22/3/20

El nom invisible

És ben curiós, després de nou anys de funcionament del meu blog, no m'havia adonat que la foto de capsalera en realitat amaga, o mostra, segons es miri, el meu nom.

En una de les meves visites a Escòcia, fa uns quants anys, quan feia poc que havia trencat amb la noia de la que em vaig enamorar per primer i últim cop, i mentres feia estada dins d'una comunitat d'orientació budista tibetana, un dels residents, un escocès, crec recordar, quan va saber el meu nom en va fer broma tot dient: així que tu ets l'home sense cotxe, oi?
En un primer moment no hi vaig caure però poc després vaig veure que havia fet una lectura literal del nom: Carles, que en realitat sonava igual que "carless" (sense cotxe, en anglès).

L'escocès tenia raó, fins llavors mai havia tingut un cotxe i ni tan sols carnet de conduir. Amb el pas del temps, molt de temps, arribaria a tenir-ne un, més ben dit, un camionet, dels anomenats quadricicles, que es poden portar amb la licència de ciclomotor. El vaig tenir uns dos anys, era de segona mà i vaig ser l'últim usuari abans de que morís i el portés al desguaç.

Avui la foto desprèn aroma de metàfora. No tinc un vehicle homologable als vehicles de l'altra gent, no tinc un cos homologable, una ment homologable, no tinc una vida homologable. Tinc una cadira per sobre del meu vell vehicle, per sobre del meu passat. Sóc a fora, veien passar els altres vehicles, Sense saber ben bé a on van i perqué hi van. Visc sense cotxe, o si ho preferiu, carless.

Cap comentari: