31/7/15

Quadern de bitàcora 2

Foto de Camí de l'Onyar

Ahir va ser dia de visites. Malgrat que la masia on soc es troba a uns quilometres de la poblacio mes propera, ahi va apareixer un cotxe amb dos testimonis de Jehova al seu interior. Jo vinc d'Igualada. Alla els testimonis tenen un dels seus ruscos principals, papallonejen per la Rambla, pel Passeig, les places principals,...No pensava que m'enviarien una delegacio a Vilobi d'Onyar, segur que em tenen el mobil intervingut amb un localitzador.
Venien amb un parell d'Atalayes, la seva targeta de presentacio mida XXL. Com que tenia ganes de fer una pausa de la feina (estava tallant canyes), els vaig donar una mica de cantxa. La veritat es que no van parlar gaire, els vaig explicar que soc budista i anaven una mica perduts. Venien amb l'objectiu de convence'm de que la ciencia no te respostes per tot i els vaig fotre un rotllo sobre la reencarnacio, les teories de Einstein i l'observacio d'unes tisores de podar durant la caiguda gravitacional ma-terra de gespa. No se si els vaig convencer de que la nostra gata rossa podria tenir atoms d'algun familiar nostre. Suposo que la biblia no en parla d'aixo.
Sigui com sigui, al final em van insistir que llegis l'Atalaya, que m'agradaria molt. Em van deixar els dos exemplars i van marxar rumb al desconegut, o conegut, si els funciona be el localitzador d'igualadins ateus.

Al vespre vaig tenir nous visitants. La excompanya del meu germa i una colla amb la que estava s'estaven mullant per la pluja en algun lloc no identificat pero segurament a prop i em varen dir de refugiar-se a casa. Jo encantat. Varen fer la seva xerrada i despres en varen convidar a un berenar-sopar a la zona del davant de la masia. Aixoplugats sota una freixa, feia una mica de fresca a fora de la casa, potser per aixo varen encendre unes espelmetes que anomenaven conciencia, set persones, set conciencies. Va estar be, bon ambient, bona gent. Pero les coses s'acaben i, sense sol i quan ja nomes quedava una conciencia encesa, varem iniciar el replegament. No em varen deixar cap Atalaya pero si alguna ampolla de Coca-cola i Fanta. La veritat es que les hi traure mes suc que a les revistes. Digueu-me materialista, si voleu.

Avui he continuat tallant canyes, llenya i males herbes. Tambe he restaurat un sostre enfilferrat per conduir parres, unes parres que aquest any no fan raim. Encabat he regat l'hort i he collit mongetes i bledes. Volia fer fotos pero, ai las! ahir vaig tornar la camera a la seva propietaria que me l'havia prestat durant un llarg temps. Un altre dia sera. Intentare trobar alguna imatge googlejant en el nuvol global.
Nota: el Samsung-tablet de que disposo, no disposa d'accents aixi que ja em perdonareu que no posi tildes (es diu aixi?).

27/7/15

L'home, un animal empàtic?

Segueixo sense entendre-ho. Avui parlaven a la ràdio de que en uns laboratoris estaven produint càncer dins dels organs interns d'uns ratolins per una investigació mèdica. Com és que quan escoltem que això mateix o coses similars els feien els metges nazis als jueus, ens horroritzem?
No ho entenc. Perquè els humans lluitem contra el patiment infligint patiment? Perquè sembla no importar-nos gens ni mica el que els passi a la resta d'animals que no són com nosaltres?  És que creiem que no senten cap de les tortures a que els sometem? Com és que els estem exterminant sense cap remordiment de conciència?
A alguns llocs del món existeixen cementiris per a animals domèstics, especialment per a gats i gossos, això significa que tímidament els reconeixem la condició humana a alguns dels animals que considerem "inferiors" a nosaltres. També, a casa nostra, és important la lluita contra les curses de braus per que ho considerem un acte de barbàrie i, tanmateix, ens desentenem de tot el que passa en els camps de concentració de gallines, porcs, vaques o ovelles.
A una platja del Japó assetgen i maten a centenars de dofins a cop de matxet, tenyint de sang tota la costa. Més al nord maten foques a cops de martell. Les reserves d'animals a l'Àfrica recorden el que va passar als indis americans amb l'aparició i colonització dels europeus.
Fem sopars romàntics a la llum d'una espelma menjant les costelles d'algú que no volia morir tan aviat. Creem hepatitis als ànecs per poder després gaudir d'un bon paté. Hem d'inventar gàbies d'aïllament per als animals de granja o zoo que acaben bojos i violents per les seves condicions de servitud i esclavitud. Malgrat la seva innocència, els executem en quantitats massives per mitjà d'electrocució, com fan amb alguns presoners humans a EEUU.
Segueixo sense entendre-ho.

17/7/15

Quadern de bitàcora

Llimiana, 17 de juliol de 2015. Estic amb els meus amics camperols, compartint coses, fent activitats relacionades amb l'hort, principalment treure males herbes (eliminar competidors en l'argot pagès) i regar. També ajudo a vegades en una feixa veina, l'hort d'un pagès de cap de setmana. Quan ell no pot venir, li rego per mantenir vius els carbassons, els tomàquets, els melons, els pebrots i altres hortalisses.
Si fa no fa dedico la meitat del dia a aquestes activitats. La resta del temps és més variat i dispers, practico els idiomes amb llibres i pel·lícules subtitolades, investigo sobre el tema Asperger, jugo amb la canalla de la casa, descanso (dormo) aprofitant les hores de més sol, redacto entrades de blog, faig traduccions que m'encarreguen, col·laboro amb Lernu.net, atenc correus... Per la darrera traducció em donaran 30 euros, que per a alguns els semblarà poc però en el meu cas és aigua beneïda, que em permet algún luxe, com ara comprar un parell de rajoles de xocolata, que són més fiables i més saludables que el prozac ;-)
El dia 23 marxo cap a casa del meu germà per a fer-li una mica de masover durant unes tres setmanes.

Les coses en principi van prou bé, si fem abstracció de la part econòmica, que continua en stand by. A Llimiana, com era previssible, s'està més lluny de les pressions de la ciutat, o almenys un ho pot sentir així. Dormo en tenda de campanya. Podria fer-ho en una habitació de la casa que m'acull però la tenda m'ofereix la possibilitat de tenir un espai realment propi, menys condicionat a les activitats familiars. Entre altres coses, això em permet regular millor la interacció amb el nens de la casa, ja sabeu que la canalla pot arribar a ser molt absorbent.
La tenda és a tocar de l'hort, o sigui que estalvio temps al matí i al vespre. Ara estem collint patates i alls, no molt ja que el sol i la sequera s'han fet notar. Els tomàquets comencen a agafar el color vermell i els enciams més o menys resisteixen les visites de les llebres (un dia van arrassar mossegant la meitat de la collita). Dic llebres però no sé quins animals ens visiten quan no hi som.
Les meves darreres lectures han estat Case Perfecto, novel·la en gallec sobre una mare que escriu per fer les paus amb el seu fill, i una biografia del Beatles adaptada al nivell intermediate english. Com a pel·lícula en anglès, subtitulada en anglès ha estat Les cròniques de Narnia, calculo que les pel·lícules dirigides a un públic infantil-juvenil utilitzen un llenguatge menys enrevessat i tècnic i em són més fàcils de seguir.

A Igualada vaig avisar als administradors de la comunitat de propietaris on tinc el pis, que aquest any molt probablement no podré pagar cap quota. No em van posar cap pega, els veins entenen la meva situació i s'en fan el càrrec. Tot el meu agraiment per a ells. Segueix sent un misteri quan em tallaran la llum però en qualsevol cas estic preparat. Les meves activitats "elèctriques", carregar mòbil, manegar l'ordinador, etc. les duré a terme a la biblio d'Igualada sempre que em toqui passar alguns dies allà. Per la il·luminació a casa ja en tindré prou amb làmpades solars de jardí i espelmes, la major part de la història de la humanitat s'ha viscut sense electricitat :-)

A Llimiana també utilitzo aquestes làmpades, per exemple si m'he de traslladar després de sopar, de la casa a la tenda. A la casa fem un règim entre vegà i vegetarià, no crec que sigui definible, la família ha establert uns valors, preferències i combinacions al llarg dels anys i em sembla que s'en podria escriure un llibre amb un títol de l'estil La revolucionaria dieta Navarro :-)
En qualsevol cas, és un menjar sà i ho noto amb les digestions, que quan sóc a casa meva són més llargues i farragoses i no sé si l'encerto en equilibrar els nutrients.

L'assignatura que tinc pendent és la del son. Ara estic prenent uns somnífers que em van molt bé però he de trobar la manera de prescindir-ne i poder descansar sense crosses. Segueixo tenint malsons, suposo que és la tensió de viure en una situació vital límit i experimentar dificultats comunicatives i socials molt marcades.
En fi, més de 50 anys menjant els meus propis "marrons" no és una cosa que s'arregli en quatre dies. Ara ho estic treient tot a fora perque penso que és millor veure-ho amb perspectiva.
Ja sé que a molts els pot semblar que sóc un pesat parlant tant sovint de coses psicològiques però per a mi és imprescindible. No sé quants anys em queden de vida (per sota del llindar de la pobresa l'esperança de vida  decreix) però per poc que pugui vull arribar a una certa pau interior que no he tingut mai. He fet avenços que no puc explicar ja que aquestes coses són extremadament personals i intransferibles, així que tinc la certesa de quines coses he de fer, o almenys intentar.

14/7/15

Més armaris d'on sortir


Al llarg dels meus 55 anys m'he trobat, coincidit i vist un munt de gent amb tipologies de transtorn. Transtorn transitori, transtorn evident, indicis de transtorn, transtorn crònic, transtorn declarat, transtorn amagat, transtorn acceptat socialment, transtorn que aïlla, transtorn que et converteix en líder d'un grup, excessos d'ego, maniàtics,depressius, transtorns difícis de comprendre, transtorns obvis, transtorns per una causa concreta, transtorns endògens,...

A vegades als transtorns els posem eufemismes socials : tímid, nerviós, pesat, somniatruítes, irresponsable, maniàtic, supersticiós, exagerat, va a la seva bola, excèntric, pesimista, xerrameca, malpensat, perfeccionista, vergonyós, inconstant, desconfiat...
Calculo que deu ser un tant per cent força elevat el de la població que té dificultats per regir la seva vida de forma equilibrada i saludable, especialment en entorns competitius com les ciutats o determinats ambients de treball o família.
Compte també l'herència. Si tenim familiars molt directes que han patit algún tipus de dificultat per manegar emocions i sentiments, hi ha força possibilitats quen reproduim inconscientment el patró de conducta.

Hi ha una frase, crec recordar que atribuida als llibertaris, que diu: "La societat prepara el crim i el criminal l'executa". Això també valdria per aplicar-ho a la salut, física i/o mental: "La societat prepara les malalties i els malalts les executen". Suposo que molt sociòlegs estarien d'acord.
És significatiu que els personatges públics fossin reticents a col·laborar en la campanya Obertament, una campanya que té com objectiu col·laborar en la integració de les persones més vulnerables des del punt de visat de la ment. Contrasta molt amb l'èxit de campanyes com ara Mulla't per l'esclerosi múltiple.

Seguim amb els tabús? Amaguem el cap sota l'ala? Potser haurem de fer un llarg recorregut com el que estan fent els homosexuals de tot el món, pas a pas, esgarrapant acceptació, milímetre a milímetre. Sempitern armari. És com les nines russes, quan t'en desfàs d'un n'apareix un altre.

Els Estats Units ens porten avantatge, aquí ens plantejem a vegades coses quan allà portant un munt d'anys practicant-ho. Només cal veure una pel·lícula de Woody Allen per veure que la paraula psiquiatre es pot dir amb la mateixa naturalitat que ciclista o agent immobiliari. Aquí no, a menys que estiguem parlant d'una problemàtica realment impossible d'amagar i defugir. Jo he parlat, al llarg de la meva vida nómada, amb gurús, psicòlegs, orientadors, psiquiatres, terapeutes, ioguis, creients, ateus, mestres, familiars, amics,...tots m'han servit per comprendre coses, en diferents àmbits, per diferents questions. En conjunt m'han fet sospitar que les persones no som peces aïllades del sistema. Quan un individu emmalalteix, sovint, sinó sempre, és la mateixa comunitat humana la que està fallant. Un exemple per visualitzar la punta de l'iceberg seria tot el conjunt d'afeccions relacionades amb l'estrés. L'estrés el viuen les persones a títol individual però no és una cosa que apareixi per generació espontània, com si fos una mutació genètica. Quan una persona s'estressa els malalts som tots, encara que ens salvem, provisionalment, dels símptomes i els resultats.


9/7/15

L'eterna incertesa


Entre les coses que han marcat i marquen la meva vida ressalta, sens dubte, l'eterna incertesa sobre la reacció dels altres. Em resulta tremendament difícil esbrinar amb antelació quan una expressió meva doldrà, ferirà o ofendrà algú. Un fet que també em succeeix a la inversa, no sé mai quan un dels meus silencis estarà fora de lloc.

Quan algú que conec, per exemple, es posa malalt, no tinc la més remota idea de quantes vegades he de parlar amb ell ni quines coses espera que digui. Intento copiar situacions anteriors, imitar respostes que altres persones han dut a terme, però estic sempre en la corda fluixa.
No sé quan m'he quedat curt donant les gràcies, ni quan m'he excedit en els meus agraiments, tot i que, per sort, sembla que és millor passar-se que quedar-se curt en això.
Tampoc sóc capaç de discernir quan un tema pertany a l'àmbit familiar o privat entre íntims i quan pertany al domini públic. Utilitzo els meus fracassos com a fitxa-patró però això no sempre funciona.

Si ens atenem al perfil del protagonista de Mozart i la Balena, això seria una característica Asperger. Dir una cosa amb la major naturalitat i pensant que és una cosa lògica, veure com l'altra persona ho encaixa malament i s'inicia un conflicte que l'Asperger no sap com resoldre i entra en xoc.
He perdut molts amics així, per no entendre com, de cop i volta, una relació fluida deriva en un malestar, segurament passatger per a l'altre persona però demolidor per a mi.
Això suposo que lligaria amb la coneguda "manca de empatia" dels Asperger. La meva ment és molt racional, quasi com si seguís un patró matemàtic. Els "neurotípics" esperen un funcionament empàtic que es com una regla no escrita i que ningú té el dret de saltar-se. Si t'ho saltes, comets un delicte, amb una condemna que pot ser més lleu o menys, depenent de la clemència de l'afectat.

Estudiant el darwisme des del punt de vista de Richard Dawkins, l'empatia que caracteritza el discurs del neurotípics no seria altre cosa que una mena de corporativisme d'espècie, és a dir, que un humà li diu a l'altre: jo et cuido perque som del mateix clan (espècie) i , per tant, tu em cuidaràs a mi.
De fet, això explicaria la paradoxa de que una persona manifesti empatia per una altra i alhora no senti empatia pels animals, que tenen la mateixa capacitat de sofriment i una major vulnerabilitat. El que entenem com empatia entre humans és quelcom grabat en alguna part del cervell molt antiga, segurament es va grabar quan es van organitzar les primeres tribus humanes que vivien envoltades d'animals que els atemorien.

Jo no estimo perque una veu irrefrenable de l'interior m'impulsi a estimar. Jo estimo perque em sembla lògic i just estimar. El meu amor és racional, penso que és bó fer coses per als altres i que això ens fa més humans (o humanistes).

Tornant al meu cas. Quan de sobte m'esclata a la cara un conflicte comunicatiu amb algú, sóc incapaç de reconduir-ho de forma satisfactòria. A vegades la relació no es perd però hi ha un abans i un després. Des de llavors la por s'instal·la dins la meva ment (o cor). No voldria tornar a cometre el mateix error, però no tinc cap eina per preveure-ho, és com aquell nen que en un supermercat veu una senyora amb uns "quilos de més" i el nen se sorprèn i pregunta en veu alta com és que aquella senyora està grassa i la mare, en lloc d'explicar-li-ho el renya i li diu que aquestes coses (grassa) no es diuen. Saps el que no has de dir però no saps el que has de dir.

En línies generals, quan estic entre "neurotípics" em trobo com peix fora de l'aigua, no tinc clar que dir, què fer, què esperen de mi, quina ha de ser la meva aportació al discurs comú. Moltes vegades, en reunions d'amics o coneguts, la meva ment no pot evitar desconnectar, fugir d'una cosa que no domina i que no proporciona cap alicient. Llavors deixo posat el pilot automàtic, deixo anar fitxes simples arxivades en el meu cervell: "sí, sí, teniu raó", "bé, ja hi pensaré" " jo també ho he vist" "aquest és l'acudit que vaig sentir" "anar tirant" "sembla que fa bon dia" "la gent és així"...Què altre puc fer quan per exemple hom parla d'hipotèques, fills, futbol o balls de saló mentre la meva ment divaga preguntant-se què podria haver darrera d'un forat negre o quines són les similituts entre el comunisme i una comunitat de monjos benedictins o pensant si seria capaç de fabricar una destral de pedra. En certa manera vindria a ser com viure amb dos cervells alhora, no d'una forma tan radical i fora de control com en el cas dels esquizofrènics però sí el suficient per que la meva vida social s'en ressenteixi.

Aprofito per demanar disculpes als familiars i amics a quí he decebut per les meves reaccions "incomprensibles". He fet el que he pogut. Amb un altre cervell, amb unes altres qualitats o talents hagués fet altres coses que hom esperava de mi. Em sap greu, però és que no tinc les eines per canviar la meva vida o el meu destí.