Gràcies, nois.

La meva psicòloga i jo em sembla que hem arribat al final de la nostra relació platònica, platònica per allò de que estava convençut de que cal més Plató i menys Prozac.
En la penúltima visita mensual em va recomanar que m'apuntés a fer "mindfullness". Dir-li a un budista que faci "mindfullness" és com dir-li a un alpinista que practiqui senderisme. Aquí vaig començar a sospitar que alguna cosa no estava funcionant en la nostra relació.
En la última visita em va dir que no em podia ajudar si no l'explicava casos concrets en que tingués problemes. Fa dos mesos li vaig donar en mà una extensa llista de les coses que necessito resoldre. Me les va classificar, cosa que és lògic i està bé, i em va dir que s'ens havia esgotat el temps i que ja ens veuriem el mes següent, el del "mindfullness".
Diuen que els enamoraments són efímers, t'enamores per uns moments de fervor hormonal fins que s'esgota la bateria, com passa amb els mòbils.
Ha estat bé, amb ella he viscut bons moments, a vegades he tingut la sensació de que entenia el que li deia i els seus consells eren sempre bons, no sempre útils, però bons al cap i a la fi.
L'altra relació, la que mantenia amb el meu assistent social també s'acabat. Es va acabar quan finalment em van concedir una ajuda econòmica de reinserció. D'ell no m'he desenamorat però entenc que hi ha molta gent que el necessita més que jo. Els assistents socials són poliamorosos professionals. Quasi no disposen de diners així que l'única eina que els queda per ajudar a que el món no s'enfonsi definitivament és estimar la gent, estimar la feina.
He d'agrair molt al meu assistent que, per altra banda, tenia la psicologia com a segona carrera i això es deixava notar, especialment per que ell donava respostes holístiques, humanistes als meus dilemes. El meu assistent és una mica iconoclasta i no dubta a criticar la psicologia clínica i les seves limitacions.
Aquest post, bàsicament, és per agrair a tots dos, psicòloga i assistent, el que m'han donat mentres hem estat junts, especialment el fet de que m'hagin escoltat i que m'hagin clarificat, a vegades sense voler-ho, el camí per on tirar, per on continuar amb la meva recerca incansable.