23/10/13

La mirada dels altres



Una de les coses que sempre m'inquieta, i crec que això també és típic de l'autisme, és no ser capaç d'intuir quina és la impresió que causo el els altres i , en consequència, el grau de confiança i complicitat que inspiro.
A vegades, quan dono una abraçada o dono petons a algú sembla com si es quedés parat, com dient...què fa aquest ara! si no tenim tanta confiança!. A vegades és al revés, jo mantinc una distància prudent mentres l'altra persona es queda com esperant alguna cosa menys freda.
Recordo que per a mi les preguntes més dificils de respondre en el darrer test de personalitat que vaig fer, eren les del tipus: com et veuen els teus amics?
Segons tinc llegit, els autistes tenen dificultats en saber què pensen els altres. No saben llegir la informació no verbal, les intencionalitats, les indirectes, els dobles sentits, les mirades, etc.
Jo particularment elaboro desitjos que desprès no sé ben bé com dur-los a la pràctica, per exemple, m'agradaria de tant en tant passejar agafat de la mà amb una  amiga, tant és que sigui a la platja o pels carrers d'un poble o ciutat. Com es fa això? quin es el grau de confiança que cal? quina és la situació on això no està fora de lloc? quina mena de persona trobaria normal una proposta així? si hi ha gent que es fa enrera amb una abraçada o un petò a la galta, deu ser més complicat trobar algú amb qui agafar-te.
Potser hi ha gent extrovertida i amb una capacitat de connexió immediata, eventualment gent atractiva, a qui aquest li pot resultar un plantejament ridícul per que ja està ficat en un engranatge de relacions socials on passa de tot i no té temps d'elaborar nous desitjos, però de ben segur que no es tracta ni d'un tímid ni d'un autista.
A vegades em trobo amb gent que et rep amb una abraçada càlida i acte seguit desconnecta de tu fins el comiat, on apareix de nou la mateixa abraçada. Veig gent que sembla tenir més d'un caràcter, molt afable en el temps lliure i molt irascible en el temps laboral. També hi ha gent que canvia molt en quan apareix una molèstia, gana, sed, menstruació, fatiga,...em costa força adaptar-me a aquests "lapsus de temps" en el que l'amistat afable desapareix en el Triangle de les Bermudes.
També em resulta dificil interpretar la intensitat i el significat d'un retret. No sé si l'he de llegir com a crítica d'una acció molt concreta o com una exigència per que canviï actituds vitals. Si un amic o amiga utilitza la paraula "borinot" (per exemple) per referir-se a tu...s'ha d'entendre en el seu context molt puntual i no donar-hi més voltes o s'ha d'entendre que molt molt bé no li caus en general?
Aprofitant el tema, també em resulta complicat entendre com la societat es mou en un nivell determinat de maltractament mutu acceptat com a normal i quan algú se sent ferit, ho despatxem amb un: ba! no li facis cas! No hauriem de fer més pedagogia de l'estima i el respecte mútu? Perquè si sents que et falten al respecte i alhora ferit a vegades et titllen de "figaflor" i et traslladen a tu la responsabilitat d'adaptar-te socialment? No dic que no estigui bé enfortir-se i relativitzar les ofenses, estic d'acord i més si interpretem la vida social en analogia amb el món dels animals, on has de ser fort si vols sobreviure, però els humans hem inventat la ètica per algún motiu. Si acceptem que, fins a cert punt és correcte fer mal als altres, deixem la porta oberta a altres injusticies que puguin venir.