2/10/13

El difícil art de la combinatòria



Diuen que el millor que et pot passar a la vida és que tinguis clar el què vols i t'hi encaminis amb determinació i valentia.
Jo començo a tenir clar el que vull. Vull viure en un entorn natural, a ser possible prop de boscos i rierols, vull gaudir escrivint el meu blog i parlant amb els meus amics virtuals, vull aportar el meu granet de sorra ensenyant i donant a conèixer l'esperanto, gaudint-lo, vull tenir amics i alguna amant amb quí compartir emocions i sentiments.

Sí vull fer amics, el millor lloc seria Barcelona, on he viscut la meitat de la meva vida i on he llaurat el meu bagatge cultural i ideològic. Si vull viure en la natura, puc anar al Montsec, on podré respirar aire pur i sentir la textura dels arbres i els sons dels animals. Si vull escriure en el meu blog sense sobrestímuls i sense incomoditats ni estrés, el millor lloc és casa meva, a Igualada, amb una biblioteca que m'ho facilita. Si vull avançar amb l'esperanto, el millor és participar en congressos i trobades, viatjar pel món, veure gent arreu.

Però...a Barcelona no hi ha coves, rierols, roures. Al Montsec no hi tinc amant i possiblement tampoc internet. A Igualada no hi ha esperantistes, feina, ni, de moment, amics. Arreu del món no hi puc anar, sense cotxe, sense diners i sacrificant les visites al meu fill de 14 anys que viu a Terrassa.

Mentrestant els límits físics vant creixent: lumbàlgies, tendinitis, miopia, fatiga, problemes gàstrics, genolls fràgils, transtorns associats a l'atur ... augmeten paulatinament. Tinc clar el que vull però no sé on es troba el que vull. A  mi mai se m'ha donat bé la combinatòria.

2 comentaris:

David Berga ha dit...

Donada la combinatòria, jo consideraria seriosament Can Masdeu: natura, no lluny de Barcelona, projectes alternatius, comunitat oberta i molts altres avantatges, segur. Ves-los a veure!

David

Karles Berga ha dit...

Gràcies per la proposta però mentres tingui el munt de deutes i factures que van arribant estic lligat. Sinó fos així ja hauria marxat a visitar ecocomunitats per tot Catalunya.
Per altra banda Can MasDeu és Barcelona, amb la seva polució, el seu estrés, els seus records...un capítol que vaig tancar amb un cert trauma (La Mila). M'ofegaria, potser més tard que si visqués a l'eixample, però m'ofegaria.