzalá sense fusell, un vell ermità del bosc. M'agradava decorar amb fantasies el meu dia a dia entre roures i alzines, caminant per carreteres secundàries.
Però el món no és així. El món es treballar, el món és guanyar diners, el món es parlar del treball, el món és parlar dels diners. Però els zombis no entenen això dels diners. Els zombis van a la seva. El món dels vius és molt complicat, encara més per a un zombi vell.
Tot i així, durant el viatge se succeiren grans troballes, de paisatge i de gent. Dins les meves limitacions vaig conseguir establir noves relacions, fer alguns amics amb els que mantic alguna relació en la distància.
Alguns diran que el fet de que no trobés feina va ser degut a la teoria psicològica de la "profecia autocumplida" (un mateix senta inconscientment les bases del fracàs). No ho sé, jo puc fugir d'un lloc físic però no puc fugir de mi mateix. Em cansen els missatges que diuen que hauria de ser d'una altra manera, que hauria de canviar de forma de ser, especialment quan ho diuen aquells que saben molt bé que ells mateixos no poden ni volen canviar. Hi ha coses que no funcionen com qui es canvia de samarreta. És com si algú critiqués a Harold Lloyd per no somriure.
Jo tinc la dèria de la profunditat. Aprofundeixo quan sóc a Igualada i aprofundeixo mentres atravesso el Congost de Montrebei. Sento al·lèrgia a la superficialitat, encara que sé que fugir-ne em pot endinsar en els camins de la bogeria.
El meu viatge per terres de Lleida era una continuació de mi mateix a través de nous escenaris. Em sentia foraster entre la gent, entre els amics, entre la família. A vegades un intrús, amb pensaments estranys.
I tant mateix no volia divorciar-me de la gent, en el fons mantenia i mantinc l'esperança de que algún dia algú m'escriurà i em dirà:
Osti Karles, això que expliques m'interessa! parlem-ne.
Per això el blog, per això els meus viatges, per això em vull convertir en un ésser transparent i fer visibles els móns que m'atravessen la ment com núbols blancs empesos pel vent, adoptant formes capricioses i estranyes. També el cel pot ser profund.