0,97 anys cotitzats

Tinc 53 anys, dels quals he cotitzat a la seguretat social  0,97. És a dir al llarg de la meva vida, les feines en les que m'han donat d'alta en la S.S. sumen un total de 356 dies.
Així doncs, des de fa molt de temps, el tema de quants anys es necessiten per cobrar la pensió és una cosa que ja no entra en les meves càbales. Quan em jubili cobraré una pensió no-contributiva, suposant que la crisi, aquesta o la següent, no arrassi amb aquest privilegi.
He treballat quasi sempre en negre o per a mi, en els meus petit negocis que sempre s'han quedat petits com un bonsai, fins que s'han mort per falta de pluges.
Forma part de l'autisme, o si voleu de la introversió, no saber cercar feines que impliquin una negociació amb les dadors i una interacció amb altres treballadors.
Conscient d'això, de que la inversió "oficial" per a la vellesa s'ha anat difuminant amb el temps fins a desaparèixer, no m'ha quedat altre remei que invertir per altres bandes.

En salut. Això vol dir no fumar, beure molt poc alcohol, anar reduïnt el consum de carn, especialment grasses, menjar productes biològics sempre que sigui possible, habitar i visitar espais el menys contaminats possibles, prescindir quasi completament de farmacologia, dutxes fredes per estimular la circulació, alls com a desinfectants naturals, evitació de les situacions d'estrés, vivència de les depresions com a procés terapèutic, prendre el sol amb molta cautela, llargues i freqüents caminades, evitació de contaminació sonora, retirs en silenci, preferentment a la natura, cultiu de l'humor,etc.

En capacitat d'adaptació. Sempre he viscut, fent una mitjana, amb l'equivalent del salari mínim interprofessional, o potser en el límit de la pobresa però per la part alta, fent una vida modesta però més o menys homologable amb la dels meus amics habituals.
Per a mi la crisi no ha significat una major austeritat, ja era anacoreta molt abans de que arribés. això sí, ara sóc a l'altra banda del límit. Ara els diners que puc generar són insuficients per contentar les exigències de la societat (via impostos, comissions, gravàmens,...). Si no visqués amb aquesta navalla punxant-me l'esquena seguiria amb pau i tranquil·litat el meu procés. Tot i així,
la crisi ha tingut alguns aspecte positius al plantejar-me reptes nous. Moltes coses que abans em treien el son ara ja no. He après que si un ha fet tot el que li era possible no té perquè carregar-se de culpabilitat davant la no satisfacció de les exigències socials.
Resten les preocupacions per coses que puguin repercutir negativament en les persones més pròximes, fill, germà, amics. Jo podria fins i tot menjar dos cops al dia en lloc de tres, però em seria molt dur que l'estat es quedés un dia el meu pis i no el pugués deixar al meu fill. I aquí entrem en la tercera àrea d'inversió de futur:

Bens no materials. Un cop sense diners ni objectes de valor, la darrera cosa terrenal que podria llegar a les persones que estimo seria el pis on visc. Tanmateix , fins i tot això no ho puc garantir. Però si hi ha una cosa que puc fer i que està fora de l'abast de l'estat...l'esperanto. El meu objectiu és deixar darrera meu, al meu fill, un idioma útil, un idioma global i que alhora sigui un contrapès d'una societat extremadament alienada i pragmàtica. Un idioma és una riquesa no tangible que no pot ser presa, no pot ser robada, no pot ser perduda. Cultivar l'esperanto, potenciar-lo, difondre'l, enriquir-lo, aquesta és la meva darrera inversió, una inversió que també estan fent milers de persones anònimes arreu del món. Una llengua per als que seguixent pensant que un altre món és possible i necessari.