Dijous deixo Llimiana. Divendres tinc cita amb la psicòloga i el dia 4 amb un altre especialista. Ara toca començar a pensar en el 5 de juny, quan sortiré cap a Burgos, a continuar el Camí de Sant Jaume.
La idea és sortir amb 100 euros, amb la confiança que a la tornada els seguiré tenint.
El pla és: m'enduré coses per vendre pel camí, en principi postals antigues i segells, però no descarto altres objectes que no siguin pesats ni voluminosos. Paral·lelament intentaré posar-me d'acord amb petits pagesos per fer-los feines a canvi de menjar i potser aixopluc, si cal.
Per reduir costos aprofitaré els albergs parroquials, on només demanen un donatiu a canvi de deixar-te dormir i usar els serveis.
L'objectiu del viatge és millorar idiomes practicant amb els pelegrins, així que els proposaré intercanvis a l'estil: teach me your language and I'll teach you spanish, catalan or esperanto (ensenyem la teva llengua i jo t'ensenyaré español, català o esperanto).
Portaré una pissarra multiusos, tant per sol·licitar auto-stop com per promocionar el que venc com per utilitzar en les classes lingüísticas. Un subobjectiu és refrescar la meva capacitat d'ensenyar esperanto, i un subsubobjectiu és millorar les meves capacitats relacionals.
Portaré un o dos fanalets dels que es carreguen amb energia solar, per no dependre tant de preses de corrent, tot i que també necessitaré electricitat de tant en tant per carregar el mòbil.
Em caldrà un sac de dormir d'estiu per guanyar espai en la motxilla, el que tinc ara és de mòmia molt voluminós. Demanaré als amics si en tenen algún de vell que no vulguin.
Postergar la sortida de maig a juny em permet també alleugerir un xic la motxilla en quan a roba, se suposa que al juny ja no farà els freds que ha fet aquest mes.
Portaré cantimplora però no gaires provisions de menjar, crec que és més pràctic portar objectes vendibles i comprar menjar a partir del que tregui. Tanmateix aprofitaré, com deia, fruites i verdures que em puguin proporcionar els cultivadors de la zona.
També em serà útil la capelina, tant per si plou algún dia com per a aïllant en cas de dormir al terra. Queda per a darrera hora decidir quin matalasset agafo, el de làtex senzill o un d'inflabe (que pesa un xic més).
L'ideal sería arribar fins a Santiago però em conformaría amb trepitjar terres galegas, una de les idees és practicar gallec in situ. Estant en atur, totes les portes estan obertes, no hi ha ritmes marcats, no hi ha llocs predecidits. Convé, això sí, ser a Igualada a final de mes per a fer el mercat d'antigüitats, tinc encara pagades per anticipat les parades de maig i juny i no em puc permetre ignorar cap ingrés, per petit que sigui.
23/5/15
11/5/15
*Gotes de pluja '''''''''
Conforme vaig vivint, inevitablement cauen sobre mi petites gotes d'aigua que podrien aclarir els meus confusos pensaments. Recordo un dels darrers dies de vida del meu pare, emocionat, parlant de les coses del passat, amb posat compungit i retenint les llàgrimes d'unes emocions massa llarg enterrades en el temps.
Si pogués, si hagués tingut temps de vèncer els fantasmes i el dolor, m'hagués explicat coses profundes de la seva vida i de la meva.
No obstant, enmig del patiment i del desig d'estimar-me, d'estimar, per darrer cop, em va deixar entreveure quelcom que per a mi formava part del meu trencaclosques particular.
El meu pare s'empenedia de la meva infància solitària, de l'abandonament, de l'aïllament que vaig viure els meus primers anys de vida. Un pare fora de casa, viatjant tot el dia amb un mocador de fer farcell a l'esquena i una mare que al seu parer no va trobar la manera de ser mare, potser per que ella mateixa va viure de petita amb algú que tampoc va poder anomenar mare, sentir com a mare.
Avui una amiga ha (re)publicat un article que m'ha tornat al passat, m'ha tornat a aquell vespre trist de meu pare lluitant contra el temps, aclaparat pel dolor. Aquell vespre en que parlava de mi, més amb els ulls que amb les paraules.
Estava llegint l'article de la meva amiga i no he pogut fer altra cosa que aturar-me en el punt 3:
"3. Dejarlo solo
Darcia afirma que “el régimen de aislamiento es una de las peores cosas que le puedes hacer a un ser humano y, finalmente, conduce a la psicosis”.
“Los bebés están diseñados para conectarse físicamente con sus cuidadores. No entienden por qué están solos. Los bebés interiorizan un sentido de la equivocación y la maldad, dependiendo de cómo son sus vidas”.
“Imagina ser repentinamente dejado solo en una tierra extraña donde no te puedes mover o cuidar de ti mismo. Sería terrible, incluso si entiendes lo que está pasando. ¿Por qué hacerle eso a un niño?”, ejemplifica.
Darcia dice que los niños dependen de la compañía de los adultos para satisfacer sus necesidades hasta que pueden hacerlo por sí mismos.
“Aunque la gente hable como si pudiera obligar a los bebés a ser independientes, esto es un engaño con un resultado imaginario. Si aíslas a los bebés, ocurre lo contrario: se convierten en personas necesitadas y desgarradas por dentro (…). Interiorizan el miedo y la inseguridad y esto puede llevar a tener una mala actitud hacia los cuidadores y el mundo. Esta es la forma de crecer de un narcisista. ¿Qué más se puede esperar? El aislamiento enseña a pensar sólo en sí mismos”, comenta la experta, añadiendo que la “angustia personal hace que la empatía y la compasión sean cualidades muy poco probables”.
Podria ser una de les claus que necessito per seguir reconstruint-me, per recompondre'm. Sigui com sigui, gràcies, pare, pel teu esforç i pel teu bon cor, lluitant al llarg de tota una vida per a ser millor.
Si pogués, si hagués tingut temps de vèncer els fantasmes i el dolor, m'hagués explicat coses profundes de la seva vida i de la meva.
No obstant, enmig del patiment i del desig d'estimar-me, d'estimar, per darrer cop, em va deixar entreveure quelcom que per a mi formava part del meu trencaclosques particular.
El meu pare s'empenedia de la meva infància solitària, de l'abandonament, de l'aïllament que vaig viure els meus primers anys de vida. Un pare fora de casa, viatjant tot el dia amb un mocador de fer farcell a l'esquena i una mare que al seu parer no va trobar la manera de ser mare, potser per que ella mateixa va viure de petita amb algú que tampoc va poder anomenar mare, sentir com a mare.
Avui una amiga ha (re)publicat un article que m'ha tornat al passat, m'ha tornat a aquell vespre trist de meu pare lluitant contra el temps, aclaparat pel dolor. Aquell vespre en que parlava de mi, més amb els ulls que amb les paraules.
Estava llegint l'article de la meva amiga i no he pogut fer altra cosa que aturar-me en el punt 3:
"3. Dejarlo solo
Darcia afirma que “el régimen de aislamiento es una de las peores cosas que le puedes hacer a un ser humano y, finalmente, conduce a la psicosis”.
“Los bebés están diseñados para conectarse físicamente con sus cuidadores. No entienden por qué están solos. Los bebés interiorizan un sentido de la equivocación y la maldad, dependiendo de cómo son sus vidas”.
“Imagina ser repentinamente dejado solo en una tierra extraña donde no te puedes mover o cuidar de ti mismo. Sería terrible, incluso si entiendes lo que está pasando. ¿Por qué hacerle eso a un niño?”, ejemplifica.
Darcia dice que los niños dependen de la compañía de los adultos para satisfacer sus necesidades hasta que pueden hacerlo por sí mismos.
“Aunque la gente hable como si pudiera obligar a los bebés a ser independientes, esto es un engaño con un resultado imaginario. Si aíslas a los bebés, ocurre lo contrario: se convierten en personas necesitadas y desgarradas por dentro (…). Interiorizan el miedo y la inseguridad y esto puede llevar a tener una mala actitud hacia los cuidadores y el mundo. Esta es la forma de crecer de un narcisista. ¿Qué más se puede esperar? El aislamiento enseña a pensar sólo en sí mismos”, comenta la experta, añadiendo que la “angustia personal hace que la empatía y la compasión sean cualidades muy poco probables”.
Podria ser una de les claus que necessito per seguir reconstruint-me, per recompondre'm. Sigui com sigui, gràcies, pare, pel teu esforç i pel teu bon cor, lluitant al llarg de tota una vida per a ser millor.
8/5/15
Quina merda de present és aquest?
Ens han escamotejat el
present. Se suposava que amb les revolucions industrials i tecnològiques, els
aparells i les màquines farien la major part de la feina de les persones
físiques i que aquestes, en guanyar temps abans dedicat a la subsistència, ara
és podrien dedicar a tasques com ara la ciència, la cultura, l’art, la
filosofia, la salut o l’espiritualitat.
Però no. Resulta que una
màquina substitueix cinc treballadors i aquests cinc treballadors en lloc de
viure millor que abans, viuen pitjor. La producció és la mateixa o s’incrementa
i, tanmateix, resulta que el famós progrés ha estat que, enlloc d’una persona
buscant menjar als contenidors, ara en tenim sis. En lloc de dedicar-nos a fer grans invents ens dediquem a inventar la manera de poder assegurar-nos tres
àpats al dia, enlloc de fer-nos músics ens parem a les portes d’un concert sense poder pagar l’entrada, enlloc de parlar
del sentit de la vida parlem d’una vida sense sentit, enlloc de triar la
medicina que realment ens convé fem cues per pidolar una operació, enlloc de cultivar
la fraternitat fem màsters sobre competitivitat.
Aquest no és el present que haviem encarregat, algú ho havia de dir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)