Pel camí de les petxines, la ruta dels estels

Si en algún moment el subtítol del blog té realment justificació és ara, és a dir, els dies passats entre el 21 d'agost i el 6 de setembre. Un viatge d'anada i tornada de Pamplona(Iruña) a Burgos sobre dues esportives que van aguantar estoicament la penitència i em van protegir els peus de tots els mals al llarg de la meva travessia per muntanyes i deserts ibèrcs.
Satisfet, satisfet per l'aventura i satisfet per comprovar que va ser un encert per quan el viatge m'ha servit per millorar en diversos fronts, començant pel lingüístic. He pogut practicar diverses llengües, especialment el francès, del qual només sabia dir quatre frases mal pronunciades i ara mateix m'estic llegint Le Petit Prince sense deixar gaires llacunes de comprensió. Encara que sembli increible, els de  colla amb la que anava (un toledano, un de Conca, un Valencià, un milanès i...un igualadí!) em demanaven d'intèrpret sempre que no s'entenien amb els francesos que trobàvem.
També he practicat l'anglès, per descomptat, que com és habitual, ocupa el rol d'interllengua apriori quan la gent no es coneix ni se sap d'on és cadascú.
En 16 dies vaig conèixer, a part dels de la colla, gent dels Estats Units, Anglaterra, Galícia, Itàlia, Polònia, Alemanya, etc. al que cal afegir a dues noies de Manresa i una noia de Tolosa del Llenguadoc de la que m'hagués enamorat si haguessim coincidit més d'una tarda.
Les anècdotes i sorpreses van ser moltes, aturats que venien entrepans i begudes en mig del no-res, refugis de palla, guardiacivils a cavall, desaparició de mitjons italians, una assecadora de roba de les de dos rulos espremedors d'aigua, un dinar a 0'80 cèntims per càpita, un casament amb aurresku, una lectura a peu de microfon en una esglèsia d'Estella, un microkoala, una font de vi (sense vi a la tornada), una hospitalera de Vic, originària de Moià i que rebia a tothom en català, un estranger que em va dir "ĉu vi parolas esperanton?" encara que no en sabia més, una propietària d'alberg que em va regalar un immens tomàquet i una mena de samfaina deliciosa, un concert de roncs, una festa medieval...
El més interessant del "camino" , al menys el camino francès, és la part social, la part de comunicació entre la gent. Vaig fer una bona amistat amb un toledano que deia que aquest era el veritable sentit del camí, si més no en l'actualitat. A ell se li feia molt feixuc caminar sol, sense conèixer gent, sense parlar amb coneguts i desconeguts. I no puc fer altra cosa que donar-li la raó. És un plaer poder dirigir-te a gent que ja d'entrada desitja parlar amb tu, especialment agrait és per als que realitzen/realitzem el pelegrinatge sols (molt recomenable). No fer amics durant el camí és gairebé impossible, flota en l'ambient que tots estem fluint en una mateixa direcció, encara que sigui per motius i origens diversos. Si podeu, feu alguna vegada el camí dels estels.

No sols d'hemisferis viu la ment *

Avui he estat parlant, en una trobada casual, amb una amiga dels meus pares. Feia molt de temps que no ens veiem i semblava emocionada per l'encontre, fins i tot m'ha explicat que em va veure nèixer i crèixer ja que els meus pares i ella vivien davant per davant al nostre carrer. També jo guardo records d'aquella infancia primerenca.
Jo escoltava el seu relat, els seus records, els seu sentir. Una part de mi era espectador de la seva vivència i, alhora, aprofitava els seus moments de repòs per confirmar i enriquir la seva història, en la que jo havia estat co-protagonista.
Ha estat un enriquiment mutu, la meva ment recopilava sentiments, imatges i emocions, i la meva ment buscava les respostes que portaven el seu nom, el nom d'aquesta amiga. Respostes que ella necessitava, o al menys que crec que ella necessitava.
Durant la meva conversa jo era conscient de la meva ment doble, la ment pròpia, la que busca respostes als meus imterrogants, i la ment que treballa per als altres, amb el codi emocional i sentimental dels altres.
En aquests moments les meves energies es bifurquen per atendre les necessitats dels que m'envolten, dels adults que m'envolten.
Amb els nens els desgast és menor, la meva ment més íntima és similar a la dels infants i les nostres relacions no les he de codificar i decodificar com ho faig amb els adults. Amb ells la relació és molt més directa, amb molta menys auto-censura. Els nens accepten més d'una lògica de comunicació, pots anar i venir del terreny de la imaginació sense donar gaires explicacions.
Els adults tenen un paràmetres de comunicació i relació molt rígids i l'artilleria preparada per quan te n'en surts.
És per això que al llarg de la vida he hagut d'entrenar constantment el meu altre cervell, el perifèric que oculta el central. Intueixo que el meu camp emocional i sentimental es troba refugiat en aquest últim. El meu cervell perifèric és el que codifica i descodifica, no sempre amb èxit, tot s'ha de dir.
La meva relació amb els infants és molt confortable i estimulant perquè em permet desconnectar el codificador, res de filtres, res de contenció, res de censura, res de pors.
Recordo quan el meu fill era petit i cada dia, quan l'enllitava, l'improvisava un conte, sense cap antecedent, inventat, a partir d'una paraula, d'un animal, sense regles, sense condicionants, com en els somnis on tot és possible i tot és sorprenent. Una fantasia compartida i un somriure, una rialla, uns ulls atents que em feien feliç. Entravem junts en el no-temps, el no-espai, el no-regles.
Em sap greu que hi hagi tans adults exiliats de la seva pròpia infància, engabiada dins d'un àlbum de fotos, on es marceix enterrada sota la pols i l'oblit.
Està bé dir a la gent el que volen sentir però quant de bo seria que puguessin sentir el que vols dir-los. Però potser és massa tard, potser ja ningú s'enrecorda on és l'àlbum de fotos i ningú s'enrecorda de com era aquella persona petita enlluernada per un univers sense límits.

Sobre les relacions socials de l'aturat

Entrada publicada previament a: Terres d'Esperanto

L'atur acostuma a perjudicar les relacions socials per diferents vies: 

-Quan l'aturat ha de fer una feina ocasional  a molta distancia d'on són els seus amics principals, perd el contacte amb el dia a dia. Quan més temps passa fora, més perd el tren de la relació.

-Estar en atur significa no tenir seguretat de que podràs complir els compromisos que tinguis amb el teu cercle de contactes ja que en qualsevol moment pot apareixer una feina o gestió vital per tirar endevant.

-Els horaris de temps lliure poden no coincidir amb els dels teus amics (si per exemple has de vendre coses a mercats de cap de setmana).

-No tenir diners significa no poder acudir a cap activitat d'oci compartit, res de cinema, res de teatre, res de restaurants, res de festes, res de viatges, i un llarg etc.

-L'atur provoca estats ocasionals d'ansietat, depressió i altres malalties que, sense ser greus, impedeixen relacions armòniques amb familiars i coneguts.

-Les converses habituals dels amics com ara sobre feina o vacances, l'aturat les viu amb sentiment d'impotència i d'exclusió.

-Sense diners un aturat no pot anar a visitar un amic o familiar que visqui lluny de la seva ciutat o, al menys, no pot fer totes les visites que necessita i voldria.

-Els amics dels aturats moltes vegades donen consells molt ben intencionats sense adonarse'n que, sense diners, molts d'aquests consells són inviables i l'aturat augmenta la seva sensació de frustració.

-La desestructuració horaria de l'aturat malmet les habilitats socials i la capacitat de connectar amb la realitat del no-aturat, quan disminueixen les relacions socials, l'aturat es reconfigura d'una forma més autista, iniciant un cercle viciós en el que l'aturat esdevé una mena de friki contra la seva pròpia voluntat.

Llimiana punt i seguit

He estat una setmana amb el amics de Llimiana. En aquest mes ja es noten més els resultats de la feina de cultivador i anaven passant per la casa préssecs, peres, colirabes (sí, sí, colirabes), enciams, mongetes, carbassons, pebrots, cogombres, patates, pastanagues i algún que altre tomàquet.
Entre mig de tot això resulta que vaig canviar la ubicació de la tenda. A prop del lloc primitiu, els meus amics hi han instal·lat un dispositiu sonor per espantar ocells, senglars i altres bèsties. A les nits no podia dormir amb tant de crits porcins esbarats, acabava sempre somniant amb la Matança de Texas i després al camp em queia de son  i em dormia sobre les remolatxes.

Bé, us deixo algunes fotos del nou campament, arrecerat entre alzines i força lluny de la cridòria. Només em sap greu que ara sóc lluny de la cabana de branques que m'havia construit per seure a l'ombra i llegir, però bé, els hi deixo d'herència als fills dels meus amics pagesos.

Ara torno a ser a Igualada, durant prop d'una setmana, preparant-me per sortir la setmana entrant cap al nord, a fer un troç del camí de Santiago amb el meu fill. En l'intèrval estic recollint més material didàctic per aprendre o , més ben dit, millorar el meu italià. Les biblioteques segueixen sent en aquest sentit, una joia, ara mateix tinc al costat un  curs d'autoaprenentatge que em costaria 22€ a qualsevol llibreria i segurament deu ser dels barats!

Fa unes dues setmanes vaig aprofitar una oferta i em vaig comprar una bicicleta de muntanya. Això em permetrà més autonomia en els meves visites i incursions al Montsec i altres llocs que pugui anar visitant. Si mai els meus ingressos són una mica millors, el següent pas seria adquirir un ciclomotor. Aquest seria el segon i darrer pas en quant a locomoció ja que no tinc carnet de conduir ni hi ha previsió de tenir-ne en aquesta vida.

Viure a 45 r.p.m.

En la meva època no hi havia mp3, ni mp4, ni mp5, hi havia els tocates, els tocadiscos, que en les seves diferents formes servien bé per muntar una discoteca, bé per organitzar un "guateque" a casa d'algún amic.
No hi havia CDes, hi havia discos negres de vinil que mai van arribar a ser superats pels seus successors, els cassets, amb les seves cintes neomagnetofòniques que tard o d'hora s'escolaven i suicidaven  dins la maquinària del radiocasset, en una mena d'obsolescència programada que riu-t'en tu dels paraigües xinesos.
Els tocadiscos de la meva època tenien dues velocitats de navegació, 33 revolucions per minut i 45 revolucions per minut. La primera velocitat era per als grans vinils, els "long play" que tothom anomenava elapés (no tant lluny de l'abreviació emapetres, etc.  per cert). La segona velocitat era per als petits "singles", anomenats habitualment sínguel, aquí no cabien abreviacions.
Els elapés tenien varies cançons a cada banda, els singles acostumaven a tenir-ne només una a cada costat.
A mi m'agradaven més els singles. Ràpids, precisos, manejables. Els singles duraven poc, havies d'estar en alerta constant per renovar la música, elegir temes, fer-te el menú. Els elapés et permetien desentendre't durant una estona, ja tenien posat el pilot automàtic, el disc jockey, un disc jockey que es passava tota l'estona donant entrada al mateix grup de rock o de pop.
Deia que a mi m'agradaven els singles, potser perque jo els entenia, jo era com ells, petit, hiperactiu, tastaolletes, imprevisible.
Encara avui tinc la sensació de viure a 45 r.p.m., encara avui, quan els meus amics s'arrauleixen al sofà a 33 r.p.m., jo segueixo alerta, preparant ja el següent disc abans de que s'acabi el que està sonant.
Als meus amics els costa seguir-me, no entenen a què ve tant de moviment, el racional és viure a 33 r.p.m.
Jo no tinc tocata, no tinc tocadiscos de doble velocitat. tinc només un "comediscos". No puc anar a 33, només puc funcionar a 45. No tinc un grup preferit, no tinc una música preferida, no tinc un estil preferit. El comediscos viatja sempre amb mi, a la mateixa velocitat que jo. No som animals sedentaris ell i jo, som caçadors-recolectors.
Els meus amics fa temps que no posen singles, els van anar llençant per guanyar espai per als elapés, jo no tinc casa on guardar els elapés, vaig de casa en casa buscant singles per donar de menjar al meu comediscos.

 

D'Israel a Vilanova d'Escornalbou i l'Aragó passant pel Congost

Camí asfaltat de Castissent

Una de les basses naturals de Castissent

La Timba amb una trovalla

Cartellet del projecte ecoturístic

La meva darrera estada a la Terra del Congost va ser fantàstica. En un lloc al marge de les rutes excursionistes conegudes i de les carreteres pavimentades, totes les petites experiències s'assaboreixen amb més profunditat i matisos.
A la terra del Congost vaig coincidir amb una petita família israeliana: la Dana, l'Ilan i el petit Ivri, que tenia un cabell ros arrissat tan maco que fins i tot les iaies del poble s'en desfeien en elogis. Amb ells vaig practicar el meu anglès i vaig aprendre algunes expressions en hebreu: Ma shlomha? (com estàs?), lehaim! (salut!), bowker tov! (bon dia!), laila tov! (bona nit!).
La Dana i l'Ilan són vegans i són a Catalunya treballant de voluntaris a granges i comunitats ecològiques i ètiques. Tenen pensat crear un centre d'acollida per a animals desvalguts, maltractats i abandonats a Israel.
Una altra gran experiència va ser anar d'excursió amb una altra petita família, aquesta de Vilanova d'Escornalbou, molt més a prop. Amb La silvia, el Ramon i el Lluc vam fer el Congost de Montrebei, incloent-hi el pont que va de Catalunya a l'Aragó i la passarel·la que baixa en ziga-zaga per una paret vertical de força metros d'alçada.
Amb l'Amber, l'Andreu i el petit Mateu varem continuar parlant de coses del projecte ecoturístic que encaren amb molt d'optimisme, malgrat que és un projecte complexe i hi ha moment que la feina els supera, molts ànims família!
Com tinc costum últimament, vaig estar fent fotos, moltes, però per al blog n'he fet una selecció per no abrumar massa. Amb el temps en posaré més i veurem, segurament, els canvis segons les estacions de l'any. Si no heŭ anat mai al Congost de Montrebei i heu d'anar, això sí, per poc que pogueu eviteu els moments de molta afluència, es gaudeix més entre setmana i quan l'home del temps ha anunciat mal temps ;-)

El Congost de Montrebei des del costat sud

Cova-bauma del congost

El Congost

Pasarel·la a la banda aragonesa

Passarel·la amb amics

El Congost des del costat nord

Les llengües de l'estiu

Ahir vaig tancar el parèntesi sedentari de Llimiana, una etapa "neorural" del meu viatge que ha estat bé per reposar experiències, aprendre algunes coses i reconfigurar espectatives.
Aquest mes és el darrer en el que hi ha mercat d'antigüitats a Igualada, fins a finals de setembre, és a dir, el principal lligam amb la meva ciutat desapareix durant el propers quasi tres mesos.
Confirmat per altra banda que segueixo rebent l'ajuda RAI (Renda Activa d'Inserció) no puc perder ni un segon en potenciar possibles feines futures i això passa per combinar recerca i formació:
Així doncs, la darrera decissió ha estat la d'aprofundir en els coneixements lingüístics del meu currículum, vull dir que durant l'estiu em proposo viatjar i fer estada a llocs on els idiomes que tinc a mitges siguin bons per fer una immersió i concentrar-se en l'aprenentatge:
Itàlia, Galícia, Anglaterra, (potser França), País Basc.

 

Abans però, he de revisitar el projecte de La Terra del Congost per definir millor com hi puc col·laborar i entreveure quines espectatives hi ha de cara al futur.
Tots els viatges aniran supeditats a les possibilitats econòmiques. De moment estic tantejant les organitzacions d'acollida en cases particulars (Couchsurfing, Bewelcome, Pasporta Servo, Servas, etc.) i el tema dels viatges compartits (blablacar i altres).
Així doncs, el que va començar sent un itinerari per terres de Lleida s'ampliarà a terres d'Europa. No cal dir que la meva intenció és aprofitar qualsevol proposta de feina que pugui sorgir durant el recorregut.
Si els resultats -de l'aprenentatge lingüistic- fossin positius, a la tornada em podria plantejar matricular-me en alguna escola que em permetès, al capdavall, obtenir alguna titulació en aquest camp.

Notes de l'homo sedentari

Refugi de l'olivera

Aviat farà un mes que sóc al prepirineu, vivint amb una família amiga. Està sent una experiència important, fent feines de camp, desbrossant horts, netejant terrenys de pedres i brancam, cavant forats per a plantar varietats vegetals, posant guies per a plantes trepadores, plantant mongeteres,...

Mentrestant el meu cos es va recuperant del desgast al que l'havia sotmès quan voltava per la Catalunya occidental amb un munt de quilos a l'esquena.
Ara gaudeixo d'uns avantatges que llavors sacrificava, abans no savia on acabaria dormint, què podria aconseguir per menjar, qui em podria ajudar, com em podria connectar,...
Com és normal, no tot són flors i violes, ara ja no segueixo les meves normes sinó que m'adapto als costums de la família que m'acull, al seu estil de vida, les seves conviccions, el seu tarannà. També m'adapto a la interacció amb els seus infants, que tenen les seves pròpies dinàmiques i exigencies d'atenció.

Suposo que és la dialèctica habitual, major seguretat menor llibertat i viceversa. Crec que fins ara m'en surto prou bé en els dos entorns. I probablement tornarà a haver canvis en aquest sentit. Ara estic relativament còmode però segueixo sense feina i ben aviat hauré de tornar-me a concentrar en com trobar-ne. Hi he pensat avui mateix en passar per davant d'una delegació d'ASAJA, l'Associació de Joves Agricultors, on he pensat de deixar un currículum així que tingui oportunitat.

També la part social* l'he hagut de sacrificar últimament, ja que estem en una masia força aïllada del món. Més per a mi, que encara no tinc cap vehicle (espero aconseguir una mountain-bike en breu).

Amb el meus amics de Castissent (Terra del Congost) estic en converses per veure de fer coses junts i és probable que m'hi vagi un parell de setmanes, potser a començament del mes entrant. També medito la possibiltat desplaçar-me el mes d'agost a buscar feina a un lloc on pugui de passada acabar d'aprendre l'idioma local (a Galícia el gallec o a Itàlia l'italià), i de passada recuperar una mica la vida social.

Part de l'aldea gala, amb espígol

(*) Entre els meus nous amics caldria incloure algunes serps verdes grises, un esquirol pelroig, un esquirol negre, alguns ocells que diuen twitt, sargantanes a dojo, mosquits que semblen tenir més vides que un gat, marietes i altres mini-escarabats, llombrius d'hort, grills inesgotables, saltamartins i alguns peixos vermells nedant en una bassa de rec.