Entrevista de Vilaweb a Alexandre Jollien.
'Jo cercava la felicitat en el fet de ser com els altres. I això, no puc
aconseguir-ho. No cal: la filosofia em va ensenyar a ser feliç.' Així
parla Alexandre Jollien (1975), filòsof suís amb paràlisi cerebral. En aquesta entrevista en vídeo
Jollien reflexiona sobre la filosofia, critica l'actitud de moltes de
les educadores socials que ha conegut, per manca d'amor, i explica com
s'agafa les burles diàries o la condició de pare de dos fills.
27/2/13
Carta número 10, poesia
L'expressió escrita té els seus contorns propis, una manera pròpia de mostrar el pensament, a vegades cal un exercisi d'abstracció per trobar les paraules adients, a vegades cal fer un gir i cercar un tipus de llenguatge més càlid del habitual, un llenguatge que trenqui els límits de la simple narració.
Parlar del món exterior és relativament senzill, és un relat d'anècdotes, però...com parlar de les coses més profundes de nosaltres mateixos? dels nostres sentiments i emocions?
Arribar a comprendre una persona en la seva integritat és tasca impossible però hi ha formes d'apropar-se a l'íntim de l'ésser humà, parlem de poesia.
En moments de depressió i malenconia, l'obsequi d'un poema sincer és com una invitació a visitar un país encantat, és la protesta de les coses belles que han quedat arraconades dles nostres pensaments.
És meravellós descobrir la màgia de les paraules, la música que parteix d'unes breus frases.
Durant la tardor del vuitanta-tres vaig escriure i vaig rebre poemes d'altres persones. Va ser un intercanvi que ens va enriquir i va contribuir a desenvolupar la nostra creativitat. La primera carta que vaig rebre en aquest sentit provenia d'una de les illes del Mediterrani:
"Campanas de melancolia resuenan en mis oidos,
mientras mi mente vacia sentimientos perdidos
en cada ayer sin nombre.
Como un ave perdida entre mil nubes
observa la feria de lo cotidiano...
y así voy perdido entre cosas que
no comprendo ni acepto...
pero me obligan a vivir en medio de todas.
Lanzo mi suspiro al viento
y el sol me devuelve soledad.
Esperando respuestas en la nada
me escondo en el frio de la noche
para escuchar un rumor lejano,
consumido por el sueño,
cuando callan los motores y silvan los recuerdos
con la cabeza dando vueltas
calle arriba
calle abajo
con la duda de si soy
un loco entre cuerdos o
un cuerdo entre locos...
si estoy siendo absorbido por
la esquizofrenia colectiva o
soy yo el esquizofrénico...
En todas partes se huele el vacio
y cuando todo parece perdido,
en el límite de la nausea, de repente,
aparece alguna flor en el desierto...
una sonrisa que se pierde entre los rugidos
y me encuentro con la luna entre mis manos,
y puedo abrazar el sol,
y colgarme una estrella en la solapa,
el bien y el mal se entrecruzan,
diviso grandes horizontes,
veo todas las respuestas y
una extraña alegria se apodera de mi,
sin saber por qué...pero,
qué cosas tiene la vida...
en un momento de luz creas mitos,
todo está claro
creyendo ser feliz, pero,
vuelve a perderse como arena entre los dedos.
De nuevo aparece esta callada tristeza
que enturbia la paz del alma
enfrentado en encarnizada lucha
con el vacio,
preguntándome siempre porqué,
porqué...
huyendo continuamente
de esta absurda pesadilla llamada
realidad...
Sólo y perdido
en un oceano de miseria,
sólo y perdido
en el mar de mis dudas,
sólo y perdido
en un asfixiante torbellino.
Decidme vosotros
que soñais cada noche en el silencio...
¿quien puede atarnos en esta vida?
decidme vosotros
que hablais con las estrellas
y les susurrais vuestros secretos a las flores...
¿quien puede robarnos nuestra alma?
decidme vosotros
que haceis de las lágrimas vuestro santuario
y de la belleza vuestro camino...
hoy que me siento tan sólo, vosotros
que estais solos y aturdidos
en este caos llamado realidad,
decidme,
decidmeque estais ahí.
Hoy que me siento tan sólo,
decidme que me esperais en ese mundo
que cada noche inventamos,
decidme que sigue viva la esperanza..."
Joan.
Com a rúbrica, en Joan va afegir uns dibuixos realitzats amb molta habilitat i bellesa, amb uin aire de tristesa i d'impotència. Li vaig enviar una carta d'agraïment però no vaig rebra cap altra resposta. Suposo que a vegades a la vida fas un acte altruista sense voler rebre res a canvi, com un regal a la vida, una ofrena. Com en Joan, van venir altres persones a oferir un gest, per la vida i per l'esperança.
Parlar del món exterior és relativament senzill, és un relat d'anècdotes, però...com parlar de les coses més profundes de nosaltres mateixos? dels nostres sentiments i emocions?
Arribar a comprendre una persona en la seva integritat és tasca impossible però hi ha formes d'apropar-se a l'íntim de l'ésser humà, parlem de poesia.
En moments de depressió i malenconia, l'obsequi d'un poema sincer és com una invitació a visitar un país encantat, és la protesta de les coses belles que han quedat arraconades dles nostres pensaments.
És meravellós descobrir la màgia de les paraules, la música que parteix d'unes breus frases.
Durant la tardor del vuitanta-tres vaig escriure i vaig rebre poemes d'altres persones. Va ser un intercanvi que ens va enriquir i va contribuir a desenvolupar la nostra creativitat. La primera carta que vaig rebre en aquest sentit provenia d'una de les illes del Mediterrani:
"Campanas de melancolia resuenan en mis oidos,
mientras mi mente vacia sentimientos perdidos
en cada ayer sin nombre.
Como un ave perdida entre mil nubes
observa la feria de lo cotidiano...
y así voy perdido entre cosas que
no comprendo ni acepto...
pero me obligan a vivir en medio de todas.
Lanzo mi suspiro al viento
y el sol me devuelve soledad.
Esperando respuestas en la nada
me escondo en el frio de la noche
para escuchar un rumor lejano,
consumido por el sueño,
cuando callan los motores y silvan los recuerdos
con la cabeza dando vueltas
calle arriba
calle abajo
con la duda de si soy
un loco entre cuerdos o
un cuerdo entre locos...
si estoy siendo absorbido por
la esquizofrenia colectiva o
soy yo el esquizofrénico...
En todas partes se huele el vacio
y cuando todo parece perdido,
en el límite de la nausea, de repente,
aparece alguna flor en el desierto...
una sonrisa que se pierde entre los rugidos
y me encuentro con la luna entre mis manos,
y puedo abrazar el sol,
y colgarme una estrella en la solapa,
el bien y el mal se entrecruzan,
diviso grandes horizontes,
veo todas las respuestas y
una extraña alegria se apodera de mi,
sin saber por qué...pero,
qué cosas tiene la vida...
en un momento de luz creas mitos,
todo está claro
creyendo ser feliz, pero,
vuelve a perderse como arena entre los dedos.
De nuevo aparece esta callada tristeza
que enturbia la paz del alma
enfrentado en encarnizada lucha
con el vacio,
preguntándome siempre porqué,
porqué...
huyendo continuamente
de esta absurda pesadilla llamada
realidad...
Sólo y perdido
en un oceano de miseria,
sólo y perdido
en el mar de mis dudas,
sólo y perdido
en un asfixiante torbellino.
Decidme vosotros
que soñais cada noche en el silencio...
¿quien puede atarnos en esta vida?
decidme vosotros
que hablais con las estrellas
y les susurrais vuestros secretos a las flores...
¿quien puede robarnos nuestra alma?
decidme vosotros
que haceis de las lágrimas vuestro santuario
y de la belleza vuestro camino...
hoy que me siento tan sólo, vosotros
que estais solos y aturdidos
en este caos llamado realidad,
decidme,
decidmeque estais ahí.
Hoy que me siento tan sólo,
decidme que me esperais en ese mundo
que cada noche inventamos,
decidme que sigue viva la esperanza..."
Joan.
Com a rúbrica, en Joan va afegir uns dibuixos realitzats amb molta habilitat i bellesa, amb uin aire de tristesa i d'impotència. Li vaig enviar una carta d'agraïment però no vaig rebra cap altra resposta. Suposo que a vegades a la vida fas un acte altruista sense voler rebre res a canvi, com un regal a la vida, una ofrena. Com en Joan, van venir altres persones a oferir un gest, per la vida i per l'esperança.
19/2/13
Carta número 9, la parapsicòloga
Donat que vivim en una societat estructurada en diferents capes socials, tant a nivell econòmic, com cultural, com altres, aquesta pluralitat de condicions s'havia de manifestar en el fons i en els formes de les cartes que rebria.
La idea del suicidi supera els condicionaments materials, ja que surgeix del més profund de l'home, d'algún lloc on es desconeix i es menysprea el signifaicat de les paraules raça, sexe, sort, riquesa o joventut.
Un exemple entre altres podria ser el de la Maite, una persona humil que em va escriure oferint-me tota la seva experiència, l'elecció d'una fita i les tasques necessàries per assolir-la:
"Amigo, me perdonarás por no saber escribir mucho. He leido tu anuncio en la revista X. y voy a tratar de ayudarte. Yo no teb¡ngo problemas psíquicos ni físicos pero voy a un centro de parapsicologia desde hace ya cinco años y más o menos ya sé lo que te passa a ti, y a muchos más.
Tu aún no te has enterado de que estamos en una nueva era y que la juventud es la que debe estar preparada para una nueva generación. Me explicarés mejor, estamos en tiempos de cambio, del bien y del mal o al revés, eso causa unas sensaciones en la persona que es más sensible o con facultades extrasensoriales y en el ambiente flotan unas energias negativas que tu no las ves, pero que te hacen ser desgraciado hasta llevarte al suicidio. Pero yo te proclamo a los cuatro vientos, nunca pienses en el mal porque lo afluyes enseguida, como el abrir una luz. Yo no sé si crees en el más allá o en la reencarnación pero yo me atrevo a decírtelo. Cuando una persona muere, tu sabrás que el alma no muere, pero no se termina con los gusanos, tenemos otras vidas, o no te das cuenta de las desigualdades humanas, como, ciegos, cojos, pobres, ricos...
Un niño pequeño que muere no tiene derecho a vivir como tú. O esos que viven el las naciones que se estan matando y nosotros aquí, sin nada. ¿Como podrias discernir tu eso?
Medítalo y tendrás tu conclusión, las personas que sufren, són deudas de otras vidas. Es la ley de causa y efecto y la ley de consecuencias. Por eso, yo no sé la edad que tienes, pero supongamos que tienes 20, si te suicidaras estarias hasta los 70 u 80 años flotando en el astral. En el dolor que te causaras y sin ver la luz en el cielo. no te lo imaginas que pena! porque despues vendrias otra vez a pasar lo mismo, hasta que te resignaras con tus problemas por que los debes a otras vidas e irias a un planeta peor y con peores circunstancias.
Debes resignarte porque como sembramos recogemos. yo te digo ¡ánimo! porque lo superarás con un poco de fe en algo y lo vas a saber muy pronto, que aquí hemos venido a algo y no solo a comer y divertirse, sinó a juntarse todos por la ley de afinidad, porque cuando pase el verano habrá muchos suicidios y otros acontecimientos, como plattillos volantes, pestes, plagas y enfermedades que no se podran curar. Para hacer pensar a la gente que hay algo más allá que la tierra.
Bueno, no te canso más, porque a lo mejor dices ¡qué rollo! pero lo vas a saber muy pronto todo. Aquí te envio dos revistas mensuales que són gratis, pero si las quieres dentro está la dirección. Envia 200 pts. en sellos y la tendrás todo el año. Y si no te he ayudado, mi intención ha sido esa. Me gustaria saberlo.
Sé muchas cosas de la parapsicologia pero por carta puedo explicarlo poco. Una amiga que te pide que investigues lo que hay aquí. Te aconsejo que pidas el libro que indica la revista número 11, me lo agradecerás y si algún dia te he ayudado, por favor, haz tú lo mismo con otras personas. La ley cósmica te ayudará, eso quiere decir "los hermanos mayores". Desde que estudio eso soy muy feliz."
La Maite em va adjuntar varies revistes de tipus espiritista, fotocòpies d'un curs de folosofia oculta i un llibre sobre la reencarnació.
Em va semblar que estava fent massa per mi, així que en una carta li vaig parlar de connectar directament jo amb el centre parapsicològic de que em parlava. Tota la meva correspondència amb la Maite i el seu grup varen girar entorn de les teories reencarnacionistes, enllaçant-les amb un cristianisme obert, pretesament més pur que el catolicisme tradicional.
Per la meva part he de reconèixer la meva simpatia per les hipòtesis de la transmigració de les ànimes. crec que és una possibilitat summament lògica o, en qualsevol cas, molt útil com a filosofia vivencial.
Tots hem après, o ens han fet aprendre que, al cap d'uns anys de nèixer, no tenim altre remei que desaparèixer d'aquest món. Tot el que s'hagi fet al llarg d'una vida no serveix per a res un cop morts. Si això fos així, més ens valdria passar tota la vida com un divertimento, sense pensar, ni cuidar dels altres. En els pocs anys que vivim, millor que ens comportèsim com es costum en el regne animal, instintivament.
No, no crec que la nostra vida sigui tan poca cosa. Alguna cosa dins meu es nega a acceptar aquesta realitat no probada, una realitat que provoca ansietat, intranquil·litat i sensació d'absurd.
Quan no vaig ser capaç de continuar el que vaig començar en aquella cuina, ara fa ja uns anys, va ser perque sabia que, d'alguna manera no hauri de donar resultat, que el buit no existeix i que sempre existim, en un lloc o altre. Jo vaig decidir continuar en aquest per que tenia cosee inacabades. Potser aquest conjunt de cartes en són la prova.
És cert que le proves de la reencarnació no s'accepten per part de la ciència però tinc els meus dubtes sobre els motius de l'escepticisme oficial.
Altra cosa és la llei de causa i efecte, que resulta molt més clara als ulls de qualsevol observador. Qualsevol va seguida d'una reacció, una llei de fet estudiada per la ciència occidental, si més no en el camp de la física. Posem-hi un exemple il·lustratiu:
En un camp de golf es produeix una causa, un pal manejat per un home colpeja una bola, l'efecte és immediat, la bola inicia una trajectòria depenent de l'energia del cop. Si l'home és poc destre amb el pal, el cop es darà al terra, produint un efecte indesitjat, un desperfecte a l'herba.
Quí és responsable del desgavell? l'atzar? els deus?
La conclusió és ben senzilla i no cal dir-la. això es traslladable a la vida quotidiana de qualsevol persona summant-hi un sense fi de causes i efectes que s'entrellacen a cada instant. D'aquí que a vegades parlem de "casualitats" o "sort" per referir-nos a fets que escapen del nostre control conscient.
Comparteixo part del pensament de la Maite però a diferència d'ella, aquests coneixements o intuicions no han donat sentit, si més no definitiu, a la meva vida. Són tan sols petites llums en un camí que s'entreveu llarg.
rò, adifer`pencia
La idea del suicidi supera els condicionaments materials, ja que surgeix del més profund de l'home, d'algún lloc on es desconeix i es menysprea el signifaicat de les paraules raça, sexe, sort, riquesa o joventut.
Un exemple entre altres podria ser el de la Maite, una persona humil que em va escriure oferint-me tota la seva experiència, l'elecció d'una fita i les tasques necessàries per assolir-la:
"Amigo, me perdonarás por no saber escribir mucho. He leido tu anuncio en la revista X. y voy a tratar de ayudarte. Yo no teb¡ngo problemas psíquicos ni físicos pero voy a un centro de parapsicologia desde hace ya cinco años y más o menos ya sé lo que te passa a ti, y a muchos más.
Tu aún no te has enterado de que estamos en una nueva era y que la juventud es la que debe estar preparada para una nueva generación. Me explicarés mejor, estamos en tiempos de cambio, del bien y del mal o al revés, eso causa unas sensaciones en la persona que es más sensible o con facultades extrasensoriales y en el ambiente flotan unas energias negativas que tu no las ves, pero que te hacen ser desgraciado hasta llevarte al suicidio. Pero yo te proclamo a los cuatro vientos, nunca pienses en el mal porque lo afluyes enseguida, como el abrir una luz. Yo no sé si crees en el más allá o en la reencarnación pero yo me atrevo a decírtelo. Cuando una persona muere, tu sabrás que el alma no muere, pero no se termina con los gusanos, tenemos otras vidas, o no te das cuenta de las desigualdades humanas, como, ciegos, cojos, pobres, ricos...
Un niño pequeño que muere no tiene derecho a vivir como tú. O esos que viven el las naciones que se estan matando y nosotros aquí, sin nada. ¿Como podrias discernir tu eso?
Medítalo y tendrás tu conclusión, las personas que sufren, són deudas de otras vidas. Es la ley de causa y efecto y la ley de consecuencias. Por eso, yo no sé la edad que tienes, pero supongamos que tienes 20, si te suicidaras estarias hasta los 70 u 80 años flotando en el astral. En el dolor que te causaras y sin ver la luz en el cielo. no te lo imaginas que pena! porque despues vendrias otra vez a pasar lo mismo, hasta que te resignaras con tus problemas por que los debes a otras vidas e irias a un planeta peor y con peores circunstancias.
Debes resignarte porque como sembramos recogemos. yo te digo ¡ánimo! porque lo superarás con un poco de fe en algo y lo vas a saber muy pronto, que aquí hemos venido a algo y no solo a comer y divertirse, sinó a juntarse todos por la ley de afinidad, porque cuando pase el verano habrá muchos suicidios y otros acontecimientos, como plattillos volantes, pestes, plagas y enfermedades que no se podran curar. Para hacer pensar a la gente que hay algo más allá que la tierra.
Bueno, no te canso más, porque a lo mejor dices ¡qué rollo! pero lo vas a saber muy pronto todo. Aquí te envio dos revistas mensuales que són gratis, pero si las quieres dentro está la dirección. Envia 200 pts. en sellos y la tendrás todo el año. Y si no te he ayudado, mi intención ha sido esa. Me gustaria saberlo.
Sé muchas cosas de la parapsicologia pero por carta puedo explicarlo poco. Una amiga que te pide que investigues lo que hay aquí. Te aconsejo que pidas el libro que indica la revista número 11, me lo agradecerás y si algún dia te he ayudado, por favor, haz tú lo mismo con otras personas. La ley cósmica te ayudará, eso quiere decir "los hermanos mayores". Desde que estudio eso soy muy feliz."
La Maite em va adjuntar varies revistes de tipus espiritista, fotocòpies d'un curs de folosofia oculta i un llibre sobre la reencarnació.
Em va semblar que estava fent massa per mi, així que en una carta li vaig parlar de connectar directament jo amb el centre parapsicològic de que em parlava. Tota la meva correspondència amb la Maite i el seu grup varen girar entorn de les teories reencarnacionistes, enllaçant-les amb un cristianisme obert, pretesament més pur que el catolicisme tradicional.
Per la meva part he de reconèixer la meva simpatia per les hipòtesis de la transmigració de les ànimes. crec que és una possibilitat summament lògica o, en qualsevol cas, molt útil com a filosofia vivencial.
Tots hem après, o ens han fet aprendre que, al cap d'uns anys de nèixer, no tenim altre remei que desaparèixer d'aquest món. Tot el que s'hagi fet al llarg d'una vida no serveix per a res un cop morts. Si això fos així, més ens valdria passar tota la vida com un divertimento, sense pensar, ni cuidar dels altres. En els pocs anys que vivim, millor que ens comportèsim com es costum en el regne animal, instintivament.
No, no crec que la nostra vida sigui tan poca cosa. Alguna cosa dins meu es nega a acceptar aquesta realitat no probada, una realitat que provoca ansietat, intranquil·litat i sensació d'absurd.
Quan no vaig ser capaç de continuar el que vaig començar en aquella cuina, ara fa ja uns anys, va ser perque sabia que, d'alguna manera no hauri de donar resultat, que el buit no existeix i que sempre existim, en un lloc o altre. Jo vaig decidir continuar en aquest per que tenia cosee inacabades. Potser aquest conjunt de cartes en són la prova.
És cert que le proves de la reencarnació no s'accepten per part de la ciència però tinc els meus dubtes sobre els motius de l'escepticisme oficial.
Altra cosa és la llei de causa i efecte, que resulta molt més clara als ulls de qualsevol observador. Qualsevol va seguida d'una reacció, una llei de fet estudiada per la ciència occidental, si més no en el camp de la física. Posem-hi un exemple il·lustratiu:
En un camp de golf es produeix una causa, un pal manejat per un home colpeja una bola, l'efecte és immediat, la bola inicia una trajectòria depenent de l'energia del cop. Si l'home és poc destre amb el pal, el cop es darà al terra, produint un efecte indesitjat, un desperfecte a l'herba.
Quí és responsable del desgavell? l'atzar? els deus?
La conclusió és ben senzilla i no cal dir-la. això es traslladable a la vida quotidiana de qualsevol persona summant-hi un sense fi de causes i efectes que s'entrellacen a cada instant. D'aquí que a vegades parlem de "casualitats" o "sort" per referir-nos a fets que escapen del nostre control conscient.
Comparteixo part del pensament de la Maite però a diferència d'ella, aquests coneixements o intuicions no han donat sentit, si més no definitiu, a la meva vida. Són tan sols petites llums en un camí que s'entreveu llarg.
15/2/13
Carta número 8, la targeta
Aquesta carta es va apartar una mica de la resta de missatges o comunicacions, en realitat no es tractava d'una carta sinò d'una targeta comercial. Utilitzo l'expressió "comercial" per que hom tingui una imatge definida del que vaig rebre però això no implica que existissís una motivació econòmica, com veureu més endevant.
La meva situació moral, i probablement la de tothom, ve donada per la situació mental de cadascú. fent una regressió en el temps, podrem observar tot un seguit de coses, d'esdeveniments.
El motiu de que em decidís a escriure i publicar un anunci raia en un sentiment de marginació i incomprensió, un sentiment que, alhora, es va originar en una diferència respecte a la resta de gent, potser per una sensibilitat emocional diferent, potser per algún tipus de mancança psíquica o potser per ambdues coses.
Davant la possibilitat de que hi hagués alguna mancança psíquica, sempre hi havia la possibilitat de recòrrer a la medicina psiquiàtrica. Es pot donar el cas de que una determinada deficiència d'ordre mental es pugui subsanar amb un tractament psicosomàtic adequat, méds tenint en compte que la salut mental va molt lligada a la salut del cos en general.
Un canvi de dieta, uns massatges, uns exercissis físics, etc. a vegades poden contribuir alm guariment d'una malaltia.
La targeta que vaig rebre es dirigia cap a aquests aspectes, des d'una visió eminentment natuirista. En el seu revers algú havia escrit a màquina el següent missatge:
" Nos complace comunicar al público en general de la apertura del consultorio médico naturista ubicado en la barriada de San Andrés. Dirigido por los doctores...licenciado en medicina y pediatria (naturista), ...diplomado en naturopatia y acupuntura. Cosmètica natural y pedicura.
Amigo Carlos, no perseguimos hacer proselitismo ni demagogias, ni tan siquiera ánimo de lucro porque nuestros honorarios van en relación con la capacidad económica del enfermo."
Moltes vegades em vaig plantejar la possibilitat d'acceptar la invitació però sempre em va envaïr un mar de dubtes...Trobaré en el consultori la solució als meus problemes? He d'estalviar diners i citar-me amb els metges? Seria honest amb mi mateix si hi anés de buit? M'atreviria a exposar-los els meus temors i complexos?...
Tot i que simpatitzo amb les tècniques naturistes, els metges sempre m'han inspirat desconfiança, d'una manera un xic irracional, ho reconec. Potser és un prejudici que algún dia caldrà superar.
Però en aquell moment concret no creia necessitar ajuda mèdica, si més no urgent. Encabat vaig decidir conservar la targeta junt amb la resta de cartes, fins el dia que prengués una decisió clara.
La meva situació moral, i probablement la de tothom, ve donada per la situació mental de cadascú. fent una regressió en el temps, podrem observar tot un seguit de coses, d'esdeveniments.
El motiu de que em decidís a escriure i publicar un anunci raia en un sentiment de marginació i incomprensió, un sentiment que, alhora, es va originar en una diferència respecte a la resta de gent, potser per una sensibilitat emocional diferent, potser per algún tipus de mancança psíquica o potser per ambdues coses.
Davant la possibilitat de que hi hagués alguna mancança psíquica, sempre hi havia la possibilitat de recòrrer a la medicina psiquiàtrica. Es pot donar el cas de que una determinada deficiència d'ordre mental es pugui subsanar amb un tractament psicosomàtic adequat, méds tenint en compte que la salut mental va molt lligada a la salut del cos en general.
Un canvi de dieta, uns massatges, uns exercissis físics, etc. a vegades poden contribuir alm guariment d'una malaltia.
La targeta que vaig rebre es dirigia cap a aquests aspectes, des d'una visió eminentment natuirista. En el seu revers algú havia escrit a màquina el següent missatge:
" Nos complace comunicar al público en general de la apertura del consultorio médico naturista ubicado en la barriada de San Andrés. Dirigido por los doctores...licenciado en medicina y pediatria (naturista), ...diplomado en naturopatia y acupuntura. Cosmètica natural y pedicura.
Amigo Carlos, no perseguimos hacer proselitismo ni demagogias, ni tan siquiera ánimo de lucro porque nuestros honorarios van en relación con la capacidad económica del enfermo."
Moltes vegades em vaig plantejar la possibilitat d'acceptar la invitació però sempre em va envaïr un mar de dubtes...Trobaré en el consultori la solució als meus problemes? He d'estalviar diners i citar-me amb els metges? Seria honest amb mi mateix si hi anés de buit? M'atreviria a exposar-los els meus temors i complexos?...
Tot i que simpatitzo amb les tècniques naturistes, els metges sempre m'han inspirat desconfiança, d'una manera un xic irracional, ho reconec. Potser és un prejudici que algún dia caldrà superar.
Però en aquell moment concret no creia necessitar ajuda mèdica, si més no urgent. Encabat vaig decidir conservar la targeta junt amb la resta de cartes, fins el dia que prengués una decisió clara.
11/2/13
Carta número 7, la primera en català
Tot i que el meu anunci havia estat redactat i publicat en castellà, tret del meu nom, era de suposar que tard o d'hora algú m'escriuria en la meva llengua materna.
En aquest cas es va tractar d'una noia que posseia un gran domini del català. Les meves converses amb ella varen ser realment enriquidores.
Heus aquí com es va presentar:
"Hola Carles! Em dic Sònia i sóc de Mirabent. En realitat se'm fa difícil escriure una carta perque fa molt de temps que no em relaciono amb ningú i, a més, quan ho he fet, ha estat guardant molt les distàncies i de forma molt superficial i poc sincera. Fracassos! Complexes físics i psíquics, bloquejos de tota mena, insomnis, malsons, manies, feblesa i, sobre tot, molta por, una por inmensa a tot, a la gent, a les seves paraules, a sortir al carrer...!(no és la meva intenció ser un pla) Bah! Diarrees mentals! inseguretat! Fantasies macabres! i un llarg etc.!
He pensat en el suicidi, ho he intentat dues vegades, sense la més mínima consequència física. Tot això és trist i difícil! Sembla impossible fer entendre a segons quí (practicament a ningú) que el suicidi és quelcom més que una postura còmoda.
Bé, he decidit escriure't perquè aquest matí estava pensant que etb trobes amb persones que t'expliquen que estan igual que tu, o que ho han passat, i tu vas ple d'esperança (si és que encara te'n queda) i et trobes amb el que tu molt bé anomenes "paternalistes", els que et surten amb les típiques màximes universals. Bé, prou! que em dona fàstic!
He parit aquest rotllo hipertens i neuròtic perquè...bé, no sé ni perquè, ni com, o no ho vull saber, però si em vols escriure, et dono la meva adreça, i si no...sort! (amb els límits que aquesta paraula comporta). Sònia.
Tant la Sònia com jo teniem tendència a la timidesa però, potser per la importància dels fets, varem armar-nos de valor i varem concertar una cita.
Em tocava a mi trencar el gel inicial, així que vaig començar a parlar-li dels motius que em varen dur a escriure a la revista. A poc a poc, es va anar creant un clima de confiança tot i que vaig notar que ella mantenia sempre algunes reserves.
Em va explicarf que els seus problemes s'havien iniciat uns anys abans i eren de tipus físic. Tot i que no recordo amb claredat, em va esmentar que la seva educació i desenvolupament físic havien estat defectuosos i que havien desenbocat en un incomplet rec sanguini i, de rebot, en problemes mentals. La Sònia en un moment donat va ser visitada poer un especialista en psiquiatria.
De tot això, ella guardava un record amarg perquè no es va arribar a resoldre res i la seva vida, la seva relació amb la gent, la seva moral va anar empitjorant.
Va fracassar en els estudis i algunes circumstàncies la varen conduir a la beguda, amb la qual cosa apareguerem més conflictes.
No vaig arribar a conèixer-la tant com m'hagués agradat però vaig descobrir la seva afició a la música, a les passejades i a la tranquil·litat. Em va demanar alguns números d'una revista de temes ecològics i varem compartir molts punts de vista en aquest camp.
Malgrat la seva depressió i patiment, em va obsequiar amb algunes frases d'ànim amb molt de gust a solidaritat. Frases que vaig guardar com a forces de reserva per a quan la meva moral presentés signes de fallida.
En aquest cas es va tractar d'una noia que posseia un gran domini del català. Les meves converses amb ella varen ser realment enriquidores.
Heus aquí com es va presentar:
"Hola Carles! Em dic Sònia i sóc de Mirabent. En realitat se'm fa difícil escriure una carta perque fa molt de temps que no em relaciono amb ningú i, a més, quan ho he fet, ha estat guardant molt les distàncies i de forma molt superficial i poc sincera. Fracassos! Complexes físics i psíquics, bloquejos de tota mena, insomnis, malsons, manies, feblesa i, sobre tot, molta por, una por inmensa a tot, a la gent, a les seves paraules, a sortir al carrer...!(no és la meva intenció ser un pla) Bah! Diarrees mentals! inseguretat! Fantasies macabres! i un llarg etc.!
He pensat en el suicidi, ho he intentat dues vegades, sense la més mínima consequència física. Tot això és trist i difícil! Sembla impossible fer entendre a segons quí (practicament a ningú) que el suicidi és quelcom més que una postura còmoda.
Bé, he decidit escriure't perquè aquest matí estava pensant que etb trobes amb persones que t'expliquen que estan igual que tu, o que ho han passat, i tu vas ple d'esperança (si és que encara te'n queda) i et trobes amb el que tu molt bé anomenes "paternalistes", els que et surten amb les típiques màximes universals. Bé, prou! que em dona fàstic!
He parit aquest rotllo hipertens i neuròtic perquè...bé, no sé ni perquè, ni com, o no ho vull saber, però si em vols escriure, et dono la meva adreça, i si no...sort! (amb els límits que aquesta paraula comporta). Sònia.
Tant la Sònia com jo teniem tendència a la timidesa però, potser per la importància dels fets, varem armar-nos de valor i varem concertar una cita.
Em tocava a mi trencar el gel inicial, així que vaig començar a parlar-li dels motius que em varen dur a escriure a la revista. A poc a poc, es va anar creant un clima de confiança tot i que vaig notar que ella mantenia sempre algunes reserves.
Em va explicarf que els seus problemes s'havien iniciat uns anys abans i eren de tipus físic. Tot i que no recordo amb claredat, em va esmentar que la seva educació i desenvolupament físic havien estat defectuosos i que havien desenbocat en un incomplet rec sanguini i, de rebot, en problemes mentals. La Sònia en un moment donat va ser visitada poer un especialista en psiquiatria.
De tot això, ella guardava un record amarg perquè no es va arribar a resoldre res i la seva vida, la seva relació amb la gent, la seva moral va anar empitjorant.
Va fracassar en els estudis i algunes circumstàncies la varen conduir a la beguda, amb la qual cosa apareguerem més conflictes.
No vaig arribar a conèixer-la tant com m'hagués agradat però vaig descobrir la seva afició a la música, a les passejades i a la tranquil·litat. Em va demanar alguns números d'una revista de temes ecològics i varem compartir molts punts de vista en aquest camp.
Malgrat la seva depressió i patiment, em va obsequiar amb algunes frases d'ànim amb molt de gust a solidaritat. Frases que vaig guardar com a forces de reserva per a quan la meva moral presentés signes de fallida.
8/2/13
Nen interior i nen exterior
Els tres primers anys són fonamentals, de la mateixa manera que són determinants els fonaments d'un edifici o l'arrelament d'un arbre.
Hi ha tres aspectes que conformen el ser humà: el físic, el mental i l'espiritual, tres aspectes ineludibles i que precisen ser cultivats alhora i en armonia.
El físic es relaciona amb el jòc, el moviment, l'activitat, l'esbarjo, les excursions, els viatges...al ritme que l'infant demana i frueix.
També per al físic és important l'alimentació, la nutrició, parar atenció a l'aigua, als aliments, a l'aire. Què li donem de menjar a l'infant, d'on provenen els aliments, com han estat tractats. Quin aire respira l'infant, quins llocs gaudeixen de bon oxígen.
El mental ens condueix a les inquietuts de l'infant, la curiositat, l'experimentació. Cal parlar amb l'infant, veure les respostes als seus ulls, els seus llavis, els seus sons. Cal fer bromes amb l'infant, cal jugar a les endevinalles, explicar-los els secrets més ben guardats, explicar-los el món.
L'espiritual es desenvolupa ensenyant el respecte a tot, a les persones, als animals, a les plantes, al planeta. Cal explicar la importància de l'amor, explicar què és l'amor.
El camí cap al nostre infant, l'educació que volem transmetre, passa per nosaltres, passa per autoeducar-nos a nosaltres mateixos.
L'infant copiarà tot de nosaltres, tant allò que volem donar-li conscientment com allò que no en som conscients. Ell mai serà allò que volem que sigui, un infant és una esponja que agafarà tot de nosaltres. Si som nerviosos serà nerviós, si som alegres serà alegre, si som temerosos serà temerós, si som inestables serà inestable, si som amorosos serà amorós...
Només hi ha una manera d'educar fluidament, sense confondre l'infant amb les nostres contradiccions, ens hem de convertir nosaltres en infants, que el nostre fill identifiqui el nostre nen interior.
L'infant necessita amor i protecció però també llibertat, no el coaccionem, no l'imposem una disciplina que no pugui entendre, l'adult ha de tenir recursos per explicar el perquè de les coses i ha de saber transmetre-ho amb el llenguatge de l'infant.
La coacció reprimeix i distorsiona el creixement, físic, mental i espiritual. Tos els nens tenen intel·ligència, no ho subestimem. Poden entendre el perquè dels límits, sigui amb paraules o sigui amb amor.
És important que el nen percebi que el nostre amor és incondicional, que el tindrà sempre que el necessiti. Si cometem un error o una injustícia, ens hem de disculpar, igual que ens disculpariem amb qualsevol altre persona. Tots tenim dret a equivocar-nos però també tenim el deure de respectar els altres i encara més si aquest altre és vulnerable, com és el cas d'un nen.
En la pràctica:
Proporcionar amor, atenció, sempre.
Entorn sà, quant menys contaminat i estressat millor, si es pot evitar l'entorn urbà millor.
Alimentació sana, escollir quin tipus de menjar, nutrients quant menys adulterats millor.
Estabilitat, per suposat és important l'armonia dels pares però també convé, si es pot, evitar canvis de domicili, d'escola, d'ambient...
Salut, moderar l'administració de medicaments i subministrar aquells que realment considerem necessàris i convenients. Estudiar alternatives a medicacions que ens generin dubtes. No tot el que ens ve de l'oficialitat és necessàriament el millor per al nostre fill.
Estimular, crear, inventar activitats, proposar. Les activitats a l'aire lliure són importants, el nen ha de descobrir el món.
El jòc és una peça primordial, és important que nosaltres siguem també nens i que gaudim del jòc, si ho conseguim, la nostra felicitat serà contagiosa per al nen.
Empatia, que el nen comprengui que persones, animals i plantes tenen les seves necessitats, els seus ritmes vitals, el seu sentit.
La importància d'ajudar-se els uns als altres, entre amics, entre familiars, entre la gent.
A un infant se l'ha de respectar com respectem a un avi o una àvia, canvia el llenguatge però no el fons.
Evitem abusar de la nostra autoritat, si un nen ha de soportar situacions incòmodes, li hem d'explicar els motius i limitar la incomoditat a allò que és imprescindible. Si a nosaltres no ens agrada ser marginats en converses i altres situacions, perquè obligar els nens a patir? per que ell és petit i nosaltres grans? la lliçó que estem transmeten és que quan ell sigui gran podrà marginar a qui vulgui, segons conveniència.
La joia fonamental de l'educació és l'exemple. Allò que nosaltres siguem, allò serà el nostre fill en esència. Deprés ell mateix modularà i matisarà. Un bon exemple converteix en supèrflues moltes normes i reglaments.
Per últim, no us oblideu de la llibertat, si se sent lliure, el seu cos, la seva ment i el seu esperit es desenvoluparan plenament. La llibertat és l'oxígen que necessiten les seves cèl·lules, en sentit metàfisic i en sentit real.
7/2/13
Estarem caient?
De tant en tant em trobo gent que opina que una persona amb depressió o depressiva no és més que una persona que utilitza el victimisme. No nego que hi hagi qui caigui en aquesta mena de tentació però dubto que culpabilitzar un deprimit sigui una solució. És com dir covard a un actor que té por escènica. No estarem caient en el darwinisme de si no ets fort, aparta't?
5/2/13
Carta número 6, Déu entra en escena
El mateix dia que em va trucar la Sara vaig rebre la primera carta amb segell. Es tractava d'un home de mitjana edat que havia sofert durant la seva joventut però que, al final, havia trobat on agafar-se, una causa per la que seguir existint.
Considero que qualsevol motiu que ens dugui a seguir vivint és bo en sí mateix, sempre que aquest motiu ens ofereixi la solució que anhelem.
Hi haurà qui dirà que en José es va enganyar a sí mateix, altres diran que potser ell va ser el més sensat de tots els que, d'una manera o altre, són presents en aquest regitzell de cartes. Però tots estarem d'acord en que, si en José hagués optat pel suicidi, la foscor ens hauria guanyat una altra batalla.
Aquesta és la seva presentació:
"Sr. Carlos Berga.
amigo Carlos: después de saludarte amigablemente y después de leer este anuncio que escribes, espero que encontrarás muchos amigos que te comprendan y sabrán estar a tu lado, como yo pretendo hacer también, pero no sin antes presentarme.
Me llamo José, tengo 50 años y a los 21 ya comencé a tener los primeros problemas de tipo físico y psíquico, a consecuencia de esto comencé a perder amistades y amigos de forma temporal, también perdí la memoria, por todo ello supe quienes eran los que me querian en la familia y fuera de ella. En contra de mi voluntad me adapté a las circunstancias que me rodeaban y eran desfavorables para mi, al tener tantos problemas y no poder defenderme, ya que me faltaban fuerzas, sufrí lo indecible y llegué a pensar que el hombre nunca sabe hasta que extremo puede sufrir, y es cierto, una hermana me llevó a su casa en el extranjero, pensó que allí me iban a curar, pero al ver que esto no lo conseguia se contrarió y pensó que los que no se ocupaban de mi tenian razón, y no se le pudo ocurrir otra cosa peor que decirme todas las cosas peores que se le venian a la boca. Para mi fue una tortura, vine para España y, después de algún tiempo, me mandó ir con ella si queria trabajar, y así lo hize, y de forma caprichosa, influida por otras personas, volvió de forma brutal a tratarme de forma que dificilmente se puede soportar y durante tres años he tenidouna pena que no me dejaba vivir, pues esto es tan malo como cualquier enfermedad, voy a decir que yo también me planteé el problema de quitarme la vida, pero siempre fue de forma fugaz, pues la conclusión para mi siempre fue tajante y decisiva, pensando que el que me ha dado la vida que me la quite, y hoy estoy muy contento de no haber hecho semejante barbaridad, porque en realidad, mi vida tiene sentido, y he tenido que sufrir mucho hasta conocer la realidad, ya que hoy veo claro a mi alrededor, y no digo esto de forma caprichosa sinó por la serie de hechos reales que me han ido sucediendo desde hace unos dos años y medio aproximadamente, pues la vida no es como yo la veia, afortunadamente tiene otra faceta, por así decirlo, que es la que no vemos.
Me explicaré mejor, durante este tiempo he tenido tres apariciones, o dicho de otra forma, , tres llamadas de Diós, pero en las dos primeras que tuve no sabia el significado de esto, y a causa de tanto tropezar, ya tropecé con un vecino, con el cual yo me llevaba bién, y ese dia ocurrió algo en mí, y le dije que esto no era posible, que yo por fuerza habia nacido para el otro mundo, y a partir de ese dia mi vida cambió, comencé a ir a misa desde entonces, después supe el significado de las apariciones, y a mediados del próximo mes hará un año que salia a rezar a Jasucristo y al pasar frente a una virgen que veia todos los dias y hago mal, me dije otro dia lo haré y, efectivamente, así lo hize, y a los 4 ó 5 dias de ir, un buen dia me ocurrió algo desconocido para mí, sé que jamás me encontré tan a gusto y tan bién, a los dos o tres dias volví y me volvió a pasar lo mismo, y dicho con humildad, para mí fué la gloria de Diós que descendió sobre mí, la segunda vez fue después de un rato, y ya en la calle, noté que me pasaba al corazón y me hacia un bién inmenso, no sabia lo que me habia pasado pero con el tiempo vi como mer habia desaparecido la pena que tenia en mi coirazón, ahora ya sé que tengo quien se acuerda de mí y me hace bién, y yo también tengo en quien pensar.
Te invito a seguir mis pasos, puedes visitarme o escribirme si lo deseas, y si tu vida no es imporatnte para ti, sí que puede serlo para Diós, así que mucho ánimo y adelante.
Recibe un saludo, José."
Un canvi de rumb en la meva feina em va impedir visitar al José, per altra banda tenia por de trobar-me amb una persona que em doblava en edat i que, probablement, tractaria de convènce'm d'una cosa que la meva intel·ligència em negava des de feia molt de temps: Déu.
No nego, d'antuvi, l'existència d'alguna mena d'entitat suprema però em repel enormement la idea d'un déu antropomòrfic i de reaccions incomprensibles conforme als seus principis.
La creença en deus s'exten d'orient a occident, milions de persones creuen que hi ha un ésser omnipotent responsable de la vida i de la nmarxa de l'univers. Per a aquestes persones, l'ésser humà és propietat de Déu i d'ell depenen en la seva totalitat.
Existeix, malhauradament, un gran problema. L'home és imperfecte i, per tant, no pot veure ni comprendre el suposat Déu en la seva integritat, havent-se de conformar amb uns quants trets que estan al seu abast de coneixement intel·lectual i espiritual.
La imatge que puguem tenir cadascú de nosaltres de Déu, nomé pot servir-nos a nosaltres mateixos, tenint en compte, a més, que la nostra idea sobre el creador ha de ser clarificada i actualitzada a cada instant de la nostra vida. El Déu d'ahir no serveix avui, no es coneix la muntanya fins que no s'ha fet el cim.
Considero que qualsevol motiu que ens dugui a seguir vivint és bo en sí mateix, sempre que aquest motiu ens ofereixi la solució que anhelem.
Hi haurà qui dirà que en José es va enganyar a sí mateix, altres diran que potser ell va ser el més sensat de tots els que, d'una manera o altre, són presents en aquest regitzell de cartes. Però tots estarem d'acord en que, si en José hagués optat pel suicidi, la foscor ens hauria guanyat una altra batalla.
Aquesta és la seva presentació:
"Sr. Carlos Berga.
amigo Carlos: después de saludarte amigablemente y después de leer este anuncio que escribes, espero que encontrarás muchos amigos que te comprendan y sabrán estar a tu lado, como yo pretendo hacer también, pero no sin antes presentarme.
Me llamo José, tengo 50 años y a los 21 ya comencé a tener los primeros problemas de tipo físico y psíquico, a consecuencia de esto comencé a perder amistades y amigos de forma temporal, también perdí la memoria, por todo ello supe quienes eran los que me querian en la familia y fuera de ella. En contra de mi voluntad me adapté a las circunstancias que me rodeaban y eran desfavorables para mi, al tener tantos problemas y no poder defenderme, ya que me faltaban fuerzas, sufrí lo indecible y llegué a pensar que el hombre nunca sabe hasta que extremo puede sufrir, y es cierto, una hermana me llevó a su casa en el extranjero, pensó que allí me iban a curar, pero al ver que esto no lo conseguia se contrarió y pensó que los que no se ocupaban de mi tenian razón, y no se le pudo ocurrir otra cosa peor que decirme todas las cosas peores que se le venian a la boca. Para mi fue una tortura, vine para España y, después de algún tiempo, me mandó ir con ella si queria trabajar, y así lo hize, y de forma caprichosa, influida por otras personas, volvió de forma brutal a tratarme de forma que dificilmente se puede soportar y durante tres años he tenidouna pena que no me dejaba vivir, pues esto es tan malo como cualquier enfermedad, voy a decir que yo también me planteé el problema de quitarme la vida, pero siempre fue de forma fugaz, pues la conclusión para mi siempre fue tajante y decisiva, pensando que el que me ha dado la vida que me la quite, y hoy estoy muy contento de no haber hecho semejante barbaridad, porque en realidad, mi vida tiene sentido, y he tenido que sufrir mucho hasta conocer la realidad, ya que hoy veo claro a mi alrededor, y no digo esto de forma caprichosa sinó por la serie de hechos reales que me han ido sucediendo desde hace unos dos años y medio aproximadamente, pues la vida no es como yo la veia, afortunadamente tiene otra faceta, por así decirlo, que es la que no vemos.
Me explicaré mejor, durante este tiempo he tenido tres apariciones, o dicho de otra forma, , tres llamadas de Diós, pero en las dos primeras que tuve no sabia el significado de esto, y a causa de tanto tropezar, ya tropecé con un vecino, con el cual yo me llevaba bién, y ese dia ocurrió algo en mí, y le dije que esto no era posible, que yo por fuerza habia nacido para el otro mundo, y a partir de ese dia mi vida cambió, comencé a ir a misa desde entonces, después supe el significado de las apariciones, y a mediados del próximo mes hará un año que salia a rezar a Jasucristo y al pasar frente a una virgen que veia todos los dias y hago mal, me dije otro dia lo haré y, efectivamente, así lo hize, y a los 4 ó 5 dias de ir, un buen dia me ocurrió algo desconocido para mí, sé que jamás me encontré tan a gusto y tan bién, a los dos o tres dias volví y me volvió a pasar lo mismo, y dicho con humildad, para mí fué la gloria de Diós que descendió sobre mí, la segunda vez fue después de un rato, y ya en la calle, noté que me pasaba al corazón y me hacia un bién inmenso, no sabia lo que me habia pasado pero con el tiempo vi como mer habia desaparecido la pena que tenia en mi coirazón, ahora ya sé que tengo quien se acuerda de mí y me hace bién, y yo también tengo en quien pensar.
Te invito a seguir mis pasos, puedes visitarme o escribirme si lo deseas, y si tu vida no es imporatnte para ti, sí que puede serlo para Diós, así que mucho ánimo y adelante.
Recibe un saludo, José."
Un canvi de rumb en la meva feina em va impedir visitar al José, per altra banda tenia por de trobar-me amb una persona que em doblava en edat i que, probablement, tractaria de convènce'm d'una cosa que la meva intel·ligència em negava des de feia molt de temps: Déu.
No nego, d'antuvi, l'existència d'alguna mena d'entitat suprema però em repel enormement la idea d'un déu antropomòrfic i de reaccions incomprensibles conforme als seus principis.
La creença en deus s'exten d'orient a occident, milions de persones creuen que hi ha un ésser omnipotent responsable de la vida i de la nmarxa de l'univers. Per a aquestes persones, l'ésser humà és propietat de Déu i d'ell depenen en la seva totalitat.
Existeix, malhauradament, un gran problema. L'home és imperfecte i, per tant, no pot veure ni comprendre el suposat Déu en la seva integritat, havent-se de conformar amb uns quants trets que estan al seu abast de coneixement intel·lectual i espiritual.
La imatge que puguem tenir cadascú de nosaltres de Déu, nomé pot servir-nos a nosaltres mateixos, tenint en compte, a més, que la nostra idea sobre el creador ha de ser clarificada i actualitzada a cada instant de la nostra vida. El Déu d'ahir no serveix avui, no es coneix la muntanya fins que no s'ha fet el cim.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)