A la ment de cristall

Descarnant la boira sento l'encís
d'un somniar fidel,
no tinc l'argentada tremolor dels geranis
ni l'alborada d'un infant perdut,
tot és joia, caramel impúdic,
a cops, un regalim d'heures maltractades.

Veig la por dels qui no entenen,
el rebuig d'uns àtoms momentanis,
no és per a ells l'hora d'ésser,
potser mai ho serà.

La pressa d'un instant engabiat
és com la pretensió d'un no res.

Un home escull la fugida
d'allò que no comprèn,
ben cert és...paper negre,
en començar mon cor fou llís,
planera ombra que es reflectí
sobre un cau desconegut,
cercant el repós humil,
però no digué res...no encara.

Com un estel petit
que sa llum no arriba,
giravolta un somni inmens,
la paraula al nord,
la paraula al sud.

Voldria trencar en bocins
el motllo de cristall,
veure més enllà de l'infinit,
a on tot acaba...de començar.

Més armaris d'on sortir *

Al llarg dels meus 55 anys m'he trobat, coincidit i vist un munt de gent amb tipologies de transtorn. Transtorn transitori, transtorn evident, indicis de transtorn, transtorn crònic, transtorn declarat, transtorn amagat, transtorn acceptat socialment, transtorn que aïlla, transtorn que et converteix en líder d'un grup, excessos d'ego, maniàtics,depressius, transtorns difícis de comprendre, transtorns obvis, transtorns per una causa concreta, transtorns endògens,...

A vegades als transtorns els posem eufemismes socials : tímid, nerviós, pesat, somniatruítes, irresponsable, maniàtic, supersticiós, exagerat, va a la seva bola, excèntric, pesimista, xerrameca, malpensat, perfeccionista, vergonyós, inconstant, desconfiat...
Calculo que deu ser un tant per cent força elevat el de la població que té dificultats per regir la seva vida de forma equilibrada i saludable, especialment en entorns competitius com les ciutats o determinats ambients de treball o família.
Compte també l'herència. Si tenim familiars molt directes que han patit algún tipus de dificultat per manegar emocions i sentiments, hi ha força possibilitats quen reproduim inconscientment el patró de conducta.

Hi ha una frase, crec recordar que atribuida als llibertaris, que diu: "La societat prepara el crim i el criminal l'executa". Això també valdria per aplicar-ho a la salut, física i/o mental: "La societat prepara les malalties i els malalts les executen". Suposo que molt sociòlegs estarien d'acord.
És significatiu que els personatges públics fossin reticents a col·laborar en la campanya Obertament, una campanya que té com objectiu col·laborar en la integració de les persones més vulnerables des del punt de visat de la ment. Contrasta molt amb l'èxit de campanyes com ara Mulla't per l'esclerosi múltiple.

Seguim amb els tabús? Amaguem el cap sota l'ala? Potser haurem de fer un llarg recorregut com el que estan fent els homosexuals de tot el món, pas a pas, esgarrapant acceptació, milímetre a milímetre. Sempitern armari. És com les nines russes, quan t'en desfàs d'un n'apareix un altre.

Els Estats Units ens porten avantatge, aquí ens plantejem a vegades coses quan allà portant un munt d'anys practicant-ho. Només cal veure una pel·lícula de Woody Allen per veure que la paraula psiquiatre es pot dir amb la mateixa naturalitat que ciclista o agent immobiliari. Aquí no, a menys que estiguem parlant d'una problemàtica realment impossible d'amagar i defugir. Jo he parlat, al llarg de la meva vida nómada, amb gurús, psicòlegs, orientadors, psiquiatres, terapeutes, ioguis, creients, ateus, mestres, familiars, amics,...tots m'han servit per comprendre coses, en diferents àmbits, per diferents questions. En conjunt m'han fet sospitar que les persones no som peces aïllades del sistema. Quan un individu emmalalteix, sovint, sinó sempre, és la mateixa comunitat humana la que està fallant. Un exemple per visualitzar la punta de l'iceberg seria tot el conjunt d'afeccions relacionades amb l'estrés. L'estrés el viuen les persones a títol individual però no és una cosa que apareixi per generació espontània, com si fos una mutació genètica. Quan una persona s'estressa els malalts som tots, encara que ens salvem, provisionalment, dels símptomes i els resultats.

* L'eterna incertesa

Entre les coses que han marcat i marquen la meva vida ressalta, sens dubte, l'eterna incertesa sobre la reacció dels altres. Em resulta tremendament difícil esbrinar amb antelació quan una expressió meva doldrà, ferirà o ofendrà algú. Un fet que també em succeeix a la inversa, no sé mai quan un dels meus silencis estarà fora de lloc.

Quan algú que conec, per exemple, es posa malalt, no tinc la més remota idea de quantes vegades he de parlar amb ell ni quines coses espera que digui. Intento copiar situacions anteriors, imitar respostes que altres persones han dut a terme, però estic sempre en la corda fluixa.
No sé quan m'he quedat curt donant les gràcies, ni quan m'he excedit en els meus agraiments, tot i que, per sort, sembla que és millor passar-se que quedar-se curt en això.
Tampoc sóc capaç de discernir quan un tema pertany a l'àmbit familiar o privat entre íntims i quan pertany al domini públic. Utilitzo els meus fracassos com a fitxa-patró però això no sempre funciona.

Si ens atenem al perfil del protagonista de Mozart i la Balena, això seria una característica Asperger. Dir una cosa amb la major naturalitat i pensant que és una cosa lògica, veure com l'altra persona ho encaixa malament i s'inicia un conflicte que l'Asperger no sap com resoldre i entra en xoc.
He perdut molts amics així, per no entendre com, de cop i volta, una relació fluida deriva en un malestar, segurament passatger per a l'altre persona però demolidor per a mi.
Això suposo que lligaria amb la coneguda "manca de empatia" dels Asperger. La meva ment és molt racional, quasi com si seguís un patró matemàtic. Els "neurotípics" esperen un funcionament empàtic que es com una regla no escrita i que ningú té el dret de saltar-se. Si t'ho saltes, comets un delicte, amb una condemna que pot ser més lleu o menys, depenent de la clemència de l'afectat.

Estudiant el darwisme des del punt de vista de Richard Dawkins, l'empatia que caracteritza el discurs del neurotípics no seria altre cosa que una mena de corporativisme d'espècie, és a dir, que un humà li diu a l'altre: jo et cuido perque som del mateix clan (espècie) i , per tant, tu em cuidaràs a mi.
De fet, això explicaria la paradoxa de que una persona manifesti empatia per una altra i alhora no senti empatia pels animals, que tenen la mateixa capacitat de sofriment i una major vulnerabilitat. El que entenem com empatia entre humans és quelcom grabat en alguna part del cervell molt antiga, segurament es va grabar quan es van organitzar les primeres tribus humanes que vivien envoltades d'animals que els atemorien.

Jo no estimo perque una veu irrefrenable de l'interior m'impulsi a estimar. Jo estimo perque em sembla lògic i just estimar. El meu amor és racional, penso que és bó fer coses per als altres i que això ens fa més humans (o humanistes).

Tornant al meu cas. Quan de sobte m'esclata a la cara un conflicte comunicatiu amb algú, sóc incapaç de reconduir-ho de forma satisfactòria. A vegades la relació no es perd però hi ha un abans i un després. Des de llavors la por s'instal·la dins la meva ment (o cor). No voldria tornar a cometre el mateix error, però no tinc cap eina per preveure-ho, és com aquell nen que en un supermercat veu una senyora amb uns "quilos de més" i el nen se sorprèn i pregunta en veu alta com és que aquella senyora està grassa i la mare, en lloc d'explicar-li-ho el renya i li diu que aquestes coses (grassa) no es diuen. Saps el que no has de dir però no saps el que has de dir.

En línies generals, quan estic entre "neurotípics" em trobo com peix fora de l'aigua, no tinc clar que dir, què fer, què esperen de mi, quina ha de ser la meva aportació al discurs comú. Moltes vegades, en reunions d'amics o coneguts, la meva ment no pot evitar desconnectar, fugir d'una cosa que no domina i que no proporciona cap alicient. Llavors deixo posat el pilot automàtic, deixo anar fitxes simples arxivades en el meu cervell: "sí, sí, teniu raó", "bé, ja hi pensaré" " jo també ho he vist" "aquest és l'acudit que vaig sentir" "anar tirant" "sembla que fa bon dia" "la gent és així"...Què altre puc fer quan per exemple hom parla d'hipotèques, fills, futbol o balls de saló mentre la meva ment divaga preguntant-se què podria haver darrera d'un forat negre o quines són les similituts entre el comunisme i una comunitat de monjos benedictins o pensant si seria capaç de fabricar una destral de pedra. En certa manera vindria a ser com viure amb dos cervells alhora, no d'una forma tan radical i fora de control com en el cas dels esquizofrènics però sí el suficient per que la meva vida social s'en ressenteixi.

Aprofito per demanar disculpes als familiars i amics a quí he decebut per les meves reaccions "incomprensibles". He fet el que he pogut. Amb un altre cervell, amb unes altres qualitats o talents hagués fet altres coses que hom esperava de mi. Em sap greu, però és que no tinc les eines per canviar la meva vida o el meu destí.

No sols d'hemisferis viu la ment *

Avui he estat parlant, en una trobada casual, amb una amiga dels meus pares. Feia molt de temps que no ens veiem i semblava emocionada per l'encontre, fins i tot m'ha explicat que em va veure nèixer i crèixer ja que els meus pares i ella vivien davant per davant al nostre carrer. També jo guardo records d'aquella infancia primerenca.
Jo escoltava el seu relat, els seus records, els seu sentir. Una part de mi era espectador de la seva vivència i, alhora, aprofitava els seus moments de repòs per confirmar i enriquir la seva història, en la que jo havia estat co-protagonista.
Ha estat un enriquiment mutu, la meva ment recopilava sentiments, imatges i emocions, i la meva ment buscava les respostes que portaven el seu nom, el nom d'aquesta amiga. Respostes que ella necessitava, o al menys que crec que ella necessitava.
Durant la meva conversa jo era conscient de la meva ment doble, la ment pròpia, la que busca respostes als meus imterrogants, i la ment que treballa per als altres, amb el codi emocional i sentimental dels altres.
En aquests moments les meves energies es bifurquen per atendre les necessitats dels que m'envolten, dels adults que m'envolten.
Amb els nens els desgast és menor, la meva ment més íntima és similar a la dels infants i les nostres relacions no les he de codificar i decodificar com ho faig amb els adults. Amb ells la relació és molt més directa, amb molta menys auto-censura. Els nens accepten més d'una lògica de comunicació, pots anar i venir del terreny de la imaginació sense donar gaires explicacions.
Els adults tenen un paràmetres de comunicació i relació molt rígids i l'artilleria preparada per quan te n'en surts.
És per això que al llarg de la vida he hagut d'entrenar constantment el meu altre cervell, el perifèric que oculta el central. Intueixo que el meu camp emocional i sentimental es troba refugiat en aquest últim. El meu cervell perifèric és el que codifica i descodifica, no sempre amb èxit, tot s'ha de dir.
La meva relació amb els infants és molt confortable i estimulant perquè em permet desconnectar el codificador, res de filtres, res de contenció, res de censura, res de pors.
Recordo quan el meu fill era petit i cada dia, quan l'enllitava, l'improvisava un conte, sense cap antecedent, inventat, a partir d'una paraula, d'un animal, sense regles, sense condicionants, com en els somnis on tot és possible i tot és sorprenent. Una fantasia compartida i un somriure, una rialla, uns ulls atents que em feien feliç. Entravem junts en el no-temps, el no-espai, el no-regles.
Em sap greu que hi hagi tans adults exiliats de la seva pròpia infància, engabiada dins d'un àlbum de fotos, on es marceix enterrada sota la pols i l'oblit.
Està bé dir a la gent el que volen sentir però quant de bo seria que puguessin sentir el que vols dir-los. Però potser és massa tard, potser ja ningú s'enrecorda on és l'àlbum de fotos i ningú s'enrecorda de com era aquella persona petita enlluernada per un univers sense límits.