16/11/12

Preparant la Diada de l'esperanto

esperantocat | dissabte, 10 de novembre de 2012 | 10:53h

Dissabte 15 de desembre, celebrarem la 125a Diada de l'esperanto, i ho volem fer de la següent manera:
  • 11:00h al Museu d'Esperanto de Subirats:
    presentació de l'obra d'Anna Rosselló i Josep Travesset
  • 19:00h a l'Espai Vilaweb (Barcelona):
  • Taula rodona "Diversitat lingüística i pau" amb Carme Junyent (lingüista i membre del GELA), Jordi Armadans (FundiPau) i Xavier Alcalde (ICIP)
  • 21:00h sopar de germanor a l'Horiginal







11:00h al Museu d'Esperanto de Subirats
:

presentació de l'obra d'Anna Rosselló i Josep Travesset
Anna Rosselló i Elias és una escriptora catalana i esperantista compromesa amb els drets de les nacions sense estat, especialment de les que va visitar a l’Amèrica del Sud i Centreamèrica.
El 1956 va haver de fugir al Brasil amb el seu marit, Josep Travesset, i la seva filla de dos anys i mig, la Carme, per la repressió franquista i per la misèria de l’estat espanyol en aquella època. Allà van iniciar un viatge a través de tot el con sud per visitar i conèixer de pròpia mà les nacions ameríndies que havíen estat esclavitzades pels colonitzadors espanyols en època del seu imperi colonial. El viatge, que feren en un carruatge tirat a cavall, els va dur pels estats de Brasil, Bolívia, Perú, Equador, Colòmbia, Panamà, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, El Salvador i Guatemala, quedant-se a les portes de Mèxic on no els deixaren entrar. D’allí giraren cua vers Panamà i després de vuit anys al continent americà retornaren a Barcelona.
Han escrit vint-i-dos llibres on expliquen les aventures i coneixences dels amerindis d’Abya Yala, assajos diversos sobre els catalans i les seves memòries, on hi relata la repressió franquista que va patir ella i la seva família.


19:00h a l'Espai Vilaweb (Barcelona):
Taula rodona "Diversitat lingüística i pau" amb Carme Junyent (lingüista i membre del GELA), Jordi Armadans (FundiPau) i Xavier Alcalde (ICIP)
Carme Junyent és lingüista catalana i professora titular de lingüística general a la Universitat de Barcelona. És presidenta del Grup d’Estudi de les Llengües Amenaçades (GELA). Fou part del comitè d’experts consultats per a la redacció de la Declaraciò Universal de Drets Lingüístics (1996) i és membre del Comitè Científic Internacional de Linguamón. Casa de les Llengües. És autora d’una ampla obra sobre la situació de les llengües del món i la diversitat lingüística. Junyent és especialista en llengües africanes i ha fet una aportació decisiva a la presa de consciència de la diversitat lingüística a casa nostra, a través d’exposicions o activitats com la gimcana de les llengües.
Jordi Armadans és politòleg i periodista. Ha dut a terme diverses recerques vinculades a la tasca dels moviments socials, així com aspectes de seguretat, desarmament i cultura de pau. Coŀlabora en diversos mitjans de comunicació. Director de la Fundació per la Pau, també és vicepresident de la Federació Catalana d’ONG per la Pau i membre del Comitè Executiu de la International Peace Bureau (IPB). Va ser objector de consciència al servei militar i és objector de consciència fiscal a les despeses militars.
Xavier Alcalde és politòleg i investigador per la pau. La seva recerca ha tractat diversos aspectes dels moviments socials i els mitjans de comunicació, així com les campanyes internacionals de desarmament. És tècnic de recerca a l’Institut Català Internacional per la Pau, des d’on edita la coŀlecció de working papers, tot seguint també el procès de negociacions del tractat de comerç d’armes. És membre de l’Associació Catalana d’Esperanto, de la Junta de Govern de l’Associació Europea d’Investigació per la Pau i s’interessa pel multilingüisme, l’ecologia lingüística i l’ensenyament de llengües estrangeres.


21:00h sopar de germanor a l'Horiginal
El restaurant que va acollir la nit poètica i el banquet del 35è Congrés Català d’Esperanto, acullirà ara el sopar de germanor on celebrarem plegats la 125a Diada de l’esperanto.
El menú previst és:
  1. Escalivada amb anxoves, musclos al vapor i safata d’embotits i formatges amb pa de pagès amb tomàquet.
  2. Llom de porc al vi amb mandarines o bé calamarsos a la planxa amb oli de romaní
  3. Tiramisù casolà, crema cremada o iogurt amb fruits secs.
(Hi ha prevista una opció per als vegetarians)
El preu, IVA i beure inclòs, és de 23 euros per comensal.
Pel sopar cal reservar el més aviat possible per e-mail a f.macip(a)esperanto.cat o al 625 469 373.

31/8/12

De nou a Igualada, cerquem un espai


Desprès d'una absència d'un any per motius laborals, tornem a ser a Igualada. Volem rellançar les iniciatives a l'entorn de l'idioma internacional i el moviment que va generar i que continua vigent. Per això ens caldrà la vostra ajuda i suport, entre d'altres coses en agradaria trobar una entitat que ens cedís un espai per a fer un taller pràctic d'introducció a la llengua, en conèixeu alguna?
Es tracta de fer un taller d'unes dues hores en les quals explicariem tan el funcionament de la llengua com les característiques de la comunitat esperanto-parlant i la seva realitat actual.
També ens aniria bé que la gent interessada en aprendre ens ho comuniqués, ja sigui deixant comentari en el nostre bloc o bé a l'adreça electrònica k.berga (caragol)gmail.com
L'objectiu següent seria l'organització d'un curs intensiu que contaria amb el patrocini de l'Associació Catalana d'Esperanto.

24/3/12

L'esperanto present a The Economist

The economist té una versió en xarxa dins la qual es pregunta quina és la llengua més recomanable aprendre. Dins la llista de candidates que hom pot votar hi figura també l'esperanto, el qual s'ha enfilat rapidament fins la segona posició, tenint per davant el portuguès i havent superat l'espanyol. Un fet que ha sorprès als redactors i organitzadors de la consulta.

2/2/12

El rastre d'un somni

 

02/02/12 02:00 - Antoni Dalmau

Què hi fa a Subirats un museu d'esperanto, ara que tan poca gent sembla recordar-se d'aquell somni utòpic d'universalitat? Doncs és el resultat d'una dèria, la de Lluís M. Hernández Yzal (1917-2002)

Les dèries dels catalans no deixen mai de sorprendre'ns. Pertot arreu on vagis, trobes el fruit inesperat d'alguna fal·lera personal que acaba construint un món sencer i que, molt sovint, acaba prestant un bon servei a la comunitat. Penso, és clar, en l'afecció impenitent pel col·leccionisme o en l'associació d'un grapat de lúcids o d'il·lusos que s'ajunten per perseguir plegats alguna causa, la que sigui, amb una fixació, un entusiasme i una constància dignes d'admiració. A vegades la causa ens agafa de molt lluny i molta gent deu pensar que resulta senzillament incomprensible que es puguin destinar tantes hores, tants diners i tants esforços a una dèria tan particular... Sens dubte, però, és un error mirar-s'ho així, ja que el nostre teixit social i els nostres coneixements compartits s'alimenten en una bona part d'aquest afany aparentment sense mesura.
Tots aquests preàmbuls vénen a tomb per explicar la meva darrera descoberta, que potser alguns lectors ja coneixen i que per a mi ha estat una autèntica novetat. Es tracta del Museu d'Esperanto de Subirats, que hi ha a Sant Pau d'Ordal, a l'Alt Penedès, un local atapeït de llibres, de revistes, de cartells i de fotografies que giren tots al voltant d'aquell somni d'un oftalmòleg polonès d'ara fa poc més d'un segle, el Dr. Llàtzer Zamenhof, d'aconseguir una llengua auxiliar internacional que trenqués les barreres de la incomunicació de la nostra torre de Babel. Gairebé tothom va aplaudir aquella idea en abstracte, però el somni no s'ha fet realitat i el món sencer ha acabat assumint com a inevitable que la lingua franca del nostre temps acabi sent la segona més estesa del món, que és tant com dir la del país més poderós del planeta. A Catalunya, ja ho sabeu, aquesta idea potser massa romàntica va florir amb una força certament notable, com ens han explicat Francesc Poblet i altres historiadors, i potser molts lectors recorden aquelles imatges de La ciutat cremada, la pel·lícula d'Antoni Ribas de 1976, on es veia un grup d'anarquistes practicant amb devoció i amb un aire més aviat conspiratiu una llengua nova que volia ser universal: es tractava, probablement, d'una imatge un xic tòpica, perquè ni l'esperanto era tan clandestí en aquells moments a Catalunya, ni tots els anarquistes d'aquell tombant de segle eren vegetarians, espiritistes, esperantistes o naturistes, com sembla que pensin alguns. Però, en fi, la imatge era potent i evocadora, i reflectia sens dubte una part de veritat.
I què hi fa, doncs, a Subirats un museu d'esperanto, ara que tan poca gent sembla recordar-se d'aquell somni utòpic d'universalitat? Doncs és el resultat d'una dèria, la de Lluís M. Hernández Yzal (1917-2002), un farmacèutic barceloní instal·lat a Sant Pau d'Ordal des de 1945 i que es va interessar per l'esperanto a finals dels anys cinquanta. Seguint el seu designi, va escriure's amb gent de tot el món i va començar a col·leccionar tota mena de papers escrits en aquesta llengua. L'any 1968 va inaugurar l'embrió del museu en una dependència de la seva farmàcia i va dedicar tot el seu lleure i els diners que va poder estalviar a anar augmentant la col·lecció. Finalment va edificar el nou museu, que va obrir-se el 1974 i on encara avui es conserven 25.000 objectes de diversa naturalesa (llibres, postals, cartells, revistes, fotografies, insígnies, xapes, jocs, escultures, etc.). Amb la mort de l'ànima d'aquest projecte, tot va quedar en un lògic estat de latència i paràlisi, però avui el museu s'ha revifat gràcies a l'esforç d'un grapat de familiars i amics. De fet, pot visitar-se, ofereix tallers i suport i ara mateix acaba d'inaugurar una exposició dedicada a Una setmana d'estiu després de la Setmana Tràgica, centrada en la celebració durant uns dies de setembre de 1909, a Barcelona, del V Congrés Universal d'Esperanto, amb l'assistència d'un miler d'esperantistes de diverses procedències. Un congrés, per cert, que els anarquistes d'aquell temps, en ple període de repressió i amb tantes ferides obertes, no volien que se celebrés de cap manera, però que en canvi convenia a les autoritats de l'època per fer la impressió de normalitat i de represa del pols d'una Barcelona i una Catalunya encara sacsejades per aquells “set dies de fúria” que van produir-se a finals del juliol de 1909.
Com sol passar sovint en aquesta mena de projectes, que comencen a mans d'una sola persona i que després acaben tenint una dimensió comunitària, el museu de Subirats té plantejat el problema de la seva continuïtat, de la seva projecció i del seu futur. I, també com de costum, les mirades es giren, com no pot ser d'una altra manera, cap a l'administració pública, que habitualment s'alegra de poder arribar a rebre un llegat tan valuós i alhora s'esgarrifa només de pensar en els costos permanents que això li pot representar. En el cas del Museu d'Esperanto, sembla haver-hi un ampli consens que el futur podria encarrilar-se de manera positiva si algun dia s'integra el fons en una biblioteca pública del municipi que l'Ajuntament té el projecte d'endegar... si és que, naturalment, s'acaben les actuals restriccions econòmiques i els pressupostos municipals poden retornar a un cert grau de normalitat.
Potser, doncs, caldrà esperar una mica, però valdria la pena que es pogués fer realitat aquest projecte, perquè s'ho mereix la vàlua objectiva del fons col·leccionat i perquè el museu no deixa de ser, encara avui i tants anys després, un rastre visible d'un bell somni.
Darrera actualització ( Dijous, 2 de febrer del 2012 02:00 )
Publicat a