23/2/20

Un senegalès a Helsinki

Resultat d'imatges per a "lost in helsinki"
Alguns autistes, per explicar-se tot fent una analogia, diuen que se senten com "extraterrestres", amb un punt d'exageració, al meu parer. Si jo hagués de fer una analogia, diria que un autista és com un immigrant acabat d'arribar a les antípodes. Un senegalès a Helsinki. Tots els senegalesos son diferents entre sí i tots el finlandesos també. Tots els finlandesos tenen virtuts i defectes i tots els senegalesos també. I tanmateix, tot allò que els finlandesos fan a Finlandia ho faran amb naturalitat i facilitat. El senegalès podrà arribar a fer les mateixes coses que els finlandesos però amb molt més esforç i de forma més imperfecte. El fred normal per a un finlandés serà insoportable per al senegalès. Si al senegalès li preguntes coses de la cultura senegalesa serà un mestre en la matèria. La diferencia entre un senegalès i un autista és que el senegalès podria deixar de ser immigrant si tornés al Senegal mentres que un autista no té un lloc a on tornar.

20/2/20

Estratègies d'un aspi en compromís (1)

Hi ha coses que és sabut que són molt pròpies de les persones de condició asperger, entre les bàsiques està la de sentir-se "diferent", en el més ampli sentit de la definició "diferent". La peça del puzzle que no encaixa en el puzzle. D'aquesta diferència emana la següent característica. Vivim en una societat creada i conformada per la recerca del benestar de la majoria i, per a un aspi, la majoria és la majoria NT. Donada aquesta circumstància, els aspis partim d'una situació de desavantatge, que equival a inferioritat. Bé, com us deia, una característica asperger és el desenvolupament d'estratègies destinades a la integració en el món neurotípic. Mentres hom no es conscient de la pròpia aspergeritat, hom es veu a sí mateix com una anomalia i sovint pensem que l'hem de corregir o, com a mínim ocultar-le tan com sigui possible.

Avui voldria esplicar-vos quines han estat les meves estratègies de camuflatge de la meva condició. Una d'elles ha estat l'humor. L'humor, al menys el bon humor, és una característica molt ben rebuda en el món en el que vivim. Quasi tothom recorda les reunions de grups, especialment les festives, on destaca aquella persona que sap mil i un acudits i trenca el perill de que la trobada esdevingui insulsa o tensa. Una persona que es mostra humorista no es questionada pel grup. El grup necessita classificar els seus membres i la seva funció. A l'humorista s'el considera integrat i no se li demana res més.

Donat que jo em considerava una persona maldestre i poc capacitada per aportar discursos en un grup NT ( hi ha qui sap molt de cuina, hi ha qui entén d'economia, de futbòl, de coches, etc.), vaig veure en l'humor una mena de salvavides. Jo faig bromes, moltes encara que no sempre encertades, fins i tot faig bromes abans de dir hola, cosa que comporta molt de risc de ficar la pota perque no tothom ho enten o no a tothom l'enganxes en un bon dia. Val a dir que jo tinc una inclinació natural a l'humor, potser també per que es una manera de desfogar-se quan els nervis em tenen assetjat.

Per a mi l'humor es com un passi d'entrada lliure en el món NT. Obviament això només és part de la història. L'humor funciona amb límits. Tard o d'hora, la societat t'exigeix respostes més serioses i més complexes. Quan ets en una feina, si no és que està adaptada al teu perfil, en un moment o altre et sents sobrepassat per les ordres o peticions i aquí és on podriem dir allò de "s'acabat la broma!"

Una de les coses de les que vaig treure més profit, amb el temps, va ser la meva participació en tallers de clown. Ho recomaria a tothom. El clown és un viatge a allò que molta gent anomena "el nen interior". En aquests tallers et donen eines per treballar la improvisació i l'acceptació de ridícul, entre d'altres coses. Amb el clown et pots alliberar d'algunes angoixes cròniques o, com a mínim, alleugerir-les.

Una part del treball ha estat també, desdramatitzar molts aspectes de la vida, a vegades, potser moltes, sobredimensionem els nostres problemes, però això ja ho miraré d'explicar un altre dia.

2/2/20

La Greta, model i pedra

Pensant en la Greta Thunberg, no puc deixar d'observar que al llarg de la seva consciencació ecològica va passar per dues etapes molt diferents. En la primera, en descobrir el mal que li estem fent al planeta i a nosaltres mateixos, la Greta es va replegar sobre si mateixa en una forma de depressió que la va convertir, si em permeteu, en subjecte passiu, incomunicatiu, negant-se fins i tot a parlar. Però a partir de determinat moment va esclatar com una bomba de rellotgeria, va desafiar l'escola, la família i la societat a cara descoberta i amb una fermesa inaudita. Va clamar als quatre vents la seva identitat, la seva autoestima i la seva protesta, esdevenint un model de superació per a neurodivergents i una pedra a la sabata d'una societat egoista, decadent i conformista


Resultat d'imatges de Greta thunberg