31/10/13

Carinyo ets perfecte, ja et canviaré


 No, no us pensessiu pas que vull fer una ressenya d'aquesta popular obra de teatre que em sembla que encara està en cartellera en alguns llocs. Només volia aprofitar el títol per que descriu una mica un fenòmen amb que em trobo amb una certa freqüència.
Alguns dels meus amics, antics i nous, i  en un moment donat gent que practicament no em coneix, quan intento explicar-los els meus problemes i les meves dificultats en el terreny psicològic i comunicatiu, no triguen gaire a rebatre'm i a assegurar que jo estic bé, que no em resoldrà res investigar i consultar metges, que els diagnòstics només serveixen per encasellar i etiquetar. Però, curiosament, afegeixen una o unes quantes idees de com hauria de canviar per que les coses m'anessin bé, quines actituds hauria d'adoptar, a quí hauria de veure, amb qui hauria de parlar, quines dinàmiques hauria de canviar, quins trets són els que em perjudiquen, quina mentalitat creuen que seria preferible per a mi.
Resumint, em diuen que no tinc cap problema i acte seguit em donen solucions per al meu problema :).
Els agraeixo i valoro el seu esforç, el problema, valgui la redundància, és que no existeixen solucions universals. Sovint tendim a pensar que allò que a nosaltres ens ha anat bé, anirà bé a qualsevol altre. Quan resulta que el punt de partida, els recursos, el medi  i el recorregut de "l'altre" són totalment diferents. La única possibilitat de donar un consell amb una certa possibilitat d'encertar, o almenys d'aproximar-se, es fondre's amb la persona a qui vols aconsellar. Fer abstracció i oblidar-se de qualsevol recurs utilitzat en el passat amb tu mateix o amb altres persones. A efectes pràctics, la persona a la que volem ajudar és un extraterrestre acabat d'aterrar i, per tant, els nostres codis humans no serveixen, hem d'arribar a entendre els codis extraterrestres i a partir d'aquí com-partir el problema i mirar d'intuir les solucions.

Els problemes mentals presenten un gran repte pel seu alt grau d'invisibilitat. Quan un nen cau de la bici i s'esgarrapa la cama no es dificil saber què fer. Quan ens trobem amb una persona que no aconsegueix integrar-se socialment no hi ha cap ferida a la vista sobre la que puguem actuar sense dubtes.

Jo em vaig enamorar als 27 anys d'una noia esperantista, la qual, poc després es va enamorar d'un amic meu. Ens vam separar i vaig entrar en la major depressió vital que recordo. Els amics, de forma quasi unànime, em van dir que tot passaria, que em tornaria a enamorar una altra vegada. Tinc 53 anys i mai m'he tornat a enamorar, o al menys amb una intensitat similar a aquella vegada.
Ens movem amb clixés, amb respostes precuinades, encara que de bona fe, evidentment. Tenim por a respondre amb un silenci a la crida d'ajuda dels nostres amics i estimats, ens esforcem a curar encara que no sabem ben bé que és el que estem intentant curar.

Quan veiem a algú infeliç fem el possible per que accedeixi a la nostra felicitat, oblidant que la nostra felicitat és només nostre i és intransferible. L'altra persona només podrà accedir, tal vegada, a la seva pròpia felicitat, des del seu propi jo, des de la seva particular manera de ser i de viure el món. Si intentem que sigui com nosaltres, l'estarem traient del seu hàbitat i es trobarà perdut.

23/10/13

La mirada dels altres



Una de les coses que sempre m'inquieta, i crec que això també és típic de l'autisme, és no ser capaç d'intuir quina és la impresió que causo el els altres i , en consequència, el grau de confiança i complicitat que inspiro.
A vegades, quan dono una abraçada o dono petons a algú sembla com si es quedés parat, com dient...què fa aquest ara! si no tenim tanta confiança!. A vegades és al revés, jo mantinc una distància prudent mentres l'altra persona es queda com esperant alguna cosa menys freda.
Recordo que per a mi les preguntes més dificils de respondre en el darrer test de personalitat que vaig fer, eren les del tipus: com et veuen els teus amics?
Segons tinc llegit, els autistes tenen dificultats en saber què pensen els altres. No saben llegir la informació no verbal, les intencionalitats, les indirectes, els dobles sentits, les mirades, etc.
Jo particularment elaboro desitjos que desprès no sé ben bé com dur-los a la pràctica, per exemple, m'agradaria de tant en tant passejar agafat de la mà amb una  amiga, tant és que sigui a la platja o pels carrers d'un poble o ciutat. Com es fa això? quin es el grau de confiança que cal? quina és la situació on això no està fora de lloc? quina mena de persona trobaria normal una proposta així? si hi ha gent que es fa enrera amb una abraçada o un petò a la galta, deu ser més complicat trobar algú amb qui agafar-te.
Potser hi ha gent extrovertida i amb una capacitat de connexió immediata, eventualment gent atractiva, a qui aquest li pot resultar un plantejament ridícul per que ja està ficat en un engranatge de relacions socials on passa de tot i no té temps d'elaborar nous desitjos, però de ben segur que no es tracta ni d'un tímid ni d'un autista.
A vegades em trobo amb gent que et rep amb una abraçada càlida i acte seguit desconnecta de tu fins el comiat, on apareix de nou la mateixa abraçada. Veig gent que sembla tenir més d'un caràcter, molt afable en el temps lliure i molt irascible en el temps laboral. També hi ha gent que canvia molt en quan apareix una molèstia, gana, sed, menstruació, fatiga,...em costa força adaptar-me a aquests "lapsus de temps" en el que l'amistat afable desapareix en el Triangle de les Bermudes.
També em resulta dificil interpretar la intensitat i el significat d'un retret. No sé si l'he de llegir com a crítica d'una acció molt concreta o com una exigència per que canviï actituds vitals. Si un amic o amiga utilitza la paraula "borinot" (per exemple) per referir-se a tu...s'ha d'entendre en el seu context molt puntual i no donar-hi més voltes o s'ha d'entendre que molt molt bé no li caus en general?
Aprofitant el tema, també em resulta complicat entendre com la societat es mou en un nivell determinat de maltractament mutu acceptat com a normal i quan algú se sent ferit, ho despatxem amb un: ba! no li facis cas! No hauriem de fer més pedagogia de l'estima i el respecte mútu? Perquè si sents que et falten al respecte i alhora ferit a vegades et titllen de "figaflor" i et traslladen a tu la responsabilitat d'adaptar-te socialment? No dic que no estigui bé enfortir-se i relativitzar les ofenses, estic d'acord i més si interpretem la vida social en analogia amb el món dels animals, on has de ser fort si vols sobreviure, però els humans hem inventat la ètica per algún motiu. Si acceptem que, fins a cert punt és correcte fer mal als altres, deixem la porta oberta a altres injusticies que puguin venir.


21/10/13

Et canvio feedback per altres coses que et puguin interessar


 En la meva darrera trobada amb una psicòloga, varem fer un test d'aquells en el que has de respondre veritat o fals i, encabat, un programa informàtic et situa en un tipus de transtorn de personalitat més o menys concret.
En el meu cas el resultat va ser transtorn de personalitat evitatiu amb una variant afegida, a certa distància en puntuació,  d'un lleuger transtorn esquizoide.
El primer cas, l'evitatiu, fa referència a les persones que, per por al contacte social, al fracàs, al judici dels altres, a les avaluacions de comportament i competència, el menyspreu, la burla, etc. poc a poc adopten la pràctica d'evitar caure i trobar-se en aquestes situacions estressants o violentes.
Això és tradueix, a la llarga, en una reducció molt important de l'espai vital, de l'àmbit de moviment i de la xarxa de contactes. No vas a llocs on hi ha gent desconeguda, no vas a entrevistes, no participes en debats presencials, no assisteixes a actes on la teva presencia activa pot ser requerida, etc.
Per algunes persones, en casos extrems, això pot significar només sortir de casa per fer les coses imprescindibles per a la supervivència. Ens movem en un camp emocional que pot anar des d'un petit temor a una situació de pànic, com la gent que té pànic a volar.
En el transtorn esquizoide el resultat és força similar, però no es fonamenta en la por als altres, sinó al convenciment de que els altres viuen en un món que no pot connectar amb el teu i no pots evitar caure en un desinterès cap a una interacció que no avança en cap direcció. Un se  sent més còmode sol, desenvolupant en llibertat i sense condicionants el propi discurs mental, les pròpies opinions i convenciments. Podriem comparar-ho a un ensimismament, un sentir-se més feliç en el propi món que en el dels altres, sense caure però en la desconexió dels dos mons.

Ambdós transtorns són lleus, si més no en el meu cas, tan lleus que segurament mai cap de les persones del meu entorn, familiars o amics, han sospitat de la seva existència. Probablement han quedat amagatss sota el mantell, força més habitual i més acceptat, del que anomenem, segons el cas, timidesa i/o introversió. Expressions que no associem tant a l'argot mèdic, tot i que segurament són estats susceptibles de classificació i etiquetatge psicològic.

Aquest test ha estat un preàmbul del meu viatge, previsiblement llarg, al fons de la ment, o al fons de la vida, segons és miri. L'autoconeixenment és un camí amb un horitzó llunyà.
El que ara m'interessa però, és començar a canviar les meves inercies evitatives, començar a eradicar pors i per això necessitaré l'ajuda d'altres persones, amics, coneguts, que no els faci res acompanyar-me en alguns trossos del recorregut. Avui mateix faig una crida oberta a qui tingui temps per compartir, a qui el seu espai vital li permeti afegir un amic, a qui vulgui donar-me un cop de mà per veure'm a mi mateix  i veure'ns mútuament (efecte mirall), ajudar-me a desfer falses creences...
Tens una estona? em deixes una mica de feedback?

17/10/13

L'última festa (microrelat d'angúnia acabat en dol major)


 La festa era plena de gent, les bromes i els daikiris anaven i venien, el cap em rodava, començava a tenir nàusees, vaig baixar al carrer.
Arrepenjat al contenidor, anava buidant l'estòmac. Algú més marejat em va donar una empenta i vaig caure a dins. La tapa es va tancar.

Deu meu, quin fàstic!

Volia sortir d'aquella foscor quan abans millor, però tenia les mans llepiscoses i la tapa s'havia trabat. Vaig cridar, però de fora no em sentien. Vaig sentir veus que semblaven acostar-se però ningú obria la tapa.
Inesperadament el soroll de la música va ser tapat per un altre soroll eixordidor. No vaig saber a què es devia fins que vaig notar que el contenidor es començava a alçar... era el camió-trituradora dels escombriaires.

14/10/13

*Una acció mutant

Des de fa temps em pregunto on són els meus col·legues. Un va coneixent gent conforme van passant els dies, una gent que són de tot tipus dins del ventall que va de la més estricta "normalitat" estàndar fins la "raresa" més evident.

Jo no em considero molt estàndar, és a dir, les meves actituds poden resultar a vegades un xic o molt estranyes. No parlo de tenir idees minoritàries com poden ser hàbits alimentaris o idees polítiques minoritàries, tot i que en conjunt també són susceptibles de conformar una certa raresa.
Vull dir i em refereixo que visc en un món interior, i en bona part exterior, que està més a prop dels exclosos, auto i no auto-exclosos i de gent que camina pels marges.

El més habitual és mirar d'adaptar-se a una societat que està estructurada sobre un consens del que és correcte, del què és desitjable, del què és exigible a tothom. S'han creat algunes categories apart per encabir a qui no hi arriba per raons òbvies, per exemple no s'exigirà a un paraplègic que es construeixi ell mateix una rampa si hi ha dos graons per entrar  a un comerç o un centre cultural.
En el cas de dificultats menys visibles, com són les mentals, la cosa va lliscant poc a poc cap a uns paràmetres de major dificultat d'integració. Evidentment hi ha casos de solució social fàcil, com ara una persona amb síndrome de Down, però quan comença a esborrar-se la visibilitat física del problema, una persona amb depressió, bipolar, esquizofrènica, fòbica, etc. comença a gestar-se un submón paral·lel, malauradament força compartimentat.

Queda un llarg recorregut per a moltes discapacitats menors, algunes potser temporals o quasi irrelevants, però altres prou duradores i influents en el benestar individual.
Sovint els discapacitats menors, fins i tot trobant el caliu desinteressat de persones properes i benintencionades, no aconsegueixen viure d'igual a igual amb les persones que conformen el seu entorn. Moltes acaben desenvolupant una desconfiança que generalitzen i fugen davant de qualsevol contacte interpersonal emocional degut a un historial de fracassos.
Jo m'he trobat amb gent d'aquest món, un món que, d'alguna manera, sento com a meu. He intentat arribar a la ment i al cor de persones refugiades dins la closca protectora, però no me n'he ensortit gaire. Quan la desconfiança s'instal·la en el cor, tot esdevè molt dificil.

A vegades em pregunto si no podriem trobar una manera d'aliar-nos, de dir prou, que no donem la talla però tan s'ens fot això de la talla, que el món en que hem nascut no és lúnic món possible i que n'hi pot haver d'altres, que podem construir-ne d'altres on hi capiguem tal com som.
Perquè tancar-nos en la reserva, en la inacció, en la por, el la impotència? Caldria començar a explorar el camí de la confiança en els iguals, estendre la mà més enllà del nostre compartiment i trobar la mà que hi ha al compartiment veí. Ens caldria una acció revolucionaria, una acció mutant.

5/10/13

El costat fosc de la lluna

Quan hom pensa en la lluna acostuma a fer-se la idea d'un cercle de llum dins la foscor, un punt enmig de l'univers que semble posat per a inspiració d'artistes i enamorats. La lluna també objectiu de la ciència amb els seus telescòpics, naus i astronautes. Una lluna on alguns escriptors situaven bases d'axtraterrestres i alguns il·luminats creien veure escultures i construccions.
No tant sovint pensem en el costat fosc de la lluna, tant gran com el costat il·luminat, misteriós, inconegut, inexplorat.
I és que el costat fosc de les coses sempre queda relegat, abandonat, vallat al coneixement.

Ahir vaig estar veient un video en el que es parlava de l'ombra, en el marc de les psicoteràpies PNL i biodescodificació. L'ombra inherent a tot ser humà. L'ombra on queden apartades totes les coses que no volem veure, les coses que no ens atrevim a tocar, les coses que no controlem.
Parlaven del Dr. Jeckill i Mr. Hyde com a arquetip de la personalitat humana. Tots vivim en un món disociat, mostrant al món la cara amable, com una màscara que ens permet interactuar en un obra on tothom ha de fer un paper establert, amagant el que creiem que no serà acceptat per la majoria, les nostres fustracions, els nostres neguits, els nostres desitjos frustrats, les nostres fantasies més particulars, les nostres emocions menys amables, les nostres pors, ràbies, pesars, rebeldies, els nostres complexos, els traumes no cicatritzats, les assignatures suspeses.

Tots volem estar en el costat il·luminat de la lluna, el costat de l'èxit, del caliu grupal, el costat romàntic, el costat on tot està mesurat, controlat, visible. Ens fa por el nostre costat fosc, la nostra ombra, malgrat que sempre és amb nosaltres. Ens molesta perque en segueix a tot arreu, ens acosa, ens delata.
Veiem el nostre costat fosc com el nostre enemic i tanmateix, l'ombra forma part indestriable de nosaltres mateixos. Quan trigarem a fer les paus amb la nostra ombra? Quan estarem disposats a parlar amb ella? Quan deixarem que ens parli del seu món que és el nostre món? Quan estarem disposats a passejar pel costat fosc de la lluna?


Pink Floyd - Dark Side Of The Moon per Idil2024

2/10/13

El difícil art de la combinatòria



Diuen que el millor que et pot passar a la vida és que tinguis clar el què vols i t'hi encaminis amb determinació i valentia.
Jo començo a tenir clar el que vull. Vull viure en un entorn natural, a ser possible prop de boscos i rierols, vull gaudir escrivint el meu blog i parlant amb els meus amics virtuals, vull aportar el meu granet de sorra ensenyant i donant a conèixer l'esperanto, gaudint-lo, vull tenir amics i alguna amant amb quí compartir emocions i sentiments.

Sí vull fer amics, el millor lloc seria Barcelona, on he viscut la meitat de la meva vida i on he llaurat el meu bagatge cultural i ideològic. Si vull viure en la natura, puc anar al Montsec, on podré respirar aire pur i sentir la textura dels arbres i els sons dels animals. Si vull escriure en el meu blog sense sobrestímuls i sense incomoditats ni estrés, el millor lloc és casa meva, a Igualada, amb una biblioteca que m'ho facilita. Si vull avançar amb l'esperanto, el millor és participar en congressos i trobades, viatjar pel món, veure gent arreu.

Però...a Barcelona no hi ha coves, rierols, roures. Al Montsec no hi tinc amant i possiblement tampoc internet. A Igualada no hi ha esperantistes, feina, ni, de moment, amics. Arreu del món no hi puc anar, sense cotxe, sense diners i sacrificant les visites al meu fill de 14 anys que viu a Terrassa.

Mentrestant els límits físics vant creixent: lumbàlgies, tendinitis, miopia, fatiga, problemes gàstrics, genolls fràgils, transtorns associats a l'atur ... augmeten paulatinament. Tinc clar el que vull però no sé on es troba el que vull. A  mi mai se m'ha donat bé la combinatòria.