Estratègies d'un aspi en compromís (2)

La fugida. De petit era molt tímid, parlava poc, no era mai protagonista de res que fos col·lectiu. Vaig anar creixent i la meva timidesa va anar decreixent però no va passar igual amb la meva introversió. Podia fer actes públics sempre i quan tot ho tingués ben planificat i no hagués cap escletxa per a la improvisació i molt menys per on es pogués veure el meu interior.
Em callava coses, patia per dins, com molta altra gent vulnerable. Però les pressions externes creixien i es reproduien. A vegades buscava excuses, intentava desviar temes, però moltes vegades la pressió es feia insoportable.

Recordo haver fugit. Moltes vegades. No em refereixo a fugir d'estudi, em refereixo a fugir realment, físicamet. Recordo haver fugit de casa durant l'adolescència, fugit d'una amonestació del pare, d'una depressió de la mare, haver fugit de trobades amb amics que feien competicions de "a veure qui és capaç de...", fugit per la incapacitat de fer-me entendre per la meva parella, fugit de la feina on em sentia assetjat, fugit de reunions on la meva opinio no contava, fugit de ma pròpia casa acorralat pels deutes, fugit de ma ciutat per fer veure que era capaç de fer coses que se suposava que devia ser capaç de fer.

Tots podem crear una personalitat falsa, com en les xarxes, però no podem viure instal·lats en les aparences, parlar sempre a través d'una máscara. Si fas veure que ets X per que t'acceptin, t'exigiran que facis tot el que fa X.
X no té discapacitat, jo sí. Discapacitat per ser un X real. Sempre he volgut la proximitat de la gent, la seva estima, la seva amistat. Però tots els amics que he tingut han estar sempre els amics de X, la meva màscara.

Tenia por, molta por del que passaria si descobrien quí hi havia darrera la màscara. Per això, sempre que la màscara començava a caure, sortia corrent, fugint. Durant les fugides he perdut molta gent que estimava. I si alguna vegada no havia fugit, la meva confusió era la que els apartava de mi. Jo, confús, fràgil, desorientat, veient com els llaços es desfeien, els amics s'allunyaven. Savia qui no era jo però no savia qui era jo. Les meves "ineptituds" socials em conduien sempre i de forma inexorable a la soletat, física i espiritual.

Fugir m'alleujava les tensions insoportables. Les encapsulava. Però les tensions, encara que les encapsulis, pesen. Arrossegar tensions no resoltes pesa. Les fugides em portaven a nous mons, noves relacions, nous llocs. Com un etern recomençar. Vaig aprendre molt de les meves fugides, vaig veure moltes formes diferents d'entendre la vida. Vaig anar arxivant tot el nou coneixement però, alhora, tan coneixement em convertia en algú encara més fora-norma, si és que això era possible. Havia conegut hippies, pijos, punks, progres, conservadors, revolucionaris, conformistes, inconformistes, creients, ateus, místics, gent trista, gent esbojarrada, artistes, informàtics, músics, rodamons, senegalesos, rumans, cubans, francesos, occitans, bipolars, paranoics, dogmàtics, ecologistes, naturistes...de tots volia i crec que vaig aprendre coses. I vet aquí que el meu arxiu interior es va anar fent gran i més gran. Quan algú em preguntava una cosa i esperava una resposta, jo havia de triar entre centenars possibles. El cervell treballant a màxima potència per satisfer les espectatives dels altres.

A vegades no em queda més remei que fugir per endevant. Ja no vaig a llocs on sé que em demanaran respostes que no son les meves sinó les de X, les de la máscara. Ara ja no corro. Ara dissenyo el meu món en un lloc petit, en un petit racó del món. Dins del món i alhora fora del món.