Notes de l'homo sedentari

Refugi de l'olivera

Aviat farà un mes que sóc al prepirineu, vivint amb una família amiga. Està sent una experiència important, fent feines de camp, desbrossant horts, netejant terrenys de pedres i brancam, cavant forats per a plantar varietats vegetals, posant guies per a plantes trepadores, plantant mongeteres,...

Mentrestant el meu cos es va recuperant del desgast al que l'havia sotmès quan voltava per la Catalunya occidental amb un munt de quilos a l'esquena.
Ara gaudeixo d'uns avantatges que llavors sacrificava, abans no savia on acabaria dormint, què podria aconseguir per menjar, qui em podria ajudar, com em podria connectar,...
Com és normal, no tot són flors i violes, ara ja no segueixo les meves normes sinó que m'adapto als costums de la família que m'acull, al seu estil de vida, les seves conviccions, el seu tarannà. També m'adapto a la interacció amb els seus infants, que tenen les seves pròpies dinàmiques i exigencies d'atenció.

Suposo que és la dialèctica habitual, major seguretat menor llibertat i viceversa. Crec que fins ara m'en surto prou bé en els dos entorns. I probablement tornarà a haver canvis en aquest sentit. Ara estic relativament còmode però segueixo sense feina i ben aviat hauré de tornar-me a concentrar en com trobar-ne. Hi he pensat avui mateix en passar per davant d'una delegació d'ASAJA, l'Associació de Joves Agricultors, on he pensat de deixar un currículum així que tingui oportunitat.

També la part social* l'he hagut de sacrificar últimament, ja que estem en una masia força aïllada del món. Més per a mi, que encara no tinc cap vehicle (espero aconseguir una mountain-bike en breu).

Amb el meus amics de Castissent (Terra del Congost) estic en converses per veure de fer coses junts i és probable que m'hi vagi un parell de setmanes, potser a començament del mes entrant. També medito la possibiltat desplaçar-me el mes d'agost a buscar feina a un lloc on pugui de passada acabar d'aprendre l'idioma local (a Galícia el gallec o a Itàlia l'italià), i de passada recuperar una mica la vida social.

Part de l'aldea gala, amb espígol

(*) Entre els meus nous amics caldria incloure algunes serps verdes grises, un esquirol pelroig, un esquirol negre, alguns ocells que diuen twitt, sargantanes a dojo, mosquits que semblen tenir més vides que un gat, marietes i altres mini-escarabats, llombrius d'hort, grills inesgotables, saltamartins i alguns peixos vermells nedant en una bassa de rec.

Dies de pluja i branques

Si fa no fa, porto una setmana compartint coses a casa dels meus amics de Llimiana. Com ja havia dit anteriorment, aquest és el meu primer parèntesi pel que fa al meu nomadisme strictu sensu. És un nou repte, ara visc en sentit comunitari, més enllà de les meves converses esporàdiques al pas per viles i pobles fent via cap el nord.
Un repte donat que ja no soc jo qui configura els horaris, les situacions, les activitats. Ara és un bon moment per practicar l'adaptabilitat. Tot té el seu moment, alçar-se, esmorzar, sortir a fer alguna activitat, dinar, reposar, retornar a alguna tasca començada, sopar, oci i bona nit.
Els dies a llimiana són plujosos i això obligar a flexibilitzar les previsions, allargar l'oci, la lectura, l'estudi, internet...

Quan fa sol exploro amb les mans, m'agrada el contacte amb els elements naturals, l'aigua, el terra, la terra, les herbes, les branques, les flors, els troncs. En el temps que tinc més lliure intento apropar-me als animals, buscar-los, mirar-los, entendre'ls. Ara estic fent un niu, bé, no és un niu, és un petit refugi que quan estigui acabat em protegirà del sol aclaparador i de les pluges persistents i abundoses.
Li dic el Refugi de l'Olivera. I és en part un niu perquè la seva construcció intenta imitar la construcció d'un niu d'ocells, entreteixint branques. M'entusiasme. M'entusiasme la simplicitat i veure com, pas a pas s'enforteix. M'entusiasme veure les coses que ens regala la natura, cada cop tinc més la sensació que tot serveix per alguna cosa, tot té un sentit. Començo a sentir la felicitat de no comprar les coses.
És, en part i també, un viatge al passat llunyà, quan els homes no tenien societats complexes, relacions complexes, aparells complexes, idees complexes, ritus complexes.
Construint el refugi em sento a tocar de la felicitat, o, com a mínim, a tocar de saber quines són les meves necessitats reals i no prefabricades o postfabricades.
Entrecreuar branques és una forma de meditar i un apropament al propi orígen com humà. El meu viatge cap el nord continua interior enllà.