Els asperger, com tots els autistes, es caracteritzen per una capacitat d'establir contactes i relacions menor que la gent normal, una cosa que, unida a allò que els especialistes anomenen "dèficit d'empatia", fa que un asperger no aconsegueixi facilment parella i que, quan l'aconsegueix, el manteniment de la relació sigui dificultós i fràgil, especialment si la condició d'asperger no és clara i explícita des de l'inici.
La meva darrera relació sentimental va acabar fa uns cinc anys, coincidint amb ( o degut a) una depressió per problemes econòmics importants.
La relació dels fets seria més o menys així: una pèrdua de feina que va comportar una pèrdua d'ingressos vitals, això m'obligà a un canvi de residència i l'inici d'un aillament no volgut. En aquestes condicions, la sortida de la depressió es feu més complicada. L'allunyament físic i la depressió varen ser més forts que la meva relació de parella i varem trencar.
A partir d'aquí s'inicià un periode d'adaptació a la pobresa i la soledat, a la recerca de l'autoestima i altres forces perdudes. Al cap d'un temps vaig intentar retrobar part del caliu perdut amb la meva exparella, cosa que resultà un desastre (els autistes no sabem manegar ni els paraules ni els tempos).
Va ser tornar a la casella de sortida, depresió nascuda de la depresió. A la fi, vaig decidir que no es possible trobar algún tipus d'integració social, laboral i sentimental que no passi per un treball psicològic profund i, d'alguna manera, revolucionari.
El treball sobre allò que podriem anomenar "aspergeritat" crec que pot ser beneficiós, no només per a mi sinó que pot tenir una certa dimensió social. Entre les persones autistes i les normals existeix un mur de vidre, a vegades el mur és gruixut i a vegades tan fi que la gent no percep la seva existència. Però un mur al cap i a la fi.
Els defensors de l'aspergeritat reivindiquen la seva especificitat, no concebuda com una malaltia sinò com un tret diferencial. No debades, molt personatges cèlebres que apareixen en enciclopèdies han viscut algún tipus d'aspergeritat.
Reprenent el tema de l'amor asperger, és molt possible que l'assumpció i normalització del propi autisme sigui un pas necessari per facilitar l'accès al món dels sentiments compartits. Es diu que els asperger tenen tendència a buscar parella de característiques asperger, una cosa que té una base lògica, la majoria de les parelles es formen per coincidències en el perfil personal i els interessos.
El problema per a un autista sempre és com armonitzar dues maneres de viure sentir la vida, dos tipus d'emocionalitat i dues maneres de pensar diferent, entès pensar diferent no com a una diferència d'opinió sinò con una forma diferent de funcionament neuronal.
El problema o repte per a la societat és descobrir i integrar la diferència. Ella, la societat, també té molt a guanyar, descobrir noves formes de veure el món és una palanca de canvi i de progrés, si més no, espiritual, en un món tecnificadament linial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada