Lo rural

Bé, les perspectives són aquestes: el desembre se m'acaben gairebé tots els ingressos, dels vora 500 € mensuals passaré a uns 100 €, depenent de les coses que pugui vendre en els mercats d'Igualada i Vilanova del Camí.
Si tot va bé, això sí, tindré assegurats un lloc per dormir i tres plats a taula cada dia. Tot això passarà a un lloc aïllat a la muntanya, els que em coneixen i els que seguiu el meu viatge nómada ja us podeu fer una idea de per on em mouré i em buscaré la vida a a partir d'ara i especialment l'any que ve. Us daré més informació conforme vagi confirmant coses i tingui novetats interessants.
El motiu de que us ho expliqui és el mateix que els de tots els aturats que cerquen oportunitats de feina, fer-vos cinc cèntims de la pròpia situació per si entreveiessiu, en un moment o altre, un lloc on pugués encaixar i que suposés una millora en la meva qualitat de vida (no necessàriament en termes de remuneració econòmica directa, més avall faig uns suggeriments relacionats).
Durant novembre i desembre em concentraré a minimitzar les despeses per poder fer una millor transició durant el meu canvi d'estatus.
A continuació us descric coses que em poden ajudar en diversos àmbits:
-Qualsevol visita al meu nou lloc de residència
-Donació de roba, complements  i coses domèstiques que ja no us siguin útils
-Donació d'objectes no voluminosos que pugui vendre en els mercats (no necessàriament antics)
-Relació de correspondència a distància (via internet), ja sigui sense cap objectiu concret o bé amb l'objectiu d'ajudar-me a practicar idiomes: anglès, italià, gallec, francès.
-Idees que puguin ser pràctiques en el món del reciclatge i estalvi energètic.
-Donar a conèixer el meu bloc personal El Relat de Dorian Gray.
-Cedint-me un espai per pernoctar en cas de que m'hagi de traslladar a la teva localitat per algún motiu i no tingui temps de tornar a casa.
-Obviament, si veiu un lloc laboral o una font d'ingressos on encaixés el meu perfil, estaria encantat de saber-ho.

He d'avisar però, que al no tenir vehicle propi, els meus desplaçaments segurament no seran immediats en cas de petició. Molt probablement aquests es produiran al voltant de les dades dels mercat, es a dir, a final de mes. En l'hipotètic cas de que l'activitat proposada tingués una remuneració econòmica x, podria ajustar-me més a la necessitat, es clar. En principi veig més assequible desplaçar-me en tot l'àrea que permet la targeta integrada de 6 zones. No puc garantir moure'm a llocs molt distants i aïllats, per raons de fàcil comprensió. De tota manera escoltaré amb agraiment qualsevol idea.

Un hivern a les muntanyes

L'espasa de Damòcles es cada cop més a prop, els reptes més agoserats, la lluita més aferrissada.
M'en aniré. M'en aniré a les muntanyes i m'en aniré ara, me n'aniré dimarts.
Els nómades no tenim casa. Quan la tenim, la destruim, l'abandonem, la tanquem. La meva la feren inhabitable, insostenible, inhòspita. La casa dels records, la casa del passat.
Em mouré inevitablement. En la fugida cap endevant. Perque la covardia no em faci traidor. Em mouré cap endevant amb la mochilla de solitud i melangia, de plaers esgotats, de persones difuminades pel fort vent, de paraules perdudes, de pensaments exhaurits.
Tornaré als boscos, tornaré i rauré sobre les pedres, respirant el romaní, l'espígol. Dormiré sota estels llunyans, tant llunyans com les persones que he viscut, els èssers que he mig oblidat, els èssers que m'han mig oblidat. Perquè l'oblit m'omple els moments febles i els moment febles creixen, es dispersen en la ment i el cos, avancen impertorbables, com un exèrcit poderós.
A voltes em rendeixo i m'agenollo, busco l'alé perdut i la mirada clara, però tot s'esvaeix sense retorn.
Marxaré. Aniré a les muntanyes, m'amararé de cel, estimaré l'aire, aquest aire que em diu, ets viu!
Llençaré crits al vent. Resonaran les parets de la vall, es mouran les fulles de l'alzina, es girarà una guineu, s'amagarà un llargandaix, empendrà el vol un corb.
Un crit humà a no humans. Un clam. Un lament. Un èsser viu fet verb. Cridaré amb un gest de llibertat, solitària llibertat, alliberada solitud.
Seuré damunt la roca alta, albirant un infinit cada cop més proper. Presoner de la distància, presoner del temps, de la vida i de la mort. Tancaré els ulls, i guardaré els meus darrers records en una capsa sense pany. Vull els meus pensaments lliures, vull donar-los la llibertat de volar, vull deixar-los viure el que jo no he viscut.
Arraulit entre les pedres miraré les meves mans que es van tancant, els meus peus que ja s'adormen. Tancaré els ulls. Escoltaré el rum-rum de la nit, dels grills i les òlives. M'esperaré. Esperaré la mort de la negra nit.
I quan el sol em vingui a desvetllar amb una abraçada, pensaré en tu. Obriré la porta i et cridaré, et cridaré ben fort. Sé que no em sentiràs però sé que les muntanyes repetiran el teu nom. Ho sé. I t'esperaré. Perque t'he estimat sempre i no podria viure sense fer-ho.