Vilanova sota un estel brillant

I fou així,
la meva mà temerosa,
el cor nu, bategant,
els meus ulls en ta mirada.

I fou així,
anyorança d'una vesprada
que esdevingué record constant,
càlida nit mai oblidada.

I fou per a mi
sensació i plaença,
sota un estel brillant,
ta mà...com una besada.

Algún dia

m'aGito tot sabent que no cal
Esperant un moment que mai no existirà
és l'iMmòbil ser
és l'imMòbil estar
i me n'Adono que potser no hi ets

i tanmateix...t'estim...i sé

que algún dia, en algún lloc...

serem amics.

Pops en el glaç

Pops en el glaç,
s'escapoleixen arreu,
sa blava tinta,
fum d'aigua,
tentacles a mils,
a tot adherit,
encomanant viscositat,
a tort i a dret,
pops en el glaç.

Cap geperut,
dúctils ulls,
peus arrapats,
abraç obstinat,
volen volar,
saben volar,
endegats de cop,
com fúria de tità,
pops en el glaç.

A la ment de cristall

Descarnant la boira sento l'encís
d'un somniar fidel,
no tinc l'argentada tremolor dels geranis
ni l'alborada d'un infant perdut,
tot és joia, caramel impúdic,
a cops, un regalim d'heures maltractades.

Veig la por dels qui no entenen,
el rebuig d'uns àtoms momentanis,
no és per a ells l'hora d'ésser,
potser mai ho serà.

La pressa d'un instant engabiat
és com la pretensió d'un no res.

Un home escull la fugida
d'allò que no comprèn,
ben cert és...paper negre,
en començar mon cor fou llís,
planera ombra que es reflectí
sobre un cau desconegut,
cercant el repós humil,
però no digué res...no encara.

Com un estel petit
que sa llum no arriba,
giravolta un somni inmens,
la paraula al nord,
la paraula al sud.

Voldria trencar en bocins
el motllo de cristall,
veure més enllà de l'infinit,
a on tot acaba...de començar.

Dorian Gray i la bola de cristall

Em podeu llegir més no em podeu sentir,
em podeu escoltar i no oir,
em podeu mirar i tanmateix no veure,
em podeu seguir però no tocar,
em podeu buscar però no trobar,
em podeu deixar caure i la neu em cobrirà,
però algún dia,
en una caiguda,
la bola de cristall es trencarà
i el batec del meu cor
s'escamparà dins la bola de tots.






Tan l'assistent social com l'orientadora laboral m'han recomenat que investigui si podria enacabir-me en la categoria de treballador amb discapacitació del 33%, una categoria que permet ampliar notablement les possibilitats de trobar feina. Tinc un parell de transtorns a parer de la meva última psicòloga: Transtorn Evitatiu de Personalitat i Transtorn Esquizoide. Una barreja explossiva però que en termes sociolaborals no sé si suficient ja que ho decidiria en última instància un tribunal mèdic. Amb tot això, curiosament, he trobat un punt de connexió entre les característiques de l'esquizoide i l'autisme, en l'apartat "estil cognitiu", cosa que m'ha pujat l'autoestima perque molts se n'en reien quan m'autodefinia com autista (tot i que jo utilitzo aquesta etiqueta més per motius analògics i literaris que clínics). És divertit també que els dos transtorns diagnosticats s'abrevien igual: TEP i TEP. Jo no sóc de la generació nini sinó de la teptep, ha ha ha. En fi, us passo el que diu la Viquipèdia per si algú dels que em coneixen em vol entendre millor. http://ca.wikipedia.org/…/Trastorn_esquizoide_de_la_persona…

Un hivern a les muntanyes

L'espasa de Damòcles es cada cop més a prop, els reptes més agoserats, la lluita més aferrissada.
M'en aniré. M'en aniré a les muntanyes i m'en aniré ara, me n'aniré dimarts.
Els nómades no tenim casa. Quan la tenim, la destruim, l'abandonem, la tanquem. La meva la feren inhabitable, insostenible, inhòspita. La casa dels records, la casa del passat.
Em mouré inevitablement. En la fugida cap endevant. Perque la covardia no em faci traidor. Em mouré cap endevant amb la mochilla de solitud i melangia, de plaers esgotats, de persones difuminades pel fort vent, de paraules perdudes, de pensaments exhaurits.
Tornaré als boscos, tornaré i rauré sobre les pedres, respirant el romaní, l'espígol. Dormiré sota estels llunyans, tant llunyans com les persones que he viscut, els èssers que he mig oblidat, els èssers que m'han mig oblidat. Perquè l'oblit m'omple els moments febles i els moment febles creixen, es dispersen en la ment i el cos, avancen impertorbables, com un exèrcit poderós.
A voltes em rendeixo i m'agenollo, busco l'alé perdut i la mirada clara, però tot s'esvaeix sense retorn.
Marxaré. Aniré a les muntanyes, m'amararé de cel, estimaré l'aire, aquest aire que em diu, ets viu!
Llençaré crits al vent. Resonaran les parets de la vall, es mouran les fulles de l'alzina, es girarà una guineu, s'amagarà un llargandaix, empendrà el vol un corb.
Un crit humà a no humans. Un clam. Un lament. Un èsser viu fet verb. Cridaré amb un gest de llibertat, solitària llibertat, alliberada solitud.
Seuré damunt la roca alta, albirant un infinit cada cop més proper. Presoner de la distància, presoner del temps, de la vida i de la mort. Tancaré els ulls, i guardaré els meus darrers records en una capsa sense pany. Vull els meus pensaments lliures, vull donar-los la llibertat de volar, vull deixar-los viure el que jo no he viscut.
Arraulit entre les pedres miraré les meves mans que es van tancant, els meus peus que ja s'adormen. Tancaré els ulls. Escoltaré el rum-rum de la nit, dels grills i les òlives. M'esperaré. Esperaré la mort de la negra nit.
I quan el sol em vingui a desvetllar amb una abraçada, pensaré en tu. Obriré la porta i et cridaré, et cridaré ben fort. Sé que no em sentiràs però sé que les muntanyes repetiran el teu nom. Ho sé. I t'esperaré. Perque t'he estimat sempre i no podria viure sense fer-ho.

Carta número 10, poesia

L'expressió escrita té els seus contorns propis, una manera pròpia de mostrar el pensament, a vegades cal un exercisi d'abstracció per trobar les paraules adients, a vegades cal fer un gir i cercar un tipus de llenguatge més càlid del habitual, un llenguatge que trenqui els límits de la simple narració.
Parlar del món exterior és relativament senzill, és un relat d'anècdotes, però...com parlar de les coses més profundes de nosaltres mateixos? dels nostres sentiments i emocions?
Arribar a comprendre una persona en la seva integritat és tasca impossible però hi ha formes d'apropar-se a l'íntim de l'ésser humà, parlem de poesia.
En moments de depressió i malenconia, l'obsequi d'un poema sincer és com una invitació a visitar un país encantat, és la protesta de les coses belles que han quedat arraconades dles nostres pensaments.
És meravellós descobrir la màgia de les paraules, la música que parteix d'unes breus frases.
Durant la tardor del vuitanta-tres vaig escriure i vaig rebre poemes d'altres persones. Va ser un intercanvi que ens va enriquir i va contribuir a desenvolupar la nostra creativitat. La primera carta que vaig rebre en aquest sentit provenia d'una de les illes del Mediterrani:
"Campanas de melancolia resuenan en mis oidos,
mientras mi mente vacia sentimientos perdidos
en cada ayer sin nombre.
Como un ave perdida entre mil nubes
observa la feria de lo cotidiano...
y así voy perdido entre cosas que
no comprendo ni acepto...
pero me obligan a vivir en medio de todas.
Lanzo mi suspiro al viento
y el sol me devuelve soledad.
Esperando respuestas en la nada
me escondo en el frio de la noche
para escuchar un rumor lejano,
consumido por el sueño,
cuando callan los motores y silvan los recuerdos
con la cabeza dando vueltas
calle arriba
calle abajo
con la duda de si soy
un loco entre cuerdos o
un cuerdo entre locos...
si estoy siendo absorbido por
la esquizofrenia colectiva o
soy yo el esquizofrénico...
En todas partes se huele el vacio
y cuando todo parece perdido,
en el límite de la nausea, de repente,
aparece alguna flor en el desierto...
una sonrisa que se pierde entre los rugidos
y me encuentro con la luna entre mis manos,
y puedo abrazar el sol,
y colgarme una estrella en la solapa,
el bien y el mal se entrecruzan,
diviso grandes horizontes,
veo todas las respuestas y
una extraña alegria se apodera de mi,
sin saber por qué...pero,
qué cosas tiene la vida...
en un momento de luz creas mitos,
todo está claro
creyendo ser feliz, pero,
vuelve a perderse como arena entre los dedos.
De nuevo aparece esta callada tristeza
que enturbia la paz del alma
enfrentado en encarnizada lucha
con el vacio,
preguntándome siempre porqué,
porqué...
huyendo continuamente
de esta absurda pesadilla llamada
realidad...
Sólo y perdido
en un oceano de miseria,
sólo y perdido
en el mar de mis dudas,
sólo y perdido
en un asfixiante torbellino.
Decidme vosotros
que soñais cada noche en el silencio...
¿quien puede atarnos en esta vida?
decidme vosotros
que hablais con las estrellas
y les susurrais vuestros secretos a las flores...
¿quien puede robarnos nuestra alma?
decidme vosotros
que haceis de las lágrimas vuestro santuario
y de la belleza vuestro camino...
hoy que me siento tan sólo, vosotros
que estais solos y aturdidos
en este caos llamado realidad,
decidme,
decidmeque estais ahí.
Hoy que me siento tan sólo,
decidme que me esperais en ese mundo
que cada noche inventamos,
decidme que sigue viva la esperanza..."
Joan.

Com a rúbrica, en Joan va afegir uns dibuixos realitzats amb molta habilitat i bellesa, amb uin aire de tristesa i d'impotència. Li vaig enviar una carta d'agraïment però no vaig rebra cap altra resposta. Suposo que a vegades a la vida fas un acte altruista sense voler rebre res a canvi, com un regal a la vida, una ofrena. Com en Joan, van venir altres persones a oferir un gest, per la vida i per l'esperança.