Era diumenge, un dels diumenges de la primavera de 1976, uns mesos després de la mort agònica del dictador. Jo era el típic adolescent de 16 anys de la capital catalana, tot just em començava a fer preguntes sobre els sacsejos polítics d'aquell moment, però encara no entenia gran cosa.
Aquell matí vaig anar a la sessió matinal d'un cinema. En acabar la pel·lícula i sortir al carrer amb parell d'amics, de cop i volta, vaig veure tot de gent corrent i cridant esvalotada: els grisos! els grisos!
Els "grisos" eren els cossos de la policia nacional, els deien així pel color del seu uniforme en aquella època. En questió de segons vam haver de decidir si córrer o quedar-nos quiets. Veient com s'aproximaven aquells personateges armats i enfurismats vam optar per afegir-nos al grup dels fugitius. Poc després vam amagar-nos en un bloc de pisos, amb l'esperança que els policies passarien de llarg...cosa que no va passar. Ells entraren darrera nostre i ens varen anar fuetejant sense cap pregunta. Els meus amics i jo vam tornar a casa adolorits i amb l'esquena marcada.
Amb tot, vam estar de sort, podiem haver acabat a una comisaria, on les tortures eren el pa de cada dia. La meva primera lliçó sobre política va ser de les que no s'obliden facilment.
Des de llavors sempre m'he sentit sensible, primer amb els drets humans i, encabat, amb els drets dels pobles. Les meves primeres simpaties s'encaminaren cap els socialistes ( en aquella època eren revolucionaris sincers) i, més endevant, cap els anarquistes.
També la defensa del dret a decidir per a Catalunya i per a altres pobles, va entrar a format part del meu pensament ideològic. Mai vaig arribar a afiliar-me a un partit i només en la meva primera joventut vaig arribar a votar-los, era molt dificil trobar una elecció fiable, la dificultat es convertí en utopia quan vaig voler fusionar anarquisme i catalanisme.
Amb el pas del temps, la meva passió es mudà a tres camps: esperanto, ecologia i budisme. Havia arribat a la conclusió que la política era un cul de sac, amb governs al servei d'oligopolis i posseïdors de les eines necessàries per manipular les opinions ciutadanes, en un engranatge que se centre únicament en renovar mandataris-putxinel·li.
Gràcies a l'esperanto fruïa d'una xarxa mundial d'amics. L'ecologia em donava pau i sentiment de fraternitat amb la natura. El budisme m'ajudava a comprendre el sentit de la vida i com aprofitar els principis fonamentals de l'univers, en forma general i aplicacions concretes.
Ara visc en una petita ciutat, a prop del meu pare, ja jubilat, al que vull acompanyar en la seva vellesa. Amb mi viu el meu gat, atigrat i melós, en Gupi, heredat de la meva mare després de la seva mort. A ella li vaig prometre cuidar el seu estimat últim company.
En una altra ciutat viu el meu fill de nou anys, el Mikel, amb la seva mare, que es va ajuntar amb un noi, pare alhora d'un nen i una nena.
Amb ells i amb la meva família política mantinc una molt bona relació i em fa feliç que el meu fill es va saber adaptar i comprendre la ruptura.
Més al nord, a Salt, viu el meu únic germà, el David, mànager d'actors i clowns i ell mateix artista clown. D'ell he après molts aspectes socials i psicològics de les relacions humanes i amb ell vaig compartir bona part de les reflexions filosòfiques i ideològiques. El David és un expert viatger, tant per oci com per motius professionals, d'aquí que esdevingués també un bon políglota.
A ell li dec i agraeixo també la meva petita immersió en el món del clown, l'esperit del qual flueix de forma paral·lela a l'esperit del bodisatva, dedicat a la felicitat dels altres.
Ara són dos els meus objectius, seguir d'aprop la vida dels meus familiars més pròxims, en tant em puguin necessitar, i organitzar la meva vida de manera que algún dia pugui viure a la muntanya, a la vora dels Pirineus, on m'agradaria continuar les meves passions, en un entorn de pau i aire fresc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada