26/9/13

Obro una segona línia d'investigació


 Aquesta nit, mentres donava voltes i més voltes dintre del llit, se m'ha encés una llumeta que tenia apagada des de temps immemorials. Porto molt de temps indagant el possible orígen dels meus problemes de tipus psicológic, meditant sobre els transtorns que patien els pares, l'entorn social en que vaig crèixer, els moments i canvis que podrien haver estat traumàtics, etc.
Però havia deixat de banda que l'orígen d'alguns problemes o alguns dels factors desencadenants podrien trobar-se fora del camp psicològic. El lligam entre el cos i la ment és un lligam directe, profund i mesurable.

M'hauré de remuntar força enrera en la meva biografia, fins els anys 80, on passaven moltes coses i una d'elles era un malaurat procés de deteriorament centrat en l'aparell bucal, dit d'una altra manera, en aquella època tenia molts problemes amb la càries. No sabria dir-ho del cert, però és possible que els pares no haguesin estat capaços de transmetre'm l'importancia de coses com la higiene bucal i que els mateixos van patir el mateix problema. Els bons hàbits els vaig aprendre quan ja era una mica tard.
Pel camí vaig perdre completament quatre caixals, els quals ja no se podien salvar empastant com amb altres dents. Uns caixals que no vaig poder substituir per pròtesis per que els diners que guanyava en aquell moment (i tots els moments posteriors)no eren suficient per cobrir el tractament. En definitiva, em falten algunes peces dentals essencials per que el meu aparell digestiu funcioni de forma normal i saludable. Amb aquesta manca, la masticació i la ensalivació esdevenen insuficients i traslladen el mort a l'estómac, que es veu obligat a treballar el doble per dissoldre els aliments i extreure'n els nutrients.
En la práctica això significa que les meves digestions són molt més llargues que el que seria normal i desitjable. Si una digestió normal dura, posem per cas, dues hores, les meves digestions duren entre tres i quatre hores. Durant el dia és un problema que potser pot passar més o mens desapercebut però quan acabes de sopar a les deu i la teva digestió s'allarga fins les dues de la nit...aquí ja la cosa pinta magra.

La major part de la meva vida laboral sempre ha estat de jornada partida, acabant a les vuit o quarts de nou del vespre. això ha implicat establir com a norma implícita, sopar entre les nou i les deu. D'aquí la sensació que arrossego des de fa anys, de que no puc dormir mai vuit hores seguides. Tan se val que baixi persianes, que m'aïlli de sorolls, que em prengui infusions, que canviï de llit, que prengui pastilles,...m'he passat gran part de la vida dormint sis hores quan necessitava vuit.

A partir d'aquí comença la derivació cap al camp psíquic. Des de fa molt temps, visc amb una sensació constant de somnolència i dificultats de concentració, alhora que també amb una sensació de falta d'energia vital. En conjunt, un brou de cultiu ideal per a rendir malament a tot arreu, amb els amics, a la feina, amb la família. El cansanci fa que cometis molts errors que no cometeries si comptessis amb l'energia al cent per cent. Una persona que comet errors sense saber per què, acaba tenint problemes amb l'autoestima, tant pel fet de que tu mateix et sents inferior com pel fet de que viure en una societat competitiva farà que una part de la gent et menyspreï.

Si a tot plegat sumem que una família desestructurada fa que els pares no siguin un referent d'ajuda i protecció fiables, la situació esdevé molt crua. No intento autocompadir-me ni justificar-me, només provo de trobar les claus que un dia em van tancar perquè potser seran les mateixes que necessitaré per obrir-me. L'experiència i els secrets només existeixen en el passat, qui no viatge al passat no podrà mai coneixe's a si mateix.

23/9/13

L'altra història interminable


...el transtorn du a no tenir capacitat relacional, la qual cosa du a no tenir feina, que du a no tenir recursos econòmics, cosa que du a no tenir capacitat de participació, per tant a no tenir vida social, la qual cosa du a no tenir amics, que es tradueix en no tenir amants, cosa que du a la soledat, la qual cosa porta al transtorn, el qual du a no tenir capacitat relacional, la qual cosa du a no tenir feina, que du a no tenir recursos econòmics, cosa que du...

21/9/13

Les abraçades gratis viuen lluny



No fa gaire temps corria la moda a moltes ciutats del món, de sortir al carrer amb una pancarta, petita o gran, on s'hi llegia "abraçades gratis". Grupets de persones, de diferents edats, encara que crec que predominaven els joves, que es proposaven a si mateixos per donar i rebre abraçades de la gent del carrer, per molt desconeguda que fos.
Alguns acceptaven el repte i fin i tot hi afegien algún petó, altres passaven de llarg creient-lo una extravagància, els més acostumaven a regalar un somriure.
En la meva vida les abraçades no sovintejen, el meu fill de catorze anys viu a dues hores i mitja de mi, el meu millor amic viu a dues hores, el meu germà a tres hores, la meva millor amiga viu a un dia de viatge. La resta d'amics són persones que no entendrien molt bé que els abracés, no hi ha un vincle de confiança i complicitat suficient, o potser si ho entendrien alguns però com saber-ho? com fer-ho?
Diuen que els autistes no saben què han de dir i quan dir-ho. Els que hagiu vist la pel·lícula Mozart i la balena ho haureu constatat. Amb el temps un ha ficat tantes vegades la pota en converses que al final acabes tancant-te en un silenci preventiu.
La darrera vegada que vaig donar i rebre una abraçada va ser durant un taller de risoteràpia. A vegades a la vida cal que s'obri un parèntesi, com el d'"abraçades gratis" perquè puguis agafar alè i continuar vivint.
Però es clar, un taller de risoteràpia val diners i no es tracta de fer-ne un cada cop que necessites una mica d'amor. En qualsevol cas, són diners que no hi són.
El dilema doncs és què fer quan necessites una abraçada i la persona més propera a qui series capaç de demanar-li viu a 60 km. de distància?
Diuen que les relacions socials són part important de la salut i intueixo que el contacte físic, encara que sigui superficial i breu com una abraçada , és una part fonamental, especialment per alimentar l'autoestima i la confiança en els altres.
Com asperger, o simplement introvertit si ho preferiu, s'em fa difícil demanar a la gent si tindrien un forat a l'agenda per donar una abraçada. No domino els tempos, especialment els de la gent que ja ho té tot organitzat, feina família, oci, habits, preferències. La ironia és que crec que el món està ple de gent com jo, nàufregs en una illa petita que es passen el dia omplint i llançant al mar ampolles amb un missatge que diu "abraçades gratis".

19/9/13

Quí és Koji Kabuto?


En general em costa molt recuperar records de la meva infantesa i pubertat. Tinc flaixos i un d'ells és Koji Kabuto, un nen que pilotava un robot antropomòrfic gegant anomenat Mazinger Z que donava nom a una sèrie televisiva del mateix nom.
Koji era el defensor del bé enfront el mal, que eren altres robots de proporcions desmesurades que volien dominar la terra. Era el principi del que més endevant es coneixeria com a estil manga.
Koji tenia la seva sala d'operacions a sobre del cap del gegant, una mica com si el fill del capità Amèrica s'instalés dins la corona de l'Estàtua de la Llibertat rodejat de palanques i botons per fer moure la mole de pedra i la fes lluitar contra supergigaenemics.
Perquè us parlo de Mazinger? Doncs perquè em serveix per submergir-me en una incògnita que m'ha acompanyat durant gran part de la meva vida. I si, cada ú de nosaltres, el nostre cos, fos una carcassa com Mazinger Z? Els nostres ulls les finestres de la sala de comandament del nostre propi Koji Kabuto?
Koji donava ordres al seu segon cos fet de ferralla, de cargols, de corretges, de circuits i amb maestria anava guanyant batalles. Mazinger era la seva extensió igual que la raqueta és l'extensió del braç del tenista. Koji dominava les accions del robot, tot i que presumiblement no coneixia la composició interna i les coses que succeien a l'interior d'aquells grans braços, aquelles poderoses cames, aquell pit sofisticat.
Nosaltres, el nostre Koji personal, dona ordres a cames, mans, braços, cap. Però en nostre cos no som nosaltres, probablement nosaltres no som ni el nostre cervell perquè, quan mirem a través del cristal·lí de l'ull el món exterior, no és el cervell qui mira, no és una massa irregular de pasta gris qui mira.
Hi ha d'haver-hi un Koji Kabuto que li digui al cervell el què es veu i què s'ha de fer. El cervell són les palanques, els interruptors, els butons. Però, quí és el nostre Koji? On és?
Nosaltres, la nostra ment, el nostre cos, hem canviat. Qui ens comandava quan vam nèixer és el mateix que ens comanda ara? té la mateixa edat que nosaltres o és algú sense edat que va canviant les ordres en funció de les possibilitats i circumstàncies? li afecta la mort de les cèl·lules corporals, neurones incloses?
Segons Richard Dawkins, les nostres decissions només són corretja de transmissió d'un gen, el gen egoista, que ens ordena que sobrevisquem i ens reproduim per poder viure a través de diferents cossos humans.
Susan Blackmore, una altra científica, creu que la cultura humana reprodueix un esquema evolutiu similar. Res del que sabem és realment nostre, particular. Som un conglomerat de repeticions culturals (memes) que anem passant d'uns individus a uns altres, amb fragments que es perden per no adaptar-se al medi i petites mutacions que milloren l'adaptació. El nostre coneixement, tot ell, no és més que imitació, interiorització i re-transmissió del que ens han passat.
El gen es trasllada i evoluciona de cos en cos. Les unitats de coneixement es traslladen de ment en ment. El nostre cos i la nostra ment només són vehicles de transmissió.
Però per algún motiu, necessitem creure que hi ha un Koji Kabuto que té veu i vot. Una cosa que potser només es dona en els humans.

16/9/13

Fins la diagnosi i més enllà



Avui m'he entrevistat amb dues psicólogues, la casualitat va fer que les dues em donessin hora per al mateix dia. L'objectiu era anar-hi amb una pregunta clara i concisa: Sóc asperger?
La psicòloga primera està especialitzada en autisme i pertany, en conjunt, a la medicina i la terapèutica privada. Li agraeixo la seva afabililtat de concedir-me una entrevista informativa. Bàsicament m'ha servit per confirmar que a Catalunya existeix una associació de persones afectades directa o indirectament per l'autisme, bàsicament enfocada en el treball sobre la infància que pateix la TEA (Transtorns de l'Espectre Autista), sense deixar del tot de banda els afectats adults, un tema el dels adults encara molt verd al nostre país, al menys pel que fa als autistes d'alt rendiment o aspergers.
D'ella he sabut que es possible sol·licitar l'elaboració d'un diagnòstic que sol costar uns 200 €  i que és un requisit per ser membre de l'associació i gaudir dels serveis culturals i terapèutics. Ha dit que investigarà si existeix alguna cosa semblant a un grup de trobades o d'ajuda mútua per afectats per la síndrome.
L'altra psicòloga és la de la Seguretat Social. També ha estat una bona entrevista, més càlida que la que vaig tenir amb la psiquiàtra i que m'ha permès desencallar el procés d'autoconeixement. Fins ara sempre ens havien quedat en que si depressió, que si estrés i altres transtorns transitoris que no solucionaven  ni m'aportaven res.
Davant la pregunta sobre l'asperger s'ha mostrat un pèl escèptica, tot i que no ho ha descartat. Ella s'inclina més cap a un transtorn esquizoide. Parlem sempre de primeres impresions. El cas és que per primer cop m'ha donat l'oportunitat de que fem un estudi més profund més enllà del "tira milles" de l'ambulatori. La propera entrevista la farem al CSMA (Centre de Salut Mental d'Igualada), on es pot enfocar millor tot el tema.
Recordo que alguna persona propera em questionava si cal fer aquest recorregut, que algún professional et classifiqui i t'etiqueti. Sí i no, a mi les etiquetes no em molestem, sóc esperantista, animalista, ateu, llibertari, vegetarià, poliamorós, budista i unes quantes coses més. El que m'interessa és obrir portes que em permetin comprendre més coses i aprendre a utilitzar millor les meves eines.
Tot i que els amics donen mil i un consells, a vegades contradictoris entre ells, és important conèixer l'historial d'altres persones que han viscut vides similars i com s'han enfrontat als seus desafiaments.
La recerca d'un diagnòstic pot alleugerir pes. Si una persona camina malament i no sap perquè, està bé que un professional li digui: mira, tens una cama més curta que l'altra. No t'hi matis a caminar com els altres, busca la teva manera de caminar i ja està. No és l'etiqueta l'important sinó saber amb què comptes.
Els amics sempre són benintencionats i fan la seva pròpia diagnosi, però al no estar, com se sol dir, dins la teva pell, acostuma a haver un marge d'error d'apreciació que pot ser petit o realment gran.
Ara comença doncs, el meu viatge cap a la diagnosi. Quan hi arribi, tornaré a carregar el vaixell per continuar el rumb amb vent a favor. Com diu en Lluís Llach, farem el possible per arribar a l'impossible i farem l'impossible per arribar al possible.

10/9/13

0,97 anys cotitzats



Tinc 53 anys, dels quals he cotitzat a la seguretat social  0,97. És a dir al llarg de la meva vida, les feines en les que m'han donat d'alta en la S.S. sumen un total de 356 dies.
Així doncs, des de fa molt de temps, el tema de quants anys es necessiten per cobrar la pensió és una cosa que ja no entra en les meves càbales. Quan em jubili cobraré una pensió no-contributiva, suposant que la crisi, aquesta o la següent, no arrassi amb aquest privilegi.
He treballat quasi sempre en negre o per a mi, en els meus petit negocis que sempre s'han quedat petits com un bonsai, fins que s'han mort per falta de pluges.
Forma part de l'autisme, o si voleu de la introversió, no saber cercar feines que impliquin una negociació amb les dadors i una interacció amb altres treballadors.
Conscient d'això, de que la inversió "oficial" per a la vellesa s'ha anat difuminant amb el temps fins a desaparèixer, no m'ha quedat altre remei que invertir per altres bandes.

En salut. Això vol dir no fumar, beure molt poc alcohol, anar reduïnt el consum de carn, especialment grasses, menjar productes biològics sempre que sigui possible, habitar i visitar espais el menys contaminats possibles, prescindir quasi completament de farmacologia, dutxes fredes per estimular la circulació, alls com a desinfectants naturals, evitació de les situacions d'estrés, vivència de les depresions com a procés terapèutic, prendre el sol amb molta cautela, llargues i freqüents caminades, evitació de contaminació sonora, retirs en silenci, preferentment a la natura, cultiu de l'humor,etc.

En capacitat d'adaptació. Sempre he viscut, fent una mitjana, amb l'equivalent del salari mínim interprofessional, o potser en el límit de la pobresa però per la part alta, fent una vida modesta però més o menys homologable amb la dels meus amics habituals.
Per a mi la crisi no ha significat una major austeritat, ja era anacoreta molt abans de que arribés. això sí, ara sóc a l'altra banda del límit. Ara els diners que puc generar són insuficients per contentar les exigències de la societat (via impostos, comissions, gravàmens,...). Si no visqués amb aquesta navalla punxant-me l'esquena seguiria amb pau i tranquil·litat el meu procés. Tot i així,
la crisi ha tingut alguns aspecte positius al plantejar-me reptes nous. Moltes coses que abans em treien el son ara ja no. He après que si un ha fet tot el que li era possible no té perquè carregar-se de culpabilitat davant la no satisfacció de les exigències socials.
Resten les preocupacions per coses que puguin repercutir negativament en les persones més pròximes, fill, germà, amics. Jo podria fins i tot menjar dos cops al dia en lloc de tres, però em seria molt dur que l'estat es quedés un dia el meu pis i no el pugués deixar al meu fill. I aquí entrem en la tercera àrea d'inversió de futur:

Bens no materials. Un cop sense diners ni objectes de valor, la darrera cosa terrenal que podria llegar a les persones que estimo seria el pis on visc. Tanmateix , fins i tot això no ho puc garantir. Però si hi ha una cosa que puc fer i que està fora de l'abast de l'estat...l'esperanto. El meu objectiu és deixar darrera meu, al meu fill, un idioma útil, un idioma global i que alhora sigui un contrapès d'una societat extremadament alienada i pragmàtica. Un idioma és una riquesa no tangible que no pot ser presa, no pot ser robada, no pot ser perduda. Cultivar l'esperanto, potenciar-lo, difondre'l, enriquir-lo, aquesta és la meva darrera inversió, una inversió que també estan fent milers de persones anònimes arreu del món. Una llengua per als que seguixent pensant que un altre món és possible i necessari.


9/9/13

Una paraula val més que mil paraules

No fa gaire us parlava de l'orígen de El relat de Dorian Gray, títol que ecapçala el meu blog. Ja en aquell texte us començava a explicar alguns dels jocs de paraules  i de conceptes que s'hi amaguen. Avui intentaré explicar-vos el petit univers darrera del subtítol Vidografia d'un autista contemporani.
En principi el blog el vaig iniciar sense la més mínima intenció de que estigués relacionat amb l'autisme, ni tan sols era un blog personal, val a dir que durant la major part del temps va portar per títol Esperanto-Anoia i pretenia ser un servei d'informació per als anoiencs interessats en l'esperanto.
Recentment vaig adreçar els meus possibles lectors anoiencs a un altre blog més general titolat simplement Esperanto.
Anoia-Esperanto quedava lliure per a utilitzar-lo com a blog personal, amb el títol que ja coneixeu.
El primer jòc de paraules del subtítol va ser substituir Biografia d'un artista contemporani (considero que un blogaire és un artista, sigui bo o dolent) per Biografia d'un autista contemporani. Buscava un toc d'originalitat que no desvirtués la idea i que alhora em comencés a definir.
En aquell primer moment no sabia res, ni d'Asperger ni d'autisme, més enllà d'una vaga idea d'introversió. El següent pas en el jòc d'idees i paraules va ser substituir Biografia per Vidografia, necessitava trobar en el subtítol més elements que em representessin a mi i a la meva forma d'organitzar els pensaments. Vido en esperanto significa visió, cosa que podem entreveure també en paraules nostres com ara vident o video. Alhora és un fonema molt pròxim a vida, una forma menys tècnica de dir bio.
Grafia és refereix o ens fa pensar en l'escriptura i potser en missatge d'alguna manera codificat o gravat. Amb "vidografia" sumem imatge i escriptura, l'essència d'un blog.
Vidografia d'un autista contemporani és el resultat d'esculpir conceptes fins a donar-los la forma buscada, la plasmació del pensament, sempre intentant armonia i complementació amb El relat de Dorian Gray. Minimalisme conceptual al servei de la descripció (entrades de blog).
Si existeixen tres tipus d'autisme: el visual (T.Grandin), el músic-matemàtic (Mozart, Einstein) i el lògic-verbal (?), jo seria molt a prop del darrer.
En una altra dimensió de lectura caldria dir que el blog en conjunt és, en part, inspirant en la idea que Isabel Coixet desenvolupa a Mi vida sin mi, on una mare descobreix de cop i volta que no li queda gaire temps de vida i que hi ha unes quantes coses a fer abans de que si acabi el temps. La meva vidografia és una cosa que he de fer abans de morir (encara que visqui fins als 100 anys), perque altres puguin escriure encabat la meva mortografia (sense gaires faltes mortogràfiques :).

6/9/13

La síndrome de k.berger

En la recerca de la meva identitat psicològica (o psicopatològica, si algún expert creu oportú precisar, obviant les connnotacions negatives que encara desperta el fonema "pato" del grec "pathos" que tant significa patiment com emoció profunda, passió, on hi tindria cabuda fins i tot l'enamorament, per una persona o una cosa), em sembla oportú trobar els punts de confluència entre les característiques d'algunes persones diagnòsticades asperger i les meves pròpies característiques.

El primer dels paral·lelismes, per establir algún ordre dins l'aleatorietat, és una infància inadaptada i viscuda amb patiment, tant en el nucli familiar, en el meu cas agreujat per una conflictivitat dels pares que es traduia en violència psicológica i verbal amb algún episodi d'entrada en la violència física. Com també patiment a nivell escolar, on recordo vagament ser víctima de burles de companys per algunes de les meves pors, maldestreses i incapacitats.

Lligat a això va venir el desenvolupament d'una personalitat a la defensiva, tancat en mi mateix, com les tortugues, que no podent trobar altres mecanismes de defensa, amaguen les seves part més visibles i vulnerables. La meva introversió doncs, com a necessitat de supervivència, té unes arrels molt profundes.

La introversió du a la manca d'amics, per diverses raons, una persona tancada és menys atractiva al ulls dels altres. El tancament empobreix les habilitats comunicatives, tant en la
forma com en el contingut. En la forma perquè les relacions estan condicionades per la por, en el contingut perque allò que hom no viu ho substitueix per la suposició i la creença de com són les coses, sense contrastar-ho amb la realitat.

En el meu pensament no percebo canvis de discurs. Si estic rentant plats i em truca un amic, poso entre parèntesi la meva conversa interior, responc a allò que s'em demana i encabat torno al meu discurs intern, potser incorporant-t'hi d'alguna manera la informació rebuda per telèfon. No hi ha un canvi de registre discurs intern - discurs social. És una mena d'ego-centrisme desinteressat, no planificat ni buscant cap benefici, simplement és la incapacitat de desprendre'm de mi mateix. Quan la tortuga treu les potes i el cap, continua allà on estava i segueix la ruta que havia començat.

Veig coses o millor dit, em fixo en coses de forma un tant arbitraria. Recordo una vegada que amb la meva parella estavem en una botiga triant armaris i a mi em va fascinar que les portes estaven dissenyades de forma que les vores feien la forma de creu cristiana. Ho vaig comentar i el venedor i la meva ex em van mirar amb perplexitat. És com si en un planeta on tothom és conductor de cotxe jo fos copilot. Els conductors veuen la ruta pel davant i pel darrera, estan atents a la carretera, al codi de circulació, a la seguretat, a la responsabilitat del viatge. El copilot veu a esquerra i a dreta, veu un altre món en el mateix món, veu un conill menjant un enciam d'un hort mentres el conductor veu un senyal d'aminorar la velocitat.


Una asperger famosa, la Temple Grandin, va escriure un llibre titulat Pensar con imágenes, segons ella, la forma d'afrontar situacions socials i no socials no es basa en una síntesi d'espontaneitat, intuició i sentit comú. Això en ella sembla no existir, o al menys no funcionar. La seva forma de reaccionar davant les situacions és: retratar la situació, classificar-la i arxivar-la en algún lloc de la ment. D'aquesta manera el seu arxiu arriba a ser immens, un arxiu de possible respostes davant de cada situació. Posem per cas que al carrer veu un nen plorant....ràpidament ella consulta imatges guardades de nens plorant i busca una resolució que en algún moment del passat va resultar satisfactòria. L'últim pas és aplicar la reacció corresponent. Per això els asperger digereixen molt malament els canvis i les novetats, per que no hi ha un arxiu registrat que et solucioni la papereta. Entres en un buit que s'omple amb temor o fins i tot pànic.
Jo no faig "fotos" de les meves vivències, però sí que utilitzo sovint (sempre?) plantilles, coses que recordo. Copio missatges i accions que recordo que eren ben acceptades per la gent. No veig les plantilles com imatges però és possible que estigui utilitzant un "software" molt similar al que utilitza Grandin.
Sovint, a casa, repasso les meves plantilles i faig una autocrítica a les meves limitacions. En això sóc molt dur, probablement, i és un treball a fer el concedir-me una major indulgència.


Tinc certa dificultat a mantenir la mirada envers els ulls dels altres, no tant com el protagonista de Mozart i la balena, que no és capaç de mirar gairebé mai a la cara a ningú, però sí que és una cosa que sento i que he anat millorant amb el pas dels anys. Potser no mirem a la cara gaire perque no descobreixin la nostra vulnerabilitat, o potser sigui perque una mirada fixe ens exigeix un nivell de responsabilitat i maduresa que no podem assolir. He notat també que molts animals es posen a la defensiva quan els mires molt directament. Mirant fixament estàs dient "et conec i sé on vius". Quan tu ets el depredador no hi ha problema, el problema és quan tu ets la presa o t'imagines que ho ets, cosa que podria ser que passés amb alguns autistes.

5/9/13

El mínim comú denominador



El món autista em fascina. Ja el mateix plantejament clínic és sorprenent..."transtorns de l'espectre autista". Sona a una cosa com ara "gent poc corrent que es fa un embolic" i la forquilla és increiblement àmplia, des del nen que es passa el dia xisclant i és incapaç d'aprendre gairebé res fins a personatges tan rellevants com Isaac Newton o Steven Spielberg.
Amb aquest ventall tan ampli ens cal trobar un mínim comú denominador per no perdre'ns. La simptomatologia és variadíssima i un asperger pot no semblar-se quasi bé genys amb un altre.
Tot i que encara sóc a les beceroles pel que fa a entendre el fenòmen, crec que hi ha tres punts que són compartits per tots els aspis (asperger):

Dificultats per comunicar-se (ús maldestre del llenguatge)
Dificultats per relacionar-se (poca capacitat d'empatitzar amb els neurotípics*)
Àmbit restringit d'interessos (que a vegades els acosta al transtorn obsesiu-compulsiu)

Es interessant veure les aplicacions del concepte "autisme" més enllà de l'àmbit psicològic i psiquiàtric. No fa gaire llegia l'article d'un columnista d'un diari que parlava de "l'autisme del govern de Rajoy". I la veritat és que sí que se li podria aplicar el mínim comú denominador:
No sap comunicar-se amb els catalans, és totalment incapaç d'empatitzar i els seus interessos són restringits: constitució, lleis, ordenament...de forma quasi obsesiva-compulsiva.
Evidentment hi ha més lectures quan parlem d'actituds polítiques però la lectura "autista" té la seva gràcia.
En un altre ordre de coses, el terme autisme podria abarcar temes relacionats, per exemple, amb la immigració: quan un immigrant arriba al nostre país ho fa dins d'un marc autista, ni que sigui de forma transitòria:

Té problemes per comunicar-se (barrera idiomàtica)
Té problemes per relacionar-se (la seva moral i costums xoquen amb els del sistema que els acull )
Els seus interessos són restringits (no coneix la nova situació i paràmetres culturals)

Podriem parlar també dels trets autistes de determinats grups d'interès compartit: escaladors que sempre parlen d'escalada, futboleros que sempre parlen de futbol, activistes polítics que sempre parlen d'enemics, ...amb totes les excepcions, diferències i matissos que vulgueu, només volia fer patent que l'autisme, en el seu sentit més ampli, és una cosa amb la que convivim des de sempre, sigui de forma classificada o no. Com diu Temple Grandin: "Segurament el que va aconseguir la primera destral de pedra devia ser un autista".

*("neurotípics" és com els aspergers anomenen a la gent "normal")

3/9/13

No sé si em sona la teva cara



Una afecció que a vegades acompanya la simptomatologia Asperger és la prosopagnosia, la proso què? direu alguns i amb raó. La prosopagnosia és la incapacitat o extremada dificultat per reconèixer rostres. És tracta, molt probablement d'una disfunció a nivell cerebral. Les persones que ho pateixen han de recòrrer a "trucs" memotècnics per a reconèixer cares de persones conegudes i fins i tot de familiars i amics.
És fàcil que un prosopagnòsic a qui hem presentat un nou amic, al cap d'una hora no el pugui reconèixer veient-lo al carrer, en un context diferent. Per que ens fem una idea aproximada, és com si a nosaltres ens presenten a un xinès avui  i desprès ens demanen de reconèixe'l
a Pequín en mig d'un mercat atapeït de xinesos.
Només tenim una possibilitat d'exit si aconseguim un distintiu únic, una piga, una cicatriu, uns quants cabells blancs en una part concreta del cap, una barbeta més enfonsada del normal, etc.
A nivell particular encara no m'atreveixo a dir sir la prosopagnòsia forma part del meu currículum asperger. Si és veritat que per a mi és negitós està sempre amb el dubte si aquell rostre que ha passat a prop meu és el d'algú conegut o no, i encara més quan algú s'em dirigeix a mi directament i sòc incapaç d'identificar-lo durant el transcurs de tota una conversa. És una experiència negitosa pel fet de que no sé quina lectura en farà l'interlocutor en veure que no utilitzo el seu nom ni esmento cap referent comú (són coses que no és poden improvisar). No és estrany que hom ho interpreti com un cert menyspreu o minusvaloració de la coneixença o amistat.
Tot i així, la prosopagnosia s'entèn com una afecció de gravetat i molt llarg orígen i recorregut. Els meus problemes també podrien ser una malaurada combinació de timidesa, falta de concentració, fatiga i temor preventiu. En la pràctica, però, el diagnòstic no és per a tirar cohets.

2/9/13

L'amor contra corrent


Els asperger, com tots els autistes, es caracteritzen per una capacitat d'establir contactes i relacions menor que la gent normal, una cosa que, unida a allò que els especialistes anomenen "dèficit d'empatia", fa que un asperger no aconsegueixi facilment parella i que, quan l'aconsegueix, el manteniment de la relació sigui dificultós i fràgil, especialment si la condició d'asperger no és clara i explícita des de l'inici.
La meva darrera relació sentimental va acabar fa uns cinc anys, coincidint amb ( o degut a) una depressió per problemes econòmics importants.
La relació dels fets seria més o menys així: una pèrdua de feina que va comportar una pèrdua d'ingressos vitals, això m'obligà a un canvi de residència i l'inici d'un aillament no volgut. En aquestes condicions, la sortida de la depressió es feu més complicada. L'allunyament físic i la depressió varen ser més forts que la meva relació de parella i varem trencar. 
A partir d'aquí s'inicià un periode d'adaptació a la pobresa i la soledat, a la recerca de l'autoestima i altres forces perdudes. Al cap d'un temps vaig intentar retrobar part del caliu perdut amb la meva exparella, cosa que resultà un desastre (els autistes no sabem manegar ni els paraules ni els tempos).
Va ser tornar a la casella de sortida, depresió nascuda de la depresió. A la fi, vaig decidir que no es possible trobar algún tipus d'integració social, laboral i sentimental que no passi per un treball psicològic profund i, d'alguna manera, revolucionari.
El treball sobre allò que podriem anomenar "aspergeritat" crec que pot ser beneficiós, no només per a mi sinó que pot tenir una certa dimensió social. Entre les persones autistes i les normals existeix un mur de vidre, a vegades el mur és gruixut i a vegades tan fi que la gent no percep la seva existència. Però un mur al cap i a la fi.
Els defensors de l'aspergeritat reivindiquen la seva especificitat, no concebuda com una malaltia sinò com un tret diferencial. No debades, molt personatges cèlebres que apareixen en enciclopèdies han viscut algún tipus d'aspergeritat.
Reprenent el tema de l'amor asperger, és molt possible que l'assumpció i normalització del propi autisme sigui un pas necessari per facilitar l'accès al món dels sentiments compartits. Es diu que els asperger tenen tendència a buscar parella de característiques asperger, una cosa que té una base lògica, la majoria de les parelles es formen per coincidències en el perfil personal i els interessos. 
El problema per a un autista sempre és com armonitzar dues maneres de viure sentir la vida, dos tipus d'emocionalitat i dues maneres de pensar diferent, entès pensar diferent no com a una diferència d'opinió sinò con una forma diferent de funcionament neuronal.
El problema o repte per a la societat és descobrir i integrar la diferència. Ella, la societat, també té molt a guanyar, descobrir noves formes de veure el món és una palanca de canvi i de progrés, si més no, espiritual, en un món tecnificadament linial.