Descarnant la boira sento l'encís
d'un somniar fidel,
no tinc l'argentada tremolor dels geranis
ni l'alborada d'un infant perdut,
tot és joia, caramel impúdic,
a cops, un regalim d'heures maltractades.
Veig la por dels qui no entenen,
el rebuig d'uns àtoms momentanis,
no és per a ells l'hora d'ésser,
potser mai ho serà.
La pressa d'un instant engabiat
és com la pretensió d'un no res.
Un home escull la fugida
d'allò que no comprèn,
ben cert és...paper negre,
en començar mon cor fou llís,
planera ombra que es reflectí
sobre un cau desconegut,
cercant el repós humil,
però no digué res...no encara.
Com un estel petit
que sa llum no arriba,
giravolta un somni inmens,
la paraula al nord,
la paraula al sud.
Voldria trencar en bocins
el motllo de cristall,
veure més enllà de l'infinit,
a on tot acaba...de començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada