27/11/13

Memento, els records fugissers



Ahir vaig veure la pel·lícula Memento*, la història d'una venjança peculiar. El protagonista, Leonard Shelby (Cristopher Nolan) es dedica a la caça de la persona que temps enrera va violar i assassinar la seva dona. La particularitat rau en que en el moment dels fets, el criminal el va colpejar al cap i això va afectar greument les facultats memorístiques d'en Leonard, que des de llavors és incapaç de generar records. Cada quinze minuts oblida tota experiència recent, vivències, fets, cares, noms, etc.
L'única possibilitat de crear un ordre en la seva vida és fotografiar i escriure les coses, com si s'autoprogramés. Utilitza una càmera Polaroid per conservar dades i informacions sobre les persones amb les que manté vincles. També tatua el seu cos amb missatges clau per entendre on es, qué està fent i cap a on es dirigeix.

En alguns moments de la pel·lícula em sentia identificat amb el protagonista, jo també guardo multitud de notes (a la butxaca dreta del pantaló, habitualment), escric missatges amb bolígraf a la palma de la mà o al canyell, tinc a casa un taulell de suro on hi clavo compromisos i dates.
També durant la pel·lícula vaig recordar un dels darrers diagnòstics que els metges li van fer a la meva mare: pèrdues de la memòria recent.
Probablement és un diagnòstic que pateix molta gent però no sé si a l'edat de la meva mare, entorn els 60 anys,  és tant comú. Mai li van diagnòsticar alzheimer ni res semblant.

Jo puc recordar més que el quinze minuts justos del protagonista de Memento però les meves dificultats creixen si parlem de dies. Sovint no puc recordar què vaig fer el dia anterior, a no ser que en tal dia succeís un event molt important o molt poc habitual. A vegades necessito recórrer a algún "retrorecord", anar més enrera en el temps fins identificar un dia del qual recordo alguna cosa i, a partir d'aquí tornar mentalment cap endevant. Això dona l'avantatge de descartar accions i fets. És una mica com desbroçar el bosc per poder tenir més possibilitats de trobar el camí.
Jo no utilitzo Polaroids per recordar persones però si que procuro trobar un  tret característic de cada una d'elles, un tret físic com ara unes celles molt arquejades, un tret psicológic com ara si és molt xerraire, algún manierisme coma ara la forma de caminar o de moure els braços,...són fotos mentals a cop de flaix. Útil però menys segur és fotografiar mentalment l'entorn i els hàbits, una persona amb un llibre o amb un ordinador forman un contorn visual més fàcil de memoritzar i recordar posteriorment. Llibre o ordinador serien part dels trets diferenciadors, encara que menys fiables al no ser propis de la persona, sinó circumstancials.

La pel·lícula és voluntariament ambigua i deixa entreveure la possibilitat de que la malaltia memorística no procedeix d'una ferida física sinó d'una voluntat d'autoengany d'en Leonard, que hauria matat o deixat en coma  la seva dona (diabètica) injectant-li una sobredosi d'insulina. No podent soportar el pes del remordiment, la seva ment hauria creat un Leonard torturat a la recerca de la redempció.

Aquesta és una disiuntiva d'enorme calat. En la recerca dels meus orígens, dels meus fantasmes, encara no he trobat unes claus clares per distingir entre el propi jo i l'entorn, l'herència, les influències externes. Tampoc sé si cal, però el ser humà es caracteritza per la seva eterna sed de saber. Necessitem resoldre el nostre trencaclosques.
*

19/11/13

Tiren els daus les psicòlogues? *


Fa molt de temps vaig sentir, de boca d'algú que suposadament sabia d'astrologia que a partir de certa edat, certa maduresa, el signe astrològic base nostre perd protagonisme i comença a fer-se visible i preponderant el nostre signe ascendent  (per algún motiu li van dir "ascendent" :).
Això és el que em va venir al cap en la penúltima visita a la meva psicóloga de la pública quan en va fer un test i va mostrar un resultat que deia que el meu tret bàsic és el transtorn de personalitat per evitació i el meu problema secundari, diguem-ne "ascendent", el transtorn de personalitat esquizoide.
En la meva darrera visita, avui, ha despatxat sense contemplacions el meu ascendent, dient que és irrellevant, es a dir, que no pensa prestar atenció a un aprox. 25% dels meus problemes. Això sense tenir en compte que és el tipus de problema en el que més estic rumiant els últims mesos ja que el tema evitatiu el tinc ben identificat i treballant-hi.
Ja posats a treure's feina de sobre, ha descartat completament que tingués alguna cosa a veure amb la Síndrome d'Asperger sense fer cap mena de prova, només dient: jo no sóc especialista en autisme ni he tractat cap asperger però he vist alguns d'ells i tu no ets asperger. Val a dir que abans de conèixer aquesta metgessa ja havia visitat una altra psicòloga, aquesta sí especialista en autisme i que no sols no s'havia arriscat a descartar la síndrome sinó que em va explicar que podia encarregar un estudi-diagnòstic per estar segurs d'una cosa o altra.
És possible que el meu no sigui un cas d'asperger però les informacions que es troben a videos, llibres, viquipèdia, etc. són totes molt ambigües. Segons la viquipèdia, és fàcil que el transtorn evitatiu se solapi amb els casos de l'espectre autista, en el que sembla enmarcar-se actualment l'asperger (les últimes notícies que tinc ja parlen de Transtorns de l'Espectre Asperger).

Fa uns tres anys, el primer cop que vaig anar a l'ambulatori a demanar ajuda als meus problemes, els aquí citats, la psicóloga (una altra) em va diagnòsticar estrés, única i exclusivament estrés.
El meu assistent social diu que els psicólegs no m'arreglaran res, em recomana que faci meditació (sóc budista des de l'any 1989).
La vegada que vaig quedar amb una psiquiatra tot va ser força exprés, va omplir l'ordinador amb dades meves i quan va acabar em va dir: té, pren-te això, somnífers, ansiolítics i antidepressius. fins la propera i ja em diràs.

La psicóloga que tinc ara, la d'avui, és o desenvolupa les teories d'estil conductista, es a dir, si hi ha un hàbit perjudicial cal canviar l'hàbit, punt. La salut mental segueix el patró de la medicina alopàtica, apedaçar els malalts perque puguin seguir aguantant el ritme normal.
Com l'usuari ha arribat a la situació en la que es trova no es cosa dels metges, o al menys no és una cosa que pugui assumir la sanitat pública, ho entenc, no ho critico. Amb la quantitat immensa de malalts que hi ha, diagnosticats i per diagnosticar, és impossible fer una altra cosa, no diguem ja en època de crisi i retallades com l'actual.
La psicologia conductista és més eficient en termes sociològics i económics.

La meva psico m'ha posat deures: escriu en un paper aquelles coses que t'agradaria canviar de tu i també apunta'm els teus punt forts i els teus punt febles.
No serà fàcil, al menys la primera part. Jo ja m'agrado tal com sóc i les coses que no m'agraden, com ara no entendre els interessos i emocions de la gent (el meu signe ascendent) , no sé si depenen de decissions meves. En fi, d'aquí a un mes veurem que passa però jo ho veig una mica com la tercera via del Duran i Lleida.

18/11/13

Des de llavors fins ara, més o menys


 Era diumenge, un dels diumenges de la primavera de 1976, uns mesos després de la mort agònica del dictador. Jo era el típic adolescent de 16 anys de la capital catalana, tot just em començava a fer preguntes sobre els sacsejos polítics d'aquell moment, però encara no entenia gran cosa.
Aquell matí vaig anar a la sessió matinal d'un cinema. En acabar la pel·lícula i sortir al carrer amb parell d'amics, de cop i volta, vaig veure tot de gent corrent i cridant esvalotada: els grisos! els grisos!
Els "grisos" eren els cossos de la policia nacional, els deien així pel color del seu uniforme en aquella època. En questió de segons vam haver de decidir si córrer o quedar-nos quiets. Veient com s'aproximaven aquells personateges armats i enfurismats vam optar per afegir-nos al grup dels fugitius. Poc després vam amagar-nos en un bloc de pisos, amb l'esperança que els policies passarien de llarg...cosa que no va passar. Ells entraren darrera nostre i ens varen anar fuetejant sense cap pregunta. Els meus amics i jo vam tornar a casa adolorits i amb l'esquena marcada.
Amb tot, vam estar de sort, podiem haver acabat a una comisaria, on les tortures eren el pa de cada dia. La meva primera lliçó sobre política va ser de les que no s'obliden facilment.

Des de llavors sempre m'he sentit sensible, primer amb els drets humans i, encabat, amb els drets dels pobles. Les meves primeres simpaties s'encaminaren cap els socialistes ( en aquella època eren revolucionaris sincers) i, més endevant, cap els anarquistes.
També la defensa del dret a decidir per a Catalunya i per a altres pobles, va entrar a format part del meu pensament ideològic. Mai vaig arribar a afiliar-me a un partit i només en la meva primera joventut vaig arribar a votar-los, era molt dificil trobar una elecció fiable, la dificultat es convertí en utopia quan vaig voler fusionar anarquisme i catalanisme.
Amb el pas del temps, la meva passió es mudà a tres camps: esperanto, ecologia i budisme. Havia arribat a la conclusió que la política era un cul de sac, amb governs al servei d'oligopolis i posseïdors de les eines necessàries per manipular les opinions ciutadanes, en un engranatge que se centre únicament en renovar mandataris-putxinel·li.

Gràcies a l'esperanto fruïa d'una xarxa mundial d'amics. L'ecologia em donava pau i sentiment de fraternitat amb la natura. El budisme m'ajudava a comprendre el sentit de la vida i com aprofitar els principis fonamentals de l'univers, en forma general i aplicacions concretes.
Ara visc en una petita ciutat, a prop del meu pare, ja jubilat, al que vull acompanyar en la seva vellesa. Amb mi viu el meu gat, atigrat i melós, en Gupi, heredat de la meva mare després de la seva mort. A ella li vaig prometre cuidar el seu estimat últim company.
En una altra ciutat viu el meu fill de nou anys, el Mikel, amb la seva mare, que es va ajuntar amb un noi, pare alhora d'un nen i una nena. 
Amb ells i amb la meva família política mantinc una molt bona relació i em fa feliç que el meu fill es va saber adaptar i comprendre la ruptura.
Més al nord, a Salt, viu el meu únic germà, el David, mànager d'actors i clowns i ell mateix artista clown. D'ell he après molts aspectes socials i psicològics de les relacions humanes i amb ell vaig compartir bona part de les reflexions filosòfiques i ideològiques. El David és un expert viatger, tant per oci com per motius professionals, d'aquí que esdevingués també un bon políglota.
A ell li dec i agraeixo també la meva petita immersió en el món del clown, l'esperit del qual flueix de forma paral·lela a l'esperit del bodisatva, dedicat a la felicitat dels altres.

Ara són dos els meus objectius, seguir d'aprop la vida dels meus familiars més pròxims, en tant em puguin necessitar, i organitzar la meva vida de manera que algún dia pugui viure a la muntanya, a la vora dels Pirineus, on m'agradaria continuar les meves passions, en un entorn de pau i aire fresc.



Una petita i preciosa història

4/11/13

Buscant l'aspergeritat *


La pel·lícula Mozart i la balena, publicada en la columna del costat, és la meva referència i un canal d'identificació  ja que puc fer-hi una relació de situacions que jo mateix he viscut amb freqüència:


Un discurs interior desconnectat de l'entorn provoca un problema inesperat (minut 2:20)
La situació inesperada provoca un bloqueig o incapacitat de respondre (min. 2:40)
Fugida de la situació (min.2:50)
Ansietat quan esdevens centre d'atenció d'un grup (min. 6:25)
Dificultats per mantenir l'atenció i la calma davant d'un discurs aliè (min. 7)
Pendre's les coses al peu de la lletra, ment lògica (min. 7:25)
Consciència de no ser "normal" (min. 8:40)
No comprensió de les reaccions de les persones (min. 9:20)
Els asperger volen relacionar-se amb les persones però no saben com (min. 9:35)
Consciència de la pròpia dignitat (min. 11)
Frases fora de context (min. 11:15)
Manca de reflexos o recursos mentals "Nunca sé qué decir" (min. 11:40)
Dificultats per mantenir la mirada, en general ( min. 11:45)
No percepció dels cànons estètics, higiènics, etc. (min. 13)
Diàleg propi obviant l'entorn ( min.13:20)
Errors, ineptituds en la vida diària per l'ensimismament ( min. 14:10)
Por al contacte, especialment amb càrrega emotiva (min. 14:30)
Autojustificació/racionalització de la por (min. 14:38)
Els asperger poden ser diferents uns dels altres (min. 14:50)
Manifestació de tic corporals, accions inconnexes o manierismes, sobre tot durant un estrés (min. 15:45)
Dificultat per suportar situacions descontrolades (min. 17:25)
Assaig previ i repetit de les situacions que has de viure, com una cita romàntica o similar, intentant controlar tot el que ha de passar (min. 19:35)
Connexió i complicitat, real o fantasiosa, amb nens i animals ( min. 19:50)

Si algú està interessat en ampliar informació de tipus diagnòstic pot visitar Federación Asperger España