*Una acció mutant

Des de fa temps em pregunto on són els meus col·legues. Un va coneixent gent conforme van passant els dies, una gent que són de tot tipus dins del ventall que va de la més estricta "normalitat" estàndar fins la "raresa" més evident.

Jo no em considero molt estàndar, és a dir, les meves actituds poden resultar a vegades un xic o molt estranyes. No parlo de tenir idees minoritàries com poden ser hàbits alimentaris o idees polítiques minoritàries, tot i que en conjunt també són susceptibles de conformar una certa raresa.
Vull dir i em refereixo que visc en un món interior, i en bona part exterior, que està més a prop dels exclosos, auto i no auto-exclosos i de gent que camina pels marges.

El més habitual és mirar d'adaptar-se a una societat que està estructurada sobre un consens del que és correcte, del què és desitjable, del què és exigible a tothom. S'han creat algunes categories apart per encabir a qui no hi arriba per raons òbvies, per exemple no s'exigirà a un paraplègic que es construeixi ell mateix una rampa si hi ha dos graons per entrar  a un comerç o un centre cultural.
En el cas de dificultats menys visibles, com són les mentals, la cosa va lliscant poc a poc cap a uns paràmetres de major dificultat d'integració. Evidentment hi ha casos de solució social fàcil, com ara una persona amb síndrome de Down, però quan comença a esborrar-se la visibilitat física del problema, una persona amb depressió, bipolar, esquizofrènica, fòbica, etc. comença a gestar-se un submón paral·lel, malauradament força compartimentat.

Queda un llarg recorregut per a moltes discapacitats menors, algunes potser temporals o quasi irrelevants, però altres prou duradores i influents en el benestar individual.
Sovint els discapacitats menors, fins i tot trobant el caliu desinteressat de persones properes i benintencionades, no aconsegueixen viure d'igual a igual amb les persones que conformen el seu entorn. Moltes acaben desenvolupant una desconfiança que generalitzen i fugen davant de qualsevol contacte interpersonal emocional degut a un historial de fracassos.
Jo m'he trobat amb gent d'aquest món, un món que, d'alguna manera, sento com a meu. He intentat arribar a la ment i al cor de persones refugiades dins la closca protectora, però no me n'he ensortit gaire. Quan la desconfiança s'instal·la en el cor, tot esdevè molt dificil.

A vegades em pregunto si no podriem trobar una manera d'aliar-nos, de dir prou, que no donem la talla però tan s'ens fot això de la talla, que el món en que hem nascut no és lúnic món possible i que n'hi pot haver d'altres, que podem construir-ne d'altres on hi capiguem tal com som.
Perquè tancar-nos en la reserva, en la inacció, en la por, el la impotència? Caldria començar a explorar el camí de la confiança en els iguals, estendre la mà més enllà del nostre compartiment i trobar la mà que hi ha al compartiment veí. Ens caldria una acció revolucionaria, una acció mutant.