El bilingüisme existeix bàsicament com a fet funcional i social, supeditat a exigències comunicatives. A nivell estructural i individual -no comunicatiu- és molt més minoritari, per això quan estem exaltats i fora de control emocional no alternem les llengües. Si ens donem un cop de martell al dit estant sols , en la majoria dels casos no anem alternant català i castellà per queixar-nos. Normalment sempre hi ha una llengua més interioritzada que l'altra i un continuum de pensament on predomina sempre un idioma per sobre del altre. El mateix cervell estableix una jerarquia per eludir una mena d'esquizofrenia lingüística. Igualment, quan ens autoanomenem "ciutadans del món" en el fons sabem que la nostra personalitat ve donada bàsicament per l'entorn immediat en el que vivim, encara que aquest entorn rebi adjectius grandiloqüents coma ara "cosmopolita" o "global".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada