Descarnant la boira sento l'encís
d'un somniar fidel,
no tinc l'argentada tremolor dels geranis
ni l'alborada d'un infant perdut,
tot és joia, caramel impúdic,
a cops, un regalim d'heures maltractades.
Veig la por dels qui no entenen,
el rebuig d'uns àtoms momentanis,
no és per a ells l'hora d'ésser,
potser mai ho serà.
La pressa d'un instant engabiat
és com la pretensió d'un no res.
Un home escull la fugida
d'allò que no comprèn,
ben cert és...paper negre,
en començar mon cor fou llís,
planera ombra que es reflectí
sobre un cau desconegut,
cercant el repós humil,
però no digué res...no encara.
Com un estel petit
que sa llum no arriba,
giravolta un somni inmens,
la paraula al nord,
la paraula al sud.
Voldria trencar en bocins
el motllo de cristall,
veure més enllà de l'infinit,
a on tot acaba...de començar.
23/2/16
27/1/16
Un patrimoni virtual evanescent
Si tot va com previst, aquest any desapareixerà casa meva com a patrimoni tangible de la meva vida. El meu itinerari esdevindrà menys sedentari i sense grans lligams terrenals.
No obstant això, hi ha un patrimoni que durarà més, un patrimoni intangible però real, tot i que no em pertany en titularitat. Les meves accions i la meva petjada a La Xarxa.
Avui volia fer un repàs de tot allò que he anat construint en aquest nou món fet de àtoms i mol·lècules electròniques. Un petit imperi de lletres i imatges repartit en llocs diversos dins del cosmos informàtic.
Es tracta, sobre tot, de blogs que he anat utilitzant, al llarg dels anys, com a plataforma i com a extensió de mi mateix.
Intentaré fer una breu introducció en cadascú dels espais que la xarxa m'ha cedit per un temps no concretat:
El relat de Dorian Gray
Aquest blog va ser concebut, en un primer moment, com a lloc on parlar de l'esperanto i la seva connexió amb Igualada i amb l'Anoia. Amb el temps va sofrir una mutació i va esdevenir un blog intimista i personal.
Katalunio
Un blog per explicar Catalunya a la comunitat esperantista mundial.
Retpública Independent del Montsec
Un espai entre la utopia i les vivències rurals. Va nèixer per expressar el meu amor per la muntanya, especialment per la serralada prepirinenca del Montsec.
Esperanto. A vegades veig altres llengües
Un blog per explicar als catalans què és l'esperanto i què fan els esperantistes d'arreu del món.
La Brokanteria
Un lloc web concebut de forma semiprofessional. Una finestra oberta al meu mitjà de vida: la venda de productes de segona mà i antigüitats.
Montserrat
Concebut com a complement del blog Katalunio, Montserrat preten mostrar l'esperanto des d'una vessant especialitzada, enquadrat en un entorn cultural i turístic.
Muzeo de Esperanto de Subirats
La iniciativa pertany a l'època en la que vaig treballar per al Museu d'esperanto que es troba a Sant Pau d'Ordal (Alt Penedès). En el seu moment vaig posar en marxa les dues versions, la catalana i la esperantista. actualment sóc responsable d'aquesta última, encara que no gaire activa darrerament, tot s'ha de dir.
Karulo Pika Kulo
Un compte dins la xarxa social Ipernity. En principi és un calaix de sastre, majoritàriament dirigit a esperantistes, conté moltes imatges i articles concebuts com a divertimento.
Relats en Català
Relats en Català és una plataforma divulgativa per a escriptors de prosa i poesia. Hi vaig obrir un compte i hi vaig penjar part de la meva obra en aquests camps. Suposo que escrivint "karulo" en el cercador intern, em trobareu.
Ni tradukas
Com el de La Brokanteria, aquest també és un blog semiprofessional. A través d'ell m'ofereixo com a traductor a particulars i empreses que estiguin interessats en tenir versions en esperanto de qualsevol document, video, espai web,...etc. Els darrers treballs han estat subtitulacions de conferències en esperanto que han tingut lloc a l'Espai Vilaweb. També he realitzat bona part dels documents en esperanto del Centre d'Estudis Joan Bardina.
Lernu
Lernu és un portal didàctic al servei de la gent que vol aprendre esperanto a través d'internet. Formo part de l'equip de traductors voluntaris, en aquest cas pel que fa a la versió en català.
Dotsub
Habitualment subtitulo a l'esperanto videos catalans i d'altres llengües que es poden veure en aquest canal especialitzat.
Facebook i Twitter
Ambdues xarxes socials i comunicatives les utilitzo amb freqüencia variable, especialment quan necessito transmetre petits missatges o notícies que considero d'especial relevància.
Vikipedio
En el seu moment vaig fer una efímera incursió en la Vikipedia esperantista i vaig fer l'article referent a Igualada. També vaig afegir un enllaç dins l'article sobre Montserrat. Per altra banda, algú amable, un esperantista se suposa, va tenir el detall de fer-hi una entrada amb el meu nom Karles Berga.
Superprof
Un lloc web on la gent ofereix o demana classes de multitud de matèries. Hi figuro com a professor d'esperanto.
No obstant això, hi ha un patrimoni que durarà més, un patrimoni intangible però real, tot i que no em pertany en titularitat. Les meves accions i la meva petjada a La Xarxa.
Avui volia fer un repàs de tot allò que he anat construint en aquest nou món fet de àtoms i mol·lècules electròniques. Un petit imperi de lletres i imatges repartit en llocs diversos dins del cosmos informàtic.
Es tracta, sobre tot, de blogs que he anat utilitzant, al llarg dels anys, com a plataforma i com a extensió de mi mateix.
Intentaré fer una breu introducció en cadascú dels espais que la xarxa m'ha cedit per un temps no concretat:
El relat de Dorian Gray
Aquest blog va ser concebut, en un primer moment, com a lloc on parlar de l'esperanto i la seva connexió amb Igualada i amb l'Anoia. Amb el temps va sofrir una mutació i va esdevenir un blog intimista i personal.
Katalunio
Un blog per explicar Catalunya a la comunitat esperantista mundial.
Retpública Independent del Montsec
Un espai entre la utopia i les vivències rurals. Va nèixer per expressar el meu amor per la muntanya, especialment per la serralada prepirinenca del Montsec.
Esperanto. A vegades veig altres llengües
Un blog per explicar als catalans què és l'esperanto i què fan els esperantistes d'arreu del món.
La Brokanteria
Un lloc web concebut de forma semiprofessional. Una finestra oberta al meu mitjà de vida: la venda de productes de segona mà i antigüitats.
Montserrat
Concebut com a complement del blog Katalunio, Montserrat preten mostrar l'esperanto des d'una vessant especialitzada, enquadrat en un entorn cultural i turístic.
Muzeo de Esperanto de Subirats
La iniciativa pertany a l'època en la que vaig treballar per al Museu d'esperanto que es troba a Sant Pau d'Ordal (Alt Penedès). En el seu moment vaig posar en marxa les dues versions, la catalana i la esperantista. actualment sóc responsable d'aquesta última, encara que no gaire activa darrerament, tot s'ha de dir.
Karulo Pika Kulo
Un compte dins la xarxa social Ipernity. En principi és un calaix de sastre, majoritàriament dirigit a esperantistes, conté moltes imatges i articles concebuts com a divertimento.
Relats en Català
Relats en Català és una plataforma divulgativa per a escriptors de prosa i poesia. Hi vaig obrir un compte i hi vaig penjar part de la meva obra en aquests camps. Suposo que escrivint "karulo" en el cercador intern, em trobareu.
Ni tradukas
Com el de La Brokanteria, aquest també és un blog semiprofessional. A través d'ell m'ofereixo com a traductor a particulars i empreses que estiguin interessats en tenir versions en esperanto de qualsevol document, video, espai web,...etc. Els darrers treballs han estat subtitulacions de conferències en esperanto que han tingut lloc a l'Espai Vilaweb. També he realitzat bona part dels documents en esperanto del Centre d'Estudis Joan Bardina.
Lernu
Lernu és un portal didàctic al servei de la gent que vol aprendre esperanto a través d'internet. Formo part de l'equip de traductors voluntaris, en aquest cas pel que fa a la versió en català.
Dotsub
Habitualment subtitulo a l'esperanto videos catalans i d'altres llengües que es poden veure en aquest canal especialitzat.
Facebook i Twitter
Ambdues xarxes socials i comunicatives les utilitzo amb freqüencia variable, especialment quan necessito transmetre petits missatges o notícies que considero d'especial relevància.
Vikipedio
En el seu moment vaig fer una efímera incursió en la Vikipedia esperantista i vaig fer l'article referent a Igualada. També vaig afegir un enllaç dins l'article sobre Montserrat. Per altra banda, algú amable, un esperantista se suposa, va tenir el detall de fer-hi una entrada amb el meu nom Karles Berga.
Superprof
Un lloc web on la gent ofereix o demana classes de multitud de matèries. Hi figuro com a professor d'esperanto.
7/1/16
Seré vent
Com la processionària, com la fondària, com roca calcària,
el vent punyent que colpeja el rostre alçat,
mirada a l'infinit, finit pels nostres ulls,
que a penes atansen l'allargada d'uns braços encadenats,
resseguin les ombres d'uns arbres altius,
victoriosos interlocutors d'uns deus ennuvolats,
ja fa temps que l'insignificant es perdé,
enmaranyat en pensaments implicats,
sense principi ni fí,
hissant les parpelles, obrint les buides mans,
el llenguatge perdut enmig de mil mots,
tot és ressò, tot és so, tot és res,
camina, vacil·lant entre les pedres,
les runes d'un antic oceà mai vist,
camina amb el vent com a guia,
voldria tenir un missatge, voldria tenir una llum,
una espurna del cor, un llampec de la ment,
no el tro eixordidor que l'enfolleix,
voldria ser pedra, roca, arbre, vent...
voldria deixar de sentir,
voldria deixar de no sentir,
i segueix,
buscant un nord que no coneix,
l'est d'un nou sol,
l'oest llunyà,
el sur del retorn,
i les seus llavis s'entreobren,
sent l'aire que el travessa i el penetra,
sent l'aire que el posseeix,
i ell...
què posseeix ell?
potser només posseeix el caminar,
alçar la veu i mirar el cel i la terra,
potser només posseeix ser sense saber,
o potser saber sense ser,
i agafa sorra entre les mans,
que llisca caient entre els seus dits i,
atura el darrer gra, del tamany del seus pensaments,
quan jo mori,
lliscaré, caient entre els dits de la terra,
seré sorra, com deien els antics,
i ja no hi haurà preguntes ni respostes,
seré pedra, seré roca, seré arbre i seré vent.
9/12/15
Buscar feina és una feina
1000 anuncis oferint treball
-600 que exigeixen titulació tècnica específica, universitària o similar = 400
-350 que exigeixen un mínim d'un any d'experiència en el sector = 50
-30 que exigeixen carnet de conduir = 20
-15 que exigeixen coneixement alt d'idiomes = 5
-3 que s'ofereixen en zones llunyanes on es dona prioritat als candidats locals =
Total feines amb alguna possibilitat = 2 A les que es presenten entre 20 i 100 candidats habitualment.
En aquest percentual més o menys aleatori no he fet constar determinants de tall com ara les feines en que demanen persones exclusivament de sexe femení, feines amb un límit de edat i feines on el TPE no és un impediment.
Encara que aquesta estadística la configuro en base a la meva experiència personal, crec que hi ha molta gent en situació similar o equiparable. No desvelo cap secret si dic que la desocupació és un gran problema-repte que hem d'afrontar entre tots. Cal concebir, no un canvi en les polítiques on es mercadegen vots, sinò una nova visió de la societat. Com deien els antics anarquistes: De cadascú segons les seves possiblitats i a cadascú segons les seves necessitats.
Sobre el tema de l'atur podeu llegir altres entrades del blog, escrivint atur en el navegador intern que podeu veure a dalt de la columna de la dreta.
Nota:
avui al tren, mentres em dirigia a Barcelona per fer gestions a l'ajuntament, m'he trobat un exemplar de Mundo Obrero, una publicació aproximadament en la línia d'Izquierda Unida. Un articulista exposava que existeixen dos corrents per resoldre l'atur estructural: la renda bàsica i el treball garantit.
Segons ell, ambdues opcions presenten problemes per a la seva aplicació, el primer per questions de la gran despesa econòmica i el segon perque distorsiona el mercat de treball establert actualment.
Esta clar, però, que l'actual situació no es sostenible si pensem que la degradació d'una part de la societat acaba perjudicant, tard o d'hora, el conjunt (augment de despesa sanitària, major inseguretat ciutadana, augment de conflictes familiars i socials, etc. que alhora poden conduir a implementar polítiques més reaccionaries i limitadores de drets). A parer de l'autor, probablement s'haurà de buscar solucions de tipus mixt.
-600 que exigeixen titulació tècnica específica, universitària o similar = 400
-350 que exigeixen un mínim d'un any d'experiència en el sector = 50
-30 que exigeixen carnet de conduir = 20
-15 que exigeixen coneixement alt d'idiomes = 5
-3 que s'ofereixen en zones llunyanes on es dona prioritat als candidats locals =
Total feines amb alguna possibilitat = 2 A les que es presenten entre 20 i 100 candidats habitualment.
En aquest percentual més o menys aleatori no he fet constar determinants de tall com ara les feines en que demanen persones exclusivament de sexe femení, feines amb un límit de edat i feines on el TPE no és un impediment.
Encara que aquesta estadística la configuro en base a la meva experiència personal, crec que hi ha molta gent en situació similar o equiparable. No desvelo cap secret si dic que la desocupació és un gran problema-repte que hem d'afrontar entre tots. Cal concebir, no un canvi en les polítiques on es mercadegen vots, sinò una nova visió de la societat. Com deien els antics anarquistes: De cadascú segons les seves possiblitats i a cadascú segons les seves necessitats.
Sobre el tema de l'atur podeu llegir altres entrades del blog, escrivint atur en el navegador intern que podeu veure a dalt de la columna de la dreta.
Nota:
avui al tren, mentres em dirigia a Barcelona per fer gestions a l'ajuntament, m'he trobat un exemplar de Mundo Obrero, una publicació aproximadament en la línia d'Izquierda Unida. Un articulista exposava que existeixen dos corrents per resoldre l'atur estructural: la renda bàsica i el treball garantit.
Segons ell, ambdues opcions presenten problemes per a la seva aplicació, el primer per questions de la gran despesa econòmica i el segon perque distorsiona el mercat de treball establert actualment.
Esta clar, però, que l'actual situació no es sostenible si pensem que la degradació d'una part de la societat acaba perjudicant, tard o d'hora, el conjunt (augment de despesa sanitària, major inseguretat ciutadana, augment de conflictes familiars i socials, etc. que alhora poden conduir a implementar polítiques més reaccionaries i limitadores de drets). A parer de l'autor, probablement s'haurà de buscar solucions de tipus mixt.
14/8/15
L'efecte papallona
Avui al carrer, mentre arribava al portal de casa, m'he apropat a un grup de mares que xerraven entre elles. Un dels seus fills m'ha mirat i l'he retornat la mirada junt amb un somriure i ell ha aixecat la seva maneta saludant. La mare se n'ha adonat i ens ha somrigut al nen i a mi. Potser per això la conversa de les amigas a començat a versar sobre la sociabilitat dels infants.
Un cop acabada la conversa i desfet el grup, una de les mares ha decidit anar a la biblioteca per demanar un llibre sobre bebès. La biblioteca encara no l'havien oberta, així que mare i infant han anat a un bar a prendre un cafè i un got de llet amb sucre. Això ha alegrat el dia del propietari del bar ja que fins ara el tenia buit i tothom sap que gent crida a gent i que aviat arribarien altres clients.
Els sobres de sucre per als cafès s'estaven acabant, així que el propietari ha decidit trucar al proveidor per fer una nova comanda. El distribuidor ha fet una pausa en la feina que estava fent i ha agafat el cotxe per fer el repartiment del dia. Ha sortit més d'hora que de costum, per això ha deixat una nota a la porta de l'oficina avisant de l'incidència, però la nota no ha quedat ben enganxada i ha caigut pocs minuts després de marxar.
No ha trigat gaire en arribar la dona de la neteja de l'empresa, ha vist un paper al terra, al costat de la porta. S'ha emprenyat i ha rondinat una mica i ha anat a buscar l'escombra. Després de la neteja, la dona ha abocat tota la brossa al contenidor del carrer. Una part dels papers han caigut fora, així que s'ha hagut d'ajupir per collir-los. Això ha fet que la seva faldilla s'aixequés i una bona part de les seves belles cuixes, per la part alta, quedéssin al descobert.
En aquell moment passava pel lloc un ciclista que no ha dubtat en girar una mica el manillar per poder apropar-se més a la bellesa de la treballadora. El ciclista, però, ha perdut el domini de la bicicleta i ha caigut. Dos avis que eren a prop li han preguntat si ha pres mal i si necessita ajuda.
El ciclista, amb les galtes vermelles, els ha dit que no, que l'accident ha estat molt poc important i que es troba bé. Els dos avis ham marxat, tot parlant de la seva joventut. Això ha fet que un d'ells recordés que ha d'anar a sopar a casa del seu fill.
I així ha estat. El fill ha estat molt content que per una vegada el seu pare no ha oblidat la cita i li ho ha comentat a la seva dona. El sopar ha estat més animat que de costum, ple d'acudits i de rialles, l'avi es ha explicat l'anècdota de la bicicleta i tots s'han fet un tip de riure. Encabat han decidit fer el cafè a la terrassa. A la terrassa del davant, a l'altra banda del carrer, un veí ja està també prenent una tassa de cafè. El veí els ha somrigut i els ha saludat amb la mà i la família ha tornat la salutació amb aire afable. Tan bon punt m'he acabat de beure el cafè, m'he acomiadat de la família dient adéu amb la mà i entrant a casa. He anat a l'habitació, m'he ficat al llit i he apagat el llum amb un somriure.
10/8/15
Podria haver existit...Aristart d'Omago
Hi ha molt poques obres que parin atenció a la figura d'Aristart d'Omago (Omago, 360 a.c. - Atenes, 293 a.c.). Aristart va ser un dels darrers deixebles d'Aristòtil, de qui va rebre la inspiració per als seus principis bàsics. Va viatjar per terres d'Egipte interessat per la idea del més enllà. Va visitar diferents sacerdots dedicats al culte d'Osiris i va aprendre la llengua jeroglífica emprada pels caps religiosos.En tornar del seu periple, Aristart va publicar el seu "Reruman Decalogon", del qual destaquem les idees que encapsalen la seva filosofia:
- L'home no es distingeix d'altres bèsties des d'un punt de vista universal.
- L'home no pot obviar la seva natura animal.
- La religió és el principal obstacle per que el ser humà es percebeixi aixi mateix tal com és.
- La ment humana és en constant canvi i evolució.
- Qualsevol percepció que l'home tingui de si mateix serà, inevitablement, provisional.
- El canvi constant en la ment humana implica canvis en els productes d'eixa ment.
- Reconeixent la seva essència animal, l'home reconeix la superioritat de la natura, les lleis de la qual no son modificables.
- Des d'un punt de vista científic, la vida humana no té un objectiu. La idea de progrés no poseeix cap base des d'un punt de vista universal.
- La intel.ligència humana és nomes un instrument d'adaptació al medi. Tots els éssers vivents posseeixen instruments d'adaptació.
- La plena adaptació al medi significa el ple desenvolupament de l'ésser humà.
En els seus darrers dies d'existència, Aristart dedicà els seus estudis a esbrinar si el medi es un fenòmen amb entitat pròpia o bé és l'home qui el crea. Va morir sense haver publicat les seves conclusions.
L'article es una traducció de l'original en esperanto: Povintus ekzisti...Aristarto de Omago.
7/8/15
La vall de la Mina (un relat del 2011)
Eren les set de la tarda, feia un dia gris, ennuvolat, tot i que no semblava que anés a ploure. Diuen que és així quan hom sent aquella xafogor de la que és molt dificil escapar, una calor humida que s'infiltra per totes les escletxes, de les cases i dels vestits.
Vaig sortir al carrer, sense un objectiu, sense una idea, potser a la recerca d'un bri de vent amagat darrera una cantonada. De carrer en carrer vaig arribar al passeig principal del barri. Em vaig aturar, estava apunt d'entrar en un bar, necessitava alguna cosa per apaivagar aquella calor enganxosa.
De sobte em vaig enrecordar de la Mina, la noia que vaig conèixer a la festa d'aniversari del meu germà. Una italiana del Venetto que havia decidit viure un any a Catalunya per aprendre el català.
La Mina era una noia discreta, de mirada càlida i faccions suaus, morena amb el cabell llarg fins les espatlles, no gaire alta i tanmateix tenia un aire esvelt. Pel seu aspecte i pel seu domini del català, ben bé podria passar per una catalana més sinó fos perque de tant en tant se li escapava alguna expressió en el seu dialecte matern.
Però la Mina també era especial per altres motius, no era la típica estudiant amb una beca d'Erasmus atreta per les famoses nits de gresca de la nostra ciutat, la Mina s'interessava més per les tertúlies que es feien en alguns locals del casc antic, on es parlava de política, de religió, d'utopies o d'història.
Però bé, com us deia, em trobava al bell mig del passeig quan tot d'una vaig recordar que molt a prop d'allà hi havia el pis on vivia la Mina. Tenia la seva adreça perque me l'havia donada mentres erem a la festa del meu germà.
Vaig posar la mà a la butxaca del darrera del pantaló, vaig treure el paper i el vaig llegir: “Mina. Passeig dels Oms, 24 2on 1a.”
Tot i que la nostra coneixença era molt recent, la recordava molt sociable i de caràcter acollidor, estava segur que la podria visitar sense que se sentís importunada. Dit i fet, em vaig dirigir al número 24, una casa antiga, sense intèrfon, amb la porta del carrer semioberta, no em va ser dificil doncs, empenyer-la per entrar. Vaig donar un cop d'ull al voltant, hi havia un interruptor a la meva esquerra, el vaig prémer i una llum tènue va il·luminar les escales. Tot l'edifici era antic, d'aquells que semblen delerosos d'explicar-te la història del barri a cada pas. Esglaons amb rajoles que ja no es troben, acabats amb un rengló de fusta desgastada per milers de passes perdudes en el temps.
Vaig pujar fins el segon pis i em vaig plantar davant la porta de la Mina. Durant uns segons em vaig aturar, envait per una inesperada vacilació vaig donar una mirada al meu rellotge, eren tres quarts de vuit, no, no era massa tard, segur que no la destorbaria.
Vaig prémer el timbre i vaig donar mitja passa enrera per esperar la resposta. Al cap d'uns moments algú obria la porta:
- Sí? A, Marc! Ets tu! Quina sorpresa!
Hola Mina, havia sortit a donar un tomb pel barri quan m'he enrecordat que vivies aquí i que et podria saludar.
La Mina portava els cabells enbolcallats amb una tovallola a la manera de turbant, duia un barnús ataronjat i unes sabatilles sense taló.
- Disculpa Mina, em sembla que t'he interromput la dutxa.
- A, no! No t'amoïnis, ja havia acabat. Però, passa, passa, no et quedis a fora.
Vaig entrar i ella va tancar la porta al meu darrera.
- Vine, seu al sofà mentres m'asseco els cabells i després estaré per tu.
M'havia acompanyat a la sala d'estar, on hi havia un sofà de tres mòduls, de color amarronat i amb textura de vellut, molt tou i confortable. Vaig seure-hi.
Al davant hi havia una tauleta baixa i damunt d'ella un grapat de còmics. En vaig agafar un i me'l vaig començar a fullejar.
Devien d'haver passat uns deu minuts quan la Mina va sortir del bany i va venir a la sala. Estava preciosa, amb aquells cabells brillats i llisos caient amb naturalitat sobre les espatlles.
Encara vestida amb el barnús, em va preguntar:
- Marc, em podries ajudar en una cosa? Se m'ha fos la bombeta del sostre del lavabo i la vull canviar.
- O, i tant! Digue'm que vols que faci.
- Bé, n'hi ha prou amb que m'aguantis l'escaleta plegable mentre faig el canvi.
- Fet! Vinc amb tu.
Erem els dos al bany. Ella havia agafat una bombeta nova i ja tenia l'escaleta posada a punt al mig de l'habitació.
- Bé, agafa-la fort. He de pujar fins l'últim esglaó.
Així ho vaig fer. Vaig agafar l'escala pels costats ben subjecte, mentres la Mina s'enfilava. El sostre era un pèl alt i l'escala semblava ser insuficient. La Mina feia esforços per arribar al portalàmpades, a cops aixecant-se sobre la punta del dits, de tant en tant tornava a descansar sobre els talons. La bombeta es resistia a desenroscar-se però la Mina tornava a insistir a desencallar-la, tot i que no era fàcil treballar i mantenir l'equilibri alhora.
Jo la mirava i patia amb ella, em vaig oferir a substituir-la però em va dir que no calia, que era cosa seva, el seu repte particular.
Com que la Mina s'estava de cara a mi, a dalt de l'escala, la podia veure bé, elsseus moviments, els seus progressos, les expressions de la seva cara. També podia veure el seu barnús, movent-se al compàs dels seus moviments i contorsions.
Els barnusos no van ser pensats per vestir amb fermesa, cenyits als cossos, més aviat són fràgils en la seva lleugeresa i els seus cinturons posseeixen una funció temporal i efímera, tendeixen a esmunyir-se en absència de nusos.
A cada moviment de la Mina, podia percebre com el barnús s'afluixava lleugerament. Si en un primer moment només deixava veure els peus, els turmells i una part dels bessons, ara s'havia obert una escletxa per la que podia entreveure les seves ben formades cames.
Finalment la Mina va poder treure la bombeta i ara tocava posar la nova. Va guardar la vella en una butxaca i en va treure la de recanvi.
- Aguanta bé Marc, encara no he acabat.
Jo seguia aguantant, però la meva mirada ja no es dirigia al seu rostre. L'escletxa seguia creixent, en la seva part més alta ara podia veure les seves cames molt més amunt, amb tota la seva força seductora.
Vaig començar a sentir una calor interna que res tenia que envejar a l'ambiental, una calor que m'envaïa de baix a dalt. Volia dissimular, retirar la mirada perque la Mina no se n'adonés i em reprobés l'actitud, però em resultava impossible. A cada gest,a cada moviment, el cos de la Mina m'hipnotitzava i un desig no previst s'anava apoderant de mi.
La Mina va separar els peus per aconseguir més l'equilibri. El barnús es va obrir més, concentrada com estava, la Mina no es va adonar que ara res no cobria la seva nuesa per sota del malic. Una nova onada de calor em va amarar, tenia les galtes enrogides en una estranya barreja de vergonya i desig. Per més que ho intentava, no podia defugir la mirada, encara més quan vaig descobrir un entrecuix inesperat. Quan un pensa en un entrecuix, sovint se l'imagina cobert amb aquell petit bosc triangular que dur a la vall íntima d'una dona. Però la Mina era especial també en això. Ella va pensar que si les cames atrauen per la seva finor i nuesa, perque no alliberar també aquella part del cos tan íntima.
I allà estava jo, immòbil, captivat per aquella visió, quasi sense respiració, sentint com unes gotes de suor em lliscaven pel front, les galtes vermelles com mai, excitat, sentint com els pantalons sem feien petits per moments. Hagués volgut baixar la cremallera per guanyar espai vital, fins i tot treure'm els maleïts texans ajustats que m'oprimien sense compassió.
Però no podia, les meves mans seguien aferrades a aquella petita escala i els meus ulls aferrats a la vall de la Mina.
- Ja està! Al final he pogut canviar-la! Ja pots deixar anar l'escala.
La Mina va baixar de l'escala, la va plegar i em va mirar amb una certa sorpresa:
- Osti, Marc! Estàs vermell i tot suat! Potser sí que la propera vegada canviis tu la bombeta.
Vaig sortir al carrer, sense un objectiu, sense una idea, potser a la recerca d'un bri de vent amagat darrera una cantonada. De carrer en carrer vaig arribar al passeig principal del barri. Em vaig aturar, estava apunt d'entrar en un bar, necessitava alguna cosa per apaivagar aquella calor enganxosa.
De sobte em vaig enrecordar de la Mina, la noia que vaig conèixer a la festa d'aniversari del meu germà. Una italiana del Venetto que havia decidit viure un any a Catalunya per aprendre el català.
La Mina era una noia discreta, de mirada càlida i faccions suaus, morena amb el cabell llarg fins les espatlles, no gaire alta i tanmateix tenia un aire esvelt. Pel seu aspecte i pel seu domini del català, ben bé podria passar per una catalana més sinó fos perque de tant en tant se li escapava alguna expressió en el seu dialecte matern.
Però la Mina també era especial per altres motius, no era la típica estudiant amb una beca d'Erasmus atreta per les famoses nits de gresca de la nostra ciutat, la Mina s'interessava més per les tertúlies que es feien en alguns locals del casc antic, on es parlava de política, de religió, d'utopies o d'història.
Però bé, com us deia, em trobava al bell mig del passeig quan tot d'una vaig recordar que molt a prop d'allà hi havia el pis on vivia la Mina. Tenia la seva adreça perque me l'havia donada mentres erem a la festa del meu germà.
Vaig posar la mà a la butxaca del darrera del pantaló, vaig treure el paper i el vaig llegir: “Mina. Passeig dels Oms, 24 2on 1a.”
Tot i que la nostra coneixença era molt recent, la recordava molt sociable i de caràcter acollidor, estava segur que la podria visitar sense que se sentís importunada. Dit i fet, em vaig dirigir al número 24, una casa antiga, sense intèrfon, amb la porta del carrer semioberta, no em va ser dificil doncs, empenyer-la per entrar. Vaig donar un cop d'ull al voltant, hi havia un interruptor a la meva esquerra, el vaig prémer i una llum tènue va il·luminar les escales. Tot l'edifici era antic, d'aquells que semblen delerosos d'explicar-te la història del barri a cada pas. Esglaons amb rajoles que ja no es troben, acabats amb un rengló de fusta desgastada per milers de passes perdudes en el temps.
Vaig pujar fins el segon pis i em vaig plantar davant la porta de la Mina. Durant uns segons em vaig aturar, envait per una inesperada vacilació vaig donar una mirada al meu rellotge, eren tres quarts de vuit, no, no era massa tard, segur que no la destorbaria.
Vaig prémer el timbre i vaig donar mitja passa enrera per esperar la resposta. Al cap d'uns moments algú obria la porta:
- Sí? A, Marc! Ets tu! Quina sorpresa!
Hola Mina, havia sortit a donar un tomb pel barri quan m'he enrecordat que vivies aquí i que et podria saludar.
La Mina portava els cabells enbolcallats amb una tovallola a la manera de turbant, duia un barnús ataronjat i unes sabatilles sense taló.
- Disculpa Mina, em sembla que t'he interromput la dutxa.
- A, no! No t'amoïnis, ja havia acabat. Però, passa, passa, no et quedis a fora.
Vaig entrar i ella va tancar la porta al meu darrera.
- Vine, seu al sofà mentres m'asseco els cabells i després estaré per tu.
M'havia acompanyat a la sala d'estar, on hi havia un sofà de tres mòduls, de color amarronat i amb textura de vellut, molt tou i confortable. Vaig seure-hi.
Al davant hi havia una tauleta baixa i damunt d'ella un grapat de còmics. En vaig agafar un i me'l vaig començar a fullejar.
Devien d'haver passat uns deu minuts quan la Mina va sortir del bany i va venir a la sala. Estava preciosa, amb aquells cabells brillats i llisos caient amb naturalitat sobre les espatlles.
Encara vestida amb el barnús, em va preguntar:
- Marc, em podries ajudar en una cosa? Se m'ha fos la bombeta del sostre del lavabo i la vull canviar.
- O, i tant! Digue'm que vols que faci.
- Bé, n'hi ha prou amb que m'aguantis l'escaleta plegable mentre faig el canvi.
- Fet! Vinc amb tu.
Erem els dos al bany. Ella havia agafat una bombeta nova i ja tenia l'escaleta posada a punt al mig de l'habitació.
- Bé, agafa-la fort. He de pujar fins l'últim esglaó.
Així ho vaig fer. Vaig agafar l'escala pels costats ben subjecte, mentres la Mina s'enfilava. El sostre era un pèl alt i l'escala semblava ser insuficient. La Mina feia esforços per arribar al portalàmpades, a cops aixecant-se sobre la punta del dits, de tant en tant tornava a descansar sobre els talons. La bombeta es resistia a desenroscar-se però la Mina tornava a insistir a desencallar-la, tot i que no era fàcil treballar i mantenir l'equilibri alhora.
Jo la mirava i patia amb ella, em vaig oferir a substituir-la però em va dir que no calia, que era cosa seva, el seu repte particular.
Com que la Mina s'estava de cara a mi, a dalt de l'escala, la podia veure bé, elsseus moviments, els seus progressos, les expressions de la seva cara. També podia veure el seu barnús, movent-se al compàs dels seus moviments i contorsions.
Els barnusos no van ser pensats per vestir amb fermesa, cenyits als cossos, més aviat són fràgils en la seva lleugeresa i els seus cinturons posseeixen una funció temporal i efímera, tendeixen a esmunyir-se en absència de nusos.
A cada moviment de la Mina, podia percebre com el barnús s'afluixava lleugerament. Si en un primer moment només deixava veure els peus, els turmells i una part dels bessons, ara s'havia obert una escletxa per la que podia entreveure les seves ben formades cames.
Finalment la Mina va poder treure la bombeta i ara tocava posar la nova. Va guardar la vella en una butxaca i en va treure la de recanvi.
- Aguanta bé Marc, encara no he acabat.
Jo seguia aguantant, però la meva mirada ja no es dirigia al seu rostre. L'escletxa seguia creixent, en la seva part més alta ara podia veure les seves cames molt més amunt, amb tota la seva força seductora.
Vaig començar a sentir una calor interna que res tenia que envejar a l'ambiental, una calor que m'envaïa de baix a dalt. Volia dissimular, retirar la mirada perque la Mina no se n'adonés i em reprobés l'actitud, però em resultava impossible. A cada gest,a cada moviment, el cos de la Mina m'hipnotitzava i un desig no previst s'anava apoderant de mi.
La Mina va separar els peus per aconseguir més l'equilibri. El barnús es va obrir més, concentrada com estava, la Mina no es va adonar que ara res no cobria la seva nuesa per sota del malic. Una nova onada de calor em va amarar, tenia les galtes enrogides en una estranya barreja de vergonya i desig. Per més que ho intentava, no podia defugir la mirada, encara més quan vaig descobrir un entrecuix inesperat. Quan un pensa en un entrecuix, sovint se l'imagina cobert amb aquell petit bosc triangular que dur a la vall íntima d'una dona. Però la Mina era especial també en això. Ella va pensar que si les cames atrauen per la seva finor i nuesa, perque no alliberar també aquella part del cos tan íntima.
I allà estava jo, immòbil, captivat per aquella visió, quasi sense respiració, sentint com unes gotes de suor em lliscaven pel front, les galtes vermelles com mai, excitat, sentint com els pantalons sem feien petits per moments. Hagués volgut baixar la cremallera per guanyar espai vital, fins i tot treure'm els maleïts texans ajustats que m'oprimien sense compassió.
Però no podia, les meves mans seguien aferrades a aquella petita escala i els meus ulls aferrats a la vall de la Mina.
- Ja està! Al final he pogut canviar-la! Ja pots deixar anar l'escala.
La Mina va baixar de l'escala, la va plegar i em va mirar amb una certa sorpresa:
- Osti, Marc! Estàs vermell i tot suat! Potser sí que la propera vegada canviis tu la bombeta.
1/8/15
La maledicció del tetrabric
No hi ha manera d'escapar-ne. Sempre que obro un tetrabric, les maleïdes gotes apareixen i s'escampen arreu! A vegades mentres tallo el cartró. Gotes que s'escapen de la tisora, regalimant sobre el marbre de la cuina, vegades és el mateix tetrabric, que en agafar-lo apretant per aixecar-lo en direcció a la tassa, sembla esclatar com vil ampolla de cava que s'allibera del suro opressor. A vegades el rajolí de soja cau sobre la cullereta de cafè o de postre, rellisca en la superfície còncava i fa un looping de skater, anant a parar a les estovalles. A vegades el rajolí no s'atura quan li demanes i el got vessa pels costats, com la presa d'un pantà al que no li funcionen les comportes, riuets blancs lliscant avall cap el platet. A vegades, quan creus haver guanyat la batalla a la maledicció, les maleïdes gotes t'ataquen els dits tan bon punt t'aproximes i tanques el forat de sortida, o regalimen traïdores per les parets tetrabriqueres fins tacar el prestatge de la nevera.
Són les gotes hooligans, vàndals amagats en la multitud blanca, que esperen una distracció teva per empastifar allò que toquen. Al final no em queda mes remei que recurrir als antidisturbis, el rotllo de paper blanc que es troba sempre a punt per a emergències. Gent a qui no els importa mullar-se per restablir l'ordre. No sé qui va inventar el tetrabric però si sé que va fracassar en contenir els díscols. No totes les gotes de llet suporten viure en una presó rectangular. Quan escoltes atentament amb l'orella enganxada a les parets de cartró, sents les maleïdes gotes planejant la fugida. Hom diria que les gotes són filles del got i que totes voldrien tornar a la seu materna, però no, no en volen saber res del got. Volen escapar, encara que això els costi morir a mans d'un tovalló.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)