30/12/13
Intueixo que són menys de 478
Sóc l'únic o hi ha més gent que sent que la paraula "amic-amiga" engloba molt i explica poc? la paraula "amant", degut a que sovint defineix inclusió de sexe, sembla menys ambigua, si més no a nivell col·loquial o habitual.
El debat sobre qui és amic i qui no, es va reobrir amb l'aparició de les xarxes socials, quan molta gent va identificar el concepte "amic" amb el concepte "contacte". Però ja abans d'això a mi el concepte "amic" em costava de manegar.
El veí de l'escala que fa acudits a l'ascensor és un amic. L'home que em ven la loteria de Nadal és un amic. El meu company de feina a l'oficina és un amic. El meu cosí és un amic. L'amiga de la meva ex és una amiga meva. La dona que s'ha ajuntat amb el meu pare és una amiga. Els pares del nen que va escola amb el meu nano són els meus amics. La gent que intercanvien missatges amb mi al Fb són els meus amics. La gent amb qui anem a fer la cervesa són els meus amics. Aquell al que truco quan tinc una depre és el meu amic. El tiu que també es torna boig com jo per les pelis de Monthy Phyton és el meu amic, la gent que ens reunim per fer meditació som amics,...
No tenir amics és impossible. Hauriem d'estar tancats en una habitació i que ens passessin el menjar per sota la porta i, encara i així, resulta que tindriem al menys un amic, o ho veuriem com un amic.
Si algú et pregunta quants amics tens, què respons? 7, 10, 20, 30, 100, 236, 478, ?
Què són aquelles persones que apart de pensar en tu quan esteu junts, també pensen en tu quan no us veieu. Què són aquelles persones que, més enllà de desitjar-te que siguis feliç, dediquen part del seu temps a que ho siguis?
Què són aquelles persones a les que truques sense vacilar quan estàs molt alegre o quan estàs molt trist?
Què és aquella persona que et considera especial i a qui tu consideres especial?
Què són aquelles persones que aconseguiexen comprendre't dins del mar d'incomprensió general?
Què és aquella persona que es despulla quan tu et despulles? Que pateix quan tu pateixes?
Què són aquelles persones que semblen vibrar quan tu vibres? Què són aquelles persones que exerceixen d'amants, amb sexe o sense? Els que t'ofereixen un amor indestructible...què són?
Intueixo que són menys de 478.
20/12/13
La cosa és...
Avui he tingut la meva trobada mensual amb la meva psicòloga. Al llarg del mes un va fent pensaments de tota mena, que si continuu que si no continuu, que si anem per bon camí, que si estem donant pals de cec,...bé, al final quedaven dues opcions, anar, agrair-li la feina i l'atenció i unes bones festes o bé presentar-li els deures que m'havia encarregat: "Apunta aquelles coses que t'agradaria canviar" " a! i també apunta les teves virtuts, habilitats,etc."
Mitja hora abans de l'entrevista he fet la feina encarregada, no exactament com ella volia ja que ella es referia a coses concretes per canviar i jo m'he anat a les situacions generals que em creen conflictes, però el cas és que l'he anat a veure amb ànim de donar-nos una oportunitat de seguir obrint portes i a veure que surt.
Podria fer una crònica de la trobada, que ha estat una mena de massatge relaxat i fluid, això sí, sense final feliç com posa en els anuncis a les darreres pàgines del diari, més aviat he sentit un dejà vu... Però no vull desvelar la nostra conversa, se m'ha acudit una idea millor. Comptar amb vosaltres, amb la vostra opinió, potser fins i tot algú de vosaltres trobarà un cert ressó interior llegint alguna de les coses que he escrit aquest matí per a la meva psicoamiga.
Així, doncs, sec amb permís al vostre divà i us explico...
les coses que m'agradaria que canviessin:
m'agradaria ser menys hipersensible
tenir més capacitat de concentració i memòria
tenir menys moments de confusió i bloquejos mentals
poder lligar millor els pensaments i entendre més a la gent
no avorrir-me tant en converses tòpiques dels adults
saber actuar amb sentit comú
no sentir una mena de fatiga crònica constant
sentir-me madur enlloc de tenir una ment de 15 anys en un cos de 53
trobar gent similar a mi
entendre per que no aconsegueixo amics
ser capaç d'empatitzar amb les emocions dels altres
ser més hàbil en resoldre conflictes
saber com estructurar la meva vida des de la pobresa
Fins aquí les coses que hem parlat la meva psico i jo. No ha hagut temps per a la segona part, la de les virtuts que he apuntat seguint les seves instruccions. De fet ni se les ha mirat, jo crec que ja estava prou atavalada amb la primera part de l'exercisi i com que els metges viuen pendent del rellotge, suposo que era millor no encetar un altre meló :)
Tanmateix us transcric les coses que crec que ella m'havia demanat, les meves qualitats positives per dir-ho d'alguna manera. Amb el risc que alguna persona pugui dissentir del que penso, es clar.
Les qualitats esmentades:
bondat
perseverància
honestedad
altruïsme
noblesa
confiabilitat
sinceritat
paciència
esperit crític, explorador, inconformista
creativitat
afabilitat
Això és tot doctora, creu que em pot ajudar?
11/12/13
Recuperant poemets
Serem amics
.........M'aGito,
tot sabent que no cal, Esperant un temps que mai no existirà
.................................................és l'imMòbil ser
...............................................................................l'imMòbil estar
...............................................................................................i m'en Adono que potser no hi ets.
I tanmateix...t'estim... i sé que algún dia, en algún lloc... serem amics.
...de les absències
Remor de tren que ens allunya,
mirades silencioses que solquen
camins transparents,
que menen cap a uns ulls fugissers...
sento les paraules d'en Pol
que ressonen en l'oïda imaginària,
al cap i a la fi, imaginada.
.........M'aGito,
tot sabent que no cal, Esperant un temps que mai no existirà
.................................................és l'imMòbil ser
...............................................................................l'imMòbil estar
...............................................................................................i m'en Adono que potser no hi ets.
I tanmateix...t'estim... i sé que algún dia, en algún lloc... serem amics.
...de les absències
Remor de tren que ens allunya,
mirades silencioses que solquen
camins transparents,
que menen cap a uns ulls fugissers...
sento les paraules d'en Pol
que ressonen en l'oïda imaginària,
al cap i a la fi, imaginada.
10/12/13
Susan Boyle, quan el talent desborda l'autisme
La cantante escocesa Susan Boyle ha comunicado que tiene una forma de autismo conocida como síndrome de Asperger, un diagnóstico que recibe con mucho alivio pues llevaba años pensando que tenía algún daño cerebral. Boyle, de 52 años, contó al diario Observer en una entrevista que había buscado la ayuda de un especialista escocés hace un año temiéndose que el diagnóstico que le dieron en su infancia, de daño cerebral, era erróneo. Boyle dijo que le habían molestado durante toda su vida por su comportamiento extraño y que los niños de su pueblo natal Blackburn la llamaban "Susie la simple". Había mantenido en secreto su diagnóstico de Asperger, una leve forma de autismo marcada por una torpeza social y unos intereses reducidos que convierten a las relaciones personales en un desafío. "Me dijeron que tenía daño cerebral. Siempre supe que era una etiqueta injusta." dijo. "Ahora tengo un entendimiento más claro sobre qué me ocurre y me siento más relajada sobre mí misma". Boyle saltó a la fama internacional en 2009 tras una aparición en el espectáculo televisivo 'Britain's Got Talent', sobre todo después de su interpretación perfecta de 'I Dreamed a Dream' del musical 'Los Miserables'. La historia de su vida, la transformación de una escocesa desconocida en una artista que vende millones de discos, fue hecha un musical. Boyle le dijo al Observer que había visitado un especialista por su cuenta porque "pensé que tenía una enfermedad más seria y que no podía funcionar correctamente". Señaló que estaba aprendiendo a controlar el Asperger y que esperaba que el diagnóstico hiciese a las personas más empáticas. "Creo que la gente me tratará mejor porque ahora entenderán mejor quién soy y por qué hago las cosas que hago".
Leer más: Susan Boyle padece síndrome de Asperger http://www.europapress.es/cultura/musica-00129/noticia-susan-boyle-padece-sindrome-asperger-20131209180214.html
27/11/13
Memento, els records fugissers
Ahir vaig veure la pel·lícula Memento*, la història d'una venjança peculiar. El protagonista, Leonard Shelby (Cristopher Nolan) es dedica a la caça de la persona que temps enrera va violar i assassinar la seva dona. La particularitat rau en que en el moment dels fets, el criminal el va colpejar al cap i això va afectar greument les facultats memorístiques d'en Leonard, que des de llavors és incapaç de generar records. Cada quinze minuts oblida tota experiència recent, vivències, fets, cares, noms, etc.
L'única possibilitat de crear un ordre en la seva vida és fotografiar i escriure les coses, com si s'autoprogramés. Utilitza una càmera Polaroid per conservar dades i informacions sobre les persones amb les que manté vincles. També tatua el seu cos amb missatges clau per entendre on es, qué està fent i cap a on es dirigeix.
En alguns moments de la pel·lícula em sentia identificat amb el protagonista, jo també guardo multitud de notes (a la butxaca dreta del pantaló, habitualment), escric missatges amb bolígraf a la palma de la mà o al canyell, tinc a casa un taulell de suro on hi clavo compromisos i dates.
També durant la pel·lícula vaig recordar un dels darrers diagnòstics que els metges li van fer a la meva mare: pèrdues de la memòria recent.
Probablement és un diagnòstic que pateix molta gent però no sé si a l'edat de la meva mare, entorn els 60 anys, és tant comú. Mai li van diagnòsticar alzheimer ni res semblant.
Jo puc recordar més que el quinze minuts justos del protagonista de Memento però les meves dificultats creixen si parlem de dies. Sovint no puc recordar què vaig fer el dia anterior, a no ser que en tal dia succeís un event molt important o molt poc habitual. A vegades necessito recórrer a algún "retrorecord", anar més enrera en el temps fins identificar un dia del qual recordo alguna cosa i, a partir d'aquí tornar mentalment cap endevant. Això dona l'avantatge de descartar accions i fets. És una mica com desbroçar el bosc per poder tenir més possibilitats de trobar el camí.
Jo no utilitzo Polaroids per recordar persones però si que procuro trobar un tret característic de cada una d'elles, un tret físic com ara unes celles molt arquejades, un tret psicológic com ara si és molt xerraire, algún manierisme coma ara la forma de caminar o de moure els braços,...són fotos mentals a cop de flaix. Útil però menys segur és fotografiar mentalment l'entorn i els hàbits, una persona amb un llibre o amb un ordinador forman un contorn visual més fàcil de memoritzar i recordar posteriorment. Llibre o ordinador serien part dels trets diferenciadors, encara que menys fiables al no ser propis de la persona, sinó circumstancials.
La pel·lícula és voluntariament ambigua i deixa entreveure la possibilitat de que la malaltia memorística no procedeix d'una ferida física sinó d'una voluntat d'autoengany d'en Leonard, que hauria matat o deixat en coma la seva dona (diabètica) injectant-li una sobredosi d'insulina. No podent soportar el pes del remordiment, la seva ment hauria creat un Leonard torturat a la recerca de la redempció.
Aquesta és una disiuntiva d'enorme calat. En la recerca dels meus orígens, dels meus fantasmes, encara no he trobat unes claus clares per distingir entre el propi jo i l'entorn, l'herència, les influències externes. Tampoc sé si cal, però el ser humà es caracteritza per la seva eterna sed de saber. Necessitem resoldre el nostre trencaclosques.
*
19/11/13
Tiren els daus les psicòlogues? *
Fa molt de temps vaig sentir, de boca d'algú que suposadament sabia d'astrologia que a partir de certa edat, certa maduresa, el signe astrològic base nostre perd protagonisme i comença a fer-se visible i preponderant el nostre signe ascendent (per algún motiu li van dir "ascendent" :).
Això és el que em va venir al cap en la penúltima visita a la meva psicóloga de la pública quan en va fer un test i va mostrar un resultat que deia que el meu tret bàsic és el transtorn de personalitat per evitació i el meu problema secundari, diguem-ne "ascendent", el transtorn de personalitat esquizoide.
En la meva darrera visita, avui, ha despatxat sense contemplacions el meu ascendent, dient que és irrellevant, es a dir, que no pensa prestar atenció a un aprox. 25% dels meus problemes. Això sense tenir en compte que és el tipus de problema en el que més estic rumiant els últims mesos ja que el tema evitatiu el tinc ben identificat i treballant-hi.
Ja posats a treure's feina de sobre, ha descartat completament que tingués alguna cosa a veure amb la Síndrome d'Asperger sense fer cap mena de prova, només dient: jo no sóc especialista en autisme ni he tractat cap asperger però he vist alguns d'ells i tu no ets asperger. Val a dir que abans de conèixer aquesta metgessa ja havia visitat una altra psicòloga, aquesta sí especialista en autisme i que no sols no s'havia arriscat a descartar la síndrome sinó que em va explicar que podia encarregar un estudi-diagnòstic per estar segurs d'una cosa o altra.
És possible que el meu no sigui un cas d'asperger però les informacions que es troben a videos, llibres, viquipèdia, etc. són totes molt ambigües. Segons la viquipèdia, és fàcil que el transtorn evitatiu se solapi amb els casos de l'espectre autista, en el que sembla enmarcar-se actualment l'asperger (les últimes notícies que tinc ja parlen de Transtorns de l'Espectre Asperger).
Fa uns tres anys, el primer cop que vaig anar a l'ambulatori a demanar ajuda als meus problemes, els aquí citats, la psicóloga (una altra) em va diagnòsticar estrés, única i exclusivament estrés.
El meu assistent social diu que els psicólegs no m'arreglaran res, em recomana que faci meditació (sóc budista des de l'any 1989).
La vegada que vaig quedar amb una psiquiatra tot va ser força exprés, va omplir l'ordinador amb dades meves i quan va acabar em va dir: té, pren-te això, somnífers, ansiolítics i antidepressius. fins la propera i ja em diràs.
La psicóloga que tinc ara, la d'avui, és o desenvolupa les teories d'estil conductista, es a dir, si hi ha un hàbit perjudicial cal canviar l'hàbit, punt. La salut mental segueix el patró de la medicina alopàtica, apedaçar els malalts perque puguin seguir aguantant el ritme normal.
Com l'usuari ha arribat a la situació en la que es trova no es cosa dels metges, o al menys no és una cosa que pugui assumir la sanitat pública, ho entenc, no ho critico. Amb la quantitat immensa de malalts que hi ha, diagnosticats i per diagnosticar, és impossible fer una altra cosa, no diguem ja en època de crisi i retallades com l'actual.
La psicologia conductista és més eficient en termes sociològics i económics.
La meva psico m'ha posat deures: escriu en un paper aquelles coses que t'agradaria canviar de tu i també apunta'm els teus punt forts i els teus punt febles.
No serà fàcil, al menys la primera part. Jo ja m'agrado tal com sóc i les coses que no m'agraden, com ara no entendre els interessos i emocions de la gent (el meu signe ascendent) , no sé si depenen de decissions meves. En fi, d'aquí a un mes veurem que passa però jo ho veig una mica com la tercera via del Duran i Lleida.
18/11/13
Des de llavors fins ara, més o menys
Era diumenge, un dels diumenges de la primavera de 1976, uns mesos després de la mort agònica del dictador. Jo era el típic adolescent de 16 anys de la capital catalana, tot just em començava a fer preguntes sobre els sacsejos polítics d'aquell moment, però encara no entenia gran cosa.
Aquell matí vaig anar a la sessió matinal d'un cinema. En acabar la pel·lícula i sortir al carrer amb parell d'amics, de cop i volta, vaig veure tot de gent corrent i cridant esvalotada: els grisos! els grisos!
Els "grisos" eren els cossos de la policia nacional, els deien així pel color del seu uniforme en aquella època. En questió de segons vam haver de decidir si córrer o quedar-nos quiets. Veient com s'aproximaven aquells personateges armats i enfurismats vam optar per afegir-nos al grup dels fugitius. Poc després vam amagar-nos en un bloc de pisos, amb l'esperança que els policies passarien de llarg...cosa que no va passar. Ells entraren darrera nostre i ens varen anar fuetejant sense cap pregunta. Els meus amics i jo vam tornar a casa adolorits i amb l'esquena marcada.
Amb tot, vam estar de sort, podiem haver acabat a una comisaria, on les tortures eren el pa de cada dia. La meva primera lliçó sobre política va ser de les que no s'obliden facilment.
Des de llavors sempre m'he sentit sensible, primer amb els drets humans i, encabat, amb els drets dels pobles. Les meves primeres simpaties s'encaminaren cap els socialistes ( en aquella època eren revolucionaris sincers) i, més endevant, cap els anarquistes.
També la defensa del dret a decidir per a Catalunya i per a altres pobles, va entrar a format part del meu pensament ideològic. Mai vaig arribar a afiliar-me a un partit i només en la meva primera joventut vaig arribar a votar-los, era molt dificil trobar una elecció fiable, la dificultat es convertí en utopia quan vaig voler fusionar anarquisme i catalanisme.
Amb el pas del temps, la meva passió es mudà a tres camps: esperanto, ecologia i budisme. Havia arribat a la conclusió que la política era un cul de sac, amb governs al servei d'oligopolis i posseïdors de les eines necessàries per manipular les opinions ciutadanes, en un engranatge que se centre únicament en renovar mandataris-putxinel·li.
Gràcies a l'esperanto fruïa d'una xarxa mundial d'amics. L'ecologia em donava pau i sentiment de fraternitat amb la natura. El budisme m'ajudava a comprendre el sentit de la vida i com aprofitar els principis fonamentals de l'univers, en forma general i aplicacions concretes.
Ara visc en una petita ciutat, a prop del meu pare, ja jubilat, al que vull acompanyar en la seva vellesa. Amb mi viu el meu gat, atigrat i melós, en Gupi, heredat de la meva mare després de la seva mort. A ella li vaig prometre cuidar el seu estimat últim company.
En una altra ciutat viu el meu fill de nou anys, el Mikel, amb la seva mare, que es va ajuntar amb un noi, pare alhora d'un nen i una nena.
Amb ells i amb la meva família política mantinc una molt bona relació i em fa feliç que el meu fill es va saber adaptar i comprendre la ruptura.
Més al nord, a Salt, viu el meu únic germà, el David, mànager d'actors i clowns i ell mateix artista clown. D'ell he après molts aspectes socials i psicològics de les relacions humanes i amb ell vaig compartir bona part de les reflexions filosòfiques i ideològiques. El David és un expert viatger, tant per oci com per motius professionals, d'aquí que esdevingués també un bon políglota.
A ell li dec i agraeixo també la meva petita immersió en el món del clown, l'esperit del qual flueix de forma paral·lela a l'esperit del bodisatva, dedicat a la felicitat dels altres.
Ara són dos els meus objectius, seguir d'aprop la vida dels meus familiars més pròxims, en tant em puguin necessitar, i organitzar la meva vida de manera que algún dia pugui viure a la muntanya, a la vora dels Pirineus, on m'agradaria continuar les meves passions, en un entorn de pau i aire fresc.
4/11/13
Buscant l'aspergeritat *
La pel·lícula Mozart i la balena, publicada en la columna del costat, és la meva referència i un canal d'identificació ja que puc fer-hi una relació de situacions que jo mateix he viscut amb freqüència:
Un discurs interior desconnectat de l'entorn provoca un problema inesperat (minut 2:20)
La situació inesperada provoca un bloqueig o incapacitat de respondre (min. 2:40)
Fugida de la situació (min.2:50)
Ansietat quan esdevens centre d'atenció d'un grup (min. 6:25)
Dificultats per mantenir l'atenció i la calma davant d'un discurs aliè (min. 7)
Pendre's les coses al peu de la lletra, ment lògica (min. 7:25)
Consciència de no ser "normal" (min. 8:40)
No comprensió de les reaccions de les persones (min. 9:20)
Els asperger volen relacionar-se amb les persones però no saben com (min. 9:35)
Consciència de la pròpia dignitat (min. 11)
Frases fora de context (min. 11:15)
Manca de reflexos o recursos mentals "Nunca sé qué decir" (min. 11:40)
Dificultats per mantenir la mirada, en general ( min. 11:45)
No percepció dels cànons estètics, higiènics, etc. (min. 13)
Diàleg propi obviant l'entorn ( min.13:20)
Errors, ineptituds en la vida diària per l'ensimismament ( min. 14:10)
Por al contacte, especialment amb càrrega emotiva (min. 14:30)
Autojustificació/racionalització de la por (min. 14:38)
Els asperger poden ser diferents uns dels altres (min. 14:50)
Manifestació de tic corporals, accions inconnexes o manierismes, sobre tot durant un estrés (min. 15:45)
Dificultat per suportar situacions descontrolades (min. 17:25)
Assaig previ i repetit de les situacions que has de viure, com una cita romàntica o similar, intentant controlar tot el que ha de passar (min. 19:35)
Connexió i complicitat, real o fantasiosa, amb nens i animals ( min. 19:50)
Si algú està interessat en ampliar informació de tipus diagnòstic pot visitar Federación Asperger España
31/10/13
Carinyo ets perfecte, ja et canviaré *
No, no us pensessiu pas que vull fer una ressenya d'aquesta popular obra de teatre que em sembla que encara està en cartellera en alguns llocs. Només volia aprofitar el títol per que descriu una mica un fenòmen amb que em trobo amb una certa freqüència.
Alguns dels meus amics, antics i nous, i en un moment donat gent que practicament no em coneix, quan intento explicar-los els meus problemes i les meves dificultats en el terreny psicològic i comunicatiu, no triguen gaire a rebatre'm i a assegurar que jo estic bé, que no em resoldrà res investigar i consultar metges, que els diagnòstics només serveixen per encasellar i etiquetar. Però, curiosament, afegeixen una o unes quantes idees de com hauria de canviar per que les coses m'anessin bé, quines actituds hauria d'adoptar, a quí hauria de veure, amb qui hauria de parlar, quines dinàmiques hauria de canviar, quins trets són els que em perjudiquen, quina mentalitat creuen que seria preferible per a mi.
Resumint, em diuen que no tinc cap problema i acte seguit em donen solucions per al meu problema :).
Els agraeixo i valoro el seu esforç, el problema, valgui la redundància, és que no existeixen solucions universals. Sovint tendim a pensar que allò que a nosaltres ens ha anat bé, anirà bé a qualsevol altre. Quan resulta que el punt de partida, els recursos, el medi i el recorregut de "l'altre" són totalment diferents. La única possibilitat de donar un consell amb una certa possibilitat d'encertar, o almenys d'aproximar-se, es fondre's amb la persona a qui vols aconsellar. Fer abstracció i oblidar-se de qualsevol recurs utilitzat en el passat amb tu mateix o amb altres persones. A efectes pràctics, la persona a la que volem ajudar és un extraterrestre acabat d'aterrar i, per tant, els nostres codis humans no serveixen, hem d'arribar a entendre els codis extraterrestres i a partir d'aquí com-partir el problema i mirar d'intuir les solucions.
Els problemes mentals presenten un gran repte pel seu alt grau d'invisibilitat. Quan un nen cau de la bici i s'esgarrapa la cama no es dificil saber què fer. Quan ens trobem amb una persona que no aconsegueix integrar-se socialment no hi ha cap ferida a la vista sobre la que puguem actuar sense dubtes.
Jo em vaig enamorar als 27 anys d'una noia esperantista, la qual, poc després es va enamorar d'un amic meu. Ens vam separar i vaig entrar en la major depressió vital que recordo. Els amics, de forma quasi unànime, em van dir que tot passaria, que em tornaria a enamorar una altra vegada. Tinc 53 anys i mai m'he tornat a enamorar, o al menys amb una intensitat similar a aquella vegada.
Ens movem amb clixés, amb respostes precuinades, encara que de bona fe, evidentment. Tenim por a respondre amb un silenci a la crida d'ajuda dels nostres amics i estimats, ens esforcem a curar encara que no sabem ben bé que és el que estem intentant curar.
Quan veiem a algú infeliç fem el possible per que accedeixi a la nostra felicitat, oblidant que la nostra felicitat és només nostre i és intransferible. L'altra persona només podrà accedir, tal vegada, a la seva pròpia felicitat, des del seu propi jo, des de la seva particular manera de ser i de viure el món. Si intentem que sigui com nosaltres, l'estarem traient del seu hàbitat i es trobarà perdut.
23/10/13
La mirada dels altres *
Una de les coses que sempre m'inquieta, i crec que això també és típic de l'autisme, és no ser capaç d'intuir quina és la impresió que causo el els altres i , en consequència, el grau de confiança i complicitat que inspiro.
A vegades, quan dono una abraçada o dono petons a algú sembla com si es quedés parat, com dient...què fa aquest ara! si no tenim tanta confiança!. A vegades és al revés, jo mantinc una distància prudent mentres l'altra persona es queda com esperant alguna cosa menys freda.
Recordo que per a mi les preguntes més dificils de respondre en el darrer test de personalitat que vaig fer, eren les del tipus: com et veuen els teus amics?
Segons tinc llegit, els autistes tenen dificultats en saber què pensen els altres. No saben llegir la informació no verbal, les intencionalitats, les indirectes, els dobles sentits, les mirades, etc.
Jo particularment elaboro desitjos que desprès no sé ben bé com dur-los a la pràctica, per exemple, m'agradaria de tant en tant passejar agafat de la mà amb una amiga, tant és que sigui a la platja o pels carrers d'un poble o ciutat. Com es fa això? quin es el grau de confiança que cal? quina és la situació on això no està fora de lloc? quina mena de persona trobaria normal una proposta així? si hi ha gent que es fa enrera amb una abraçada o un petò a la galta, deu ser més complicat trobar algú amb qui agafar-te.
Potser hi ha gent extrovertida i amb una capacitat de connexió immediata, eventualment gent atractiva, a qui aquest li pot resultar un plantejament ridícul per que ja està ficat en un engranatge de relacions socials on passa de tot i no té temps d'elaborar nous desitjos, però de ben segur que no es tracta ni d'un tímid ni d'un autista.
A vegades em trobo amb gent que et rep amb una abraçada càlida i acte seguit desconnecta de tu fins el comiat, on apareix de nou la mateixa abraçada. Veig gent que sembla tenir més d'un caràcter, molt afable en el temps lliure i molt irascible en el temps laboral. També hi ha gent que canvia molt en quan apareix una molèstia, gana, sed, menstruació, fatiga,...em costa força adaptar-me a aquests "lapsus de temps" en el que l'amistat afable desapareix en el Triangle de les Bermudes.
També em resulta dificil interpretar la intensitat i el significat d'un retret. No sé si l'he de llegir com a crítica d'una acció molt concreta o com una exigència per que canviï actituds vitals. Si un amic o amiga utilitza la paraula "borinot" (per exemple) per referir-se a tu...s'ha d'entendre en el seu context molt puntual i no donar-hi més voltes o s'ha d'entendre que molt molt bé no li caus en general?
Aprofitant el tema, també em resulta complicat entendre com la societat es mou en un nivell determinat de maltractament mutu acceptat com a normal i quan algú se sent ferit, ho despatxem amb un: ba! no li facis cas! No hauriem de fer més pedagogia de l'estima i el respecte mútu? Perquè si sents que et falten al respecte i alhora ferit a vegades et titllen de "figaflor" i et traslladen a tu la responsabilitat d'adaptar-te socialment? No dic que no estigui bé enfortir-se i relativitzar les ofenses, estic d'acord i més si interpretem la vida social en analogia amb el món dels animals, on has de ser fort si vols sobreviure, però els humans hem inventat la ètica per algún motiu. Si acceptem que, fins a cert punt és correcte fer mal als altres, deixem la porta oberta a altres injusticies que puguin venir.
Etiquetas:
altres,
entendre,
ètica,
ferit,
indirectes,
interpretar,
intuició,
mal,
mirada
21/10/13
Et canvio feedback per altres coses que et puguin interessar
En la meva darrera trobada amb una psicòloga, varem fer un test d'aquells en el que has de respondre veritat o fals i, encabat, un programa informàtic et situa en un tipus de transtorn de personalitat més o menys concret.
En el meu cas el resultat va ser transtorn de personalitat evitatiu amb una variant afegida, a certa distància en puntuació, d'un lleuger transtorn esquizoide.
El primer cas, l'evitatiu, fa referència a les persones que, per por al contacte social, al fracàs, al judici dels altres, a les avaluacions de comportament i competència, el menyspreu, la burla, etc. poc a poc adopten la pràctica d'evitar caure i trobar-se en aquestes situacions estressants o violentes.
Això és tradueix, a la llarga, en una reducció molt important de l'espai vital, de l'àmbit de moviment i de la xarxa de contactes. No vas a llocs on hi ha gent desconeguda, no vas a entrevistes, no participes en debats presencials, no assisteixes a actes on la teva presencia activa pot ser requerida, etc.
Per algunes persones, en casos extrems, això pot significar només sortir de casa per fer les coses imprescindibles per a la supervivència. Ens movem en un camp emocional que pot anar des d'un petit temor a una situació de pànic, com la gent que té pànic a volar.
En el transtorn esquizoide el resultat és força similar, però no es fonamenta en la por als altres, sinó al convenciment de que els altres viuen en un món que no pot connectar amb el teu i no pots evitar caure en un desinterès cap a una interacció que no avança en cap direcció. Un se sent més còmode sol, desenvolupant en llibertat i sense condicionants el propi discurs mental, les pròpies opinions i convenciments. Podriem comparar-ho a un ensimismament, un sentir-se més feliç en el propi món que en el dels altres, sense caure però en la desconexió dels dos mons.
Ambdós transtorns són lleus, si més no en el meu cas, tan lleus que segurament mai cap de les persones del meu entorn, familiars o amics, han sospitat de la seva existència. Probablement han quedat amagatss sota el mantell, força més habitual i més acceptat, del que anomenem, segons el cas, timidesa i/o introversió. Expressions que no associem tant a l'argot mèdic, tot i que segurament són estats susceptibles de classificació i etiquetatge psicològic.
Aquest test ha estat un preàmbul del meu viatge, previsiblement llarg, al fons de la ment, o al fons de la vida, segons és miri. L'autoconeixenment és un camí amb un horitzó llunyà.
El que ara m'interessa però, és començar a canviar les meves inercies evitatives, començar a eradicar pors i per això necessitaré l'ajuda d'altres persones, amics, coneguts, que no els faci res acompanyar-me en alguns trossos del recorregut. Avui mateix faig una crida oberta a qui tingui temps per compartir, a qui el seu espai vital li permeti afegir un amic, a qui vulgui donar-me un cop de mà per veure'm a mi mateix i veure'ns mútuament (efecte mirall), ajudar-me a desfer falses creences...
Tens una estona? em deixes una mica de feedback?
17/10/13
L'última festa (microrelat d'angúnia acabat en dol major)
La festa era plena de gent, les bromes i els daikiris anaven i venien, el cap em rodava, començava a tenir nàusees, vaig baixar al carrer.
Arrepenjat
al contenidor, anava buidant l'estòmac. Algú més marejat em va
donar una empenta i vaig caure a dins. La tapa es va tancar.
Deu meu, quin fàstic!
Volia
sortir d'aquella foscor quan abans millor, però tenia les mans
llepiscoses i la tapa s'havia trabat. Vaig
cridar, però de fora no em sentien. Vaig
sentir veus que semblaven acostar-se però ningú obria la tapa.
Inesperadament
el soroll de la música va ser tapat per un altre soroll eixordidor.
No vaig saber a què es devia fins que vaig notar que el contenidor
es començava a alçar... era el camió-trituradora dels
escombriaires.
14/10/13
*Una acció mutant
Des de fa temps em pregunto on són els meus col·legues. Un va coneixent gent conforme van passant els dies, una gent que són de tot tipus dins del ventall que va de la més estricta "normalitat" estàndar fins la "raresa" més evident.
Jo no em considero molt estàndar, és a dir, les meves actituds poden resultar a vegades un xic o molt estranyes. No parlo de tenir idees minoritàries com poden ser hàbits alimentaris o idees polítiques minoritàries, tot i que en conjunt també són susceptibles de conformar una certa raresa.
Vull dir i em refereixo que visc en un món interior, i en bona part exterior, que està més a prop dels exclosos, auto i no auto-exclosos i de gent que camina pels marges.
El més habitual és mirar d'adaptar-se a una societat que està estructurada sobre un consens del que és correcte, del què és desitjable, del què és exigible a tothom. S'han creat algunes categories apart per encabir a qui no hi arriba per raons òbvies, per exemple no s'exigirà a un paraplègic que es construeixi ell mateix una rampa si hi ha dos graons per entrar a un comerç o un centre cultural.
En el cas de dificultats menys visibles, com són les mentals, la cosa va lliscant poc a poc cap a uns paràmetres de major dificultat d'integració. Evidentment hi ha casos de solució social fàcil, com ara una persona amb síndrome de Down, però quan comença a esborrar-se la visibilitat física del problema, una persona amb depressió, bipolar, esquizofrènica, fòbica, etc. comença a gestar-se un submón paral·lel, malauradament força compartimentat.
Queda un llarg recorregut per a moltes discapacitats menors, algunes potser temporals o quasi irrelevants, però altres prou duradores i influents en el benestar individual.
Sovint els discapacitats menors, fins i tot trobant el caliu desinteressat de persones properes i benintencionades, no aconsegueixen viure d'igual a igual amb les persones que conformen el seu entorn. Moltes acaben desenvolupant una desconfiança que generalitzen i fugen davant de qualsevol contacte interpersonal emocional degut a un historial de fracassos.
Jo m'he trobat amb gent d'aquest món, un món que, d'alguna manera, sento com a meu. He intentat arribar a la ment i al cor de persones refugiades dins la closca protectora, però no me n'he ensortit gaire. Quan la desconfiança s'instal·la en el cor, tot esdevè molt dificil.
A vegades em pregunto si no podriem trobar una manera d'aliar-nos, de dir prou, que no donem la talla però tan s'ens fot això de la talla, que el món en que hem nascut no és lúnic món possible i que n'hi pot haver d'altres, que podem construir-ne d'altres on hi capiguem tal com som.
Perquè tancar-nos en la reserva, en la inacció, en la por, el la impotència? Caldria començar a explorar el camí de la confiança en els iguals, estendre la mà més enllà del nostre compartiment i trobar la mà que hi ha al compartiment veí. Ens caldria una acció revolucionaria, una acció mutant.
Jo no em considero molt estàndar, és a dir, les meves actituds poden resultar a vegades un xic o molt estranyes. No parlo de tenir idees minoritàries com poden ser hàbits alimentaris o idees polítiques minoritàries, tot i que en conjunt també són susceptibles de conformar una certa raresa.
Vull dir i em refereixo que visc en un món interior, i en bona part exterior, que està més a prop dels exclosos, auto i no auto-exclosos i de gent que camina pels marges.
El més habitual és mirar d'adaptar-se a una societat que està estructurada sobre un consens del que és correcte, del què és desitjable, del què és exigible a tothom. S'han creat algunes categories apart per encabir a qui no hi arriba per raons òbvies, per exemple no s'exigirà a un paraplègic que es construeixi ell mateix una rampa si hi ha dos graons per entrar a un comerç o un centre cultural.
En el cas de dificultats menys visibles, com són les mentals, la cosa va lliscant poc a poc cap a uns paràmetres de major dificultat d'integració. Evidentment hi ha casos de solució social fàcil, com ara una persona amb síndrome de Down, però quan comença a esborrar-se la visibilitat física del problema, una persona amb depressió, bipolar, esquizofrènica, fòbica, etc. comença a gestar-se un submón paral·lel, malauradament força compartimentat.
Queda un llarg recorregut per a moltes discapacitats menors, algunes potser temporals o quasi irrelevants, però altres prou duradores i influents en el benestar individual.
Sovint els discapacitats menors, fins i tot trobant el caliu desinteressat de persones properes i benintencionades, no aconsegueixen viure d'igual a igual amb les persones que conformen el seu entorn. Moltes acaben desenvolupant una desconfiança que generalitzen i fugen davant de qualsevol contacte interpersonal emocional degut a un historial de fracassos.
Jo m'he trobat amb gent d'aquest món, un món que, d'alguna manera, sento com a meu. He intentat arribar a la ment i al cor de persones refugiades dins la closca protectora, però no me n'he ensortit gaire. Quan la desconfiança s'instal·la en el cor, tot esdevè molt dificil.
A vegades em pregunto si no podriem trobar una manera d'aliar-nos, de dir prou, que no donem la talla però tan s'ens fot això de la talla, que el món en que hem nascut no és lúnic món possible i que n'hi pot haver d'altres, que podem construir-ne d'altres on hi capiguem tal com som.
Perquè tancar-nos en la reserva, en la inacció, en la por, el la impotència? Caldria començar a explorar el camí de la confiança en els iguals, estendre la mà més enllà del nostre compartiment i trobar la mà que hi ha al compartiment veí. Ens caldria una acció revolucionaria, una acció mutant.
5/10/13
El costat fosc de la lluna
Quan hom pensa en la lluna acostuma a fer-se la idea d'un cercle de llum dins la foscor, un punt enmig de l'univers que semble posat per a inspiració d'artistes i enamorats. La lluna també objectiu de la ciència amb els seus telescòpics, naus i astronautes. Una lluna on alguns escriptors situaven bases d'axtraterrestres i alguns il·luminats creien veure escultures i construccions.
No tant sovint pensem en el costat fosc de la lluna, tant gran com el costat il·luminat, misteriós, inconegut, inexplorat.
I és que el costat fosc de les coses sempre queda relegat, abandonat, vallat al coneixement.
Ahir vaig estar veient un video en el que es parlava de l'ombra, en el marc de les psicoteràpies PNL i biodescodificació. L'ombra inherent a tot ser humà. L'ombra on queden apartades totes les coses que no volem veure, les coses que no ens atrevim a tocar, les coses que no controlem.
Parlaven del Dr. Jeckill i Mr. Hyde com a arquetip de la personalitat humana. Tots vivim en un món disociat, mostrant al món la cara amable, com una màscara que ens permet interactuar en un obra on tothom ha de fer un paper establert, amagant el que creiem que no serà acceptat per la majoria, les nostres fustracions, els nostres neguits, els nostres desitjos frustrats, les nostres fantasies més particulars, les nostres emocions menys amables, les nostres pors, ràbies, pesars, rebeldies, els nostres complexos, els traumes no cicatritzats, les assignatures suspeses.
Tots volem estar en el costat il·luminat de la lluna, el costat de l'èxit, del caliu grupal, el costat romàntic, el costat on tot està mesurat, controlat, visible. Ens fa por el nostre costat fosc, la nostra ombra, malgrat que sempre és amb nosaltres. Ens molesta perque en segueix a tot arreu, ens acosa, ens delata.
Veiem el nostre costat fosc com el nostre enemic i tanmateix, l'ombra forma part indestriable de nosaltres mateixos. Quan trigarem a fer les paus amb la nostra ombra? Quan estarem disposats a parlar amb ella? Quan deixarem que ens parli del seu món que és el nostre món? Quan estarem disposats a passejar pel costat fosc de la lluna?
Pink Floyd - Dark Side Of The Moon per Idil2024
No tant sovint pensem en el costat fosc de la lluna, tant gran com el costat il·luminat, misteriós, inconegut, inexplorat.
I és que el costat fosc de les coses sempre queda relegat, abandonat, vallat al coneixement.
Ahir vaig estar veient un video en el que es parlava de l'ombra, en el marc de les psicoteràpies PNL i biodescodificació. L'ombra inherent a tot ser humà. L'ombra on queden apartades totes les coses que no volem veure, les coses que no ens atrevim a tocar, les coses que no controlem.
Parlaven del Dr. Jeckill i Mr. Hyde com a arquetip de la personalitat humana. Tots vivim en un món disociat, mostrant al món la cara amable, com una màscara que ens permet interactuar en un obra on tothom ha de fer un paper establert, amagant el que creiem que no serà acceptat per la majoria, les nostres fustracions, els nostres neguits, els nostres desitjos frustrats, les nostres fantasies més particulars, les nostres emocions menys amables, les nostres pors, ràbies, pesars, rebeldies, els nostres complexos, els traumes no cicatritzats, les assignatures suspeses.
Tots volem estar en el costat il·luminat de la lluna, el costat de l'èxit, del caliu grupal, el costat romàntic, el costat on tot està mesurat, controlat, visible. Ens fa por el nostre costat fosc, la nostra ombra, malgrat que sempre és amb nosaltres. Ens molesta perque en segueix a tot arreu, ens acosa, ens delata.
Veiem el nostre costat fosc com el nostre enemic i tanmateix, l'ombra forma part indestriable de nosaltres mateixos. Quan trigarem a fer les paus amb la nostra ombra? Quan estarem disposats a parlar amb ella? Quan deixarem que ens parli del seu món que és el nostre món? Quan estarem disposats a passejar pel costat fosc de la lluna?
Pink Floyd - Dark Side Of The Moon per Idil2024
2/10/13
El difícil art de la combinatòria
Diuen que el millor que et pot passar a la vida és que tinguis clar el què vols i t'hi encaminis amb determinació i valentia.
Jo començo a tenir clar el que vull. Vull viure en un entorn natural, a ser possible prop de boscos i rierols, vull gaudir escrivint el meu blog i parlant amb els meus amics virtuals, vull aportar el meu granet de sorra ensenyant i donant a conèixer l'esperanto, gaudint-lo, vull tenir amics i alguna amant amb quí compartir emocions i sentiments.
Sí vull fer amics, el millor lloc seria Barcelona, on he viscut la meitat de la meva vida i on he llaurat el meu bagatge cultural i ideològic. Si vull viure en la natura, puc anar al Montsec, on podré respirar aire pur i sentir la textura dels arbres i els sons dels animals. Si vull escriure en el meu blog sense sobrestímuls i sense incomoditats ni estrés, el millor lloc és casa meva, a Igualada, amb una biblioteca que m'ho facilita. Si vull avançar amb l'esperanto, el millor és participar en congressos i trobades, viatjar pel món, veure gent arreu.
Però...a Barcelona no hi ha coves, rierols, roures. Al Montsec no hi tinc amant i possiblement tampoc internet. A Igualada no hi ha esperantistes, feina, ni, de moment, amics. Arreu del món no hi puc anar, sense cotxe, sense diners i sacrificant les visites al meu fill de 14 anys que viu a Terrassa.
Mentrestant els límits físics vant creixent: lumbàlgies, tendinitis, miopia, fatiga, problemes gàstrics, genolls fràgils, transtorns associats a l'atur ... augmeten paulatinament. Tinc clar el que vull però no sé on es troba el que vull. A mi mai se m'ha donat bé la combinatòria.
26/9/13
Obro una segona línia d'investigació
Aquesta nit, mentres donava voltes i més voltes dintre del llit, se m'ha encés una llumeta que tenia apagada des de temps immemorials. Porto molt de temps indagant el possible orígen dels meus problemes de tipus psicológic, meditant sobre els transtorns que patien els pares, l'entorn social en que vaig crèixer, els moments i canvis que podrien haver estat traumàtics, etc.
Però havia deixat de banda que l'orígen d'alguns problemes o alguns dels factors desencadenants podrien trobar-se fora del camp psicològic. El lligam entre el cos i la ment és un lligam directe, profund i mesurable.
M'hauré de remuntar força enrera en la meva biografia, fins els anys 80, on passaven moltes coses i una d'elles era un malaurat procés de deteriorament centrat en l'aparell bucal, dit d'una altra manera, en aquella època tenia molts problemes amb la càries. No sabria dir-ho del cert, però és possible que els pares no haguesin estat capaços de transmetre'm l'importancia de coses com la higiene bucal i que els mateixos van patir el mateix problema. Els bons hàbits els vaig aprendre quan ja era una mica tard.
Pel camí vaig perdre completament quatre caixals, els quals ja no se podien salvar empastant com amb altres dents. Uns caixals que no vaig poder substituir per pròtesis per que els diners que guanyava en aquell moment (i tots els moments posteriors)no eren suficient per cobrir el tractament. En definitiva, em falten algunes peces dentals essencials per que el meu aparell digestiu funcioni de forma normal i saludable. Amb aquesta manca, la masticació i la ensalivació esdevenen insuficients i traslladen el mort a l'estómac, que es veu obligat a treballar el doble per dissoldre els aliments i extreure'n els nutrients.
En la práctica això significa que les meves digestions són molt més llargues que el que seria normal i desitjable. Si una digestió normal dura, posem per cas, dues hores, les meves digestions duren entre tres i quatre hores. Durant el dia és un problema que potser pot passar més o mens desapercebut però quan acabes de sopar a les deu i la teva digestió s'allarga fins les dues de la nit...aquí ja la cosa pinta magra.
La major part de la meva vida laboral sempre ha estat de jornada partida, acabant a les vuit o quarts de nou del vespre. això ha implicat establir com a norma implícita, sopar entre les nou i les deu. D'aquí la sensació que arrossego des de fa anys, de que no puc dormir mai vuit hores seguides. Tan se val que baixi persianes, que m'aïlli de sorolls, que em prengui infusions, que canviï de llit, que prengui pastilles,...m'he passat gran part de la vida dormint sis hores quan necessitava vuit.
A partir d'aquí comença la derivació cap al camp psíquic. Des de fa molt temps, visc amb una sensació constant de somnolència i dificultats de concentració, alhora que també amb una sensació de falta d'energia vital. En conjunt, un brou de cultiu ideal per a rendir malament a tot arreu, amb els amics, a la feina, amb la família. El cansanci fa que cometis molts errors que no cometeries si comptessis amb l'energia al cent per cent. Una persona que comet errors sense saber per què, acaba tenint problemes amb l'autoestima, tant pel fet de que tu mateix et sents inferior com pel fet de que viure en una societat competitiva farà que una part de la gent et menyspreï.
Si a tot plegat sumem que una família desestructurada fa que els pares no siguin un referent d'ajuda i protecció fiables, la situació esdevé molt crua. No intento autocompadir-me ni justificar-me, només provo de trobar les claus que un dia em van tancar perquè potser seran les mateixes que necessitaré per obrir-me. L'experiència i els secrets només existeixen en el passat, qui no viatge al passat no podrà mai coneixe's a si mateix.
24/9/13
23/9/13
L'altra història interminable
...el transtorn du a no tenir capacitat relacional, la qual cosa du a no tenir feina, que du a no tenir recursos econòmics, cosa que du a no tenir capacitat de participació, per tant a no tenir vida social, la qual cosa du a no tenir amics, que es tradueix en no tenir amants, cosa que du a la soledat, la qual cosa porta al transtorn, el qual du a no tenir capacitat relacional, la qual cosa du a no tenir feina, que du a no tenir recursos econòmics, cosa que du...
21/9/13
Les abraçades gratis viuen lluny *
No fa gaire temps corria la moda a moltes ciutats del món, de sortir al carrer amb una pancarta, petita o gran, on s'hi llegia "abraçades gratis". Grupets de persones, de diferents edats, encara que crec que predominaven els joves, que es proposaven a si mateixos per donar i rebre abraçades de la gent del carrer, per molt desconeguda que fos.
Alguns acceptaven el repte i fin i tot hi afegien algún petó, altres passaven de llarg creient-lo una extravagància, els més acostumaven a regalar un somriure.
En la meva vida les abraçades no sovintejen, el meu fill de catorze anys viu a dues hores i mitja de mi, el meu millor amic viu a dues hores, el meu germà a tres hores, la meva millor amiga viu a un dia de viatge. La resta d'amics són persones que no entendrien molt bé que els abracés, no hi ha un vincle de confiança i complicitat suficient, o potser si ho entendrien alguns però com saber-ho? com fer-ho?
Diuen que els autistes no saben què han de dir i quan dir-ho. Els que hagiu vist la pel·lícula Mozart i la balena ho haureu constatat. Amb el temps un ha ficat tantes vegades la pota en converses que al final acabes tancant-te en un silenci preventiu.
La darrera vegada que vaig donar i rebre una abraçada va ser durant un taller de risoteràpia. A vegades a la vida cal que s'obri un parèntesi, com el d'"abraçades gratis" perquè puguis agafar alè i continuar vivint.
Però es clar, un taller de risoteràpia val diners i no es tracta de fer-ne un cada cop que necessites una mica d'amor. En qualsevol cas, són diners que no hi són.
El dilema doncs és què fer quan necessites una abraçada i la persona més propera a qui series capaç de demanar-li viu a 60 km. de distància?
Diuen que les relacions socials són part important de la salut i intueixo que el contacte físic, encara que sigui superficial i breu com una abraçada , és una part fonamental, especialment per alimentar l'autoestima i la confiança en els altres.
Com asperger, o simplement introvertit si ho preferiu, s'em fa difícil demanar a la gent si tindrien un forat a l'agenda per donar una abraçada. No domino els tempos, especialment els de la gent que ja ho té tot organitzat, feina família, oci, habits, preferències. La ironia és que crec que el món està ple de gent com jo, nàufregs en una illa petita que es passen el dia omplint i llançant al mar ampolles amb un missatge que diu "abraçades gratis".
19/9/13
* Quí és Koji Kabuto?
En general em costa molt recuperar records de la meva infantesa i pubertat. Tinc flaixos i un d'ells és Koji Kabuto, un nen que pilotava un robot antropomòrfic gegant anomenat Mazinger Z que donava nom a una sèrie televisiva del mateix nom.
Koji era el defensor del bé enfront el mal, que eren altres robots de proporcions desmesurades que volien dominar la terra. Era el principi del que més endevant es coneixeria com a estil manga.
Koji tenia la seva sala d'operacions a sobre del cap del gegant, una mica com si el fill del capità Amèrica s'instalés dins la corona de l'Estàtua de la Llibertat rodejat de palanques i botons per fer moure la mole de pedra i la fes lluitar contra supergigaenemics.
Perquè us parlo de Mazinger? Doncs perquè em serveix per submergir-me en una incògnita que m'ha acompanyat durant gran part de la meva vida. I si, cada ú de nosaltres, el nostre cos, fos una carcassa com Mazinger Z? Els nostres ulls les finestres de la sala de comandament del nostre propi Koji Kabuto?
Koji donava ordres al seu segon cos fet de ferralla, de cargols, de corretges, de circuits i amb maestria anava guanyant batalles. Mazinger era la seva extensió igual que la raqueta és l'extensió del braç del tenista. Koji dominava les accions del robot, tot i que presumiblement no coneixia la composició interna i les coses que succeien a l'interior d'aquells grans braços, aquelles poderoses cames, aquell pit sofisticat.
Nosaltres, el nostre Koji personal, dona ordres a cames, mans, braços, cap. Però en nostre cos no som nosaltres, probablement nosaltres no som ni el nostre cervell perquè, quan mirem a través del cristal·lí de l'ull el món exterior, no és el cervell qui mira, no és una massa irregular de pasta gris qui mira.
Hi ha d'haver-hi un Koji Kabuto que li digui al cervell el què es veu i què s'ha de fer. El cervell són les palanques, els interruptors, els butons. Però, quí és el nostre Koji? On és?
Nosaltres, la nostra ment, el nostre cos, hem canviat. Qui ens comandava quan vam nèixer és el mateix que ens comanda ara? té la mateixa edat que nosaltres o és algú sense edat que va canviant les ordres en funció de les possibilitats i circumstàncies? li afecta la mort de les cèl·lules corporals, neurones incloses?
Segons Richard Dawkins, les nostres decissions només són corretja de transmissió d'un gen, el gen egoista, que ens ordena que sobrevisquem i ens reproduim per poder viure a través de diferents cossos humans.
Susan Blackmore, una altra científica, creu que la cultura humana reprodueix un esquema evolutiu similar. Res del que sabem és realment nostre, particular. Som un conglomerat de repeticions culturals (memes) que anem passant d'uns individus a uns altres, amb fragments que es perden per no adaptar-se al medi i petites mutacions que milloren l'adaptació. El nostre coneixement, tot ell, no és més que imitació, interiorització i re-transmissió del que ens han passat.
El gen es trasllada i evoluciona de cos en cos. Les unitats de coneixement es traslladen de ment en ment. El nostre cos i la nostra ment només són vehicles de transmissió.
Però per algún motiu, necessitem creure que hi ha un Koji Kabuto que té veu i vot. Una cosa que potser només es dona en els humans.
16/9/13
Fins la diagnosi i més enllà
Avui m'he entrevistat amb dues psicólogues, la casualitat va fer que les dues em donessin hora per al mateix dia. L'objectiu era anar-hi amb una pregunta clara i concisa: Sóc asperger?
La psicòloga primera està especialitzada en autisme i pertany, en conjunt, a la medicina i la terapèutica privada. Li agraeixo la seva afabililtat de concedir-me una entrevista informativa. Bàsicament m'ha servit per confirmar que a Catalunya existeix una associació de persones afectades directa o indirectament per l'autisme, bàsicament enfocada en el treball sobre la infància que pateix la TEA (Transtorns de l'Espectre Autista), sense deixar del tot de banda els afectats adults, un tema el dels adults encara molt verd al nostre país, al menys pel que fa als autistes d'alt rendiment o aspergers.
D'ella he sabut que es possible sol·licitar l'elaboració d'un diagnòstic que sol costar uns 200 € i que és un requisit per ser membre de l'associació i gaudir dels serveis culturals i terapèutics. Ha dit que investigarà si existeix alguna cosa semblant a un grup de trobades o d'ajuda mútua per afectats per la síndrome.
L'altra psicòloga és la de la Seguretat Social. També ha estat una bona entrevista, més càlida que la que vaig tenir amb la psiquiàtra i que m'ha permès desencallar el procés d'autoconeixement. Fins ara sempre ens havien quedat en que si depressió, que si estrés i altres transtorns transitoris que no solucionaven ni m'aportaven res.
Davant la pregunta sobre l'asperger s'ha mostrat un pèl escèptica, tot i que no ho ha descartat. Ella s'inclina més cap a un transtorn esquizoide. Parlem sempre de primeres impresions. El cas és que per primer cop m'ha donat l'oportunitat de que fem un estudi més profund més enllà del "tira milles" de l'ambulatori. La propera entrevista la farem al CSMA (Centre de Salut Mental d'Igualada), on es pot enfocar millor tot el tema.
Recordo que alguna persona propera em questionava si cal fer aquest recorregut, que algún professional et classifiqui i t'etiqueti. Sí i no, a mi les etiquetes no em molestem, sóc esperantista, animalista, ateu, llibertari, vegetarià, poliamorós, budista i unes quantes coses més. El que m'interessa és obrir portes que em permetin comprendre més coses i aprendre a utilitzar millor les meves eines.
Tot i que els amics donen mil i un consells, a vegades contradictoris entre ells, és important conèixer l'historial d'altres persones que han viscut vides similars i com s'han enfrontat als seus desafiaments.
La recerca d'un diagnòstic pot alleugerir pes. Si una persona camina malament i no sap perquè, està bé que un professional li digui: mira, tens una cama més curta que l'altra. No t'hi matis a caminar com els altres, busca la teva manera de caminar i ja està. No és l'etiqueta l'important sinó saber amb què comptes.
Els amics sempre són benintencionats i fan la seva pròpia diagnosi, però al no estar, com se sol dir, dins la teva pell, acostuma a haver un marge d'error d'apreciació que pot ser petit o realment gran.
Ara comença doncs, el meu viatge cap a la diagnosi. Quan hi arribi, tornaré a carregar el vaixell per continuar el rumb amb vent a favor. Com diu en Lluís Llach, farem el possible per arribar a l'impossible i farem l'impossible per arribar al possible.
10/9/13
0,97 anys cotitzats
Tinc 53 anys, dels quals he cotitzat a la seguretat social 0,97. És a dir al llarg de la meva vida, les feines en les que m'han donat d'alta en la S.S. sumen un total de 356 dies.
Així doncs, des de fa molt de temps, el tema de quants anys es necessiten per cobrar la pensió és una cosa que ja no entra en les meves càbales. Quan em jubili cobraré una pensió no-contributiva, suposant que la crisi, aquesta o la següent, no arrassi amb aquest privilegi.
He treballat quasi sempre en negre o per a mi, en els meus petit negocis que sempre s'han quedat petits com un bonsai, fins que s'han mort per falta de pluges.
Forma part de l'autisme, o si voleu de la introversió, no saber cercar feines que impliquin una negociació amb les dadors i una interacció amb altres treballadors.
Conscient d'això, de que la inversió "oficial" per a la vellesa s'ha anat difuminant amb el temps fins a desaparèixer, no m'ha quedat altre remei que invertir per altres bandes.
En salut. Això vol dir no fumar, beure molt poc alcohol, anar reduïnt el consum de carn, especialment grasses, menjar productes biològics sempre que sigui possible, habitar i visitar espais el menys contaminats possibles, prescindir quasi completament de farmacologia, dutxes fredes per estimular la circulació, alls com a desinfectants naturals, evitació de les situacions d'estrés, vivència de les depresions com a procés terapèutic, prendre el sol amb molta cautela, llargues i freqüents caminades, evitació de contaminació sonora, retirs en silenci, preferentment a la natura, cultiu de l'humor,etc.
En capacitat d'adaptació. Sempre he viscut, fent una mitjana, amb l'equivalent del salari mínim interprofessional, o potser en el límit de la pobresa però per la part alta, fent una vida modesta però més o menys homologable amb la dels meus amics habituals.
Per a mi la crisi no ha significat una major austeritat, ja era anacoreta molt abans de que arribés. això sí, ara sóc a l'altra banda del límit. Ara els diners que puc generar són insuficients per contentar les exigències de la societat (via impostos, comissions, gravàmens,...). Si no visqués amb aquesta navalla punxant-me l'esquena seguiria amb pau i tranquil·litat el meu procés. Tot i així,
la crisi ha tingut alguns aspecte positius al plantejar-me reptes nous. Moltes coses que abans em treien el son ara ja no. He après que si un ha fet tot el que li era possible no té perquè carregar-se de culpabilitat davant la no satisfacció de les exigències socials.
Resten les preocupacions per coses que puguin repercutir negativament en les persones més pròximes, fill, germà, amics. Jo podria fins i tot menjar dos cops al dia en lloc de tres, però em seria molt dur que l'estat es quedés un dia el meu pis i no el pugués deixar al meu fill. I aquí entrem en la tercera àrea d'inversió de futur:
Bens no materials. Un cop sense diners ni objectes de valor, la darrera cosa terrenal que podria llegar a les persones que estimo seria el pis on visc. Tanmateix , fins i tot això no ho puc garantir. Però si hi ha una cosa que puc fer i que està fora de l'abast de l'estat...l'esperanto. El meu objectiu és deixar darrera meu, al meu fill, un idioma útil, un idioma global i que alhora sigui un contrapès d'una societat extremadament alienada i pragmàtica. Un idioma és una riquesa no tangible que no pot ser presa, no pot ser robada, no pot ser perduda. Cultivar l'esperanto, potenciar-lo, difondre'l, enriquir-lo, aquesta és la meva darrera inversió, una inversió que també estan fent milers de persones anònimes arreu del món. Una llengua per als que seguixent pensant que un altre món és possible i necessari.
9/9/13
Una paraula val més que mil paraules*
No fa gaire us parlava de l'orígen de El relat de Dorian Gray, títol que encapçala el meu blog. Ja en aquell texte us començava a explicar alguns dels jocs de paraules i de conceptes que s'hi amaguen. Avui intentaré explicar-vos el petit univers darrera del subtítol Vidografia d'un autista contemporani.
En principi el blog el vaig iniciar sense la més mínima intenció de que estigués relacionat amb l'autisme, ni tan sols era un blog personal, val a dir que durant la major part del temps va portar per títol Esperanto-Anoia i pretenia ser un servei d'informació per als anoiencs interessats en l'esperanto.
Recentment vaig adreçar els meus possibles lectors anoiencs a un altre blog més general titolat simplement Esperanto.
Anoia-Esperanto quedava lliure per a utilitzar-lo com a blog personal, amb el títol que ja coneixeu.
El primer jòc de paraules del subtítol va ser substituir Biografia d'un artista contemporani (considero que un blogaire és un artista, sigui bo o dolent) per Biografia d'un autista contemporani. Buscava un toc d'originalitat que no desvirtués la idea i que alhora em comencés a definir.
En aquell primer moment no sabia res, ni d'Asperger ni d'autisme, més enllà d'una vaga idea d'introversió. El següent pas en el jòc d'idees i paraules va ser substituir Biografia per Vidografia, necessitava trobar en el subtítol més elements que em representessin a mi i a la meva forma d'organitzar els pensaments. Vido en esperanto significa visió, cosa que podem entreveure també en paraules nostres com ara vident o video. Alhora és un fonema molt pròxim a vida, una forma menys tècnica de dir bio.
Grafia és refereix o ens fa pensar en l'escriptura i potser en missatge d'alguna manera codificat o gravat. Amb "vidografia" sumem imatge i escriptura, l'essència d'un blog.
Vidografia d'un autista contemporani és el resultat d'esculpir conceptes fins a donar-los la forma buscada, la plasmació del pensament, sempre intentant armonia i complementació amb El relat de Dorian Gray. Minimalisme conceptual al servei de la descripció (entrades de blog).
Si existeixen tres tipus d'autisme: el visual (T.Grandin), el músic-matemàtic (Mozart, Einstein) i el lògic-verbal (?), jo seria molt a prop del darrer.
En una altra dimensió de lectura caldria dir que el blog en conjunt és, en part, inspirant en la idea que Isabel Coixet desenvolupa a Mi vida sin mi, on una mare descobreix de cop i volta que no li queda gaire temps de vida i que hi ha unes quantes coses a fer abans de que si acabi el temps. La meva vidografia és una cosa que he de fer abans de morir (encara que visqui fins als 100 anys), perque altres puguin escriure encabat la meva mortografia (sense gaires faltes mortogràfiques :).
En principi el blog el vaig iniciar sense la més mínima intenció de que estigués relacionat amb l'autisme, ni tan sols era un blog personal, val a dir que durant la major part del temps va portar per títol Esperanto-Anoia i pretenia ser un servei d'informació per als anoiencs interessats en l'esperanto.
Recentment vaig adreçar els meus possibles lectors anoiencs a un altre blog més general titolat simplement Esperanto.
Anoia-Esperanto quedava lliure per a utilitzar-lo com a blog personal, amb el títol que ja coneixeu.
El primer jòc de paraules del subtítol va ser substituir Biografia d'un artista contemporani (considero que un blogaire és un artista, sigui bo o dolent) per Biografia d'un autista contemporani. Buscava un toc d'originalitat que no desvirtués la idea i que alhora em comencés a definir.
En aquell primer moment no sabia res, ni d'Asperger ni d'autisme, més enllà d'una vaga idea d'introversió. El següent pas en el jòc d'idees i paraules va ser substituir Biografia per Vidografia, necessitava trobar en el subtítol més elements que em representessin a mi i a la meva forma d'organitzar els pensaments. Vido en esperanto significa visió, cosa que podem entreveure també en paraules nostres com ara vident o video. Alhora és un fonema molt pròxim a vida, una forma menys tècnica de dir bio.
Grafia és refereix o ens fa pensar en l'escriptura i potser en missatge d'alguna manera codificat o gravat. Amb "vidografia" sumem imatge i escriptura, l'essència d'un blog.
Vidografia d'un autista contemporani és el resultat d'esculpir conceptes fins a donar-los la forma buscada, la plasmació del pensament, sempre intentant armonia i complementació amb El relat de Dorian Gray. Minimalisme conceptual al servei de la descripció (entrades de blog).
Si existeixen tres tipus d'autisme: el visual (T.Grandin), el músic-matemàtic (Mozart, Einstein) i el lògic-verbal (?), jo seria molt a prop del darrer.
En una altra dimensió de lectura caldria dir que el blog en conjunt és, en part, inspirant en la idea que Isabel Coixet desenvolupa a Mi vida sin mi, on una mare descobreix de cop i volta que no li queda gaire temps de vida i que hi ha unes quantes coses a fer abans de que si acabi el temps. La meva vidografia és una cosa que he de fer abans de morir (encara que visqui fins als 100 anys), perque altres puguin escriure encabat la meva mortografia (sense gaires faltes mortogràfiques :).
6/9/13
* La síndrome de k.berger
En la recerca de la meva identitat psicològica (o psicopatològica, si algún expert creu oportú precisar, obviant les connnotacions negatives que encara desperta el fonema "pato" del grec "pathos" que tant significa patiment com emoció profunda, passió, on hi tindria cabuda fins i tot l'enamorament, per una persona o una cosa), em sembla oportú trobar els punts de confluència entre les característiques d'algunes persones diagnòsticades asperger i les meves pròpies característiques.
El primer dels paral·lelismes, per establir algún ordre dins l'aleatorietat, és una infància inadaptada i viscuda amb patiment, tant en el nucli familiar, en el meu cas agreujat per una conflictivitat dels pares que es traduia en violència psicológica i verbal amb algún episodi d'entrada en la violència física. Com també patiment a nivell escolar, on recordo vagament ser víctima de burles de companys per algunes de les meves pors, maldestreses i incapacitats.
Lligat a això va venir el desenvolupament d'una personalitat a la defensiva, tancat en mi mateix, com les tortugues, que no podent trobar altres mecanismes de defensa, amaguen les seves part més visibles i vulnerables. La meva introversió doncs, com a necessitat de supervivència, té unes arrels molt profundes.
La introversió du a la manca d'amics, per diverses raons, una persona tancada és menys atractiva al ulls dels altres. El tancament empobreix les habilitats comunicatives, tant en la
forma com en el contingut. En la forma perquè les relacions estan condicionades per la por, en el contingut perque allò que hom no viu ho substitueix per la suposició i la creença de com són les coses, sense contrastar-ho amb la realitat.
En el meu pensament no percebo canvis de discurs. Si estic rentant plats i em truca un amic, poso entre parèntesi la meva conversa interior, responc a allò que s'em demana i encabat torno al meu discurs intern, potser incorporant-t'hi d'alguna manera la informació rebuda per telèfon. No hi ha un canvi de registre discurs intern - discurs social. És una mena d'ego-centrisme desinteressat, no planificat ni buscant cap benefici, simplement és la incapacitat de desprendre'm de mi mateix. Quan la tortuga treu les potes i el cap, continua allà on estava i segueix la ruta que havia començat.
Veig coses o millor dit, em fixo en coses de forma un tant arbitraria. Recordo una vegada que amb la meva parella estavem en una botiga triant armaris i a mi em va fascinar que les portes estaven dissenyades de forma que les vores feien la forma de creu cristiana. Ho vaig comentar i el venedor i la meva ex em van mirar amb perplexitat. És com si en un planeta on tothom és conductor de cotxe jo fos copilot. Els conductors veuen la ruta pel davant i pel darrera, estan atents a la carretera, al codi de circulació, a la seguretat, a la responsabilitat del viatge. El copilot veu a esquerra i a dreta, veu un altre món en el mateix món, veu un conill menjant un enciam d'un hort mentres el conductor veu un senyal d'aminorar la velocitat.
Una asperger famosa, la Temple Grandin, va escriure un llibre titulat Pensar con imágenes, segons ella, la forma d'afrontar situacions socials i no socials no es basa en una síntesi d'espontaneitat, intuició i sentit comú. Això en ella sembla no existir, o al menys no funcionar. La seva forma de reaccionar davant les situacions és: retratar la situació, classificar-la i arxivar-la en algún lloc de la ment. D'aquesta manera el seu arxiu arriba a ser immens, un arxiu de possible respostes davant de cada situació. Posem per cas que al carrer veu un nen plorant....ràpidament ella consulta imatges guardades de nens plorant i busca una resolució que en algún moment del passat va resultar satisfactòria. L'últim pas és aplicar la reacció corresponent. Per això els asperger digereixen molt malament els canvis i les novetats, per que no hi ha un arxiu registrat que et solucioni la papereta. Entres en un buit que s'omple amb temor o fins i tot pànic.
Jo no faig "fotos" de les meves vivències, però sí que utilitzo sovint (sempre?) plantilles, coses que recordo. Copio missatges i accions que recordo que eren ben acceptades per la gent. No veig les plantilles com imatges però és possible que estigui utilitzant un "software" molt similar al que utilitza Grandin.
Sovint, a casa, repasso les meves plantilles i faig una autocrítica a les meves limitacions. En això sóc molt dur, probablement, i és un treball a fer el concedir-me una major indulgència.
Tinc certa dificultat a mantenir la mirada envers els ulls dels altres, no tant com el protagonista de Mozart i la balena, que no és capaç de mirar gairebé mai a la cara a ningú, però sí que és una cosa que sento i que he anat millorant amb el pas dels anys. Potser no mirem a la cara gaire perque no descobreixin la nostra vulnerabilitat, o potser sigui perque una mirada fixe ens exigeix un nivell de responsabilitat i maduresa que no podem assolir. He notat també que molts animals es posen a la defensiva quan els mires molt directament. Mirant fixament estàs dient "et conec i sé on vius". Quan tu ets el depredador no hi ha problema, el problema és quan tu ets la presa o t'imagines que ho ets, cosa que podria ser que passés amb alguns autistes.
El primer dels paral·lelismes, per establir algún ordre dins l'aleatorietat, és una infància inadaptada i viscuda amb patiment, tant en el nucli familiar, en el meu cas agreujat per una conflictivitat dels pares que es traduia en violència psicológica i verbal amb algún episodi d'entrada en la violència física. Com també patiment a nivell escolar, on recordo vagament ser víctima de burles de companys per algunes de les meves pors, maldestreses i incapacitats.
Lligat a això va venir el desenvolupament d'una personalitat a la defensiva, tancat en mi mateix, com les tortugues, que no podent trobar altres mecanismes de defensa, amaguen les seves part més visibles i vulnerables. La meva introversió doncs, com a necessitat de supervivència, té unes arrels molt profundes.
La introversió du a la manca d'amics, per diverses raons, una persona tancada és menys atractiva al ulls dels altres. El tancament empobreix les habilitats comunicatives, tant en la
forma com en el contingut. En la forma perquè les relacions estan condicionades per la por, en el contingut perque allò que hom no viu ho substitueix per la suposició i la creença de com són les coses, sense contrastar-ho amb la realitat.
En el meu pensament no percebo canvis de discurs. Si estic rentant plats i em truca un amic, poso entre parèntesi la meva conversa interior, responc a allò que s'em demana i encabat torno al meu discurs intern, potser incorporant-t'hi d'alguna manera la informació rebuda per telèfon. No hi ha un canvi de registre discurs intern - discurs social. És una mena d'ego-centrisme desinteressat, no planificat ni buscant cap benefici, simplement és la incapacitat de desprendre'm de mi mateix. Quan la tortuga treu les potes i el cap, continua allà on estava i segueix la ruta que havia començat.
Veig coses o millor dit, em fixo en coses de forma un tant arbitraria. Recordo una vegada que amb la meva parella estavem en una botiga triant armaris i a mi em va fascinar que les portes estaven dissenyades de forma que les vores feien la forma de creu cristiana. Ho vaig comentar i el venedor i la meva ex em van mirar amb perplexitat. És com si en un planeta on tothom és conductor de cotxe jo fos copilot. Els conductors veuen la ruta pel davant i pel darrera, estan atents a la carretera, al codi de circulació, a la seguretat, a la responsabilitat del viatge. El copilot veu a esquerra i a dreta, veu un altre món en el mateix món, veu un conill menjant un enciam d'un hort mentres el conductor veu un senyal d'aminorar la velocitat.
Una asperger famosa, la Temple Grandin, va escriure un llibre titulat Pensar con imágenes, segons ella, la forma d'afrontar situacions socials i no socials no es basa en una síntesi d'espontaneitat, intuició i sentit comú. Això en ella sembla no existir, o al menys no funcionar. La seva forma de reaccionar davant les situacions és: retratar la situació, classificar-la i arxivar-la en algún lloc de la ment. D'aquesta manera el seu arxiu arriba a ser immens, un arxiu de possible respostes davant de cada situació. Posem per cas que al carrer veu un nen plorant....ràpidament ella consulta imatges guardades de nens plorant i busca una resolució que en algún moment del passat va resultar satisfactòria. L'últim pas és aplicar la reacció corresponent. Per això els asperger digereixen molt malament els canvis i les novetats, per que no hi ha un arxiu registrat que et solucioni la papereta. Entres en un buit que s'omple amb temor o fins i tot pànic.
Jo no faig "fotos" de les meves vivències, però sí que utilitzo sovint (sempre?) plantilles, coses que recordo. Copio missatges i accions que recordo que eren ben acceptades per la gent. No veig les plantilles com imatges però és possible que estigui utilitzant un "software" molt similar al que utilitza Grandin.
Sovint, a casa, repasso les meves plantilles i faig una autocrítica a les meves limitacions. En això sóc molt dur, probablement, i és un treball a fer el concedir-me una major indulgència.
Tinc certa dificultat a mantenir la mirada envers els ulls dels altres, no tant com el protagonista de Mozart i la balena, que no és capaç de mirar gairebé mai a la cara a ningú, però sí que és una cosa que sento i que he anat millorant amb el pas dels anys. Potser no mirem a la cara gaire perque no descobreixin la nostra vulnerabilitat, o potser sigui perque una mirada fixe ens exigeix un nivell de responsabilitat i maduresa que no podem assolir. He notat també que molts animals es posen a la defensiva quan els mires molt directament. Mirant fixament estàs dient "et conec i sé on vius". Quan tu ets el depredador no hi ha problema, el problema és quan tu ets la presa o t'imagines que ho ets, cosa que podria ser que passés amb alguns autistes.
5/9/13
El mínim comú denominador
El món autista em fascina. Ja el mateix plantejament clínic és sorprenent..."transtorns de l'espectre autista". Sona a una cosa com ara "gent poc corrent que es fa un embolic" i la forquilla és increiblement àmplia, des del nen que es passa el dia xisclant i és incapaç d'aprendre gairebé res fins a personatges tan rellevants com Isaac Newton o Steven Spielberg.
Amb aquest ventall tan ampli ens cal trobar un mínim comú denominador per no perdre'ns. La simptomatologia és variadíssima i un asperger pot no semblar-se quasi bé genys amb un altre.
Tot i que encara sóc a les beceroles pel que fa a entendre el fenòmen, crec que hi ha tres punts que són compartits per tots els aspis (asperger):
Dificultats per comunicar-se (ús maldestre del llenguatge)
Dificultats per relacionar-se (poca capacitat d'empatitzar amb els neurotípics*)
Àmbit restringit d'interessos (que a vegades els acosta al transtorn obsesiu-compulsiu)
Es interessant veure les aplicacions del concepte "autisme" més enllà de l'àmbit psicològic i psiquiàtric. No fa gaire llegia l'article d'un columnista d'un diari que parlava de "l'autisme del govern de Rajoy". I la veritat és que sí que se li podria aplicar el mínim comú denominador:
No sap comunicar-se amb els catalans, és totalment incapaç d'empatitzar i els seus interessos són restringits: constitució, lleis, ordenament...de forma quasi obsesiva-compulsiva.
Evidentment hi ha més lectures quan parlem d'actituds polítiques però la lectura "autista" té la seva gràcia.
En un altre ordre de coses, el terme autisme podria abarcar temes relacionats, per exemple, amb la immigració: quan un immigrant arriba al nostre país ho fa dins d'un marc autista, ni que sigui de forma transitòria:
Té problemes per comunicar-se (barrera idiomàtica)
Té problemes per relacionar-se (la seva moral i costums xoquen amb els del sistema que els acull )
Els seus interessos són restringits (no coneix la nova situació i paràmetres culturals)
Podriem parlar també dels trets autistes de determinats grups d'interès compartit: escaladors que sempre parlen d'escalada, futboleros que sempre parlen de futbol, activistes polítics que sempre parlen d'enemics, ...amb totes les excepcions, diferències i matissos que vulgueu, només volia fer patent que l'autisme, en el seu sentit més ampli, és una cosa amb la que convivim des de sempre, sigui de forma classificada o no. Com diu Temple Grandin: "Segurament el que va aconseguir la primera destral de pedra devia ser un autista".
*("neurotípics" és com els aspergers anomenen a la gent "normal")
4/9/13
3/9/13
*No sé si em sona la teva cara
Una afecció que a vegades acompanya la simptomatologia Asperger és la prosopagnosia, la proso què? direu alguns i amb raó. La prosopagnosia és la incapacitat o extremada dificultat per reconèixer rostres. És tracta, molt probablement d'una disfunció a nivell cerebral. Les persones que ho pateixen han de recòrrer a "trucs" memotècnics per a reconèixer cares de persones conegudes i fins i tot de familiars i amics.
És fàcil que un prosopagnòsic a qui hem presentat un nou amic, al cap d'una hora no el pugui reconèixer veient-lo al carrer, en un context diferent. Per que ens fem una idea aproximada, és com si a nosaltres ens presenten a un xinès avui i desprès ens demanen de reconèixe'l
a Pequín en mig d'un mercat atapeït de xinesos.
Només tenim una possibilitat d'exit si aconseguim un distintiu únic, una piga, una cicatriu, uns quants cabells blancs en una part concreta del cap, una barbeta més enfonsada del normal, etc.
A nivell particular encara no m'atreveixo a dir sir la prosopagnòsia forma part del meu currículum asperger. Si és veritat que per a mi és negitós està sempre amb el dubte si aquell rostre que ha passat a prop meu és el d'algú conegut o no, i encara més quan algú s'em dirigeix a mi directament i sòc incapaç d'identificar-lo durant el transcurs de tota una conversa. És una experiència negitosa pel fet de que no sé quina lectura en farà l'interlocutor en veure que no utilitzo el seu nom ni esmento cap referent comú (són coses que no és poden improvisar). No és estrany que hom ho interpreti com un cert menyspreu o minusvaloració de la coneixença o amistat.
Tot i així, la prosopagnosia s'entèn com una afecció de gravetat i molt llarg orígen i recorregut. Els meus problemes també podrien ser una malaurada combinació de timidesa, falta de concentració, fatiga i temor preventiu. En la pràctica, però, el diagnòstic no és per a tirar cohets.
2/9/13
L'amor contra corrent
Els asperger, com tots els autistes, es caracteritzen per una capacitat d'establir contactes i relacions menor que la gent normal, una cosa que, unida a allò que els especialistes anomenen "dèficit d'empatia", fa que un asperger no aconsegueixi facilment parella i que, quan l'aconsegueix, el manteniment de la relació sigui dificultós i fràgil, especialment si la condició d'asperger no és clara i explícita des de l'inici.
La meva darrera relació sentimental va acabar fa uns cinc anys, coincidint amb ( o degut a) una depressió per problemes econòmics importants.
La relació dels fets seria més o menys així: una pèrdua de feina que va comportar una pèrdua d'ingressos vitals, això m'obligà a un canvi de residència i l'inici d'un aillament no volgut. En aquestes condicions, la sortida de la depressió es feu més complicada. L'allunyament físic i la depressió varen ser més forts que la meva relació de parella i varem trencar.
A partir d'aquí s'inicià un periode d'adaptació a la pobresa i la soledat, a la recerca de l'autoestima i altres forces perdudes. Al cap d'un temps vaig intentar retrobar part del caliu perdut amb la meva exparella, cosa que resultà un desastre (els autistes no sabem manegar ni els paraules ni els tempos).
Va ser tornar a la casella de sortida, depresió nascuda de la depresió. A la fi, vaig decidir que no es possible trobar algún tipus d'integració social, laboral i sentimental que no passi per un treball psicològic profund i, d'alguna manera, revolucionari.
El treball sobre allò que podriem anomenar "aspergeritat" crec que pot ser beneficiós, no només per a mi sinó que pot tenir una certa dimensió social. Entre les persones autistes i les normals existeix un mur de vidre, a vegades el mur és gruixut i a vegades tan fi que la gent no percep la seva existència. Però un mur al cap i a la fi.
Els defensors de l'aspergeritat reivindiquen la seva especificitat, no concebuda com una malaltia sinò com un tret diferencial. No debades, molt personatges cèlebres que apareixen en enciclopèdies han viscut algún tipus d'aspergeritat.
Reprenent el tema de l'amor asperger, és molt possible que l'assumpció i normalització del propi autisme sigui un pas necessari per facilitar l'accès al món dels sentiments compartits. Es diu que els asperger tenen tendència a buscar parella de característiques asperger, una cosa que té una base lògica, la majoria de les parelles es formen per coincidències en el perfil personal i els interessos.
El problema per a un autista sempre és com armonitzar dues maneres de viure sentir la vida, dos tipus d'emocionalitat i dues maneres de pensar diferent, entès pensar diferent no com a una diferència d'opinió sinò con una forma diferent de funcionament neuronal.
El problema o repte per a la societat és descobrir i integrar la diferència. Ella, la societat, també té molt a guanyar, descobrir noves formes de veure el món és una palanca de canvi i de progrés, si més no, espiritual, en un món tecnificadament linial.
29/8/13
Perquè Dorian Gray? *
Quan vaig inaugurar l'etapa més intimista d'aquest blog, necessitava un nou títol que d'alguna manera conduís cap al meu món personal. Uns dies abans de la inauguració, la biblioteca central d'Igualada va oferir un passi gratuït de la pel·lícula El retrat de Dorian Gray, basada en la famosa novel·la d'Oscar Wilde, un passi al que vaig assistir.
No vaig trigar gaire a adoptar el personatge per al meu blog. Dorian Gray, un home centrat en el seu propi món, inadaptat a la vida i la societat, a la recerca de la felicitat terrenal, de la plenitud, amb una personalitat i apariència indescifrable per als seus coetànis, fascinant per a uns, escabrós per a altres, esclavitzat per una espiral interior que el portà al límit de la bogeria.
Sovint, la gent que em coneix i que no em coneix em diu: Karles, sembles més jove del que ets! Molts dels meus amics generacionals tenen cabells blancs que jo no tinc, alguns d'ells no poden pujar muntanyes que a mi m'entusiasmen. Construeixo figures de lego amb els fills del meus amics mentre ells discuteixen sobre la seva visita al Domo de Milà o sobre la congelació de salaris.
Dorian Gray vivia però no escrivia. Era presoner del seu secret. El Relat de Dorian Gray és una superposició de dos personatges: Karles i Dorian. Jo no tinc un retrat que la gent pugui descobrir i que mostri la meva realitat però sí puc escriure un relat, un retrat escrit de mi mateix. Un relat que vagi mostrant, dia rere dia, el Karles real, l'interior, com la tela que molt lentament s'alça, la tela que Dorian utilitzava per tapar el seu quadre.
28/8/13
Personatges referents
Pipi Langstrump
És per a mi molt interessant anar descobrint quins personatges reals i ficticis entrarien en l'òrbita de l'Asperger, segons especialistes i segons altres persones coneixedores de la síndrome.
Un personatge catalogat com a tal, que surt en algunes referències, és Pipi Langstrump, també coneguda com a Pipi Calzaslargas en la versió espanyola. Un personatge que em va captivar immediatament la primera vegada que el vaig veure per TV.
Sempre l'havia relacionat més amb el món de la rebel·lia i de la reivindicació de la llibertat, igual que segurament ho veu la gent identificada amb el món llibertari i els punks. M'ha sorprès aquesta nova visió de Pipi, que ara pren per a mi una visió més entranyable.
W. A. Mozart
Jo vaig entrar en el món de la música clàssica, en el gust per la música clàssica vull dir, a través del Para Elisa de Bethoven però, curiosament, el músic que més vegades i més sovint escoltava era Mozart, i en especial la seva simfonia número 40, la mateixa que s'inclou tangencialment en la pel·lícula Mozart i la balena (la teniu penjada al costat). També m'ha sorprès descobrir el seu caràcter autista, cosa que em suggereix revisitar la biogràfica Amadeus.
És per a mi molt interessant anar descobrint quins personatges reals i ficticis entrarien en l'òrbita de l'Asperger, segons especialistes i segons altres persones coneixedores de la síndrome.
Un personatge catalogat com a tal, que surt en algunes referències, és Pipi Langstrump, també coneguda com a Pipi Calzaslargas en la versió espanyola. Un personatge que em va captivar immediatament la primera vegada que el vaig veure per TV.
Sempre l'havia relacionat més amb el món de la rebel·lia i de la reivindicació de la llibertat, igual que segurament ho veu la gent identificada amb el món llibertari i els punks. M'ha sorprès aquesta nova visió de Pipi, que ara pren per a mi una visió més entranyable.
W. A. Mozart
Jo vaig entrar en el món de la música clàssica, en el gust per la música clàssica vull dir, a través del Para Elisa de Bethoven però, curiosament, el músic que més vegades i més sovint escoltava era Mozart, i en especial la seva simfonia número 40, la mateixa que s'inclou tangencialment en la pel·lícula Mozart i la balena (la teniu penjada al costat). També m'ha sorprès descobrir el seu caràcter autista, cosa que em suggereix revisitar la biogràfica Amadeus.
27/8/13
Blanco y en botella...
Durant el temps, no molt, que fa que investigo sobre la meva singularitat que atribueixo a l'autisme d'alt funcionament, és normal que alguna persona que em coneix em digui: ca home! tu que has de ser autista!
No tinc un diagnòstic elaborat per un metge i en això li hauria de donar la raó però...si una persona esternuda, té mocs, calfreds i un xic de febre...té la grip o la començarà a tenir quan li digui el metge?
Si vius en un estat de por permanent, si les situacions socials complexes et superen, si la teva ingenuitat sorprèn a la gent, si dius coses fora de lloc, si la capacitat de concentració vers el medi social és minsa, si no saps llegir entre línies ni interpretar indirectes, si no pots reconèixer cares conegudes, si no et pots integrar en cap cercle d'amics,etc...blanco y en botella.
Nota:
avui dia allò al que aludeix la dita, la llet, és veritat que s'ha diversificat. També hi ha llet d'arròs, llet d'ametlla, llet d'avena, orxata, etc. La qual cosa s'adiu amb el paral·lelisme ja que el ventall autista és molt ampli i divers, fins i tot en la franja alta, on podem situar els Asperger o Aspies, els autistes que aconsegueixen conviure en societat autonomament o quasi (segurament hi ha parelles on un dels dos membres - o un familiar - cobreix la falta d'autonomia de l'altre).
Pel que puc intuir, hi ha molts autistes no diagnosticats (llegiu el post anterior sobre Temple Grandin). Si aconsegueixo que els meus amics, familiars i coneguts m'entenguin una mica més a través de les meves paraules, segurament hauré contribuit un xic a que els autistes desconeguts estiguin una mica més a prop de la gent que els envolta.
No tinc un diagnòstic elaborat per un metge i en això li hauria de donar la raó però...si una persona esternuda, té mocs, calfreds i un xic de febre...té la grip o la començarà a tenir quan li digui el metge?
Si vius en un estat de por permanent, si les situacions socials complexes et superen, si la teva ingenuitat sorprèn a la gent, si dius coses fora de lloc, si la capacitat de concentració vers el medi social és minsa, si no saps llegir entre línies ni interpretar indirectes, si no pots reconèixer cares conegudes, si no et pots integrar en cap cercle d'amics,etc...blanco y en botella.
Nota:
avui dia allò al que aludeix la dita, la llet, és veritat que s'ha diversificat. També hi ha llet d'arròs, llet d'ametlla, llet d'avena, orxata, etc. La qual cosa s'adiu amb el paral·lelisme ja que el ventall autista és molt ampli i divers, fins i tot en la franja alta, on podem situar els Asperger o Aspies, els autistes que aconsegueixen conviure en societat autonomament o quasi (segurament hi ha parelles on un dels dos membres - o un familiar - cobreix la falta d'autonomia de l'altre).
Pel que puc intuir, hi ha molts autistes no diagnosticats (llegiu el post anterior sobre Temple Grandin). Si aconsegueixo que els meus amics, familiars i coneguts m'entenguin una mica més a través de les meves paraules, segurament hauré contribuit un xic a que els autistes desconeguts estiguin una mica més a prop de la gent que els envolta.
26/8/13
L'autisme segons Temple Grandin
Ahir vaig acabar de llegir Pensar con imágenes, mi vida con el autismo, de Temple Grandin. Es tracta d'una obra que fusiona biografia i assaig on s'investiga l'autisme i se suggereixen algunes claus per entendre l'autisme en general i l'autisme d'alt funcionament o Asperger en particular. L'autora és, ella mateixa, una autista d'aquesta franja de rendiment intel·lectual alt, el que fa que a simple vista una persona amb Asperger passi com a normal "amb peculiaritats".
Del llibre intentaré recollir alguns testimonis que són d'alguna manera interessants:
"Quan més aprenc, més sóc conscient de que la meva manera de pensar i sentir és diferent. Penso diferent d'una persona normal".
"Molts individus amb autisme d'Asperger mai es diagnostiquen formalment i sovint tenen feina i viuen independentment".
"Molts programadors informatics presenten trets autistes...a les persones realment sociables no els interessa la informàtica".
"Els transtorns dels autistes relacionats amb el contacte visual i la maldestresa no es veuen per internet i els missatges escrits eviten molts dels conflictes socials dels tracte personal. És possible que internet sigui el millor que hi ha per a millorar la vida social de l'autiste".
"Per a un autista la realitat és una massa confusa d'aconteixements, persones, llocs i imatges que interactuen. Sembla que res tingui uns límits clars, ordre o significat. Gran part de la meva vida consisteix en intentar distingir el patró que s'amaga darrera de tot. Les rutines establertes, els horaris, les rutes concretes i els rituals contribueixen a posar ordre en una vida insoportablement caòtica".
"Hi ha gent que creu que els autistes no tenen emocions. Per descomptat jo sí les tinc, però s'assemblen més a les d'un nen que a les d'un adult...solament entenc les senzilles, com la por, la ira, la felicitat i la tristesa".
"Per desgràcia, a la meva mare i a altres persones molt emotives els costa entendre que els autistes pensen d'una altra manera. Per a ella és com tractar amb algú d'un altre planeta".
"Potser pèrquè sóc menys emotiva que els altres, em costa menys enfronter-me a la idea de la mort. Visc cada dia com si anés a morir demà".
"No hi ha una línia divisòria clara entre un científic excèntric i brillant i un Asperger".
"Al cap i a la fi, no van ser els individus realment socials els que van inventar la llança de pedra. Segur que va ser un Aspie que es dedicava a allissar pedres mentres els altres socialitzaven a l'entorn d'una foguera. És possible que, sense trets autistes, seguiriem vivint en coves".
Del llibre intentaré recollir alguns testimonis que són d'alguna manera interessants:
"Quan més aprenc, més sóc conscient de que la meva manera de pensar i sentir és diferent. Penso diferent d'una persona normal".
"Molts individus amb autisme d'Asperger mai es diagnostiquen formalment i sovint tenen feina i viuen independentment".
"Molts programadors informatics presenten trets autistes...a les persones realment sociables no els interessa la informàtica".
"Els transtorns dels autistes relacionats amb el contacte visual i la maldestresa no es veuen per internet i els missatges escrits eviten molts dels conflictes socials dels tracte personal. És possible que internet sigui el millor que hi ha per a millorar la vida social de l'autiste".
"Per a un autista la realitat és una massa confusa d'aconteixements, persones, llocs i imatges que interactuen. Sembla que res tingui uns límits clars, ordre o significat. Gran part de la meva vida consisteix en intentar distingir el patró que s'amaga darrera de tot. Les rutines establertes, els horaris, les rutes concretes i els rituals contribueixen a posar ordre en una vida insoportablement caòtica".
"Hi ha gent que creu que els autistes no tenen emocions. Per descomptat jo sí les tinc, però s'assemblen més a les d'un nen que a les d'un adult...solament entenc les senzilles, com la por, la ira, la felicitat i la tristesa".
"Per desgràcia, a la meva mare i a altres persones molt emotives els costa entendre que els autistes pensen d'una altra manera. Per a ella és com tractar amb algú d'un altre planeta".
"Potser pèrquè sóc menys emotiva que els altres, em costa menys enfronter-me a la idea de la mort. Visc cada dia com si anés a morir demà".
"No hi ha una línia divisòria clara entre un científic excèntric i brillant i un Asperger".
"Al cap i a la fi, no van ser els individus realment socials els que van inventar la llança de pedra. Segur que va ser un Aspie que es dedicava a allissar pedres mentres els altres socialitzaven a l'entorn d'una foguera. És possible que, sense trets autistes, seguiriem vivint en coves".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)