Ahir vaig veure la pel·lícula Memento*, la història d'una venjança peculiar. El protagonista, Leonard Shelby (Cristopher Nolan) es dedica a la caça de la persona que temps enrera va violar i assassinar la seva dona. La particularitat rau en que en el moment dels fets, el criminal el va colpejar al cap i això va afectar greument les facultats memorístiques d'en Leonard, que des de llavors és incapaç de generar records. Cada quinze minuts oblida tota experiència recent, vivències, fets, cares, noms, etc.
L'única possibilitat de crear un ordre en la seva vida és fotografiar i escriure les coses, com si s'autoprogramés. Utilitza una càmera Polaroid per conservar dades i informacions sobre les persones amb les que manté vincles. També tatua el seu cos amb missatges clau per entendre on es, qué està fent i cap a on es dirigeix.
En alguns moments de la pel·lícula em sentia identificat amb el protagonista, jo també guardo multitud de notes (a la butxaca dreta del pantaló, habitualment), escric missatges amb bolígraf a la palma de la mà o al canyell, tinc a casa un taulell de suro on hi clavo compromisos i dates.
També durant la pel·lícula vaig recordar un dels darrers diagnòstics que els metges li van fer a la meva mare: pèrdues de la memòria recent.
Probablement és un diagnòstic que pateix molta gent però no sé si a l'edat de la meva mare, entorn els 60 anys, és tant comú. Mai li van diagnòsticar alzheimer ni res semblant.
Jo puc recordar més que el quinze minuts justos del protagonista de Memento però les meves dificultats creixen si parlem de dies. Sovint no puc recordar què vaig fer el dia anterior, a no ser que en tal dia succeís un event molt important o molt poc habitual. A vegades necessito recórrer a algún "retrorecord", anar més enrera en el temps fins identificar un dia del qual recordo alguna cosa i, a partir d'aquí tornar mentalment cap endevant. Això dona l'avantatge de descartar accions i fets. És una mica com desbroçar el bosc per poder tenir més possibilitats de trobar el camí.
Jo no utilitzo Polaroids per recordar persones però si que procuro trobar un tret característic de cada una d'elles, un tret físic com ara unes celles molt arquejades, un tret psicológic com ara si és molt xerraire, algún manierisme coma ara la forma de caminar o de moure els braços,...són fotos mentals a cop de flaix. Útil però menys segur és fotografiar mentalment l'entorn i els hàbits, una persona amb un llibre o amb un ordinador forman un contorn visual més fàcil de memoritzar i recordar posteriorment. Llibre o ordinador serien part dels trets diferenciadors, encara que menys fiables al no ser propis de la persona, sinó circumstancials.
La pel·lícula és voluntariament ambigua i deixa entreveure la possibilitat de que la malaltia memorística no procedeix d'una ferida física sinó d'una voluntat d'autoengany d'en Leonard, que hauria matat o deixat en coma la seva dona (diabètica) injectant-li una sobredosi d'insulina. No podent soportar el pes del remordiment, la seva ment hauria creat un Leonard torturat a la recerca de la redempció.
Aquesta és una disiuntiva d'enorme calat. En la recerca dels meus orígens, dels meus fantasmes, encara no he trobat unes claus clares per distingir entre el propi jo i l'entorn, l'herència, les influències externes. Tampoc sé si cal, però el ser humà es caracteritza per la seva eterna sed de saber. Necessitem resoldre el nostre trencaclosques.
*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada