No, no us pensessiu pas que vull fer una ressenya d'aquesta popular obra de teatre que em sembla que encara està en cartellera en alguns llocs. Només volia aprofitar el títol per que descriu una mica un fenòmen amb que em trobo amb una certa freqüència.
Alguns dels meus amics, antics i nous, i en un moment donat gent que practicament no em coneix, quan intento explicar-los els meus problemes i les meves dificultats en el terreny psicològic i comunicatiu, no triguen gaire a rebatre'm i a assegurar que jo estic bé, que no em resoldrà res investigar i consultar metges, que els diagnòstics només serveixen per encasellar i etiquetar. Però, curiosament, afegeixen una o unes quantes idees de com hauria de canviar per que les coses m'anessin bé, quines actituds hauria d'adoptar, a quí hauria de veure, amb qui hauria de parlar, quines dinàmiques hauria de canviar, quins trets són els que em perjudiquen, quina mentalitat creuen que seria preferible per a mi.
Resumint, em diuen que no tinc cap problema i acte seguit em donen solucions per al meu problema :).
Els agraeixo i valoro el seu esforç, el problema, valgui la redundància, és que no existeixen solucions universals. Sovint tendim a pensar que allò que a nosaltres ens ha anat bé, anirà bé a qualsevol altre. Quan resulta que el punt de partida, els recursos, el medi i el recorregut de "l'altre" són totalment diferents. La única possibilitat de donar un consell amb una certa possibilitat d'encertar, o almenys d'aproximar-se, es fondre's amb la persona a qui vols aconsellar. Fer abstracció i oblidar-se de qualsevol recurs utilitzat en el passat amb tu mateix o amb altres persones. A efectes pràctics, la persona a la que volem ajudar és un extraterrestre acabat d'aterrar i, per tant, els nostres codis humans no serveixen, hem d'arribar a entendre els codis extraterrestres i a partir d'aquí com-partir el problema i mirar d'intuir les solucions.
Els problemes mentals presenten un gran repte pel seu alt grau d'invisibilitat. Quan un nen cau de la bici i s'esgarrapa la cama no es dificil saber què fer. Quan ens trobem amb una persona que no aconsegueix integrar-se socialment no hi ha cap ferida a la vista sobre la que puguem actuar sense dubtes.
Jo em vaig enamorar als 27 anys d'una noia esperantista, la qual, poc després es va enamorar d'un amic meu. Ens vam separar i vaig entrar en la major depressió vital que recordo. Els amics, de forma quasi unànime, em van dir que tot passaria, que em tornaria a enamorar una altra vegada. Tinc 53 anys i mai m'he tornat a enamorar, o al menys amb una intensitat similar a aquella vegada.
Ens movem amb clixés, amb respostes precuinades, encara que de bona fe, evidentment. Tenim por a respondre amb un silenci a la crida d'ajuda dels nostres amics i estimats, ens esforcem a curar encara que no sabem ben bé que és el que estem intentant curar.
Quan veiem a algú infeliç fem el possible per que accedeixi a la nostra felicitat, oblidant que la nostra felicitat és només nostre i és intransferible. L'altra persona només podrà accedir, tal vegada, a la seva pròpia felicitat, des del seu propi jo, des de la seva particular manera de ser i de viure el món. Si intentem que sigui com nosaltres, l'estarem traient del seu hàbitat i es trobarà perdut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada