28/1/13

28 de gener de 2013 *



Apa! 53 anys sobre aquest curiós planeta. 5 i 3 són 8, el vuit tombat s'assembla molt al símbol de l'infinit. El que no sé és si això significa alguna cosa, ja sé que hi ha números més macos, l'1, el 3, el 7, el 9, entre d'altres per a molts numeròlegs, però ves, ara toca el vuit, una paraula que s'assembla a la paraula buït.
Com llegir-la? doncs hi ha dues opcions pel cap baix, com el no-res, no hi ha res a fer, no hi trobem res al nostre interior, som com un bunyol de vent, una carcassa que ocupa un espai.
Però també hi ha el buït que ens ve a veure quan meditem, quan contemplem, una mena d'espai infinit on tot passa i tot és posssible. No som res i ho som tot, en una mena de llibertat última en la que la gent no tenim condicionants ja que no hi som.
El 53 dona el 8 que, un número, aquest, que també apareix a la data d'avui, 28, una coincidència? Probablement no. Les coincidències segurament existeixen a aprtir del moment en que les anomenem coincidències.
2 i 8 són 10, 1 i 0 fan 1. Ara ja tenim un número més simpàtic, una mica bo i una mica dolent. L'1 és l'únic, l'inimitable, l'especial, el primer,... però també és el número més solitari, el més bàsic i poc elaborat, un número que es fa, si es vol, amb només una ratlla.
El 53 ens porta a l'infinit i l'1 ens dona una ratlla, una línia a seguir. Avui m'he llevat a les 9 h. i he volgut materialitzar la meva línia, fer baixar a la terra aquest caminet que traça l'1. He decidit comprar una pissarra. Escriuré en ella els punts que, un cop units marcaràn una línia dins del meu infinit. Serà la línia Vileda.
Una pissarra infinita on escriuré amb un retolador finit. De moment un finit mental perquè piussarra i retolador encara no els he comprat. Però el finit m'ha dit coses a cau d'orella: agafa un barnús, dutxa't, vesteix-te amb coses diferents a les d'ahir, dia 27, ara tens 53 i tot torna a començar.
Dona-li el finiquito a la teva darrera depressió. Ella ho entendrà. En època de crisi s'ha de regular la plantilla, ja trobaràs alguna altra depressió que et faci la mateixa feina cobrant menys.
Avui és 28, dos-buïts, dos infinits a la vista, tens dos ulls, un per a cada infinit, no els perdis de vista. Bé, de fet deu ser impossible predre de vista un infinit i encara més dos infinits, que m'imagino que estan superposats o barrejats, com un batut de fruites.
No he comprat res Vileda però sí he comprat coses eco i biològiques: beguda d'avena, formatge fresc, bolets (encara que3 aquests no sé si eren bio), un saquet de cereals d'aquest que abans només donavem al canari, un pot d'Eko (no sé per que no li posaven Chic o Xic donat que està fet de xicòria), ous de gallines criades a l'aire lliure, un  pa de kilo i tofu (aquella cosa blanca, a vegades funmada, que ningú del Carrefour sap ben bé què és ni d'on ve).
també he anat a un altre lloc a comprar pintura blanc crema, baietes i paper higiènic. Això últim no ha estat fàcil, havia de triar entre suau, super suau i extra suau. En moments així voldries que es fes realitat allò de "pensar amb el cul", i és que no sabia si em trobava davant d'una tria o davant d'una endevinalla.
Al final he optat pel suau. Quan s'acabin els 12 rotllos suposo que ja sabré amb seguretat si era el tipus de paper que em convenia comprar.
12 rotllos, 1 i 2 sumen 3, aquest també és un número simpàtic. A qui no li agradaria fer un trio?...

23/1/13

Carta número 5, la trucada

La segona persona que va respondre al meu anunci no ho va fer per correu ni de forma personal concertant una trobada sinò que va utilitzar el mitjà més ràpid: el telèfon.
Abans, però, cal dir que en l'anunci publicat per la revista només apareixia la meva adreça, en cap lloc el meu número de telèfon.
La trucada proveia d'una ciutat del sud d'Espanya. La primera tentativa de contacte es va produir un dia que jo era fora de casa així que qui la feia es va limitar a deixar un missatge curt. Em demanava que tornés la trucada a través d'un número que m'havia deixat i que preguntés per Sara.
Així ho vaig fer, vaig marcar el número i vaig esperar a que despengessin.
Em va respondre una feble veu femenina, amb tota probabilitat corresponen a la persona que m'havia deixat el missatge feia poc. em va preguntar el perquè del meu anunci i si es que jo em trobava en un moment de depressió.
Li vaig explicar les meves preocupacions i alhora bona part de la història de la meva vida fins aquell moment. Aparentment ella ho entenia molt bé i en alguns punts coincidiem en les vivències. No obstant això, les nostres vides eren prou diferents. Ella també habia intentat, igual que jo, posar-se en contacte amb gent a través de la revista, trobar algú que la pugués ajudar o que, al menys, l'aconsellés.
Els seus problemes més greus provenien del sí de la seva família. Uns pares de pocs recursos i d'una baixa educació eren alguns dels motius que els havien dut a la beguda i a l'agressivitat incontrolada dins de la llar.
La vida de la Sara esdevenia un martiri en una casa on els crits eren una norma diaria. Això la va anar minant fins el punt d'intentar el suicidi prenent barbitúrics.
Vaig parlar amb ella en diferents ocasions per telèfon i cada cop havi d'enfrontar-me a la mateixa imploració: estic desesperada.
No sabia què fer ni que dir. La vaig convidar a venir a casa, li vaig aconsellar que abandonés la família, que es rebelés contra aquella situació que l'estava destruint per dins i per fora. Però tot era inútil, ella repetia que els seus pares l'havien destroçat i que ja tan sols esperava la mort física.
En algún moment de la seva desesperació em va confessar que tenis amics, bons amics, però que no volia ser una càrrega per a ningú. No se sentia amb forces per a res, cap canvi era possible.
Sara només desitjava que algú li expliqués el perquè de tant sofriment.
Em va parlar d'espiritualitat, d'éssers d'un nivell superior d'existència, invissibles per a la majoria dels humans. Éssers capaços d'ajudar a algú com ella. Potser  savis desencarnats desenvolupant una missió altruista.
Poc podia fer jo en aquell aspecte i probablement així ho va entendre ella ja que, al poc temps, vaig haver de marxar de la ciutat per questions de feina i ja no va respondre a cap de les cartes que li vaig escriure.
Si hagués estat més segur de mi mateix, l'hagués trucat per telèfon i tal vegada la nostra amistat hagués estat més llarga, però els meus complexos i aquella mena d'impotència em van negar aquesta possibilitat.
Durant molt de temps m'enrecordaré de la Sara, de qui va ser i qui podia haver estat.

21/1/13

Carta número 4, la nota (cont.)

Quina reacció podia tenir la meva mare davant unes línees tan crues. Jo havia comès l'error, si es pot dir així, de no haver parlat prèviement amb ella d'aquest afer.
Si bé és veritat que ella coneixia els meus estats depressius, jo mai li havia insinuat idees com la del suicidi. Va ser un cop molt dur.
Poc a poc les meves explicacions la varen anar calmant, fins que a la fi va poder comprendre la situació i el perquè.
Al dia següent, amb un ambient ja molt més distès, em vaig poder centrar en examinar aquells dos folis. Una cosa em va cridar l'atenció, els dos encapçalaments eren idèntics en molts punts, hi havia frases que semblaven calcades d'un full a l'altre. En un primer moment ho vaig atribuir a la inseguretat de l'autora, tot i que em va semblar estrany.
En una trobada que vam tenir posteriorment, em va confessar que durant la seva infantesa havia patit una forma d'autisme.
Tal com jo havia intuit alguna vegada, la psiquiatria és una branca de la medicina amb moltes llacunes. Maria era una d'elles.
El seu rostre em parlava en el mateix to que les seves cartes. Estava enfonsada, volia fugir de la ciutat però no tenia esperança en res, si de cas una mort solitaria i tranquil·la en algún poble petit.
Quasi no tenia forces ni per odiar a un món que l'agobiava, que la maltractava. Vaig intentar animar-la amb alguns arguments positius però va ser inútil, feia temps que ja no confiava en res ni en ningú. No vaig poder trencar la barrera.
Aquell fenòmen de la olor a sang em va fer pensar que potser la Maria tenia algunes facultats estranyes per descobrir. Malauradament, aquelles facultats es mostraven amb un aspecte força tenebrós, potser en consonància amb el seu estat moral.
No va haver una segona trobada, segurament jo era massa jove o simplement res més no podiem fer l'un per l'altre.

14/1/13

Carta número 2, l'anunci

Valguin les cartes anteriors com a biografia sintetitzada i com a explicació al fet de que un bon dia decidís publicar un anunci en una revista especialitzada de gran tiratge.
La cosa no era gens fàcil, necessitava algú amb qui parlar dels meus sentiments, de les angoixes que m'afectaven profundament, algú a qui la vida tampoc els resultés fàcil.
Vaig pensar que els motius que a mi em conduiren a tocar del suicidi segurament estarien presents en altres persones. Havia de trobar aquestes persones i, per aconseguir-ho, havia de donar el primer pas.
Un anunci en una revista no posava en perill la meva estabilitat emocional d'aquell moment, així que em vaig disposar a redactar-lo.
Però exposar en unes breus i contades línies el que jo desitjava i que s'entengués correctament no era pas una tasca fàcil. Havia de quedar clar que jo no era un metge o un altre professional de la sanitat recabant informació per algún estudi. Tampoc em serviria de gaire que l'anunci s'entengués com una crida per que la gent "normal" em donés ànims per superar un suposat estat de tristesa.
Després d'una tarda de molt rumiar, el resultat fou aquest:
"Necesito hablar con gente que tenga problemas psíquicos o físicos y que se haya planteado el suicidio como posibilidad, médicos y paternalistas abstenerse. Escribir a ..."
Com és fàcil suposar, el text no va passar desapercebut per l'equip de redacció de la revista. A pocs dies de la recepció de l'anunci, vaig rebre una carta de la redacció en els següents termes:
"Apreciado lector,
Nos ha sorprendido tu anuncio para nuestra sección contactos ya que no especificas la finalidad del mismo. No sabemos si tu tienes problemas o es que estás realizando un estudio. En ambos casos nos gustaria saberlo antes de publicarlo y, si gustas, podemos hablar contigo. Recibe un saludo."
Per suposat vaig agafar un bolígraf i paper i els vaig fer una explicació detallada, dins del possible, de quin era el meu desig i el seu orígen.
Finalment, el meu anunci va sortir publicat. Era a l'estiu de 1983.
Quan el vaig tenir entre les mans, una estranya sensació m'envaí. Evidentment era jo qui sortia reflexat en aquelles línies però...havien passat tantes coses des d'aquell dia a la cuina! Em preguntava si no hauria d'empenedir-me del que havia fet. Però ja era massa tard, no existia la possibilitat de tornar enrera, les meves paraules viatjarien a centenars de quilòmetres, fins i tot traspassant fronteres.
Totes les meves previsions aviat es van veure desbordades. Tot i que no era la primera vegada que publicava un anunci, la meva experiència anterior en cap moment era comparable a allò que em venia al damunt.
Potser caldria assenyalar que la revista a la que fem referència era de caràcter optimista, creatiu i constructiu, no era una revista "del cor", ni una revista de contactes més o menys íntims, ni tan sols una revista generalista amb anuncis de tot tipus.
Ja només quedava esperar que l'aventura que tot just començava no acabés amb mi.

10/1/13

Carta número 1, l'adolescència



Però als quinze anys no em plantejava així les coses. Una dolència del meu pare ens obligava a canviar totalment la nostra vida, un nou treball, una nova ciutat, una nova casa, una nova escola,...
De la nit al dia vaig perrdre tots els meus amics. De viure en un poble a viure en una gran urb, una urb que en aquell moment s'impressionà de forma terrorífica.
La meva introversió natural es va radicalitzar i s'inicià la major crisi que hagi patit al llarg de la meva vida sentimental. Va ser en aquell entorn i en aquell moment quan vaig decidir que la meva vida havia arribat al límit de les seves possibilitats i dir adéu.
Una tarda, en absència dels meus pares em vaig dirigir a la cuina, vaig tancar la porta darrera meu i també la finestra. Vaig obrir la clau del gas i em vaig seure en un racó...
Milers d'imatges semblaven irrompre caòticament en el meu cervell fins que una d'elles es va detenir davant meu i feu desaparèixer tota la resta. Era la imatge de la meva mare plorant amb desesperació en comprendre el que havia succeit.
El pànic m'envaí, em vaig alçar i vaig obrir portes i finestres.
Però potser el pitjor acabava de començar. La pena de mort havia estat substituida per una de cadena perpètua. Ja no podia recòrrer al suicidi com a escapatòria, estava condemnat al patiment, si més no, durant tot el temps que durés la vida dels meus pares.
Amb el temps vaig aconseguir amics, però mai van ser duradors. La meva introversió i els meus problemes psíquics m'obligaven a evadir-me. Tenia por als altres i anava perdent, paulatinament, la confiança en mi mateix.
Per algún motiu que en aquell moment desconeixia totalment, vaig començar a perdre la regularitat de la meva memòria i això es va traduir, entre d'altres coses, en una incapacitat per progressar en els estudis.
Si he de ser sincer però, he de dir que si bé per un costat la meva memòria degenerava, per l'altra em vaig adonar de que podia millorar la meva intel·ligència, o al menys treure-li un profit insospitat fins llavors.
La intel·ligència em va ajudar en multitud d'ocasions, treient-me d'embolics i situacions desagradables. Gràcies a ella em vaig poder sentir, d'alguna manera, una persona normal..

4/1/13

Carta número 0, la infància



Sóc natural d'allò que en la meva infància percebia com a un poble. No sé si per el nombre d'habitants se'l considerava així però el cas és que els infants jugavem pels carrers, a vegades amb barret de pistoler americà i a vegades amb espases de fusta que nosaltres mateixos inventavem i construiem.
La primera infància, segurament la única que vaig viure, no es diferenciava gaire de la infància de la resta de nens i nenes del lloc, llevat potser, de les vivències dins la llar familiar on les desavinences entre el pare i la mare eren corrents i on la pau era infreqüent. Val a dir que en plena època franquista molta gent alliberava les seves fustracions i ràbies en la intimitat que proporcionaven les quatre parets de la casa.
A desgrat meu però, jo no vaig arribar a aquest món amb les autodefenses gaire altes, viure en una família desestructurada va ser molt traumàtic. Les ferides emocionals d'aquella època haurien de perdurar per la resta de la meva vida, condicionant-la i marcant un destí del qual m'ha estat sempre difícil escapar.
Recordo un vespre plujós, en tornar de l'escola...potser va ser aquella pluja la que em va fer enmalaltir lleugerament, potser un encostipat o potser una grip incipient, no ho sé. El front em bullia i el cap em feia mal.
El meu pare, aleshores recader, no havia pogut enllestir tota la feina del dia i va decidir que jo l'ajudaria. Es va apropar a mi i em va donar un paquet i una adreça. A fora seguia plovent i jo em trobava cada cop pitjor. No recordo si vaig arribar a pregar-li que si us plau no m'obligués a fer-ho, tans sols recordo les meves llàgrimes confonent-se amb les gotes de la pluja.
Recordo també la meva mare, aquell dia en que va posar sobre la taula del menjador alguna cosa que jo recordo com el cervell d'una ovella. Jo m'havia de menjar allò, em deia que allò era bo per al meu creixement. Ho vaig intentar, vaig agafar un bocí no gaire gran i m'el vaig dur a la boca. Just en aquell moment vaig sentir com si algú em volgués fer empassar una peça de sabó, vaig sentir un mareig i moltes ganes de vomitar. Estava en un carreró sense sortida, no podia tornar el menjar però tampoc m'ho podia empassar. En un moment donat vaig optar per llençar-lo lluny de la vista de la meva mare. Però no va sortir bé, la meva mare s'en adonà. El to de la seva veu es va alçar i es va afilar com un ganivet, clavant-se dins meu, una vegada més, sense escapatòria.
No goso fer responsables als meus pares per les coses que varen succeir en aquella època, ells només van ser una víctima més d'un destí marcat de lluny i d'unes circunstàncies imposades per una societat severa i intolerant.
Jo mateix cometeré alguns errors, potser alguns seran com els dels meus pares, potser altres seran diferents. Cada generació ha de conviure amb els seus propis errors. La perfecció no ha existit mai però si que podem ser conscients de les nostres faltes i podem modificar una part del futur per que els nostres fills tinguin més oportunitats d'apropar-se a la felicitat. Si no superessim els errors del passat, quin sentit tindria la vida del ser humà?

2012-2013, hem sobrepassat el límit

Som al 2013, més enllà de la data de canvi del maies. Toca canviar, toca el retorn a tot allò perdut en el nostre darrer viatge i tocar llençar el llast per entomar altres vents. Anoia-Esperanto ha arribat a destí i ara reemprenem viatge amb un nou vaixell: Cartes des del límit, un viatge cap a la intimitat i alhora cap al món. Ara comença un bloc que intentarà explicar-vos els aspectes desconeguts d'una ment que a vegades us sonarà estranya i a vegades la sentireu com a vostra perquè, en el fons, tots som els nostres propis desconeguts i tots estem de pas en un món que no sempre podem entendre. Sort!