15/1/14
Sí i no *
Arrel de la famosa resposta sísí, a la famosa pregunta de la famosa consulta, he tornat a pensar en que hi ha un corrent de pensament, a cavall entre la nova era, el creixement personal i el coaching, que diu que hem de ser asertius, oberts, positius i en general posicionar-nos a favor de tot allò que ens sembla que està en el costat lluminós de la vida.
Un corrent psicológic que s'aplica, sobre tot, a les persones que ens semblen derrotades, decaigudes o deprimides. És el corrent del sí o sí, que ens diu que hem d'obrir sempre les nostres portes i exiliar la paraula no del nostre diccionari personal i íntim. Hem de buscar la llum, la claror, el blanc, la bonhomia, la bellesa, el plaer, repetir cada dia al matí que avui pot ser un gran dia i anar-nos a dormir recordant-nos les coses boniques.
No és una mala filosofia...sempre i quan sigui un estil de vida transitori, fins que poguem veure la vida tal com és, maca i lletja, bona i dolenta, alta i baixa, amable i hostil, alegre i trista, il·luminada i fosca, sí i no,...
Viure instal·lats en el sí és viure en un miratge. Tot sí implica abandonar milers de sís possibles, inclòs aquell sí disfressat de no, el que aconsegueix enredar el nostre amic benintencionat que s'ofereix per tancar el nostre no en un armari.
Ell millor sí és aquell que en la maduresa ens porta a acceptar que la vida és sí i és no. Algú podria pensar, per exemple, un món on tots els estudiants aprovessin sempre tots els exàmens? El més gran dels sís no ens lliurarà mai de la mort, la vida és un sí i la mort un no? Sí i no.
Si un amic em convida a anar al bar a pendre unes cerveses li diré que sí. Si un amic em convida a seu cotxe després de pendren's les cerveses diré que no. Sí i no. Un testimoni de Jehovà em parla del seu Déu i l'escolto, la segona vegada que em parla ja no l'escolto. Sí i no. Dilluns tinc ganes d'escoltar música, dimarts no. Sí i no. No hi ha res tan confortable com estar en companyia d'un amic que t'entén. No hi ha res més feixuc que estar en companyia d'un amic que no t'entén. Sí i no.
Aquella frase que diu que la millor manera d'evitar la tentació és incorporar-la a la teva vida és certa. La millor manera de sobreviure al costat fosc de la vida és incorporar-lo a la teva vida. Quan aprens a nadar, l'aigua deixa de ser un enemic temible. L'aigua fa por, l'aigua és un plaer. Sí i no. La llei del Tao. Tot és un. Moltes cares i una sola vida.
Pum, pum, quien es? una rosa y un clavel...abre la muralla! Pum...pum, quien es? el sable del coronel...cierra la muralla! Sí i no, dues ales per volar.
10/1/14
La llibreria que el vent (i l'ajuntament) s'endugué
L'any 1987 em vaig traslladar de Barcelona a Igualada on vaig muntar una petita llibreria de segona mà-botiga de llaminadures, per molt estrany que sembli, en aquella època eren epígrafs comercials aparentment compatibles. Va ser una època molt convulsa, acabava de perdre la persona que més estimava i estava a les portes de descobrir el budisme, baixada al pou, pujada als dominis dels deus.
Enmig de tot això, les meves picabaralles amb l'ajuntament d'Igualada, que m'obligava, tan sí com no, a treure de les parets els dibuixos que vaig fer en un moment d'inspiració tebeística i esperantista. Després de mi va venir el tancament durant alguns anys, després la fruiteria d'un immigrant magrebí i després de nou el tancament fins avui dia.
Enmig de tot això, les meves picabaralles amb l'ajuntament d'Igualada, que m'obligava, tan sí com no, a treure de les parets els dibuixos que vaig fer en un moment d'inspiració tebeística i esperantista. Després de mi va venir el tancament durant alguns anys, després la fruiteria d'un immigrant magrebí i després de nou el tancament fins avui dia.
9/1/14
El somni d'una nit d'hivern
No fa gaire, en una trobada, una amiga em va parlar d'un somni. Un somni, no dels d'estant adormit sinó dels d'estant despert i que ens permeten veure el futur per uns instants, un futur possible, més enllà del futur desconegut.
Som molts els que somniem, a vegades sols, a vegades amb amics, a vegades es tot un país que somnia. Els somnis tenen la virtut de donar-nos vida, d'eixamplar els nostres horitzons, de fer-nos més humans. Jo he tingut molts somnis, a vegades petits com un desig efímer, a vegades més grans i a vegades somnis absoluts on hi cabia tot el planeta.
El somnis són somnis per això, perque no hi regeixen les lleis conegudes, no importa el temps ni l'espai, no importa el camí, importa ser-hi, importa gaudir d'un espai de llibertat i felicitat que ningú ens pendrà mai.
A vegades els somnis poden ser vistos en un mirall, poden agafar formes etèries i no obstant ser visibles per a algunes ànimes humanes. Jo vaig agafar un dels meus somnis i el vaig lligar a la terra amb un fil d'aranya, diuen que els fils de les aranyes són tant forts com l'acer, el meu somni és més visible quan bufa el vent a favor. A l'hivern però, el somni resta quiet, hivernant, com els ossos de l'alta muntanya.
El meu somni no és molt gran, no és molt modern, no té molts serveis, potser cap, però, com diria el Petit Príncep: és el meu somni.
El meu somni té un nom, en podria tenir molts, un per a cada persona que hi entrés, voldria que el meu somni fos contagiós i més gent somniés. Entra al mirall, entra a la Retpública Independent de Rúbies.
30/12/13
Intueixo que són menys de 478
Sóc l'únic o hi ha més gent que sent que la paraula "amic-amiga" engloba molt i explica poc? la paraula "amant", degut a que sovint defineix inclusió de sexe, sembla menys ambigua, si més no a nivell col·loquial o habitual.
El debat sobre qui és amic i qui no, es va reobrir amb l'aparició de les xarxes socials, quan molta gent va identificar el concepte "amic" amb el concepte "contacte". Però ja abans d'això a mi el concepte "amic" em costava de manegar.
El veí de l'escala que fa acudits a l'ascensor és un amic. L'home que em ven la loteria de Nadal és un amic. El meu company de feina a l'oficina és un amic. El meu cosí és un amic. L'amiga de la meva ex és una amiga meva. La dona que s'ha ajuntat amb el meu pare és una amiga. Els pares del nen que va escola amb el meu nano són els meus amics. La gent que intercanvien missatges amb mi al Fb són els meus amics. La gent amb qui anem a fer la cervesa són els meus amics. Aquell al que truco quan tinc una depre és el meu amic. El tiu que també es torna boig com jo per les pelis de Monthy Phyton és el meu amic, la gent que ens reunim per fer meditació som amics,...
No tenir amics és impossible. Hauriem d'estar tancats en una habitació i que ens passessin el menjar per sota la porta i, encara i així, resulta que tindriem al menys un amic, o ho veuriem com un amic.
Si algú et pregunta quants amics tens, què respons? 7, 10, 20, 30, 100, 236, 478, ?
Què són aquelles persones que apart de pensar en tu quan esteu junts, també pensen en tu quan no us veieu. Què són aquelles persones que, més enllà de desitjar-te que siguis feliç, dediquen part del seu temps a que ho siguis?
Què són aquelles persones a les que truques sense vacilar quan estàs molt alegre o quan estàs molt trist?
Què és aquella persona que et considera especial i a qui tu consideres especial?
Què són aquelles persones que aconseguiexen comprendre't dins del mar d'incomprensió general?
Què és aquella persona que es despulla quan tu et despulles? Que pateix quan tu pateixes?
Què són aquelles persones que semblen vibrar quan tu vibres? Què són aquelles persones que exerceixen d'amants, amb sexe o sense? Els que t'ofereixen un amor indestructible...què són?
Intueixo que són menys de 478.
20/12/13
La cosa és...
Avui he tingut la meva trobada mensual amb la meva psicòloga. Al llarg del mes un va fent pensaments de tota mena, que si continuu que si no continuu, que si anem per bon camí, que si estem donant pals de cec,...bé, al final quedaven dues opcions, anar, agrair-li la feina i l'atenció i unes bones festes o bé presentar-li els deures que m'havia encarregat: "Apunta aquelles coses que t'agradaria canviar" " a! i també apunta les teves virtuts, habilitats,etc."
Mitja hora abans de l'entrevista he fet la feina encarregada, no exactament com ella volia ja que ella es referia a coses concretes per canviar i jo m'he anat a les situacions generals que em creen conflictes, però el cas és que l'he anat a veure amb ànim de donar-nos una oportunitat de seguir obrint portes i a veure que surt.
Podria fer una crònica de la trobada, que ha estat una mena de massatge relaxat i fluid, això sí, sense final feliç com posa en els anuncis a les darreres pàgines del diari, més aviat he sentit un dejà vu... Però no vull desvelar la nostra conversa, se m'ha acudit una idea millor. Comptar amb vosaltres, amb la vostra opinió, potser fins i tot algú de vosaltres trobarà un cert ressó interior llegint alguna de les coses que he escrit aquest matí per a la meva psicoamiga.
Així, doncs, sec amb permís al vostre divà i us explico...
les coses que m'agradaria que canviessin:
m'agradaria ser menys hipersensible
tenir més capacitat de concentració i memòria
tenir menys moments de confusió i bloquejos mentals
poder lligar millor els pensaments i entendre més a la gent
no avorrir-me tant en converses tòpiques dels adults
saber actuar amb sentit comú
no sentir una mena de fatiga crònica constant
sentir-me madur enlloc de tenir una ment de 15 anys en un cos de 53
trobar gent similar a mi
entendre per que no aconsegueixo amics
ser capaç d'empatitzar amb les emocions dels altres
ser més hàbil en resoldre conflictes
saber com estructurar la meva vida des de la pobresa
Fins aquí les coses que hem parlat la meva psico i jo. No ha hagut temps per a la segona part, la de les virtuts que he apuntat seguint les seves instruccions. De fet ni se les ha mirat, jo crec que ja estava prou atavalada amb la primera part de l'exercisi i com que els metges viuen pendent del rellotge, suposo que era millor no encetar un altre meló :)
Tanmateix us transcric les coses que crec que ella m'havia demanat, les meves qualitats positives per dir-ho d'alguna manera. Amb el risc que alguna persona pugui dissentir del que penso, es clar.
Les qualitats esmentades:
bondat
perseverància
honestedad
altruïsme
noblesa
confiabilitat
sinceritat
paciència
esperit crític, explorador, inconformista
creativitat
afabilitat
Això és tot doctora, creu que em pot ajudar?
11/12/13
Recuperant poemets
Serem amics
.........M'aGito,
tot sabent que no cal, Esperant un temps que mai no existirà
.................................................és l'imMòbil ser
...............................................................................l'imMòbil estar
...............................................................................................i m'en Adono que potser no hi ets.
I tanmateix...t'estim... i sé que algún dia, en algún lloc... serem amics.
...de les absències
Remor de tren que ens allunya,
mirades silencioses que solquen
camins transparents,
que menen cap a uns ulls fugissers...
sento les paraules d'en Pol
que ressonen en l'oïda imaginària,
al cap i a la fi, imaginada.
.........M'aGito,
tot sabent que no cal, Esperant un temps que mai no existirà
.................................................és l'imMòbil ser
...............................................................................l'imMòbil estar
...............................................................................................i m'en Adono que potser no hi ets.
I tanmateix...t'estim... i sé que algún dia, en algún lloc... serem amics.
...de les absències
Remor de tren que ens allunya,
mirades silencioses que solquen
camins transparents,
que menen cap a uns ulls fugissers...
sento les paraules d'en Pol
que ressonen en l'oïda imaginària,
al cap i a la fi, imaginada.
10/12/13
Susan Boyle, quan el talent desborda l'autisme
La cantante escocesa Susan Boyle ha comunicado que tiene una forma de autismo conocida como síndrome de Asperger, un diagnóstico que recibe con mucho alivio pues llevaba años pensando que tenía algún daño cerebral. Boyle, de 52 años, contó al diario Observer en una entrevista que había buscado la ayuda de un especialista escocés hace un año temiéndose que el diagnóstico que le dieron en su infancia, de daño cerebral, era erróneo. Boyle dijo que le habían molestado durante toda su vida por su comportamiento extraño y que los niños de su pueblo natal Blackburn la llamaban "Susie la simple". Había mantenido en secreto su diagnóstico de Asperger, una leve forma de autismo marcada por una torpeza social y unos intereses reducidos que convierten a las relaciones personales en un desafío. "Me dijeron que tenía daño cerebral. Siempre supe que era una etiqueta injusta." dijo. "Ahora tengo un entendimiento más claro sobre qué me ocurre y me siento más relajada sobre mí misma". Boyle saltó a la fama internacional en 2009 tras una aparición en el espectáculo televisivo 'Britain's Got Talent', sobre todo después de su interpretación perfecta de 'I Dreamed a Dream' del musical 'Los Miserables'. La historia de su vida, la transformación de una escocesa desconocida en una artista que vende millones de discos, fue hecha un musical. Boyle le dijo al Observer que había visitado un especialista por su cuenta porque "pensé que tenía una enfermedad más seria y que no podía funcionar correctamente". Señaló que estaba aprendiendo a controlar el Asperger y que esperaba que el diagnóstico hiciese a las personas más empáticas. "Creo que la gente me tratará mejor porque ahora entenderán mejor quién soy y por qué hago las cosas que hago".
Leer más: Susan Boyle padece síndrome de Asperger http://www.europapress.es/cultura/musica-00129/noticia-susan-boyle-padece-sindrome-asperger-20131209180214.html
27/11/13
Memento, els records fugissers
Ahir vaig veure la pel·lícula Memento*, la història d'una venjança peculiar. El protagonista, Leonard Shelby (Cristopher Nolan) es dedica a la caça de la persona que temps enrera va violar i assassinar la seva dona. La particularitat rau en que en el moment dels fets, el criminal el va colpejar al cap i això va afectar greument les facultats memorístiques d'en Leonard, que des de llavors és incapaç de generar records. Cada quinze minuts oblida tota experiència recent, vivències, fets, cares, noms, etc.
L'única possibilitat de crear un ordre en la seva vida és fotografiar i escriure les coses, com si s'autoprogramés. Utilitza una càmera Polaroid per conservar dades i informacions sobre les persones amb les que manté vincles. També tatua el seu cos amb missatges clau per entendre on es, qué està fent i cap a on es dirigeix.
En alguns moments de la pel·lícula em sentia identificat amb el protagonista, jo també guardo multitud de notes (a la butxaca dreta del pantaló, habitualment), escric missatges amb bolígraf a la palma de la mà o al canyell, tinc a casa un taulell de suro on hi clavo compromisos i dates.
També durant la pel·lícula vaig recordar un dels darrers diagnòstics que els metges li van fer a la meva mare: pèrdues de la memòria recent.
Probablement és un diagnòstic que pateix molta gent però no sé si a l'edat de la meva mare, entorn els 60 anys, és tant comú. Mai li van diagnòsticar alzheimer ni res semblant.
Jo puc recordar més que el quinze minuts justos del protagonista de Memento però les meves dificultats creixen si parlem de dies. Sovint no puc recordar què vaig fer el dia anterior, a no ser que en tal dia succeís un event molt important o molt poc habitual. A vegades necessito recórrer a algún "retrorecord", anar més enrera en el temps fins identificar un dia del qual recordo alguna cosa i, a partir d'aquí tornar mentalment cap endevant. Això dona l'avantatge de descartar accions i fets. És una mica com desbroçar el bosc per poder tenir més possibilitats de trobar el camí.
Jo no utilitzo Polaroids per recordar persones però si que procuro trobar un tret característic de cada una d'elles, un tret físic com ara unes celles molt arquejades, un tret psicológic com ara si és molt xerraire, algún manierisme coma ara la forma de caminar o de moure els braços,...són fotos mentals a cop de flaix. Útil però menys segur és fotografiar mentalment l'entorn i els hàbits, una persona amb un llibre o amb un ordinador forman un contorn visual més fàcil de memoritzar i recordar posteriorment. Llibre o ordinador serien part dels trets diferenciadors, encara que menys fiables al no ser propis de la persona, sinó circumstancials.
La pel·lícula és voluntariament ambigua i deixa entreveure la possibilitat de que la malaltia memorística no procedeix d'una ferida física sinó d'una voluntat d'autoengany d'en Leonard, que hauria matat o deixat en coma la seva dona (diabètica) injectant-li una sobredosi d'insulina. No podent soportar el pes del remordiment, la seva ment hauria creat un Leonard torturat a la recerca de la redempció.
Aquesta és una disiuntiva d'enorme calat. En la recerca dels meus orígens, dels meus fantasmes, encara no he trobat unes claus clares per distingir entre el propi jo i l'entorn, l'herència, les influències externes. Tampoc sé si cal, però el ser humà es caracteritza per la seva eterna sed de saber. Necessitem resoldre el nostre trencaclosques.
*
Etiquetas:
mare,
memento,
memòria,
passat,
pel·lícula,
preguntes,
records,
trencaclosques
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



