*Una acció mutant

Des de fa temps em pregunto on són els meus col·legues. Un va coneixent gent conforme van passant els dies, una gent que són de tot tipus dins del ventall que va de la més estricta "normalitat" estàndar fins la "raresa" més evident.

Jo no em considero molt estàndar, és a dir, les meves actituds poden resultar a vegades un xic o molt estranyes. No parlo de tenir idees minoritàries com poden ser hàbits alimentaris o idees polítiques minoritàries, tot i que en conjunt també són susceptibles de conformar una certa raresa.
Vull dir i em refereixo que visc en un món interior, i en bona part exterior, que està més a prop dels exclosos, auto i no auto-exclosos i de gent que camina pels marges.

El més habitual és mirar d'adaptar-se a una societat que està estructurada sobre un consens del que és correcte, del què és desitjable, del què és exigible a tothom. S'han creat algunes categories apart per encabir a qui no hi arriba per raons òbvies, per exemple no s'exigirà a un paraplègic que es construeixi ell mateix una rampa si hi ha dos graons per entrar  a un comerç o un centre cultural.
En el cas de dificultats menys visibles, com són les mentals, la cosa va lliscant poc a poc cap a uns paràmetres de major dificultat d'integració. Evidentment hi ha casos de solució social fàcil, com ara una persona amb síndrome de Down, però quan comença a esborrar-se la visibilitat física del problema, una persona amb depressió, bipolar, esquizofrènica, fòbica, etc. comença a gestar-se un submón paral·lel, malauradament força compartimentat.

Queda un llarg recorregut per a moltes discapacitats menors, algunes potser temporals o quasi irrelevants, però altres prou duradores i influents en el benestar individual.
Sovint els discapacitats menors, fins i tot trobant el caliu desinteressat de persones properes i benintencionades, no aconsegueixen viure d'igual a igual amb les persones que conformen el seu entorn. Moltes acaben desenvolupant una desconfiança que generalitzen i fugen davant de qualsevol contacte interpersonal emocional degut a un historial de fracassos.
Jo m'he trobat amb gent d'aquest món, un món que, d'alguna manera, sento com a meu. He intentat arribar a la ment i al cor de persones refugiades dins la closca protectora, però no me n'he ensortit gaire. Quan la desconfiança s'instal·la en el cor, tot esdevè molt dificil.

A vegades em pregunto si no podriem trobar una manera d'aliar-nos, de dir prou, que no donem la talla però tan s'ens fot això de la talla, que el món en que hem nascut no és lúnic món possible i que n'hi pot haver d'altres, que podem construir-ne d'altres on hi capiguem tal com som.
Perquè tancar-nos en la reserva, en la inacció, en la por, el la impotència? Caldria començar a explorar el camí de la confiança en els iguals, estendre la mà més enllà del nostre compartiment i trobar la mà que hi ha al compartiment veí. Ens caldria una acció revolucionaria, una acció mutant.

El costat fosc de la lluna

Quan hom pensa en la lluna acostuma a fer-se la idea d'un cercle de llum dins la foscor, un punt enmig de l'univers que semble posat per a inspiració d'artistes i enamorats. La lluna també objectiu de la ciència amb els seus telescòpics, naus i astronautes. Una lluna on alguns escriptors situaven bases d'axtraterrestres i alguns il·luminats creien veure escultures i construccions.
No tant sovint pensem en el costat fosc de la lluna, tant gran com el costat il·luminat, misteriós, inconegut, inexplorat.
I és que el costat fosc de les coses sempre queda relegat, abandonat, vallat al coneixement.

Ahir vaig estar veient un video en el que es parlava de l'ombra, en el marc de les psicoteràpies PNL i biodescodificació. L'ombra inherent a tot ser humà. L'ombra on queden apartades totes les coses que no volem veure, les coses que no ens atrevim a tocar, les coses que no controlem.
Parlaven del Dr. Jeckill i Mr. Hyde com a arquetip de la personalitat humana. Tots vivim en un món disociat, mostrant al món la cara amable, com una màscara que ens permet interactuar en un obra on tothom ha de fer un paper establert, amagant el que creiem que no serà acceptat per la majoria, les nostres fustracions, els nostres neguits, els nostres desitjos frustrats, les nostres fantasies més particulars, les nostres emocions menys amables, les nostres pors, ràbies, pesars, rebeldies, els nostres complexos, els traumes no cicatritzats, les assignatures suspeses.

Tots volem estar en el costat il·luminat de la lluna, el costat de l'èxit, del caliu grupal, el costat romàntic, el costat on tot està mesurat, controlat, visible. Ens fa por el nostre costat fosc, la nostra ombra, malgrat que sempre és amb nosaltres. Ens molesta perque en segueix a tot arreu, ens acosa, ens delata.
Veiem el nostre costat fosc com el nostre enemic i tanmateix, l'ombra forma part indestriable de nosaltres mateixos. Quan trigarem a fer les paus amb la nostra ombra? Quan estarem disposats a parlar amb ella? Quan deixarem que ens parli del seu món que és el nostre món? Quan estarem disposats a passejar pel costat fosc de la lluna?


Pink Floyd - Dark Side Of The Moon per Idil2024

El difícil art de la combinatòria

Diuen que el millor que et pot passar a la vida és que tinguis clar el què vols i t'hi encaminis amb determinació i valentia.
Jo començo a tenir clar el que vull. Vull viure en un entorn natural, a ser possible prop de boscos i rierols, vull gaudir escrivint el meu blog i parlant amb els meus amics virtuals, vull aportar el meu granet de sorra ensenyant i donant a conèixer l'esperanto, gaudint-lo, vull tenir amics i alguna amant amb quí compartir emocions i sentiments.

Sí vull fer amics, el millor lloc seria Barcelona, on he viscut la meitat de la meva vida i on he llaurat el meu bagatge cultural i ideològic. Si vull viure en la natura, puc anar al Montsec, on podré respirar aire pur i sentir la textura dels arbres i els sons dels animals. Si vull escriure en el meu blog sense sobrestímuls i sense incomoditats ni estrés, el millor lloc és casa meva, a Igualada, amb una biblioteca que m'ho facilita. Si vull avançar amb l'esperanto, el millor és participar en congressos i trobades, viatjar pel món, veure gent arreu.

Però...a Barcelona no hi ha coves, rierols, roures. Al Montsec no hi tinc amant i possiblement tampoc internet. A Igualada no hi ha esperantistes, feina, ni, de moment, amics. Arreu del món no hi puc anar, sense cotxe, sense diners i sacrificant les visites al meu fill de 14 anys que viu a Terrassa.

Mentrestant els límits físics vant creixent: lumbàlgies, tendinitis, miopia, fatiga, problemes gàstrics, genolls fràgils, transtorns associats a l'atur ... augmeten paulatinament. Tinc clar el que vull però no sé on es troba el que vull. A  mi mai se m'ha donat bé la combinatòria.

Obro una segona línia d'investigació

 Aquesta nit, mentres donava voltes i més voltes dintre del llit, se m'ha encés una llumeta que tenia apagada des de temps immemorials. Porto molt de temps indagant el possible orígen dels meus problemes de tipus psicológic, meditant sobre els transtorns que patien els pares, l'entorn social en que vaig crèixer, els moments i canvis que podrien haver estat traumàtics, etc.
Però havia deixat de banda que l'orígen d'alguns problemes o alguns dels factors desencadenants podrien trobar-se fora del camp psicològic. El lligam entre el cos i la ment és un lligam directe, profund i mesurable.

M'hauré de remuntar força enrera en la meva biografia, fins els anys 80, on passaven moltes coses i una d'elles era un malaurat procés de deteriorament centrat en l'aparell bucal, dit d'una altra manera, en aquella època tenia molts problemes amb la càries. No sabria dir-ho del cert, però és possible que els pares no haguesin estat capaços de transmetre'm l'importancia de coses com la higiene bucal i que els mateixos van patir el mateix problema. Els bons hàbits els vaig aprendre quan ja era una mica tard.
Pel camí vaig perdre completament quatre caixals, els quals ja no se podien salvar empastant com amb altres dents. Uns caixals que no vaig poder substituir per pròtesis per que els diners que guanyava en aquell moment (i tots els moments posteriors)no eren suficient per cobrir el tractament. En definitiva, em falten algunes peces dentals essencials per que el meu aparell digestiu funcioni de forma normal i saludable. Amb aquesta manca, la masticació i la ensalivació esdevenen insuficients i traslladen el mort a l'estómac, que es veu obligat a treballar el doble per dissoldre els aliments i extreure'n els nutrients.
En la práctica això significa que les meves digestions són molt més llargues que el que seria normal i desitjable. Si una digestió normal dura, posem per cas, dues hores, les meves digestions duren entre tres i quatre hores. Durant el dia és un problema que potser pot passar més o mens desapercebut però quan acabes de sopar a les deu i la teva digestió s'allarga fins les dues de la nit...aquí ja la cosa pinta magra.

La major part de la meva vida laboral sempre ha estat de jornada partida, acabant a les vuit o quarts de nou del vespre. això ha implicat establir com a norma implícita, sopar entre les nou i les deu. D'aquí la sensació que arrossego des de fa anys, de que no puc dormir mai vuit hores seguides. Tan se val que baixi persianes, que m'aïlli de sorolls, que em prengui infusions, que canviï de llit, que prengui pastilles,...m'he passat gran part de la vida dormint sis hores quan necessitava vuit.

A partir d'aquí comença la derivació cap al camp psíquic. Des de fa molt temps, visc amb una sensació constant de somnolència i dificultats de concentració, alhora que també amb una sensació de falta d'energia vital. En conjunt, un brou de cultiu ideal per a rendir malament a tot arreu, amb els amics, a la feina, amb la família. El cansanci fa que cometis molts errors que no cometeries si comptessis amb l'energia al cent per cent. Una persona que comet errors sense saber per què, acaba tenint problemes amb l'autoestima, tant pel fet de que tu mateix et sents inferior com pel fet de que viure en una societat competitiva farà que una part de la gent et menyspreï.

Si a tot plegat sumem que una família desestructurada fa que els pares no siguin un referent d'ajuda i protecció fiables, la situació esdevé molt crua. No intento autocompadir-me ni justificar-me, només provo de trobar les claus que un dia em van tancar perquè potser seran les mateixes que necessitaré per obrir-me. L'experiència i els secrets només existeixen en el passat, qui no viatge al passat no podrà mai coneixe's a si mateix.

El sorprenent cas dels "savants"

L'altra història interminable

...el transtorn du a no tenir capacitat relacional, la qual cosa du a no tenir feina, que du a no tenir recursos econòmics, cosa que du a no tenir capacitat de participació, per tant a no tenir vida social, la qual cosa du a no tenir amics, que es tradueix en no tenir amants, cosa que du a la soledat, la qual cosa porta al transtorn, el qual du a no tenir capacitat relacional, la qual cosa du a no tenir feina, que du a no tenir recursos econòmics, cosa que du...

Les abraçades gratis viuen lluny *

No fa gaire temps corria la moda a moltes ciutats del món, de sortir al carrer amb una pancarta, petita o gran, on s'hi llegia "abraçades gratis". Grupets de persones, de diferents edats, encara que crec que predominaven els joves, que es proposaven a si mateixos per donar i rebre abraçades de la gent del carrer, per molt desconeguda que fos.
Alguns acceptaven el repte i fin i tot hi afegien algún petó, altres passaven de llarg creient-lo una extravagància, els més acostumaven a regalar un somriure.
En la meva vida les abraçades no sovintejen, el meu fill de catorze anys viu a dues hores i mitja de mi, el meu millor amic viu a dues hores, el meu germà a tres hores, la meva millor amiga viu a un dia de viatge. La resta d'amics són persones que no entendrien molt bé que els abracés, no hi ha un vincle de confiança i complicitat suficient, o potser si ho entendrien alguns però com saber-ho? com fer-ho?
Diuen que els autistes no saben què han de dir i quan dir-ho. Els que hagiu vist la pel·lícula Mozart i la balena ho haureu constatat. Amb el temps un ha ficat tantes vegades la pota en converses que al final acabes tancant-te en un silenci preventiu.
La darrera vegada que vaig donar i rebre una abraçada va ser durant un taller de risoteràpia. A vegades a la vida cal que s'obri un parèntesi, com el d'"abraçades gratis" perquè puguis agafar alè i continuar vivint.
Però es clar, un taller de risoteràpia val diners i no es tracta de fer-ne un cada cop que necessites una mica d'amor. En qualsevol cas, són diners que no hi són.
El dilema doncs és què fer quan necessites una abraçada i la persona més propera a qui series capaç de demanar-li viu a 60 km. de distància?
Diuen que les relacions socials són part important de la salut i intueixo que el contacte físic, encara que sigui superficial i breu com una abraçada , és una part fonamental, especialment per alimentar l'autoestima i la confiança en els altres.
Com asperger, o simplement introvertit si ho preferiu, s'em fa difícil demanar a la gent si tindrien un forat a l'agenda per donar una abraçada. No domino els tempos, especialment els de la gent que ja ho té tot organitzat, feina família, oci, habits, preferències. La ironia és que crec que el món està ple de gent com jo, nàufregs en una illa petita que es passen el dia omplint i llançant al mar ampolles amb un missatge que diu "abraçades gratis".

* Quí és Koji Kabuto?

En general em costa molt recuperar records de la meva infantesa i pubertat. Tinc flaixos i un d'ells és Koji Kabuto, un nen que pilotava un robot antropomòrfic gegant anomenat Mazinger Z que donava nom a una sèrie televisiva del mateix nom.
Koji era el defensor del bé enfront el mal, que eren altres robots de proporcions desmesurades que volien dominar la terra. Era el principi del que més endevant es coneixeria com a estil manga.
Koji tenia la seva sala d'operacions a sobre del cap del gegant, una mica com si el fill del capità Amèrica s'instalés dins la corona de l'Estàtua de la Llibertat rodejat de palanques i botons per fer moure la mole de pedra i la fes lluitar contra supergigaenemics.
Perquè us parlo de Mazinger? Doncs perquè em serveix per submergir-me en una incògnita que m'ha acompanyat durant gran part de la meva vida. I si, cada ú de nosaltres, el nostre cos, fos una carcassa com Mazinger Z? Els nostres ulls les finestres de la sala de comandament del nostre propi Koji Kabuto?
Koji donava ordres al seu segon cos fet de ferralla, de cargols, de corretges, de circuits i amb maestria anava guanyant batalles. Mazinger era la seva extensió igual que la raqueta és l'extensió del braç del tenista. Koji dominava les accions del robot, tot i que presumiblement no coneixia la composició interna i les coses que succeien a l'interior d'aquells grans braços, aquelles poderoses cames, aquell pit sofisticat.
Nosaltres, el nostre Koji personal, dona ordres a cames, mans, braços, cap. Però en nostre cos no som nosaltres, probablement nosaltres no som ni el nostre cervell perquè, quan mirem a través del cristal·lí de l'ull el món exterior, no és el cervell qui mira, no és una massa irregular de pasta gris qui mira.
Hi ha d'haver-hi un Koji Kabuto que li digui al cervell el què es veu i què s'ha de fer. El cervell són les palanques, els interruptors, els butons. Però, quí és el nostre Koji? On és?
Nosaltres, la nostra ment, el nostre cos, hem canviat. Qui ens comandava quan vam nèixer és el mateix que ens comanda ara? té la mateixa edat que nosaltres o és algú sense edat que va canviant les ordres en funció de les possibilitats i circumstàncies? li afecta la mort de les cèl·lules corporals, neurones incloses?
Segons Richard Dawkins, les nostres decissions només són corretja de transmissió d'un gen, el gen egoista, que ens ordena que sobrevisquem i ens reproduim per poder viure a través de diferents cossos humans.
Susan Blackmore, una altra científica, creu que la cultura humana reprodueix un esquema evolutiu similar. Res del que sabem és realment nostre, particular. Som un conglomerat de repeticions culturals (memes) que anem passant d'uns individus a uns altres, amb fragments que es perden per no adaptar-se al medi i petites mutacions que milloren l'adaptació. El nostre coneixement, tot ell, no és més que imitació, interiorització i re-transmissió del que ens han passat.
El gen es trasllada i evoluciona de cos en cos. Les unitats de coneixement es traslladen de ment en ment. El nostre cos i la nostra ment només són vehicles de transmissió.
Però per algún motiu, necessitem creure que hi ha un Koji Kabuto que té veu i vot. Una cosa que potser només es dona en els humans.